Estimada Maria del Mar Bonet, companya de desigs i malenconies.

Quan la primavera arriba, adesiara sempre em ve al cap la teua cançó:

Febrer m’ha duït la carta tan precisa:

vol que els lilàs s’obrin pels dits

i, en el cor, m’hi creixi una palmera.

Què exigent que ve la primavera! (Dansa de la primavera, 1985.)

Dona preciosa i discreta de veu vellutada, càlida, expressiva i plaent. Vaig conèixer les teues cançons fa més de trenta anys, allà pels volts de l’any 84. Me les mostrà A. P., de qui estava infructuosament enamorat i que feia un programa dedicat a les músiques d’arrel tradicional a Ràdio Puça, una petita ràdio lliure de la ciutat de València de llavors.

Per sempre vas ser la meua veu favorita, la veu del desig, de l’amor, de l’enyor per l’amic, per l’amat, pel país: “la veu”. Em vas acompanyar en els amors i els desamors que inevitablement et porta la vida, en el seu dur procés d’aprenentatge, entrebancat per una societat poruga, malalta de religió i de prejudicis.

Quan n’escolte alguna, qualsevol de les teues cançons, rememore episodis de la meua vida, bé perquè les vaig escoltar per primera vegada quan travessava moments decisius, associats a situacions de força càrrega emotiva, bé perquè tenen tal potència expressiva que em porten fins a fets d’abans que sabés de tu, com ara la negra nit franquista, quan s’esdevenia una ferotge persecució de la nostra llengua i cultura, que encara continua i que vas combatre amb la força tenaç de les teues paraules, de preclara poesia, cantades “a capella” o bellament embolcallades amb una música excelsa. 

Ara em permetré fer un breu passeig per la meua biografia, sobretot sentimental, de la mà de la teua admirable obra musical i poètica, pels entrecreuaments dels meus camins amb les teues inoblidables lletres –pròpies, populars o de poetes de renom–, brollador inesgotable de conhort i de tendresa:

1972-77: Anys d’estudis universitaris, de descobriment de l’abast de l’adoctrinament nacionalcatòlic i del genocidi franquista als pòsters que omplien els murs de la facultat. Maleïts assassins feixistes! Maleïts botxins!

Faune mutilat

brollador eixut

jardí desolat

de ma joventut. (“La relíquia”,  1981, Joan Alcover.) 

maria-del-mar-bonet-que-volen-aquesta-gent, 1968Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?…

La mare ben poc en sap,

de totes les esperances

del seu fill estudiant,

que ben compromès n’estava. (Què volen aquesta gent, 1968, Lluís Serrahima.) 

1978-79: El servei militar em va encomanar una antipatia creixent cap a les jerarquies, les armes i les guerres; però també em va obrir els ulls sobre la realitat del nostre país, gràcies a companys valencians de les comarques del nord, un d’ells professor de llengua i literatura.

Des de Mallorca a l’Alguer,

des de l’Alcúdia a l’Albuixer,

des de Maó a Cadaqués,

des de Montgó a es Vedrà,

des de Talltendre a Queixans,

de Porqueroles a Calp, … (“Des de Mallorca a l’Alguer”, 1987, popular.) 

maria-del-mar-bonet-jardi-tancat-portada, 1981De tradicions i d’esperances

tix la senyera del jovent,

com qui fa un vel de nuviances

amb cabellera d’or i argent.

De la infantesa que s’enfila,

de la vellura qui se’n va.

La balanguera fila, fila,

la balanguera filarà. (“La balanguera”, 1981, Joan Alcover.) 

Estimat, no estiguis trist

si et costa alenar;

si no ens ha canviat el març

un bon abril ho farà. (“Abril”, 1975.)

1981-83: La química de l’amor irracional m’arribava amb força tot just ingressava al món del treball assalariat. Captiu dins d’aquella “presó en règim obert”, la seua aparença de fragilitat, el seu posat eixut en un cos i una veu encara adolescents, em va corprendre i em feia tremolar com un bleda, sense arribar més enllà.

Jo estava que m’abrasava

per s’amor d’un jovenet,

com més bevia, més set:

s’aigo no m’assaciava. (Cançó d’esterrossar, 1969, popular.) 

maria-del-mar-bonet-a-l-olympia-portada, 1975Si sento el teu alè prop meu,

em tornaré aigua estancada,

escaleta per pujar,

flor de baladre,

roseta del roser blanc

i palmera enamorada. (“Anells d’aigua”, 1985.) 

Si tu te fas l’arena,

l’arena de la mar,

jo me faré l’ona

i et vindré a besar.

Si tu te fas l’ona

i me véns a besar,

jo me faré la llebre,

la llebre d’un camp gran. (Enamorat i al·lota, 1981, popular.)

1984: El descobriment de la teua veu m’arribà de la mà d’A. P., una admiradora teua, de la qual em vaig enamorar. Fou la meua primera experiència de tendresa, de carícies i besades interminables, de llavis i pells vellutades, gloriosa delectança dels sentits en cerca de la màxima intimitat, que mai no arribava. En declarar-li el meu amor, A. P. m’aüixà de la seua vida i, mancat de carícies, em vaig ensorrar, envaint-me una tristor malaltissa. 

