Fitxa de lectura: “El cas Vinader”, de Xavier Montanyà.

Gènere literari: ASSAIG BIOGRÀFIC. Títol: “EL CAS VINADER”. Autor: XAVIER MONTANYÀ (Barcelona, 1961) és un periodista i escriptor català, autor de reportatges i llibres d’investigació i director de diversos documentals televisats. Es va llicenciar en Ciències de la Informació. Inicialment va treballar en premsa escrita (Diari de Barcelona i El Temps), a la ràdio i a la televisió (en programes com “Música per a camaleons” i “Tres, catorze, setze”). Ha publicat “Pirates de la llibertat” (Empúries, 2004), que li va valer el Premi Octavi Pellissa,  “La gran evasió. L’heroica fugida dels últims exiliats de Pinochet” (Ara Llibres, 2006), i “L’or negre de la mort” (Empúries, 2011). És coautor del documental “Granados i Delgado. Un crim legal” (Premi FIPA de Plata, 1996) i director de “Joan Peiró i la justícia de Franco” i “Espies de Franco”, entre d’altres. Ha dirigit el llargmetratge “Memòria Negra”, seleccionat al Festival de Valladolid (2006). Entre el 2002 i el 2013 fou membre del consell assessor del suplement Cultura/s de La Vanguardia. Actualment, és col·laborador del portal de notícies Vilaweb i de la revista Sàpiens. Editorial: PÒRTIC (GRUP 62). Col·lecció: P.VISIONS, nº 88. Edició: 1ª, novembre del 2015. Pàgines: 248. Argument: Referent del periodisme d’investigació, Vinader va portar fins al límit el seu compromís periodístic, i va revelar qüestions molt incòmodes per a l’Estat i l’extrema dreta. Xavier Vinader va demostrar la connexió entre la policia i els grups d’extrema dreta que atemptaven contra l’esquerra, en especial contra militants del moviment independentista al País Basc. Va revelar les interioritats de la guerra bruta i va denunciar que l’Estat també matava. Per tot això, va ser el primer exiliat i el primer periodista de la democràcia espanyola empresonat per motius polítics. Xavier Vinader va denunciar el terrorisme d’estat. I l’Estat el va fer servir de cap de turc per escarmentar el periodisme d’investigació.

portada_el-cas-vinader_xavier-montanya-atoche_201511171327Un assaig periodístic que ens mostra retalls de la vida professional d’en Xavier Vinader, del seu coratge, tenacitat i honestedat en investigar i revelar tota mena de casos criminals que acostumen a restar en la impunitat més absoluta, protegits pel silenci o la tergiversació de les forces de repressió o dels jutges de la seua corda, especialment dels delictes anomenats de “terrorisme d’Estat”, on els serveis secrets oficials fan servir mercenaris pertanyents a grups d’extrema dreta, per als seus objectius de lluita contra els grups insurgents i també de control social, per mantenir al personal “mut i a la gàbia”. Se centra especialment en el processament judicial del protagonista, entre 1980 i 1984, per un fals delicte d’imprudència temerària professional, en acusar-lo d’inducció a l’assassinat a mans d’ETA de dos dels implicats en operacions criminals, els noms dels quals apareixien en els seus reportatges de denúncia; procés evidentment injust que el va portar a la presó i a l’exili, que va suscitar la solidaritat de tota la professió, fins i tot a nivell internacional, i que finalment obligà el govern d’en Felipe Gonzàlez a donar-li l’indult. L’obra és sobretot un homenatge a en Xavier Vinader –un vertader heroi al servei del poble–, al mestre que fou del periodisme d’investigació, a l’enorme vàlua de la seua feina, per haver destapat i demostrat la corrupció que s’amagava sota capa pseudodemocràtica durant l’anomenada “Transició espanyola”, en què molts feixistes assassins es transvestien de demòcrates, mentre seguien fent tota mena de malifetes, protegits per uns poders de l’Estat que en bona part mai no havien deixat de ser franquistes. Un autèntic escàndol que s’aprofitava del consentiment, per acció u omissió, d’alguns partits polítics teòricament progressistes i d’esquerra, que els deixaven fer, mirant cap a un altre costat. Una obra que em porta a agrair a tots dos Xavier la seua feina al servei de la veritat, una realitat dura i fosca, però que cal conèixer per saber “quin peu calça” aquest Estat del qual en som súbdits; perquè, com diu l’autor, “un factor que socialment contribueix a perpetuar i consolidar la impunitat és la combinació del desconeixement, la censura, el silenci i l’oblit”.

Bona lectura!

Si fem una passa (o dues) més enllà…: Dissortadament la connexió entre els aparells repressius de l’Estat i les activitats terroristes dirigides contra persones o grups que defensen la llibertat i la justícia social de forma efectiva no és cosa del passat. És una fatalitat que encara arrosseguem a hores d’ara ací al País Valencià (d’agressions feixistes encara impunes en tenim exemples massa recents) i suposen un entrebanc i un mal averany per al nostre futur democràtic com a persones i com a poble que malda per acréixer la seua llibertat.

vinader-2El cas valencià, però, no és pas una excepció. Si resseguim els articles d’en Vinader i també els d’en Montanyà comprendrem que fer callar la dissidència mitjançant pràctiques corruptes (emprant “gossos de presa” feixistes –aquests psicòpates sadiconarcisistes– per fer atemptats, en general de “falsa bandera”, introduint infiltrats, criminalitzant opositors, “cooptant” o comprant voluntats…, per posar la por al cos de la gent) és una pràctica habitual a nivell mundial, de la qual no se salven ni aquells Estats amb més “pedigrí” democràtic.

El monopoli del poder i la violència que suposen els Estats, tal com estan configurats avui, té aquests perills evidents; tot i que, per ser estrictes, també en tenen d’elements positius.

Si hi pensem una mica, tot el que siga emprar la violència contra un altre, quan no és en defensa pròpia, implica una forma de pensar i d’actuar feixista (militarista, masclista, xovinista, imperialista, racista, maniqueista…), fet que explica perquè en els grups paramilitars d’aquesta ideologia és on hom poden trobar els millors mercenaris per fer les feines més “brutes” dels Estats i dels grups de poder, especialment econòmic, als quals serveixen.

Sabent això, com a mínim hauríem de menystenir les institucions que oculten aquestes pràctiques mafioses i fer boicot als mitjans de propaganda que hi col·laboren, que en són la majoria.

<< El poder és el “gran delinqüent impune” >> (Íñigo Iruin, advocat, citat al llibre).

<< Estat totalitari? No és això una tautologia? >> (Joan Fuster).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*