Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

22 d'abril de 2015
0 comentaris

L’horta de València no és un parc temàtic (i II)

Divendres passat, 17 d’abril, se celebrà arreu la diada mundial de la lluita camperola, per una distribució justa de la terra, una agricultura familiar i sostenible, el manteniment de la biodiversitat, l’accés igualitari als recursos, el tracte digne i igualitari als jornalers i jornaleres, la defensa prioritària dels mercats locals, etc., valors i reivindicacions que s’aixopluguen sota el paraigua de l’anomenada “sobirania alimentària”, concepte creat pel moviment “Via Camperola”, organitzador d’aquesta diada per commemorar la matança de membres del Moviment dels Sense Terra de Brasil,  esdevinguda en 1996.  

17abril-cartell-_val_pngCom podem llegir a la xarxa, aquest és un moviment internacional que coordina vora dos centenars d’organitzacions camperoles, petits i mitjans productors, dones rurals, comunitats indígenes, treballadors agrícoles migrants, joves i sense terra. El seu principi fundacional és que els aliments no són una simple mercaderia, sinó un bé de la humanitat, un dret humà.

Tot i que no exclusivament, aquest és un moviment indígena, és a dir, relatiu a grups d’individus que habiten i mantenen una cultura diferenciada en un lloc determinat, amb un arrelament a la terra, amb una continuïtat històrica des d’abans de ser colonitzats per altres grups dominants.

De vegades sentim parlar dels greus problemes soferts per indígenes llunyans, com a efecte de l’assetjament i l’expulsió de les seues terres, a què són sotmesos per part de les multinacionals de l’explotació i dominació capitalistes.  De seguida els compadim i ens avenim a recolzar la seua lluita, si més no moralment. Si fem la comparança, tot i tenint en compte les distàncies que ens separen, amb l’horta de València vivim una situació semblant.  No debades Empar Pujades, la llauradora que volia ser-ho i a la qual foragitaren del camp quan era xiqueta i ara volen fer-ho de sa casa, se sent una indígena de l’Horta. Escoltem-la:

Empar_Cartellar_foto_800px “Jo no sóc llauradora, perquè fa temps em llevaren fins a l’opció de ser el que volia ser. Sóc veïna de El Castellar-l’Oliveral, una pedania de la ciutat de València, i sóc membre de l’associació de veïns, que estem encapçalant tota aquesta lluita, de defensa de l’horta i de les nostres propietats, les nostres cases i els nostres camps, el nostre estil de vida, i el nostre dret de decidir viure ací, quedar-nos-hi en companyia de la nostra família, dels nostres fills.

“Quan, aleshores, amb motiu de la construcció del nou llit del Túria, ens expropiaren les terres i l’alqueria dels meus pares, me n’adone que també em varen llevar la possibilitat de dedicar-me al que més m’agrada, que és la terra, a viure-hi, a cuidar-la, a haver estat llauradora”.

“Sorprèn que t’agrade ser llauradora, quan ningú no vol ser-ho”.

“Malauradament, en aquest territori i també ací a València, els llauradors i llauradores, -no d’ara, de fa molts anys arrere- no hem estat mai valorats ni estimats ni cuidats. El llaurador, quan ha vingut a ciutat, sempre ha estat mirat per “damunt del muscle”, com algú inferior. N’hi ha una realitat i és que l’autoestima dels llauradors no es troba per enlloc. Pense que hi ha herois que s’han dedicat a viure de la terra i que ara n’hi ha joves que de bell nou tornen a ser-hi d’una manera admirable. No ens han tractat mai bé, perquè tenen una gran ignorància del que és una experiència de llibertat, de creació, d’autosuficiència, que pot tindre algú que es dedica a treballar la terra. A més a més, ací a València, quan es parla amb una certa lleugeresa d’ allò de “València, jardí de flors”, pense que això és cert i ve precisament de com els llauradors conreen la terra. Si tu ho compares amb d’altres llocs del món, si t’hi fixes com se solca, com es planta…, realment les nostres terres d’horta són com a jardins, són úniques. Quan recorde el meu pare, la meua família de camperols humil, arrelada, feliç i autosuficient, em dóna un altre sentit a la vida i això no puc ni vull oblidar-ho.  A ca mons pares es plantava de tot (arròs, blat…), manteníem animals de tot tipus (haques, vaques, gallines). A més, ma mare i ma iaia sabien fer de tot: igual et cosien uns pantalons, una falda o una camisa, que et curaven la panxa quan estaves malalta (emplastres, fregues), que feien pa, etc. Algú pot pensar hui en dia una major riquesa, cultura i saviesa que eixa? Per a mi això te un valor incalculable. Significa saber on estàs, qui eres, què és la vida; agafar-la amb les teues mans i ser-ne protagonista”.