Dóna’m sa mà amor,

mira que freda està.

Dóna’m sa mà amor,

freda de no estimar. (Dóna’m sa mà, 1969.)

No voldria res més ara

que estimar-te

i sentir el teu cos, ben a prop. (“No voldria res més ara”, 1971.) 

maria-del-mar-bonet-anells-d-aiguaNo s’ha mort el desig,

el desig que jo sent per tu.

No hi fa res plorar,

no hi fa res morir,

el desig és aquí,

no s’acabarà així. (“No s’ha mort el desig”, 1985.) 

Viure sense tu,

quin dur aprenentatge;

davant el meu mirall,

aprenent a parlar-me.

El mestre que m’ensenya

és el temps que no para. (“Viure sense tu” (1985.) 

Camins dissortats, estranya llum,

bèsties salvatges.

Però també

arbres amics, jardins de desigs,

belles trobades. (“Els boscos del pensament”, 1985.)

1985-86: Havia tastat la mel –i la fel– de la droga de l’amor-passió, i el meu cap la cercava a tot arreu. La meua “síndrome d’abstinència” em menà cap a una altra relació platònica eixorca. Vaig omplir el buit amb L. N., qui no coneixia altra companyia que l’alcohol i altres drogues “menors”. Ara feia el paper de protector d’un “àngel caigut”, una barreja d’emocions (seducció, compassió, responsabilitat, dependència) que em nuava a aquell ésser solitari i minvat, a qui jo pidolava de tant en tant alguna besada fugaç i poca cosa més. Finalment em vaig alliberar d’aquell atzucac, que no ens convenia a cap dels dos.

maria-del-mar-bonet-alenar-portada, 1977A València hi ha un carrer

que té geranis i sombres,

humitats i tenebrors

saliva i enteniment.

Si voleu saber quin és:

el carrer dels Cavallers. (“Alenar”, 1977.)

Quan tot el teu cos deixi de ser

un món tancat amb clau

al que no hi tenc entrada,

llavors naixeran clarors

i jardins que mostren el cel

amb boires blanques. (“Dintre teu”, 1975.) 

Sí, així vaig somniar

que em naixia una filla

i després era una euga clara

que corria sola

dins un bosc de pollancres. (“De bressol”, 1975.) 

maria-del-mar-bonet-1971-portadaEs vent diu que no m’estimes

bon amor, jo no m’ho crec

es vent xiula, mou els arbres

però d’amor ell no en sap res. (“Cançó del bon amor”, 1971.) 

Em dius que el nostre amor

era un ocell ferit

tremolant al teu cor,

somniant al meu pit.

Amiga de la mort,

camí de vela blanca,

la llum del nostre amor

és una flor que es tanca. (Em dius que el nostre amor, 1971, Joan Vergés.)

1987-2000: I arribà la parella estable. Tot dos la necessitàvem. J. B. em va triar i jo m’hi vaig donar. Vaig gaudir d’una flor jove. Vaig eixir de casa i acostumar-me a ser independent. Vaig aprendre a conviure amb una altra persona molt diferent. Vaig comprovar el bo i el dolent d’una relació que s’allargà en el temps, fidel de mena com sóc. Quan a J. B. li arribà la vertadera passió (una relació breu, vaig saber després), em deixà a un costat i, amb dolor del meu cor i dotze quilos menys al cos, em va perdre per sempre més.

maria-del-mar-bonet-1975-portadaMe n’aniré de casa

me n’aniré d’es camp,

ses oliveres grises

endarrere quedaran. (Me n’aniré de casa, 1969.)

Jo he estat i seré

lliberal en tota cosa,

si no vos grat o faig nosa

digau-ho i me’n ‘niré. (“Cançó de picat”, 1975, popular.)

Oh que llarga es fa sempre l’espera

quan s’espera que vindrà el pitjor

i que trista i que llarga és l’espera

quan s’espera la mort de l’amor.

Quan s’espera que tot ja s’acabi

per tot d’una tornar a començar

quan s’espera que el món tot s’enfonsi

per tornar-lo a edificar,

es fa llarg, es fa llarg esperar. (“Es fa llarg esperar”, 1977, Pau Riba. 

maria-del-mar-bonet-gavines-i-dragons, 1987I avui ets lluny d’aquí

i et sé tant lluny de mi

que cada nota que dic

jo l’imagín un camí, camí

que em porta fins a tu. (“La casa de l’amic”, 1987.) 

Enmig dels tarongers

una font raja

escolta la cançó

que la font canta

i et dirà molt baixet

que l’amor passa. (“Petita estança”, 1977.) 

Si un dia véns a casa,

te mostraré es jardí,

un núvol que tenc al pati

i la flor de gessamí. (“No trobaràs la mar”, 1969.)

