Les lliçons de les lluites populars a Amèrica llatina

La immediatesa i la baixa qualitat de les notícies que ens llancen els mitjans del sistema són com els arbres, la fullaraca, que no ens deixen veure el bosc, el fons del que ens està passant realment a nosaltres i als altres germans del planeta. La necessària perspectiva, per assolir aquest coneixement de causa de l’esdevenir de la història humana, la trobem principalment als llibres escrits per autors compromesos amb la lluita per la llibertat de totes i tots, sense diferències ni privilegis de cap tipus.

cronicas_del_estallido_cobertaAquest és el cas del magnífic llibre dels periodistes Martín Cúneo i Emma Gascó,Crónicas del estallido”, editat per Icaria en 2013 i al que es pot accedir també en www.cronicasdelestallido.net. Un extens i rigorós reportatge que no ens deixa indiferents. Ens ensenya l’horror de les malifetes dels poderosos i dels seus botxins en el darrer terç de segle sobre la població indígena i empobrida d’Amèrica llatina, i les victòries dels moviments socials creats en aquells països per defensar-se’n. T’encomana temor o valentia, tristesa o joia, compassió o vitalitat, segons el moment històric que recrea, amb testimonis de més de dos-cents activistes, entrevistats durant un viatge de quinze mesos, al llarg d’un recorregut de deu mil quilòmetres per la carretera Panamericana, des d’Argentina fins a Mèxic.

Com diu al llibre, “a finals dels anys noranta semblava que res no podria aturar l’expansió de les polítiques neoliberals. Però a Amèrica Llatina la història va ser una altra. Milions d’aturats, treballadores informals, indígenes i camperols, organitzats en moviments socials de base, van tombar governs neoliberals, van fer enrere retallades i lleis antisocials, van frenar privatitzacions i van crear alternatives de vida per a centenars de milers de persones… Una història, explicada pels seus protagonistes, que pot servir per reforçar la idea que els moviments socials tenen l’oportunitat de transformar els consensos socials que determinen el destí de països sencers, que ‘sí que es pot’”.

IMG_4589-642x336Aquesta, “junts sí que podem”, és la primera i més important lliçó que ens transmet la lectura del llibre; però n’hi ha d’altres que considere que paga la pena ressaltar, almenys des del meu punt de vista d’observador interessat a aprendre a destriar quines són les “regles del joc” que la societat, les elits que dominen ens imposen a tots nosaltres. Vegem-ne algunes més que, al meu parer, també són força importants i, llavors, hauríem de tenir-les ben presents.

Les guerres sempre les inicien els poderosos, per sobreexplotació dels més pobres i/ o dels recursos naturals de les seues terres, provocant una reacció de supervivència i empoderament del poble espoliat, que no és admesa pels primers, els quals malden per llevar-los la llibertat aconseguida amb l’ajut d’infiltrats que els divideixen, de traïdors comprats, de repressió selectiva o indiscriminada per part de les forces armades de l’Estat i/ o de mercenaris a sou, si cal; sense oblidar la influència que puga tenir el negoci de venda d’armes, en atiar més el foc de la lluita.

pasco-642x336Sembla dur afirmar-ho; però la profusió de guerres al món ens fa pensar que els temps de pau són en realitat temps d’entreguerres. Aquests, on els armes resten amagades, indubtablement són molt millors que els altres; tanmateix també s’hi respira molta repressió i autorepressió. Famosa és l’expressió “la pau del cementeris”, amb tota la càrrega de terror que porta associada. A l’Estat espanyol encara cueja la desfeta republicana i popular: de fet, encara manen fills i néts de franquistes. Mentre no es revoque la llei d’amnistia que protegeix els assassins de la llarga nit feixista, es faça net amb aquesta humiliació, jutjant els criminals i reconeixent com es mereixen els lluitadors per la llibertat, soterrats encara a les cunetes i fosses comunes, com si de vulgars saltejadors de camins es tractara, i es posa fi al règim del 78, el de la transacció entre feixistes i demòcrates, la guerra del 36 no es podrà considerar acabada. Tan de bo el mestre Joan Fuster no tinguera raó quan, en un del seus “Consells, proverbis i insolències”, afirma que “la veritable fi d’una guerra no és la pau que la segueix, sinó una altra guerra”.

bolivia_olmo_calvo-642x336Els governs del Estats Units d’Amèrica han estat darrere de les pitjors dictadures, les més sanguinàries del continent americà. Al llibre es fa palès com els militars responsables de les pitjors repressions, les matances i desaparicions massives durant la segona meitat del segle XX varen ser ensinistrats per militars nord-americans (en tècniques de contrainsurgència, tortures, desaparicions…). Els militars de fins a vint-i-tres països d’Amèrica llatina, alguns d’ells d’especial rellevància pels seus crims contra la humanitat, es varen formar a l’anomenada “Escola de les Amèriques”, una organització per a la instrucció militar de l’exèrcit dels Estats Units que va estar situada des del 1946 fins al 1984 també a la zona del Canal de Panamà.

