Observar, llegir, escriure

Així com l’estabilitat d’un cristall de sal es perd quan toca l’aigua o la d’un toll desapareix quan es trenca el seu mur de confinament o la d’una bombolla d’aire es trenca quan s’acosta a una zona de més baixa pressió –per posar uns exemples de processos físics de canvi generats per gradients de matèria o d’energia–, també el capitalisme ha provocat i provoca sotracs socials derivats del gradient de riquesa que genera intra i internacionalment.

Les extraordinàries acumulacions que produeix la seua activitat sense aturador i sense entranyes són un gran atractor per a la població damnificada dels països en guerra, precisament pels efectes d’aquest sistema d’explotació i dominació de recursos i persones. En aquest sistema de recerca obsessiva del lucre que recorre el món, s’acostumen a fer servir pràctiques corruptes, comprant la voluntat dels dirigents més immorals i sanguinaris dels països pobres, però rics en matèries primeres, els quals manaires espolien els béns als seus legítims propietaris per entregar-los a les multinacionals interessades. Per aconseguir-ho recorren tot sovint a la violència, a l’enfrontament ètnic o religiós, a la guerra, amb la qual cosa augmenten també els guanys pels proveïdors d’armes. Les conseqüències són calamitoses per a la població civil en general i per a les classes subalternes en particular, que tot just vivien de la terra o del mar que els han estat injustament expropiats. Els diners de l’espoliació circulen gairebé a la velocitat de la llum en transaccions electròniques cap a la metròpoli; però les persones son impedides de circular lliurement en cerca d’una vida digna. Un comportament certament esfereïdor, que hauríem de tenir ben present quan decidim comprar productes de les corporacions multinacionals que actuen així. Molts dels nostres “capricis” tenen el seu origen en situacions inhumanes. Cal estar ben informats.

Els darrers anys, al nord d’Àfrica i a l’orient mitjà (Irak, Líbia, Síria), s’han estat produint “convulsions” socials de gran abast, guerres provocades o atiades per governs d’alguns països de l’“Occident” nostrat, amb la intenció declarada d’acabar amb els seus règims autoritaris, però realment cercant el control de matèries primeres com el petroli, per entregar-les en safata a les multinacionals del ram. La prova de les mentides amb què ens han volgut entabanar és que, després de les corresponents intervencions militars, la situació social generada en aquests països és força pitjor que la que hi havia abans: lluites entre faccions, desenes o centenars de morts diaris, misèria i destrucció a dojo i població que malda per fugir del seu país, posant en perill la seua vida i la dels seus fills.

Aquesta reflexió ve a tomb de la crisi humanitària que ara mateix s’esdevé a l’Europa del Sud i de l’Est, que, segons informen, és la major des de la II guerra mundial. Milers de persones, majoritàriament sirianes, estan creuant diàriament les fronteres dels països com Grècia, Turquia, Bulgària…, fugint de la fam i de la mort que els senyors de la guerra estan imposant als seus territoris d’origen. El seu objectiu és arribar a països més rics i més al nord, com Alemanya, on ja tenen força experiència en migracions anteriors, com la dels turcs que ho feren en resposta a una demanda de feina. Davant d’aquesta allau humana ens trobem amb respostes porugues, quan no directament defensives, dels governs dels països receptors del refugiats. Hem sabut, per exemple, de la violència amb què els estan rebent –millor, rebutjant— els policies de frontera macedonis i de la construcció a corre-cuita d’una tanca de filferro espinós al sud d’Hongria, en la frontera amb Sèrbia, per tal de barrar-los el pas. I pel que fa al govern de la “Unió Europea”, tot són declaracions i contradeclaracions –algunes fins i tot racistes— parlant d’admissió tan sols dels qui obtinguen la condició de refugiats i negociant quotes per repartir-se’ls entre els diversos Estats. Quan arriben a un acord, de ben segur que “es posaran medalles” d’altruisme per tapar les seues vergonyes. I, mentrestant, el drama continua. Puc sentir –en fer servir les meues neurones espill– com de malament ho deuen estar passant aquestos companys d’espècie per tractar de sobreviure fora de casa, menjant poc i a deshora, dormint malament, passant fred… Famílies senceres, carregades de nens i nadons!

