Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

27 de febrer de 2017
0 comentaris

Fer molts anys amb salut és també una tasca col·lectiva.

Els qui ja som grans i ens acostem a l’edat de la jubilació ens preocupa fer encara bona cosa d’anys amb bona salut física i mental. Després de pencar durant més de quatre dècades, considerem de justícia que puguem gaudir d’una llarga vida, tot i saber que la vida multicel·lular a la que nosaltres pertanyem és finita i marcada als nostres gens o que la nostra mort és necessària per una qüestió senzillament ecològica. No ens hi resignem i llavors cerquem arreu l’elixir de la longevitat.

Si som prou intel·ligents, ens adonarem que de beuratge màgic no n’hi ha pas –encara– i que la recepta d’una vida llarga i bona és la mateixa que hem sentit un munt de vegades per a la vida que paga la pena viure: frugalitat en el menjar, exercici físic i mental, control de l’estrès, vida social activa, raons per a alçar-se cada dia… Avui dia sabem que el genotip, l’herència genètica que portem al nostre ADN, regula la nostra vida; però el nostre estil de vida pot modular l’expressió d’aquesta empremta original, mitjançant processos anomenats epigenètics, i generar un fenotip –o realització final del genotip— més salutífer i durador. És clar que l’anomenat estil de vida saludable demana un esforç diari, però és l’únic camí que ens permet arribar més lluny físicament i espiritualment.

A tenir-ho més clar ens ajudarà un llibre publicat fa poques setmanes per Columna, que ara us recomane:

Gènere literari: ASSAIG DE DIVULGACIÓ CIENTÍFICA. Títol: “LA CIÈNCIA DE LA LLARGA VIDA”. Autors: VALENTÍ FUSTER és Director General de l’Institut Cardiovascular de l’hospital Mount Sinai de Nova York i del Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars (CNIC) a l’Estat espanyol. Llicenciat i Doctorat en Medicina i Cirurgia per la Facultat de Barcelona, el Dr. Fuster ha ocupat importants llocs de responsabilitat com el de president de l’Associació Americana del Cor i el de President de la Federació Mundial del Cor. Actualment és Membre de l’Institut de Medicina de l’Acadèmia Nacional de Ciència Americana (President del Comitè per a la Prevenció de l’Epidèmia Global de Malaltia Cardiovascular) i ha assumit la presidència de la nova fundació internacional anomenada Science, Health and Education (SHE). JOSEP CORBELLA és periodista de La Vanguardia especialitzat en ciència i salut des de 1990. Coautor dels llibres “La cuina de la salut” (coescrit amb Ferran Adrià i Valentí Fuster – 2010), “La ciència de la salut” (coescrit amb Valentí Fuster – 2006) i “Sapiens” (coescrit amb Eudald Carbonell, Salvador Moyà i Robert Sala – 2000). Col·laborador del programa de ràdio Versió RAC1, dirigit per Toni Clapés, des del 2012. Coordinador de la cadena d’informació científica Big Vang de lavanguardia.com. Editorial: COLUMNA (GRUP 62). Edició: Novembre del 2016. Pàgines: 304. Argument: Els temps estan canviant i tots ens n’hem adonat. La humanitat està guanyant la batalla demogràfica: en la societat actual una persona de 40 anys és vista com un jove. A La ciència de la llarga vida descobrirem que l’edat és només un número i encara que no puguem actuar sobre la nostra edat cronològica, la bona notícia és que sí que podem fer-ho sobre la nostra edat biològica. Els autors s’endinsen en els misteris de la llarga vida i ens donen les claus científiques per a viure bé el màxim d’anys possible.

Una magnífica síntesi del que la ciència sap fins ara sobre l’envelliment i les recomanacions que se’n deriven per aconseguir una vida llarga i saludable. Una esplèndida tasca de simplificació per a acostar, sense trair les conclusions científiques, les darreres troballes en biomedicina a qualsevol públic interessat, inclòs aquell que no tinga una formació prèvia en la matèria. Una admirable obra divulgativa i d’autoajuda, escrita en un llenguatge clar i entenedor, fruit de l’expertesa, la mestria i la sinergia del seus autors, un metge i investigador, i un altre periodista, tots dos de renom ben merescut (sense oblidar el notable treball del traductor).

Tot i ser un tema menor, que no lleva importància a l’obra, la introducció la vaig trobar una mica massa triomfalista, entre el “coaching” i la “tecnolatria”, una confiança excessiva en la tecnociència.

