Observar, llegir, escriure

“Amagueu els ànecs, que vénen els músics!” o “… que vénen de la capital!”: refrany que s’utilitza com una advertència col·lectiva. Vol dir que de vegades cal anar amb compte amb segons qui ens visita.

De fa temps que se sent la fressa. Com un cicle més a la vida i després de dècades d’absència forçada, ens estan acostumant a aquesta anomenada “festa de la democràcia”, a aquest carnestoltes quadriennal, on els actors que altres han triat ens volen il·lusionar amb la seua xerrameca engalipadora, amb la seua vacuïtat “salvapàtries”, que pretén captar el nostre vot per assegurar-se el seu futur, no pas el nostre. I aquest any en faran dues o tres “festetes” d’aquestes. Aneu amb compte de no agafar ressaca.

El nostre sistema de representació ho és en un doble sentit, que etimològicament ja te la paraula: delegació i comèdia. El sistema de representació que el “règim del 78” (el de la “Transacció”) ens ha imposat (la delegació del vot a llistes tancades de partits i no a persones, sense possibilitat de revocació del mandat per incompliment de programa, a més d’introduir correccions en el resultat per foragitar les minories), fa d’aquesta “festa” de les eleccions un simulacre de democràcia.

…

Ja se sent la desfilada. Ja se sent el soroll per pobles i ciutats. A so de bombo i platerets s’anuncia la propera “festa de la democràcia”. Tanmateix, en sentir la tonada insistent, no puc estar-me de pensar en la dita: “mira de què es vanta i sabràs què li manca”.

Per aquí ataülle els figurants de “la dreta” (els que manen ara). Semblen una processó de mascles ben endiumenjats amb les dones al costat per fer bonic, amb somrís constret i posat viril, gallejant a tort i a dret: “La nació va millor que abans. Ens enorgullim de la nostra raça. Hem aconseguit ser més respectats a dins i a fora. Hem vençut als qui volien trencar-la i anorrear-la. Amb les nostres mesures d’estalvi, hem aconseguit baixar la “prima de risc”: el deute públic el tenim controlat. Les dades ens mostren que estem eixint de la crisi. Ja tenim brots verds! L’economia torna a créixer. No retallarem més els serveis públics. Crearem milers de llocs de treball. Amb les nostres mesures de seguretat, hem aturat l’amenaça terrorista. Hem netejat el nostre partit de corruptes.”.  Si m’hi fixe bé, no es tracta d’una colla compacta, sinó de més d’una i van dividides: la més nombrosa, l’embolcallen tot de senyeres de colors monàrquico-feixistes i música militar; una altra de més petita, l’agombolen senyeres dels mateixos colors, però quadribarrades, i una música de cobla més entonada. Els seus actors semblen més propers i llueixen més a la moda, però, si pare atenció, trobe que tan sols el victimisme nacionalista els en separa.

I jo que pense: Però què s’inventen? Són engalipadors de mena! La destrossa que han fet els darrers anys és per llogar-hi cadires! Amb el pretext de la crisi-estafa que ha creat el sistema financer, han seguit desmantellant l’anomenat “Estat del benestar”, per fer més pobra la majoria de nosaltres, mentre les elits s’estan enriquint encara més. En encarregar-se de pagar el deute dels bancs, que havien de fer fallida, amb diners públics, han endeutat tothom per dècades. Això ho han aprofitat per retallar-nos tota mena de serveis públics i oferir-li-ho en safata al capital privat. Amb el mateix pretext han seguit fent reformes laborals, de les prestacions per desocupació, del sistema de pensions, etc., per fer-nos perdre drets que teníem aconseguits. Tot plegat ha fet augmentar encara més l’atur i la pobresa. La “nació” de què en fan ostentació té el trist honor de ser el país d’Europa amb més atur juvenil i un dels que més aturats genera. Els “brots verds” de què gallegen són guanys dels empresaris, que no pas dels treballadors, que hem vist minvar a poc a poc el nostre sou. I el petit augment de llocs de treballs, l’han “aconseguit a base de “mini jobs”. Engrunes! Els hauria de caure la cara de vergonya de fer fatxenderia d’aquesta misèria. I què em digueu del patriotisme dels qui serven diners en paradisos fiscals, recolzen les multinacionals que no paguen impostos, mantenen una pressió fiscal ridícula per a les grans fortunes (1 %, a les SICAP), veuen bé els qui venen productes de fora com si foren d’ací? I quina barra amb la seguretat! Ras i curt: ens han arrabassat tota mena de drets fonamentals amb les seues lleis antidemocràtiques. El dret a poder reclamar davant la justícia l’han trepitjat amb l’obligació de pagar una taxa a tothom per poder-lo exercir. Han acabat amb el dret de justícia universal. El de manifestació l’han coartat amb l’anomenada “llei mordassa”, que dóna poder absolut a les forces de repressió; creada per limitar les lògiques protestes al carrer davant les seues actuacions injustes (desnonaments, retalls, atur…); una llei indigna d’una democràcia. Han dinamitat l’esperit reinseridor del codi penal, reintroduint la cadena perpètua selectiva, amb intencions ben fosques: no cal ser massa llest per saber que la presó acostuma a ser pels delinqüents de poca volada i pels dissidents polítics, no pas pels lladres de “guant blanc”. Han intentat suprimir el matrimoni igualitari i el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs. I així, més. I què em digueu de la corrupció? Sempre n’hi ha hagut quan algú ha tocat la vara o el bàcul de manar; però això d’ara és el súmmum. Ens creuen tan babaus que tenen la gosadia de presentar a presumptes corruptes com a candidats a la reelecció. Sembla que confien en les televisions i els altres mitjans del règim per entabanar-nos encara més.

