Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
“Fragments escollits”: Propaganda i olimpisme, bases del feixisme. Llibertat i identitat al discurs de la dreta.
En aquesta societat de l’espectacle i la competitivitat extrema, quan algú parla o escriu, mai no saps ben bé si és sincer o tan sols defensa els seus interessos econòmics, que molts colps són els dels amos de l’empresa que el paga. Cal fer un treball de recerca i atenció en aquest sentit abans de donar credibilitat als suposats experts que habitualment xerren o escriuen a les diverses empreses de comunicació. Dissortadament no en trobarem gaires lliures d’interessos ocults; cosa que entendrem de seguida resseguint el fil que porta des del mitjà-empresa considerat fins als seus propietaris i, doncs, els seus interessos econòmics i polítics. Si aquests no coincidien amb els nostres, bé faríem de no refiar-nos-en. En general, les grans empreses de comunicació de masses, de caràcter privat o governamental, els mitjans oficials i majoritaris del règim, deixen poques escletxes per a transmetre opinions realment lliures i crítiques amb l’ordre dominant i, si ho fan, tan sols cerquen una llibertat d’expressió cosmètica; perquè les acompanyen d’unes altres de contràries, per diluir-les i desactivar-les finalment. Per tot plegat, fa anys que mire de passar completament de consumir els productes d’aquestes empreses disfressades de mitjans de comunicació, que en són la major part. És dur, ja ho sé; però note que això me millora la percepció de la realitat social i fins i tot el meu benestar mental.
En aquest sentit, els mitjans de comunicació cooperatius i de caràcter contrainformatiu o alternatiu envers els mitjans del règim ens forneixen d’algun expert o opinador més confiables, si bé dins de la línia editorial que marquen els seus gestors. Un dels que seguesc sovint és en Abel Ortiz, que protagonitza un espai d’opinió setmanal a Ràdio Klara, l’emissora lliure i llibertària de la ciutat de València, sota el títol de “Desde la franja de Mieres”.
A l’espai de l’Abel que cloïa el passat novembre, enraonava al voltant de l’apogeu actual dels partits polítics populistes de caire neofeixista a la vella Europa i feia una anàlisi ben aclaridora que hauríem de tenir en compte per saber combatre eficaçment aquesta xacra social que històricament tant de dolor ha imposat al nostre país i a la humanitat sencera. A continuació, m’he permès de transcriure una mostra de les reflexions que ens hi regalava, amb la seua senzillesa i lucidesa habituals, en versió traduïda al nostre idioma:
<< Hi ha dues idees bàsiques sobre les quals es belluga la història que coneixem i són la propaganda i l’olimpisme.
<< Goebels és bàsic en això. Cal estudiar-lo per adonar-se que el fet que funcionen els sistemes de propaganda feixista parteix de la repetició dels missatges. Parteix de tècniques que expliquen com fer que una idea es propague o, millor, que una mentida es propague i es prenga com a veritat. Cal conèixer aquestes tècniques per saber que el correcte és el contrari del que diu Goebels: quan diu que una mentida repetida “x” vegades esdevé una veritat o que quan una frase es repeteix al llarg del temps es dóna per bona, en realitat és falsa. La repetició no la converteix en una veritat sinó en una “paraveritat”. El que donem per bo com a veritat, segueix sent mentida. I una veritat no cal repetir-la perquè ho siga. Això a part dels dubtes que tinguem sobre el que és veritat o mentida. No calen grans propagandes per a mostrar quelcom que es puga veure i demostrar fàcilment.
<< Allò olímpic no l’hem de menysprear com a rellotge històric. Els grecs, als quals es remeten els nazis com a principi del seu desvari, comptaven el temps per olimpíades. Durant segles, les olimpíades marcaven una forma d’entendre el món. Cal no perdre de vista la frase olímpica per excel·lència, que és “citius, altius, fortius” (més ràpid, més alt, més fort). Això és el sempre més i la competitivitat portada a l’extrem, que sembla una definició de l’esperit del capitalisme, que necessita sempre més i portar-ho als límits. I això què crea? Una agonia immensa i una imposició. I si amb aquests valors, aquest rellotge històric i la propaganda goebelsiana, fas un beuratge i el dónes a beure, molt probablement hi haurà qui validarà el vot a un partit feixista o nazi com el “Partit de la llibertat” austríac (quin eufemisme més pocavergonya!) o a un personatge molt del sistema com Donald Trump (per molt antisistema que el pinte el màrqueting electoral) o Esperanza Aguirre, que són el sistema per definició…
<< La propaganda difon una música on suavitza la xenofòbia d’aquests partits d’extrema dreta, mentre fa un segon cor per dir-nos que roïns que són, que malament que ho fan els de l’esquerra, per fer inviable qualsevol altra alternativa i donem per bo que les eleccions en això que hi diuen democràcia són entre la dreta i la ultradreta, i que hem de fer el possible perquè guanye la dreta (que guanye Fillon i no ho faça Marine Le Pen, en el cas de França).
<< Per cert, Kurt Waldheim, que va ser president d’Àustria a la fi dels 80 i principis dels 90, va arribar a la presidència d’aquest país centreeuropeu com a cristianodemòcrata, quan havia estat un alt dirigent del partit nazi durant la II guerra mundial i s’havia amagat, com tants i tants austríacs i alemanys, en la democràcia cristiana alemanya i havia arribat a les més altes cotes de poder, sense que ningú digués que havia portat el “Mein kampf” a la butxaca de darrere.