Més endavant, al capítol “De la piràmide al gratacel”, i tot i que se’n fa disculpa tot seguit, es defensa l’endarreriment de l’edat de jubilació, en base a les conseqüències econòmiques de l’allargament de l’esperança de vida, amb la qual no hi estic d’acord. És clar que, si la piràmide poblacional esdevé un prisma o gratacel, la gent gran ha de col·laborar més al manteniment de la societat, cadascú amb les seues possibilitats i preferències; però això no vol dir que s’haja d’allargar el període actiu de cotització.

Per altra banda, quan es parla del valor de la comunitat i l’ajuda mútua, així com de reduir l’estrès crònic, per a millorar la longevitat, es posa com a exemple paradigmàtic el que pateixen els familiars cuidadors de malalts dependents, cosa ben certa. El relat, però, s’atura a nivell individual. S’oblida que a nivell comunitari tenim instruments per a reduir aquest estrès: tenim l’anomenada “llei de dependència”; tot i que encara no està prou desenvolupada per una manca de voluntat política menada per interessos ocults. Per altra banda, com a exemples negatius d’una manca de solidaritat i de justícia social, m’hauria agradat que s’esmentassen tant el tema dels anuncis de retallades (de forma directa o indirecta) en les pensions de jubilació, és a dir, la por que posen al cos de la gent els poders polítics (actuant al servei dels econòmics i en contra de l’interès general), com de l’insà estrès crònic que provoca la feina assalariada en general, pel treball esclau d’horaris, de la pressa, dels menjars escombraria, de la manca o excés d’exercici físic…, pel sotmetiment a la voluntat dels comandaments en una estructura jeràrquica i militaritzada… Trobe a faltar aquests exemples tan aclaridors i contraris a una vida llarga i bona, tot i que –entenc– no siguen políticament correctes.

En descàrrec de l’obra que us recomane he de dir que, a diferència dels manuals d’autoajuda o de “coaching” a l’ús, que cerquen elevar la motivació del lector/ pacient de forma individual, responsabilitzant-lo a ell personalment (no fos cas que prenga mal el sistema d’explotació i dominació on està immers; quina presa de pèl!), en aquesta d’ara hom deixa ben clara la importància de la societat immediata (família, amics i companys) i la més extensa també en els processos de longevitat sana; cosa per altra banda lògica tractant-se d’éssers socials com ho som nosaltres, els mamífers humans. I ho fa citant una bona mostra d’estudis científics portats a terme a comunitats d’arreu del món on l’esperança de vida és màxima, com Barbaja a Sardenya, Okinawa al Japó o l’adventista de Loma Linda a Califòrnia.

Hi ha força lliçons a aprendre al voltant de l’objectiu d’aconseguir una llarga i bona vida, que ens descobreix la lectura del llibre, entre les quals:

> Cal acceptar-nos tal com som i no fer cas dels estereotips que ens ven la publicitat, vinculats a l’aparença física.

> La intel·ligència cristal·litzada (conjunt de coneixements fixats mitjançant les nostres experiències al llarg de la vida) és màxima quan som grans; que és com dir que la saviesa és màxima a la vellesa.

> En els humans, la vellesa ha estat afavorida per la selecció natural, en base a la necessitat d’ajuda per a pujar els fills de la família.

> L’esperança de vida femenina és més elevada que la masculina a tot el món. En 2015, a l’Estat espanyol els homes vivíem de mitjana 80,1 anys, mentre que les dones, 85,5 anys. Això s’atribueix sobretot a la influència de les hormones sexuals.

> Tenim una necessitat ecològica de morir, per a deixar pas als que naixen, per a mantenir l’equilibri de la biosfera.

> La minva del ritme de la marxa i de la força a les mans són bons predictors de la proximitat del traspàs.

> Els músculs que treballen cada dia són una assegurança de salut a llarg termini. No cal confondre exercici amb esport. Caminar o cuidar el jardí regularment també són mètodes vàlids per a mantenir-nos actius.

> Està científicament demostrat que la frugalitat, el sentiment de comunitat i la cultura d’ajuda mútua són elements que afavoreixen la longevitat.

> L’ikigai (Okinawa), la raó de viure, la que ens fa llevar-nos cada matí, també anomenada benestar eudemònic, és fonamental per a longevitat.

> Mantenir un estil de vida saludable des de ben joves és clau per a la longevitat: el genotip regula, però el fenotip modula.