…

Una mica per darrere, però no gaire, veig la comparsa dels nous dretans que no ho volen semblar. Són joves i eixerits, ben perfumats; semblen uns cadells “WASP” (vull dir: “WSC” = White, Spanish, Catholic”). Diuen que són sobretot ciutadans (em fixe en el concepte d’individualitat que transmet, un conjunt de singularitats que s’apleguen) que lluitaran en contra de la corrupció i que volen defensar la nació dels separatismes. Diuen que no són nacionalistes (ja hi tenim uns altres que “tal la pentinen”) i que defensen les llibertats individuals, especialment la de poder triar la llengua espanyola (vés per on) en les nacionalitats i regions de llengua no castellana. Com tots, també prometen creixement econòmic per reduir l’atur. Ningú no sap d’on han eixit. Semblen trets d’una operació de màrqueting pur i dur. Déu n’hi do! Quin tuf més espanyolista i neoliberal!

…

En acabat, més enllà veig la colla de les senyeres d’un vermell esmorteït. Són els “artistes” de l’esquerra que aspiren a manar de bell nou. Van abillats i ben pulcres, amb un aire més d’esport (sense corbata), per tal de no semblar massa conservadors ni acabalats. Parlen d’honestedat i transparència, de combatre la corrupció, de tornar a les condicions d’abans de la crisi; però saben que això no és pas possible sense un canvi que ells no estan disposats a mamprendre. “Pel canvi”, “Pel canvi”, repeteixen. Aquesta tornada de criatures poca gent se la creu. La il·lusió ja no ens l’encomanen; perquè, quan van manar, van tenir l’oportunitat de demostrar-nos fins a on eren capaços d’arribar. Malgrat el innegables avenços aconseguits en algunes llibertats formals; quan havien d’enfrontar-se als poders reals, no pogueren o no volgueren reeixir. A la fi sempre hem vist com els polítics (tots els polítics, més uns que altres) afavoreixen els poders fàctics (els “de dalt”) en lloc de la generalitat que els tria, incomplint les promeses electorals. Sembla que han de tornar els favors que els hi fan, els diners que els hi presten bancs i altres entitats ocultes. Per no parlar del fenomen pocavergonya de les “portes giratòries” cap a l’empresa privada en acabar el mandat. Amb recança comprovem de bell nou com de trossejats marxen aquesta colla “progressista”. Uns grups s’anomenen d’esquerra (?), altres socialistes i obrers (“sic”; ho diuen sense vergonya i ben “trempats”!), altres amaguen el nom sota “iniciatives” diverses. Uns porten roses, altres clavells, altres barretina, altres van pintats de verd… Un volen la independència de la seua terra menyspreada i espremuda per la metròpoli, altres es conformen amb una federació no bel·ligerant. Alguns diuen representar i demanen la unitat de l’esquerra; però la unitat que encapçalen ells. Un desgavell empipador i decebedor que fa cap a la nostra desfeta; però, a ells, què els hi fa?  Sembla que tots els polítics professionals (d’un i altre color) cerquen sobretot assegurar-se la vida sense “doblar massa l’esquena”. Llavors, per nosaltres, les coses sempre aniran mal dades.

…

Ja es tanca la rua amb l’atracció novella, quasi d’enguany: xics i xiques agafats en cercle, vestits amb color porpra feminista (tan sols en aparença), ballant amb el so de la música més actual i encomanadissa. Amb un posat més desmanegat, algun tatuatge o pírcing discret, amb els cabells esbullats, alguns de ben llargs, nuats amb una mesurada cua, desfila la jove promesa d’ara, els “we can” espanyols. Diuen que no són ni de dreta ni d’esquerra (roig + blau = porpra); diuen que vénen de part dels de baix. Com que mai no han manat, tot són promeses per donar el poder al poble (volen retornar-nos la dignitat: més drets públics, més participació ciutadana, més economia humana, més ecologisme, menys corrupció). Encara són massa ambigües i, conforme avancen els dies, les promeses es van descafeïnant a poc a poc: de voler condonar el deute han passat a voler renegociar-lo, de la renda bàsica ja no en parlen, ni de votar si volem monarquia o república, ni del dret de decidir… En cada bugada perden un llençol. Com que ja es veuen el poder a tocar, esdevenen cada vegada més “realistes”, menys concrets. El realisme ja ho té això!

…

Enllestida la “festa”, allunyada la xaranga, ens tocarà “pencar de valent” per poder menjar, per viure com podrem, malgrat els polítics de torn, que tan sols serveixen els seus amos, les elits, els poders econòmics. I ens adonarem de la comèdia: que aquest sistema polític està muntat perquè no mane el poble. I que, si volem manar de veritat (democràcia = govern del poble), el sistema l’hem de muntar nosaltres mateixos: associacions, cooperatives… amb funcionament igualitari i, doncs, vertaderament lliure i democràtic.

Bé, per qüestió estètica i higiene democràtica, no estaria malament que votàrem per foragitar els impresentables d’ara; sabent, però, que així no arribarem massa lluny. Com digué aquell, el que importa per avançar no és si votem o a qui votem, sinó què farem la resta de dies de l’any per canviar les coses com volem.