Observar, llegir, escriure

L’estiu, les vacances, és temps de llegir i viure. A qui ens agrada llegir i escriure, això també és vida per a nosaltres. Passejar a muntanya o vora mar de bon de matí o a boqueta de nit, sol o –millor– acompanyat de qui estimes, amarar-se dins la Mediterrània o en una bassa d’aigua neta i clara quan pica la xafogor, llegir un llibre que no parle de grans conflictes irresolts, tan sols de relacions humanes, d’amors i desamors, d’aprenentatge de la vida, etc., ens relaxa i ens vigoritza per acarar-nos al nou curs que ens espera –que ve fort.

Aquest estiu –i sempre—és un bon moment per llegir el darrer llibre de Raquel Ricart, “El temps de cada cosa”, que fou guardonat amb el Premi El lector de l’Odissea 2014, tot just publicat ara per RBA-La Magrana. Un altre premi ben merescut per a Raquel Ricart, per la seua mestria en la composició d’obres de ficció.

Aquesta d’ara, una obra coral també, de vides encreuades, de dones i homes que venen del segle passat i arriben fins al present, de València i Califòrnia, de personatges traumatitzats i maltractats per la vida (filles forçades, mares fadrines i rebutjades, fills orfes… i de classe baixa), els quals van obrint-nos finestres de la seua casa interior, per deixar-nos albirar els sentiments apassionats que hi habiten: el del goig de l’amor o el del dolor de l’abandó, el de la follia o el del seny, el del sexe impetuós o el del seu enyor, el de la culpabilitat o el de la innocència, el dels rampells d’ira o el de la calma, el de l’esperança o el de la resignació, el del coratge o el de la covardia, el del voler amb delit o el de la por a estimar, el de l’ocultació dels secrets o el de la redempció pel seu descobriment, el de la pèrdua o el del retrobament. Sentiments que tots coneguem, que formen part de la vida, que ens ensenyen a viure. Una trama bastida amb molta cura, per tal de mantenir-nos ben atents als esdeveniments que ens mostra. Inicialment desorientadora, per la plètora de protagonistes; però finalment aclaridora per les repeticions i els lligams familiars o d’amistat que els uneixen. Personatges no gaire estereotipats, presentats amb tot el respecte, la compassió i la comprensió envers les seues emocions i decisions, a què ens té acostumats l’autora. Tot un encert, responsable del qual és, en bona part, un llenguatge proper (l’ús de la variant occidental de l’idioma hi ajuda), càlid i curosament triat per a cada actor de la intriga, que ens atrapa fins a la fi i més enllà, en deixar un final obert, però ben encarrerat. Us corprendrà la seua profunda sensibilitat i humanitat. Una obra per a gaudir de la literatura i seguir aprenent l’ofici de viure; perquè mai no en sabrem prou.

Finalment, em permet d’oferir-vos una tria de frases que he assenyalat al llibre (tal vegada perquè m’han provocat les més profundes associacions personals):

•          “Em sembla que la felicitat té una definició diferent per a cada persona… En la meua definició… hi ha algú que m’espera.” (Pàg. 63.)

•          “De la mare, en vaig aprendre moltes coses. La primera de totes fou la fragilitat de l’existència… El coneixement d’aquesta fragilitat m’ha ensenyat a gaudir de cada moment de la vida.” (Pàg. 66.)

•          “Els costà un poc (esbrinar-ho), perquè era una llengua minoritària, sense estat propi. Com el Iakota i el Klamath. ‘Mon pare és com un indi’, deia… cridant. ‘Mon pare és català!’” (Pàg. 203.)

•          “En el fons potser ho he sabut sempre, que no tot era net i clar, que la justícia no era igual per a tots.” (Pàg. 250.)

•          “Diu que és important saber d’on vens per saber on vas. Però també diu que per a cada cosa hi ha un moment i un temps per a tot sota el sol. Temps d’enrunar i temps de bastir… Encara no sap que la veritable presó és dins meu, que les parets que m’empresonen i em furten l’alè no són fetes de pedra, sinó de por.” (Pàg. 270.)

•          “Tinc por d’estimar, perquè tinc por de patir.” (Pàg. 306.)

•          “Quan començaren a sonar les notes del ‘Concert per a dos violins, corda i continu’ en re menor de Bach, em vaig sentir transportat. En el primer moviment, en l’allegro, vaig sentir una felicitat immensa… En el segon moviment, en l’adagio, les emocions em desbordaren. Una melangia, aquell violí, una súplica, un lament tan sincer, sense ràbia, sense res dolent, només un cant, un plany, un prec que em va commoure tant,… una bellesa tan subtil, un misteri tan gran, que les llàgrimes em van redolar totes soles, galtes avall… Però encara tinc por… Tinc por d’estimar. Tinc por de ser feliç. Tinc tanta por!” (Pàgs. 308-309.)

Moltes gràcies, Raquel.

Bona lectura i bon estiu!