En veure les imatges que ens ofereixen els mitjans d’informació i el que hom ha comentat en algun article sobre el tema, no pots deixar de pensar en altres èxodes que ens toquen de més a prop, com el que ocorregué al nostre país arran de la victòria feixista del 1939, quan milers de ciutadans republicans –el “bàndol” vençut– hagueren de travessar la frontera amb França i acabaren reclosos en camps de concentració vora mar, a la mateixa costa sud francesa, on passaren tota mena de penalitats: fam, malalties…, fins i tot alguns varen perdre la vida. Quin final més injust per als defensors de la llibertat!

Malauradament, els moviments migratoris d’aquestos dies no són pas cap excepció; el que crida el nostre interès en aquest cas és que se’ns estan apropant a casa, demanant el nostre ajut, i no podem romandre de braços plegats mirant cap a un altre costat, com fem sempre i gastant-nos els diners i les energies en festes i fastos (polítics, religiosos, esportius, militars…) ben sobrers. “Lo primer és lo primer”, diuen al meu poble. Davant d’una situació d’emergència com aquesta, el primer que cal és actuar, solucionar el problema, i, després, analitzar-lo per posar mesures preventives de cara al futur. Gràcies que, segons les informacions que ens arriben, hi ha organitzacions internacionals i locals d’ajuda als refugiats que estan treballant de valent per atendre els migrants. Perquè, si hem de confiar en els governs, anem aviats!

Això no obstant, no hem de quedar-nos aquí. Per prevenir la repetició de problemes semblants en el futur, hem de conèixer les “causes arrel” de la situació per tal de corregir-les. Al meu entendre, en aquest cas, les podem endevinar resseguint el fil que ens condueix cap a l’apropiació de les matèries primeres dels països en via de desenvolupament per part d’un capitalisme, d’uns capitalistes cada vegada més desfermats i pocavergonya. Els governants europeus i nord-americans que al seu dia prengueren la decisió d’atacar l’Irak, Líbia o Síria en nom d’un fals alliberament dels seus pobles i en connivència amb els interessos de les grans corporacions, en són uns dels principals responsables. I ara, com a mínim, haurien de pagar les malifetes ajudant les seus víctimes innocents. En lloc d’això, “llancen la pedra i amaguen la mà”. Vegeu, si no, aquesta informació d’ara mateix de l’agència IPS: http://www.ipsnoticias.net/2015/09/intervenciones-extranjeras-causaron-el-exodo-de-refugiados-a-europa/

Vist el panorama, ho tenim ben fotut si continuem amb aquest sistema capitalista neoliberal, depredador fins al límit, descohesionador social, el qual crea conflictes interessats arreu, en lloc de treballar per una generosa mediació en la negociació. Necessitem aplicar un bona gestió dels conflictes, que acoste les parts enfrontades, per ajudar els països en via de desenvolupament a que autogestionen justa i solidàriament els seus recursos, a que la democràcia real guie totes les decisions que es prenen al món –sense aixafar la necessària llibertat de les minories–, per facilitar la lliure circulació de persones, per anant creant consciència de “ciutadania del món” (com desitjava Amin Maalouf a “Les identitats que maten”)…; per construir, en definitiva, les condicions per a una pau mundial real i duradora.

Si no ho fem així, l’espiral de concentració del capital que ens explota i domina, i que està acabant amb el planeta sencer (sabem del cert que cada vegada augmenta més la desigualtat entre rics i pobres: acreixen tant la riquesa dels que més en posseeixen com la pobresa dels desposseïts), ens portarà a una situació de “guetització”, confinant-nos en territoris tancats on manaran els qui retenen el poder i els privilegis, envoltats pels esclaus que necessiten per mantenir el seu estatus (súbdits sense sobirania alimentària ni energètica ni econòmica ni de cap tipus); territoris aïllats, fèrriament vigilats per evitar que hi entren els exclosos. Una tornada cap enrere en el temps històric, cap a un “apartheid” global. Un autèntic malson que entre tots hem de ser capaços d’aturar.

[Nota: totes les imatges que acompanyen aquest apunt, tret de la de blanc i negre, corresponen a l’actual èxode sirià cap a Europa i han estat manllevades dels mitjans digitals de notícies.]