1996-fins ara: Quan J. B. i jo ens posàrem a viure a la nostra nova casa amb jardí, reaparegué la meua afició a seguir i mesurar l’oratge, el temps atmosfèric; passió que m’encomanà mon pare per la necessitat d’encertar les feines del camp, base econòmica de la nostra família. 

maria-del-mar-bonet-si-vens-prest, 1969Llevant, xaloc i migjorn,

llebeig, ponent i mestral,

tramuntana i gregal.

Vet aquí es vuit vents del món. (“Jota marinera”, popular, 1969.)

Aigo, vos demanam, aigo

i vós, senyor, mos dau vent

i mos girau ses espatlles

i fais com qui no mos sent. (“Aigo”, 1969.) 

2000-2003: No em veia amb cor d’encetar un nou afer sentimental i vaig decidir racionalment de viure sol. Però el meu sentiment de soledat creixia com més va més i no vaig poder aturar-lo. Vaig canviar el meu projecte de vida i em vaig posar a cercar i cercar una nova parella. 

maria-del-mar-bonet-l-aguila-negra-portada, 1981Les filles del silenci presents i vigilants

em porten sempre la perversa llunyania

saben el meu espant,

el meu instant d’espant,

d’isolament malenconia i agonia. (“Ronda amb fantasmes”, 1971, Bartomeu Rosselló-Pòrcel.) 

Si em donau una mà,

vet aquí l’altra;

si pensau en un bes,

vet aquí els llavis.

Esper que em crideu,

maria-del-mar-bonet-ben-a-prop, 1989fa tantes nits,

semblant que del meu cos

anau fugint. (“No sé com acabarà”, 1975.)

Jo em donaria a qui em volgués,

com si ni jo me n’adonés,

d’aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m’ignorés. (“Si véns prest, 1969, Josep Palau i Fabre.)

2003-fins ara: Vaig triar A. A. entre els qui anaven acudint a la meua “crida” i me mostraven interès, malgrat que família i amics m’avisaven que no era pas la parella que m’hi convenia. Aquesta nova relació la vaig tirar cap endavant sense dubtar-ho ni un instant. Les nostres diferències preveien, passada la passió dels primers anys, un indefugible desacoblament futur; tanmateix, a hores d’ara encara no m’he hagut de penedir d’aquella decisió. El nostre amor madur i sincer, l’estima que ens tenim tots dos fa d’aliatge gairebé indissoluble.

Vares venir fins on jo dormia

i em vas despertar,

i em vas convidar a tenir set,

una gran set per a la qual

et vas fer copa on jo la pogués beure. (“Vares venir fins on jo dormia”, 1977, Joan Vinyoli.)

maria-del-mar-bonet-salmaia, 1995Ganes tenia de venir

i repetir que volia

viure com si cada dia

fos l’últim jorn de la vida.

I la vida, així, va enamorant-se de mi. (“Sevasdà, 1995.) 

Obres tantes portes closes al meu cap,

deixes rastres, amples danses, al meu pit,

poses ales blanques que alcen el meu pas.

Obres, deixes, poses: tu ets el meu amic. (“Leylim Ley, 1995, Albert García.)

20XX…: Em faig vell, és llei de vida. I quan m’arribe la mort agrairé a l’univers tot allò que m’ha permès gaudir, com la saviesa, l’amor, el sexe, la tendresa i les teues cançons, Mª del Mar.

Diria que no tinc por,

que, d’ella, en faig encenalls.

Tot crema i jo ho miro, mut,

sense escarafalls:

els blats i les palleres

de la meva joventut.

Calla, dolor:

sóc ja de mi sols una resta,

però encar és íntima festa

sentir, de lluny, la veu del mar. (“La veu del mar”, 1995, Joan Vinyoli.) 

maria-del-mar-bonet-sempre-portadaJo seré nigul qualque dia

i el vent em portarà a qualsevol lloc

jo seré terra un dia

i de mi naixerà el xiprer.

I per la finestra del jardí

l’heura entrarà a poc a poc

i abraçarà els meus vestits

i els omplirà de flors.

I els gats faran l’amor sota el meu llit

que jo dormiré el somni de la mort. (“Cançó per a una bona mort”, 1971.) 

Que véngui la son,

t’espera el teu àngel.

m_m_bonet2b2015Amb un cavallet que acurci el viatge.

Bu va, bu va,

dorm petita i fes no no,

dorm petita, dorm, i l’alba allargui

la teva son. (“Véngui la son”, 1995, popular.) 

I finalment no vull oblidar que ara també escric per deixar un vestigi de mi mateix, perdut dins del gran “nigul” electrònic, senyal del nostre temps. 

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada

per a què el vent la porti cel enllà

jo vull seguir-la amb ma candent mirada,

plorós de no poder-la acompanyar. (“Estrofa al vent”, 1981, Gabriel Alomar.)

Una recomanació final: Si voleu sentir el que jo sent, heu de posar-li el so que li manca, el que ara m’eriçona la pell i m’obre els esperits com la veu d’un àngel.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*