IMG_8120-642x336Els governs, siguen de dreta o pretesament d’esquerra, tard o d’hora es pleguen a les demandes de les multinacionals depredadores de les riqueses i dels serveis públics del països que representen, malgrat que la seua activitat, com la mineria a cel obert, supose anihilar l’hàbitat mil·lenari de milers de persones. Bé perquè representen l’oligarquia local aliada de les multinacionals (dretes), bé perquè compren la seua voluntat (ací no hi ha “color” polític) o els extorqueixen, els dirigents del governs de tots els països es corrompen massa fàcilment i traeixen el poble que diuen representar. La cleptocràcia  s’imposa sempre que una persona o grup toca poder, més quan més absolut siga aquest. (Ací a Europa tenim un cas semblant amb els tractats de lliure comerç, com ara el TTIP, que ens volen encolomar les autoritats comunitàries, posant-se al servei de les multinacionals.)

Manifestacion-Lucio-Gutierrez-Cronicas-Fotografia_EDIIMA20131205_0628_13-642x317Els exèrcits nacionals acostumen a defensar sobretot els poderosos en contra del poble, malgrat que la seua missió queda justificada en el deure de fer complir les lleis. Aquestes lleis, però, acostumen a ser injustes, fetes a mida de les elits i no pas de tot el poble.

Ha quedat demostrat que les organitzacions civils armades il·legals, que assassinen i aterreixen representants populars, amb un acarnissament fora mida, i col·laboren amb l’exèrcit regular en la repressió de la població, anomenades “grups paramilitars”, els munten les oligarquies del país amb la connivència dels poders fàctics de l’Estat en qüestió.

proceso_cambio_def_blog-642x336Les solucions democràtico-formals com a eixida de situacions de conflicte no canvien prou l’estructura de base de dominació i explotació del poble. Els acords entre les parts acostumen a tocar qüestions de llibertats formals, cosa la qual està força bé, però no canvien gaire les regles de l’economia productivo-financera del país.

Partint de les “regles del joc” o grau de llibertat que ens permet el sistema imperant, el canvis socials de major abast s’obtenen mitjançant la sinèrgia entre partits polítics progressistes (dins d’una democràcia formal delegada) i moviments socials actius; malgrat que els primers (pel fet de ser representants i, per tant, intèrprets de la voluntat popular sense revocació eficaç possible) sempre entrebanquen el poder del poble. És a dir, amb els partits podrem aconseguir el govern; però no pas el poder. Els moviments socials actius són la clau dels canvis aconseguits.

mendoza2-642x336Per conquerir fites de més llibertat personal i col·lectiva cal unitat, cooperació, ajuda mútua dintre i entre grups reivindicadors d’aquestes millores socials. Cal generositat (fins al punt d’oferir la pròpia vida, si ho demana la lluita), tenir clars els objectius a aconseguir, el convenciment del camí que cal seguir per assolir-los, coneixement de l’enemic contrari als canvis, i molta imaginació i perseverança en l’acció.

El veritable benestar, l’autèntica llibertat personal i l’harmonia en la societat s’aconsegueix autogestionant la pròpia vida, inclosos els mitjans de producció de bens i serveis col·lectius. Per confirmar-ho tenim les experiències d’ocupació d’antigues fàbriques de gestió privada abandonades pels seus propietaris i de cooperatives creades des de zero en països d’arreu d’Amèrica llatina, les quals aconseguiren reeixir malgrat els continus entrebancs de les autoritats oficials. Els testimoniatges que presenta el llibre ens transmeten el valor fonamental de la sobirania personal real, que no és pas conseqüència de la sobirania nacional o de l’Estat-nació, com ens vol fer creure el sistema capitalista-democràtico-formal actual.

campesinas_anouk_garrigues-642x336Les lluites del moviment de les dones o feminista és una de les claus fonamentals per entendre els canvis esdevinguts durant les darreres dècades a l’Amèrica llatina, quant a un major respecte pels drets humans en general i a l’equiparació dels seus drets amb els dels homes en particular. Un alliberament o empoderament que, malgrat els avanços aconseguits, encara va endarrerit respecte a Europa, tot i que el seu vessant comunitari hi està més desenvolupat. És important recordar ací la lluita pacífica i perseverant de: les “Madres de Plaza de Mayo” a l’Argentina, l’ANFASEP de “Mamà Angélica” i la “Red autónomas” de Perú, el “Colectivo de Mujeres de Matagalpa” de Nicaragua, el “Grupo de Apoyo Mutuo” de Guatemala, “Nuestras hijas de regreso a casa” de Mèxic, etc.

Un llibre dur com la vida. Del patiment ix la consciència d’on som i d’allò que podem fer per avançar cap a una vida digna que els poderosos egoistes no volen que tinguem, per desenvolupar l’esperit crític, per descobrir com ens enganyen a tort i a dret, per no donar cap avantatge a qui ens vol explotar i dominar, per lluitar i gaudir dels dons de la vida bona, per estimar-la, per compartir experiències amb persones properes i llunyanes, per aprendre i defensar la cultura dels pobles més lliures, més respectuosos amb la natura i tots els seus éssers, per detectar i bandejar la vacuïtat dels vanitosos i acostar-nos a la llum dels senzills, honestos i sincers.

Moltes gràcies, Martín i Emma, per l’esforç esmerçat en oferir-nos una bona mostra de les veus amagades dels pobles d’Amèrica llatina.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*