06_vicent_barraca_entaulant_IMG_1608Com hem deixat els valencians que això es perda i quan començà a passar?

“La meua història és molt semblant a la de molta altra gent llauradora. Parle de la meua experiència de lluita, que estem portant avant des de Per l’horta, des dels moviments veïnals i altres, que m’ha fet trobar moltíssima gent en la meua situació. La pèrdua comença en les expropiacions per construir obres; però, si faig més memòria, recorde quan m’escolaritzaren i com vaig començar a sentir el menyspreu cap a nosaltres i a vore que m’ensenyaven coses que jo no podia casar amb la meua vida quotidiana. Recorde que per quart de batxiller em vaig atrevir a fer un treball sobre el medi, en el qual jo parlava molt orgullosament de com mons pares conreaven la terra, del que per a ells significaven les distintes verdures del camp. Em vaig atrevir a fer-lo en valencià i em varen suspendre tot el curs. Era en ple franquisme. Per poder aprovar el curs, em van fer passar per un tribunal oral. Encara recorde com si fora ara el mal de panxa que tenia aquell dia i com el cor se’m sortia del pit. Per a mi, això és el vertader començament del mal que ens ha vingut. Tot això han sigut atacs, menyspreus, que ens han fet oblidar el que érem, el que teníem. Des d’aleshores fins ara et trobes el mateix. Quan jo enraone amb gent gran de Castellar, de Vera…, la sensació que tenim és que els llauradors els destorbem. Nosaltres, que som els vertaders referents autòctons, els vertaders pobladors d’aquest territori, per a ells, no valem res. Som moneda de canvi per a fer negoci amb les nostres terres. No s’està mirant l’horta ni la gent que l’habita amb respecte ni amb valor. La senyora Barberà ha vingut de Madrid dient que li han donat no sé quantíssims milions per seguir amb el vell model, finançant-lo a través de l’urbanisme. Què vol dir això? Que van a malvendre les nostres terres tan valuoses. Ens agranen com si fórem unes deixalles. Ells a fer negoci i nosaltres a desaparèixer. Això ha estat un continu. Sempre hem estat apartats.

partida-de-daltDoncs resulta que la senyora alcaldessa diu que és la que més ha protegit l’horta”.

“Això és una mentida. Si ella s’ho creu, és un autoengany. Hauria de tindre la voluntat d’escoltar-nos, de raonar i, aleshores, se li podria demostrar molt fàcilment que no és cert el que diu. Vosaltres mateixos, periodistes, penseu quantes notícies sobre l’horta doneu al dia, a la setmana, al mes… No hi ha notícies agràries, no hi ha política agrària. No existim. No hi ha voluntat de posar l’horta en valor. No tenim cap organisme que ens represente. Per altra banda, no tenim més que recordar en quina situació urbanística ha deixat la ciutat de València. Agafem la “ruta del malbaratament” i sabrem les animalades que han fet. Ens han deixat econòmicament embargats per generacions barat a no res; perquè ja em direu per a què han aprofitat les obres del port per a la Copa de l’Amèrica o la Fórmula 1, l’animalada tan grossa de l’ampliació del port a La Punta, arrencant els seus habitants de les seues cases de tota la vida, sense escoltar-los. És el mateix on te’n vages a mirar: a l’Horta Nord com a l’Horta Sud. ‘Caballo grande, ande o no ande’, ‘els més grans d’Europa’, ‘els millors del món’… Volen una escaparata buida de contingut.

Alguns et diran: això és el passat, el futur és que cresca València”.

