Observar, llegir, escriure

A Isabel-Clara Simó ja la llegia durant el meu pas per la Universitat de València (1972-1977), en el setmanari Canigó que aleshores ella dirigia. Recorde que de bon començament no m’era una escriptora fàcil, però hi tornava sovint a tastar les seues obres fins que un bell dia esdevingué una escriptora de casa, de “culte” per a mi. Quan fa poques setmanes vaig saber que tornava a publicar i, a més, amb un guió centrat en la descoberta de l’homosexualitat, ja frisava per llegir-la, per retrobar-la en els seus nous personatges, en els seus diàlegs, en els crits de vida que transmet.

Es tracta de “Jonàs”, editada fa unes poques setmanes per Edicions 62, a la seua col·lecció “El balancí”, on fa el nº 748.

“Jonàs” és una novel·la psicològica sobre el pas traumàtic de la joventut a la maduresa, sobre la desclosa a la sexualitat i a l’amor d’un home neuròtic i sensible, personatge central, marcat pel menyspreu familiar, reclòs en l’estudi fins a l’inici de la trama, la qual ens el situa en un viatge post-llicenciatura a Nova York, que hi esdevé iniciàtic, quan es troba en Jonàs i cau retut al seu encanteri, una “atracció fatal” cap a qui representa l’“àngel caigut”. Una passió boja que l’allibera i l’atrapa alhora (“passió també és passivitat” diu al llibre) dins d’un món nou, impensable abans per a ell. Malgrat que no falten els moments durs, esquerps, cantelluts… que sempre trobe als relats de na Isabel-Clara Simó; també, com sempre, retrobe el seu geni d’escriptora de mena: un ordit, una composició i un estil que t’enganxen i et mantenen l’interès fins al final.

Però, a més de les emocions que et desperta, de la possible identificació amb algun personatge o situació, el relat t’obri portes i finestres a la raó, complement necessari perquè una obra assolesca l’excel·lència per a un lector d’assajos com sóc; sense oblidar les referències a la millor literatura i l’encertada ironia de les notes a peu de pàgina, que contrapesen el to dramàtic de la narració.

Mitjançant les paraules dels seus personatges, ens alerta i ens desfà malentesos als qui no tenim la fina sensibilitat, típicament femenina, per destriar el gra de la palla en jutjar els sentiments i les actituds dels altres o de nosaltres mateixos:

“Jo era bo? No: no és el mateix ser la víctima que ser bona persona. Alguns, enduts per la compassió, ho confonen.

[…] ser afectuós… equival a esperar afecte.

Hi ha gent com jo: patim. Necessitem amor i no l’obtenim. I si n’obtenim una engruna, esdevé una necessitat. Som els neuròtics.”

Ens obre la ment per poder copsar que la tan lloada família tradicional, heteropatriarcal, és una institució que, segons qui, com o quan, pot arribar a ser ben perversa; mentre que d’altres models de família, sense llaços de sang, poden arribar a ser un oasi d’afecte i d’ajuda mútua:

“La institució més perversa que hem ideat és la família. La família és el nom que agafen les bandes mafioses, i la família és el nom mel·liflu que l’empresari dóna a l’empresa i als salaris miserables que paga. La família és la justificació de tota barbàrie dretana, és la seva pedra filosofal, el seu passaport per cometre qualsevol infàmia, des de lapidar dones fins a penjar homosexuals a la forca. És la coartada de les religions, envoltades totes de màgia i de superstició. La família és la font de totes les neurosis, la negació de la individualitat, el camí més còmode per socialitzar els ciutadans manllevant-los la facultat de pensar per ells mateixos.

[…] Un pare amargat. Un espòs despitat. Un home que aboca les neures sobre la seva indefensa família, Un cas com tants. El món en va ple. Maleïts els qui fan patir les seves criatures per les seves deficiències!”

Ens posa de peus a terra fent-nos conscients que la mística és, tot i que vàlida per qui la tria o s’hi veu empès, un succedani de la vida, quan aquesta no es pot o no es vol fruir en tota la seua plenitud, amb tots els cinc sentits, amb la ment, però sobretot amb el cos:

“Quan ell s’adorm sé que la felicitat no és un concepte abstracte, sinó que és tangible. I que la mística és una estafa. Equival a col·locar-se sense esnifar. “Què faré jo de lo vostre cor sense lo cos”, diu la reina, a Tirant. No hi ha res més que allò que els sentits marquen. Som criatures carnals, no conceptes. Les religions […] són una criaturada per refer-nos de les ferides que fa la vida. Això és tot.”

Ens dóna un colp de mà als qui volem fer entendre, a contracorrent, que aquest sistema de representació política que ens volen vendre com a democràcia és un frau com una seu de gran:

“I veig i escolto polítics, alguns carregats de bona fe i d’altres d’astuts. Observo que hi ha una democràcia ornamental i uns parlaments ornamentals, perquè les diferències entre rics i pobres no minve[n] en un sistema més just [?] de govern…”

Sense oblidar la seua defensa radical d’una sexualitat lliure i joiosa front a una societat massa poruga, repressora i conservadora.

Totes aquestes llums s’albiren també entre les escletxes d’aquest “Jonàs”, que una mica bastant m’ha “robat el cor” i que us recomane des d’ací.

Gràcies, Isabel-Clara, i bona lectura a tothom!