Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

16 de maig de 2012
0 comentaris

El guió per la independència: La tercera resposta d’Espanya és mobilitzar al Duran

La meva intenció  era escriure poc, com  a molt un cop a la setmana però els esdeveniments s’estan accelerant. La setmana passada vaig escriure dos articles (aquí i aquí) respecte les respostes d’Espanya al guió per la independència. La tercera resposta d’Espanya per impedir que Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà ha estat la mobilització els sectors més espanyolistes dins del partit majoritari que governa a Catalunya. Duran i Lleida s’ha erigit el líder d’aquest sector en el darrer congrés d’Unió Democràtica de Catalunya.

No sóc l’únic que ho pensa: el periodista David Miró també ho diu en aquest petit article publicat al diari Ara amb el títol “Un encàrrec de la Santa Aliança” : “la Santa Aliança ja ha pres una decisió: ha encarregat a Duran que aturi el pla B de Mas (amb la col·laboració entusiasta del PSC) i que faci tot el possible perquè Rajoy accepti una millora del finançament de Catalunya que redueixi a la meitat el dèficit fiscal. Això en euros són entre 6.000 i 8.000 milions més a l’any. Aquesta és la missió de Duran.”

Hi estic d’acord que aquest és la missió de Duran i Lleida. No importa gaire entrar ara a valorar si farà l’encàrrec perquè és un cofederalista convençut  o senzillament ho fa obligat pels favors que deu als de la Santa Aliança. La qüestió és que segur que té aquest encàrrec i ha aprofitat la tribuna del congrés d’Unió per tornar a criticar la independència.

(continua) 

A manca d’arguments per defensar la dependència amb Espanya, Duran i Lleida utilitza la vella tàctica de la por que sempre fa efecte a la classe mitja catalana que és molt conservadora, mentre desqualifica la independència dient que és una “ficció”. En un excel·lent article el Professor Ferran Sáez Mateu a l’Ara que porta el títol “De ficcions i confusions” desmunta amb arguments ben sòlids la conclusió de Duran i Lledia que la independència és una ficció: “La conclusió de Duran, però, no té sentit. És absurda. L’aspiració a la independència implica dificultats fabuloses, però l’aspiració a la confederació és directament impossible, en la mesura que implica un consens estricte a dues bandes. La independència, en canvi, no pretén arribar a aquest acord impossible, i en aquest sentit, com a projecte, resulta infinitament més realista que una possible confederació. Encara un petit detallet: és cert que la independència té poquíssims simpatitzants fora de Catalunya. La confederació no en té cap, directament.”

Però també el Professor Ferran Sáez Mateu crítica la frivolitat que molts dels líders independentistes asseguren que la independència és fàcil d’aconseguir: “És cert que la dificultat real per assolir la independència de Catalunya resulta tan gran que, en efecte, aquesta aspiració sembla fregar la ficció. És cert que un procés d’aquest tipus mai no surt de franc, i la possibilitat d’una gran ruptura o, si més no, d’una dualització perillosament simètrica existeix. És cert que no tenim aliats a Espanya, per descomptat, i que tampoc en tenim a l’Europa dels estats, ni a la resta del món: en circumstàncies normals, la paradiplomàcia no pot competir amb la diplomàcia, ni les iniciatives de la societat civil amb les d’un estat present en tots els organismes internacionals.” i com a conclusió acaba dient: “La independència de Catalunya és factible, però tenint en compte que estem parlant d’una realitat no explorada: no hi ha cap precedent de secessió en el si de la Unió Europea. Malgrat les rudimentàries simplificacions del populisme autòcton, la independència de Catalunya (o d’Escòcia, etc.) condueix a problemes, i per descomptat a solucions, encara inèdits. La bona notícia és que tot això ens ho hem d’inventar nosaltres. Per tant, abans de parlar de realitats o de ficcions, el que convé és plantejar les coses correctament. El modest consell va adreçat tant al senyor Duran com als seus detractors més furibunds. Al capdavall, la confusió és la mateixa.

Però malgrat puc estar en principi d’acord amb aquestes dificultats que menciona el Professor Ferran Sáez Mateu, no per això m’acolloniré i deixaré d’intentar-ho. Però caldrà filar prim per no acabar com he dit en els anteriors articles amb una Generalitat intervinguda, el President Mas a la presó i tot això amb el beneplàcit de la Unió Europea acollonida per la fallida de l’euro. Però també haurà alguns líders independentistes que prefereixen la terra cremada abans de deixar de ser ells els protagonistes de la història que no podran d’estar de fer llenya de l’arbre caigut.

Com no em cansaré de repetir, cal que tots els independentistes fem pinya en el moment que el President Mas haurà de trencar la legalitat. Alguns ja gosen dir que serà aquesta tardor, no ho sé, però segur que no queda gaire temps abans d’enfrontar-nos amb Espanya. Encara que sigui per demanar un pacte fiscal,  s’haurà de trencar la legalitat vigent i forçar el reconeixement diferencial de Catalunya de la resta de les autonomies espanyoles.  Ja em vist com van reaccionar els espanyols amb l’Estatut. Realment això si que és una ficció. Per tant la conclusió és que Espanya només ens deixaran dos possibilitat: la independència o la mort definitiva com a poble català.

Endavant les atxes!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!