> Cuidar la salut és sobretot una tasca col·lectiva: sentir-nos part d’una comunitat, ser acceptats i estimats.

> La influència de la societat, dels que ens envolten, és cabdal en qüestions d’hàbits saludables; per això, cal restar alerta per a detectar els conspiradors contra la salut.

> Els rics són més feliços que els pobres; però els que tenen molt, en conjunt, no són més feliços que els que tenen prou per a viure: massa béns i distraccions, estímuls agradables però no importants, no ens deixen concentrar-nos en allò que ens omple de veritat i que hauria de ser la nostra màxima prioritat.

> Està demostrat científicament que les persones bilingües tenen un efecte protector addicional front a la degeneració cognitiva.

> L’estrès (pèrdua de control sobre un mateix) crònic acurta els telòmers i, doncs, la durada de la vida. Hi ha dues maneres de mitigar l’estrès crònic: l’activitat física i l’activitat social.

> Els homes portem molt malament el declivi de la funció sexual conforme ens anem fent grans. Les mateixes pautes a seguir per a tenir una vida sana i llarga (alimentació sense excessos, “dieta mediterrània”, exercici regular, abstenir-se de fumar i de prendre massa alcohol, etc.) serveixen per a prevenir la disfunció erèctil.

> Les farmacèutiques mai no faran estudis per a reduir el consum de fàrmacs. Cal anar amb compte amb les conclusions dels estudis científics quan hi ha interessos econòmics pel mig. Per exemple, el consum de suplements d’antioxidants, que abans deien que era bo per a retardar l’envelliment, ara s’ha demostrat que pot ser dolent per a la salut.

> La gratificació a curt termini, afavorida al nostre cervell i també a la societat on vivim, entrebanca el benefici a llarg termini. La solució es troba en la motivació que ens fa renunciar al plaer immediat per aconseguir un bé més important per al futur.

> Si la feina no us omple, treballar més anys tampoc no us omplirà. Quan ens jubilem, si no ens agrada continuar fent allò que hem fet durant els últims trenta o quaranta anys, segurament podrem trobar altres maneres d’ajudar els altres.

> Els que troben sentit a una vida llarga tenen un sentit de transcendència, que la vida no s’acaba amb la mort, que han plantat llavors per al futur i que deixen una empremta en el món, que busquen la longevitat però que accepten la seva mortalitat.

I, com a reflexió final, ací us deixe un seguit de frases literals del llibre, del capítol “Les zones blaves”, que considere cabdals, perquè posen l’atenció a l’enorme valor de l’exemple i la pressió socials sobre els nostres hàbits:

<< L’església adventista ha predicat des que es va fundar ensenyaments de salut i vida comunitària. Prohibeix el tabac i l’alcohol, limita el consum de carn i defensa una dieta gairebé vegetariana basada en fruites, hortalisses, cereals i llegums. Els membres que la conformen conserven vincles estrets entre sí i dediquen els dissabtes a fer activitats parroquials. […] No cal ser adventista per apreciar aquest estil de vida. […] L’estil de vida dels adventistes pot instruir les persones que no comparteixen la seva religió. […] Els resultats confirmen que els adventistes acostumen a viure més anys i amb més bona salut que la majoria de nosaltres. […] Quines lliçons podem extreure d’aquestes dades? La més important, i sens dubte la més evident, és que amb un estil de vida saludable podem viure més i millor. […] També hi ha una altra lliçó menys evident però igualment important. Si us hi heu fixat, les cinc zones blaves [les de major longevitat al món] que hem descrit són illes, malgrat que no totes ho semblin […] I això significa que els seus habitants no escullen viure com viuen. No es cuiden perquè vulguin cuidar-se. Simplement, viuen tal com es viu a la seva comunitat. Mengem el que es menja al nostre entorn […] De manera que la segona lliçó que ens ensenyen les zones blaves és que cuidar la salut no es pot considerar únicament una responsabilitat individual. És sobretot una tasca col·lectiva. […] En els grups d’adolescents en què tots fumen, el que no ho fa és el ‘raret’ de la colla. […] Per això, si la nostra família o els nostres amics, les persones que ens importen, actuen de manera poc saludable, és fàcil que nosaltres fem el mateix. I a l’inrevés. […] Si per a nosaltres la salut és important, hauríem de preguntar-nos si hi ha alguna cosa al nostre voltant que conspira perquè no ens cuidem. És un exercici molt recomanable. >>

Moltes gràcies als autors i bona lectura a tothom!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.