Observar, llegir, escriure

Finalment compartiré amb tots vosaltres les meues conclusions de la lectura del darrer llibre que vaig triar un dia després dels sagnants atemptats esdevinguts a Paris, l’autoria dels quals havia estat reivindicada, unes hores abans de la tria, per l’autoanomenat “Estat Islàmic”.  Em va decidir la meua necessitat de comprendre, d’atansar-me al per què d’aquell terror indiscriminat i despietat comés en nom d’un déu cruel.

L’OBRA: “Estado Islámico. Geopolítica del caos”, editada per “Los Libros de la Catarata”, en juliol d’aquest any en tercera edició ampliada.

L’AUTOR: Javier Martín. Delegat de l’Agència Efe al nord d’Àfrica i un dels periodistes amb més experiència a l’Orient Mitjà de l’Estat espanyol. Corresponsal de guerra a l’Iraq (2003-2005), Líban (2006), Líbia (2011), Síria (2012) i Gaza (2014), va refundar el servei àrab de l’Agència Efe al Caire el 2006, i va obrir la primera corresponsalia permanent d’aquesta agència de notícies a Iran (2009-2012), on va cobrir la repressió de l’opositor Moviment Verd, i va ser delegat a Israel i Palestina. Llicenciat en Filologia Àrab i Hebrea, i especialista en xiisme, és autor dels llibres “Hizbulah. El brazo armado de Dios”, “Los Hermanos Musulmanes” i “La Casa de Saud”. Conferenciant i col·laborador de publicacions periòdiques, ha estat finalista en dues ocasions del Premi Cirilo Rodríguez per a corresponsals estrangers.

EL MEU RESUM I VALORACIÓ: Un assaig històrico-periodístic, farcit de fragments d’entrevistes amb experts en l’Orient Mitjà i protagonistes del seu esdevenir actual, que ens permet copsar millor el drama que estan sofrint els pobles àrabs en general i, més concretament, com s’ha generat i com està pujant l’anomenat, blasmat i temut –amb raó— “Estat Islàmic” (EI). 

Descobrirem com aquest grup armat amb estructura d’Estat, de la qual tan sols se’ns vol presentar el seu vessant més cruel i inhumà, té també un cantó social –d’ajuda a les poblacions malmeses per les guerres tribals, conseqüència de les diverses i recents intervencions militars de les potències occidentals, no ho oblidem— que explica el recolzament que ha rebut per part d’una població necessitada i atemorida (“l’EI és el reflex monstruós de la desigualtat i la desesperança”, com podem llegir al llibre).

Confirmarem com les qüestions econòmiques –i les lluites pel poder que se’n deriven– són al centre de les guerres que s’esdevenen ben a prop de la riba est de la nostra Mediterrània, amb actors àrabs, jueus, nord-americans i europeus, entre d’altres; fonamentalment per mor de la possessió dels recursos bàsics, com l’aigua o l’energia –sobretot el petroli: la venda de cru de contraban és la principal font d’ingressos de l’EI–; però també pel tràfic d’armes (fabricades, entre d’altres, per l’Estat espanyol; tampoc no ho hauríem d’oblidar).

Endevinarem -–ja que l’autor no en fa referència de forma explícita– la part de responsabilitat dels dirigents dels Estats occidentals en els conflictes actuals, per estar defensant els interessos de les multinacionals per damunt i en contra –si cal– dels pobles, la riquesa dels quals volen explotar. Per altra banda –-si en som especialment sensibles– hi “caurem” també en el fet que tota aquesta violència, que ho amara tot, s’esdevé al si d’unes societats –les islàmiques– profundament masclistes, on la vida no val res i on xeics o imams dicten una “justícia” antidemocràtica i cegament misògina.

Coneixerem, a més, com l’ajut de Turquia està sent cabdal perquè siga possible un estat feixista com l’EI, en no posar entrebancs a l’entrada de gihadistes voluntaris d’altres països ni al mercadeig d’armes ni de cru. Serem conscients que el futur d’aquest EI no el podem destriar del d’altres Estats com Irak, Líbia (trossejats i ensorrats en el caos, arran de la destrucció dels seus règims anteriors, per intervencions militars occidentals), Líban, Kurdistan (una nació sense Estat propi), Turquia, Síria, Aràbia Saudita o Iran; que tots dos darrers lluiten per assolir l’hegemonia política i religiosa a l’islam –-un de sunnita i l’altre de xiïta–, el primer recolzat pels països occidentals, quan tots dos són igual de retrògrads i violadors dels drets humans.

Un llibre que m’ha resultat difícil de llegir (tal vegada per la meua manca de base històrica en general i dels països àrabs en particular) i on he trobat a faltar una crítica més evident envers les religions com a facilitadores de la creació de fanatismes, de normes i pràctiques inhumanes, que ens retornen a l’edat mitjana i a èpoques inquisitorials.

D’aquesta lectura subratlle la reflexió sobre les causes de l’atractiu de l’islamisme entre els joves àrabs. Hom el veu sobretot com un problema social relacionat amb l’educació. És un problema que naix a les escoles i que després s’alimenta de la pobresa i l’exclusió. Aquest buit és el que han omplit els islamistes. Per tant, la solució hauria de passar per implantar programes d’integració que permetessen als joves exclosos tenir perspectives de futur. Sense oblidar –afegesc– la necessària transmissió d’una alliberadora i saludable visió laica, sexualment igualitària i crítica del món.

[I ja fora del llibre, però sense eixir-me’n de la qüestió dels atemptats, recomane la lectura del darrer apunt d’en Dídac al seu bloc TocDeQueda: “La vacuna infalible del sistema“.]