<< Recorde que a França des de fa dècades era permanent la menció, la presència, les enquestes, el “compte amb votar-los” envers el partit de Le Pen, el Front Nacional. La ultradreta hi és ficada perquè faça la feina bruta a la dreta de sempre. La ultradreta són els “gossos” de la dreta. Quan la dreta veu que la seua situació de truc democràtic, de façana democràtica, no aconsegueix “subjectar” les coses, estira de l’identitari relacionat amb la pàtria, que és el crit immediat abans de la guerra. Quan es parla d’ultradreta, no de la folklòrica, sinó de la que accedeix a situacions de poder, hem d’admetre que la seua identitat és psicopàtica, violenta i malaltissa, un cas de psiquiatre, entre psiquiatre i gestor. No hi ha res pel que es puga justificar que tu vals més que un altre o ets millor que els altres. Aquesta identitat que et porta a això és absolutament falsa, però hi ha qui s’ho creu o ho necessita creure.
<< Però atenció, quan l’esquerra es troba en una situació real de poder accedir al poder i aquesta esquerra utilitza una retòrica de la por, del “tir al clatell” o del “gulag”, ja està caient en el feixisme. Quan una esquerra es pretén identitària quant al fet que nosaltres som el millor de la història revolucionària i ens adjudiquem una identitat que ho proclama, estem caient en el mateix. No es tracta de contraposar idees, es tracta de veure el que ha passat al llarg de la història i quan algú ha muntat un camp de concentració o un camp d’extermini, el que es pose a la porta o les justificacions que ens vulguen contar perquè hi haja aquests camps no serveixen. Són feixisme “per se”. “Fasci italiani di combattimento” es denominava el partit de Mussolini. El feixisme, des del primer instant remet a la guerra, a la violència. Tot el que siga aconseguir coses per mitjà de la violència és, per definició, feixisme. I també fer callar, per la por o el terror, les altres veus que no diuen el que ells volen sentir…
<< Els “llorers de la victòria” són relats feixistoides i hom pot seguir la seua línia argumental fins als antics grecs. D’allò grec es passa directament a allò romàntic alemany sense aturar-se en la rica història que hi ha entremig. Els alemanys ja tenien una tradició antisemita. El discurs de la raça i la puresa de sang és un autèntic desvari. Es basaven en allò grec; perquè allò llatí ho consideraven una corrupció del sud.
<< El discurs de les llibertats és el discurs permanent de la dreta i, per descomptat, del “Partit de la Llibertat” austríac i dels seus homòlegs. Les llibertats de debò són les que no costen diners: associació, moviment i expressió, que es contraposen a altres llibertats burgeses, que costen diners i encara que semblen iguals no ho són pas; perquè si no tens diners no pots accedir-hi; per exemple, la llibertat de premsa o la llibertat d’ensenyament. Què vol dir llibertat d’ensenyament? És una llibertat per a tots? És una llibertat de franc? No, no té gairebé res de veritable llibertat. En realitat és comprar una parcel·la de seguretat dels que tenen diners per aconseguir que la creació d’elits seguesca funcionant. On es creen les elits? En els grans col·legis privats. Aquestes elits es formen en nom de les llibertats, de la llibertat d’ensenyament; però una llibertat que suposa que els que no se la puguen pagar es queden fora del camí. Una universitat pública nord-americana té recursos zero i valor social zero o un valor incomparablement inferior a les universitats privades que costen molts diners. Però, si no els pots pagar, en els últims anys han inventat el sistema dels crèdits; és a dir, si ets pobre, tens la llibertat d’endeutar-te per molts anys. És com la llibertat religiosa. Llibertat de culte per a tots? No, per a uns més que per a uns altres. Llibertat de què? Llibertat de privilegis. La llibertat de moviments és una llibertat bàsica. Puc no moure’m o moure’m on vulga. Si no pots passar d’una ratlla, aquesta llibertat es queda massa curta. Però, com tots sabem, pot arribar a ser efectiva també amb diners.
<< Hi ha dos grans referents filosòfics sobre la identitat al segle XX, un de nazi, Heidegger, i un altre, proper al món llibertari, Jacques Derrida. Per a Heidegger, un nazi “avant la lettre”, la identitat remet al ser: hi ha un ésser autèntic, ells, i un altre no autèntic. Aplega Derrida i diu que les identitats són evidentment evanescents, canvien. I ho deia ell, que havia nascut a França, amb pares algerians i avis de l’est d’Europa. Pel que fa a la pregunta de qui som, som moltes coses i coses diferents en moments diferents de la vida. No hi ha una identitat fixa transmesa per la sang. Això és un absolut deliri. A hores d’ara ja ho hauríem de saber. >>
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Independentment que no sóc partidari de les denominacions “dreta” o “esquerra”, crec que a vegades s’utilitza els moviments d’esquerra o “alternatius” com a suport a polítiques anomenades “dretanes” (com va pasar amb les Brigades Rojes a Itàlia, ETA i moviments llibertaris a l’Estat espanyol o ARRAN als Països Catalans, ara mateix).
Atentament