Una visió pragmàtica de la identitat valenciana.

Cal ser crítics també amb la identitat. Sembla evident que les identitats es construeixen amb l’educació. La identitat tribal o col·lectiva ens la posen al cap des de ben petits: la família, l’escola, els amics i els diversos mitjans d’adoctrinament no paren de repetir la tornada “nosaltres, els tals… (poseu el que corresponga)”, seguint les directrius de les elits que manen. En la construcció d’aquesta identitat adoctrinada fan servir un grapat de relats històrics carregats d’èpica i de llegenda; és a dir, plens de falsedats.

“És necessari assenyalar, però, que no tots els pobladors del regne [de València] degueren adherir-se immediatament ni simultàniament a la consciència col·lectiva valenciana que tot just acabava de nàixer. En principi es tractava sobretot d’una identitat vinculada a les elits i les seues relacions polítiques amb la monarquia, ja que presentar-se com a representants del conjunt d’habitants del regne, de tots els valencians, els resultava una arma ideològica de primer ordre.” (Vicent Baydal, “Els valencians, des de quan són valencians?”, Afers, 2016.)

Efectivament, la identitat tribal, tot al contrari d’allò que manta vegades ens volen fer creure, no va pas lligada a un origen històric mític o llegendari, predeterminat pel destí o per la voluntat d’algun déu; perquè, si hi ‘furguem’ una mica en aquest origen amb esperit crític i científic, “baix de la catifa” trobarem causes més terrenals, molt probablement lluites pel poder, sobretot econòmic, encetades per les elits dominants de llavors, amb conseqüències devastadores per als pobles esclavitzats on sobrevenen. En aquest cas, i el valencià no n’és una excepció, la identitat sorgeix com a seqüela dels enfrontaments, de la necessitat de triar entre un i altre bàndol enfrontat. Un origen ben galdós, doncs.

Per a la nostra salut mental i la dels pobles a què pertanyem, hem de fugir d’etiquetatges monolítics i immutables; tanmateix la necessitat de definir la nostra identitat en les diferents facetes de la nostra existència ens persegueix en un món humà necessitat de posar-li nom a tot i a tots. Per això, si no ens identifiquem nosaltres, altres ho faran. Per fer-ho nosaltres i fer-ho millor, ens cal modificar, personalment i social, el concepte parcial, sectari, intolerant, irracional… de la nostra identitat; per concebre-la múltiple, mestissa, de vegades contradictòria, única, oberta, respectuosa i canviant (Amin Maalouf, “Les identitats que maten”, La Campana, 2009).

És en la necessària “deconstrucció” de la nostra identitat tribal on té cabuda la ben interessant publicació del professor Vicent Baydal, doctor en Història Medieval: “Els valencians, des de quan són valencians?”, recentment publicada per l’editorial Afers, que fa el nº 81 de la seua col·lecció “Recerca i pensament”.

Batalla del Puig per Marçal de Sas (1410-1420).

Batalla del Puig per Marçal de Sas (1410-1420).

Abans de comentar-la i recomanar-la, però, m’agradaria cridar l’atenció sobre una qüestió que se m’acut cada vegada que llegesc un llibre d’Història, cosa no gaire habitual, precisament per això que tot just esmentaré. Massa vegades hi trobe una manca de sensibilitat envers els vençuts o perdedors dels conflictes, que el humans provoquem guiats per la nostra cobdícia. Tot em fa pensar que descuidem sense recança el fet evident que molts pobles han nascut de les guerres, de les invasions, del fanatisme religiós…, de la repressió, de la sang, de l’horror, del masclisme, en nom d’un déu sanguinari…, com el nostre antic Regne de València, l’actual País Valencià, que ara ens han “aigualit” per ofrenar-lo a espanya. Sembla que, quan el mal és general, el conhort també ho és. Aquests experts en Història es posen de seguida a la feina d’interpretar les dades, els documents que de ben segur han escrit els vencedors, i semblen oblidar la injustícia social de base i el domini aclaparador de la violència heteropatriarcal. En resulta un relat deformat, ple de protagonistes (masculins) de les elits (reis, nobles, caps de l’exèrcit, càrrecs polítics, bisbes i “fauna” semblant), la decisió dels quals efectivament és crucial per als esdeveniments, perquè retenen (injustament) el màxim poder i també són els que deixen la seua empremta escrita; però on el poble pla (sobretot la part femenina), sotmès al seu jou, queda relegat, potser involuntàriament. Això fa que les continues malifetes dels poderosos apareguen com a justificades. Sóc del parer que això darrer cal tenir-ho present i dir-ho cada vegada que hom planteja un projecte d’anàlisi històrica on li siga escaient; perquè, entre d’altres avantatges, ens ajudarà a no “enlairar-nos-en” massa en les “qüestions identitàries” que se’n deriven i a no fer èpica històrica allà on no cal o hi fa de mal pair.