No, senyor Novo (regidor d’Urbanisme), els que defensem l’horta no estem obsessionats. Un altre PGOU no té sentit. No està recolzat en cap estudi real. Ni la ciutat està creixent, sinó decreixent quant a habitants. El trànsit tampoc no augmenta, es pot demostrar. A més, s’han d’avaluar també altres qüestions, com el donar resposta a l’atur dels joves, el respecte al medi ambient. Evidentment que es pot revisar el PGOU vigent, però en un sentit diferent al que ells proposen. A més, el presenten en un moment d’eleccions, la qual cosa no és de polítics honestos i responsables. No és decent. A mi m’agradaria que tota la gent de la ciutat, no sols els directament afectats, se n’adonaren que el problema també va amb ells. Que ens fan falta uns productes agraris de qualitat, propers, de preu ajustat, etc. Un senyora molt gran de la nostra associació em deia: ‘Però què volen aquestos polítics? Per què no ens deixen tranquils?’. Tenim uns governants que porten més de vint anys de mal govern. Estan cecs d’ambició i sords d’orgull.

bicicletadaMentrestant, Castellar està completament abandonat. L’únic autobús que passa per ací, tarda vora una hora en arribar al centre de la ciutat, les infraestructures que tenim no estan pensades per facilitar-nos la vida, tot el contrari. Sols els interessem per fer negoci. Si s’aplicara el nou PGOU, ens convertiríem en la redona habitada més gran d’Europa. Ens expropiarien les vivendes a més de quaranta famílies, entre les quals a molta gent gran i els altres quedarien completament aïllats. Destruirien una terra d’horta única i una part del parc natural de l’Albufera, entre Castellar i Pinedo… Estem parlant de cases i terres protegides.

Per altra banda, aquest mateixa gent del PGOU va ara i volen inaugurar una sèrie d’hortets urbans per fer-se la foto. Volen convertir-nos en un parc temàtic. No demanem, això, senyors polítics… D’escoltar llauradors que creuen i encara viuen de la terra he aprés moltes coses. Quan consultes els plànols antics te n’adones que aquest cercle, aquest anell verd que envolta la ciutat és la seua fesomia, és la seua característica extraordinària, envejada per molts, com ho han sabut vore i valorar fins i tot urbanistes estrangers. També en aquesta ciutat hi ha molts professionals que han tingut i tenen altres plans per a ella sense haver d’endeutar-nos més, i em consta que tampoc no els han volgut escoltar. Perquè l’únic que els interessa és l’especulació, fer-se rics a costa dels altres, sense importar on ens deixen.

Podríem estar alimentats per productes de primera mà, de temporada, d’una qualitat extraordinària. Podríem donar exemple de com es pot viure de la terra, de com hi ha treball per a gent jove, que comença a obrir nous paradigmes, noves formes de viure la terra en benefici de tots. Perquè això sí que és un benefici a tots els nivells. Podríem tindre molta més salut consumint aquests productes.

hortaesfutur3_0Quan s’està donant el cas que altres grans països com la Xina estan comprant grans terrenys per cultivar en Àfrica i Llatinoamèrica, perquè saben que en un futur no massa llunyà tot va a passar per allò que es diu la sobirania alimentària, ací, que ho tenim a la vora, mai no ho han volgut conèixer ni cuidar ni estimar; encara més, això ho volen destruir per construir una ciutat totalment alienada, com la “ciutat de les arts i les ciències” (mentre alguns centres d’investigació nostres van reculant any rere any), que diuen que atrauen a un cert turisme. Però jo em pregunte, si nosaltres haguérem crescut ben forts posant en valor allò vertaderament nostre, no creieu que podríem estar en la mirada del món d’una manera molt diferent i no estaríem tan endeutats com ara?

I després ens parlà de “Per l’Horta” i de la campanya “Horta és futur!”

via-verda

Moltes gràcies, Empar. Gràcies per ensenyar-nos a estimar la terra. Gràcies per descobrir-nos un autèntic tresor, que altres ens el volen canviar per bijuteria.

Estem d’enhorabona! Quan enllestia aquestes ratlles, m’he assabentat que la Rita “Bàrbera” ha renunciat a l’aprovació d’aquest desficaci de PGOU en aquesta legislatura, perquè té por que això li reste vots a les eleccions. Sembla que han fet efecte les més de 15.000 al·legacions presentades al projecte, mitjançant la campanya “Horta és futur”. Tanmateix, cal restar amatents per si més endavant revifa el monstre cimentador, destructor de la vida que paga la pena viure. Entre tots ho farem tot!

(Les fotografies le he manllevades de la web de “Per l’Horta”.)


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.