Justament en Baydal no ho oblida pas això. Per exemple, al voltant de la fundació del Regne de València per part dels invasors cristians catalans i aragonesos, i per tal de desmuntar una vella, falsa i interessada polèmica sobre si els valencians ens hi sentíem com a tals abans de l’arribada de Jaume I, escriu:

Esbós de l'expulsió dels moriscos (Velàzquez).

Esbós de l’expulsió dels moriscos (Velàzquez).

[…] el desplaçament feudal del segle XIII sobre els territoris guanyats a l’Islam [la conquesta o invasió militar cristiana] també suposà un trencament total amb el període andalusí. De fet, significà l’expulsió generalitzada dels musulmans o el seu manteniment en espais tancats, sense cap oportunitat per a la mixtura reproductiva amb els cristians. Com ha explicat el medievalista Josep Torró, es tractava d’un sistema planificat de segregació, dirigit a explotar de manera eficaç la diferència ètnica i religiosa. […] sabem que Jaume I i Pere el Gran decretaren expulsions massives el 1248 i el 1277. Els que hi romangueren foren reclosos en moreries urbanes i en aljames rurals de les muntanyes i l’interior valencià. A més, aquesta segregació no només fou física, sinó també biològica, ja que la legislació foral prohibia expressament els matrimonis mixtos i perseguia, fins i tot, les relacions sexuals entre cristians i musulmans. Era una manera de mantenir ambdues comunitats separades, evitant que s’assimilara la població islàmica i desapareguera el fet diferencial ètnic que servia perquè els senyors feudals l’explotaren, amb una major intensitat que els camperols cristians [és a dir, marginació i explotació per tenir mà d’obra barata, com ha passat amb la immigració de tots els temps].”

I una mica més avant, en aquest mateix capítol, afirma:

“Tot i que l’expulsió [dels andalusins] no acabà sent completa, les paraules escrites del rei [Jaume I] eliminen qualsevol dubte sobre la seua pretesa tolerància.”

Per a mi, que no sóc afeccionat a llegir història, m’ha resultat ben interessant resseguir els arguments i els fets documentats que ens mostra el professor Baydal a l’obra esmentada, sempre benvinguts i més encara mentre ens mantinguem súbdits d’aquest Estat que manipula la realitat històrica per als seus fins imperialistes. Una inestimable ajuda per construir-nos una identitat col·lectiva ben fonamentada, pragmàtica, fugint de sentimentalismes capciosos. Us recomane especialment el darrer capítol de “Conclusió”, on fa un resum ben aclaridor.

els-valencians-des-de-quan-son-valenciansA la introducció, l’autor deixa clar que les dades històriques indiquen que l’Estat-nació espanyol, associat al domini castellà, comença per la força en el segle XVIII i aconsegueix imposar-se de debò durant el XIX. Segles abans, les referències escrites a la Hispània romana són tan sols geogràfiques; perquè les polítiques que s’aplicaven aleshores es feien dins de cadascun dels regnes que imperaven al territori de la península Ibèrica. Una de les proves de la fal·làcia d’aquella suposada unitat natural i ancestral fou la desconnexió de Portugal. Això que diuen del mil·lenarisme espanyol és un invent dels historiadors i polítics a sou de l’Estat centralista.

Pel que fa al gruix de l’obra, se centra a establir l’origen i data de la consolidació d’un sentiment de pertinença territorial, de valencianitat, diferent de l’aragonès o català dels primers repobladors que acompanyaren Jaume I. Tot i que el procés començà abans, la copiosa documentació revisada per l’autor apunta que aquest sentiment ja era ferm a finals del segle XIV. Quant al naixement i estabilització de la identitat valenciana, l’autor ens demostra la importància cabdal que hi tingué la lluita aferrissada i reiterada (jurídica, política i militar) al llarg de més de mig segle, entre la bel·licosa noblesa aragonesa que intervingué en la conquesta, la qual volia mantenir els seus privilegis mitjançant l’ocupació de terres i l’aplicació exclusiva dels Furs d’Aragó, i la població fidel al monarca (que habitava la capital i les terres de titularitat reial), que defensava els Costums de València de tradició catalana (de Lleida en concret), que després esdevingueren Furs (com s’anomenaven a Aragó, en un gest per guanyar-se la noblesa revoltada), perquè els protegien dels abusos feudals d’aquesta noblesa (sense eixir-se’n d’un règim força autoritari, no ho oblidem). 

A aquestes constants hostilitats contra l’enemic aragonès, s’afegí posteriorment l’alçament dels dirigents de les viles dels braç reial contra l’autoritarisme de la pròpia monarquia (començant pel motí de Vinatea contra Elionor de Castella i acabant amb la Unió contra Pere el Cerimoniós) i finalment la consolidació de les noves institucions de govern constituïdes a les terres conquerides, les Corts i la Generalitat, fidels als Furs de València (arran de la guerra defensiva contra el rei de Castella Pedro I el Cruel); tots tres elements donaren el “colp de gràcia” que feu despertar i decantar la consciència dels regnícoles d’aquestes terres cap a considerar-se un poble diferenciat dels veïns del nord, sense perdre la germanor, la llengua i la cultura comunes. 

[…] Cal tenir en compte que, com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. És ben conegut, per exemple, que fins a la primera meitat del segle XVI els valencians s’identificaren sense problema amb allò que fora de les fronteres de la Corona d’Aragó era conegut com a “nació catalana” o “nació dels catalans”. El concepte, però, no feia principalment referència a una comunitat en sentit polític o territorial, per a la qual s’utilitzava el de “nació valenciana”, sinó al d’una comunitat de caire etnocultural, és a dir, que englobava tots els cristians catalanoparlants o que tenien uns ancestres comuns procedents de terres catalanes, habitaren on habitaren.” (Vicent Baydal, op. cit.)

pvalenVisc a un de tants indrets del món, on al llarg dels segles la successió d’esdeveniments històrics, més o menys traumàtics (com els genocidis posteriors a les conquestes), ens han modelat com una barreja de pobles d’origen divers (la meua família n’és un exemple). Un mestissatge de base que es barreja amb el nostre tarannà hospitalari cap als desplaçats de grat o per força. Una terra d’acollida que, manta vegades, ha sacrificat la seua pròpia cultura perquè els que vinguen de fora se senten més còmodes. Una cultura pactista i massa poruga, “menfotista” diem per ací, de manca d’autoestima, que, davant de gent autoritària i sense “manies” (cas de la casta extractiva del govern espanyol i els seus prosèlits), ens porta a la desaparició de la nostra valuosa i irrepetible forma de veure i anomenar el món: catalana, valenciana i/ o balear.

L’Estat centralista en el qual ens ha tocat viure criminalitza la unió entre les seues parts, per mantenir artificialment la divisió i afeblir el poder perifèric, de cara a no haver de rectificar el seu tronat centralisme. Us sembla lògic que els qui fan escarafalls davant la proposta de la unió diversa entre catalunyesos, valencians i balears, germans o cosins germans de cultura i llengua, tanmateix vegen tan normal la actual unió monolítica castellana entre veïns o simples coneguts, la qual, a més, es planteja per entrebancar la natural entre germans? Que ens hem begut l’enteniment? Ho veurem clar si pensem que els poders espanyols sempre han volgut acabar amb el poc que ens resta de valencians (la llengua, els costums) i, amb aquest fi, afavoreixen la divisió entre la nostra gran família (regionalitzant-nos, minoritzant-nos); aquesta que precisament ens farà viure dignament i millor a tots plegats.

Si la democràcia, la descentralització, la confederació col·lectiva són eines per avançar cap a la llibertat i la solidaritat dels pobles i les persones que hi conviuen, respectant la cultura pròpia, som-hi, doncs. Si els autoanomenats valencians encara mantenim una idiosincràsia particular (tot i que fruit de genocidis i enfrontaments històrics dels quals els habitants del segle XXI no en som responsables), la qual es va fonamentar en la llengua i els costums de catalunyesos i balears, i encara es manté prou propera, malgrat l’encalçament espanyol, confederem tots plegats, doncs.

Si pensàssem en una entitat política més extensa, el més lògic i convenient fóra passar per uns Països Catalans abans que per un Estat espanyol. Quin sentit tindria caminar separats amb els qui ens són propers i unir-nos a un Estat centralista que ens esclafa?

Quin sentit tindria caminar separats quan sabem que la nostra llengua i cultura comunes són febles i que la unió ens dóna més força per servar-les i defensar-les!

La adscripció identitària i nacional no ha d’estar marcada inevitablement per la història, però els fets històrics hi ajuden.”  (Baydal, op. cit., a la Introducció).

“…el poble valencià ha eixit en la seua major part de Catalunya i està al seu costat…” (Francesc Eiximenis, a la dedicatòria del “Regiment de la cosa pública”, segle XIV).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*