Observar, llegir, escriure

El proppassat 25 de febrer la sala d’actes del col·legi major Rector Peset de València es va quedar petita per a acollir tot el públic interessat a escoltar al professor de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Madrid, en Carlos Taibo, explicar el per què de l’actualitat de les idees llibertàries. Aquesta conferència, un dels actes que conformaven les jornades culturals al voltant del 29è aniversari de l’ateneu llibertari «Al Margen», estava organitzada també pels sindicats CGT i CNT, i la Universitat de València.

Sempre és un plaer escoltar el mestre Carlos Taibo, el seu estil precís, tranquil, distant, amb raonaments clars, d’una aparent senzillesa, però que amaguen una gran saviesa. Les paraules d’un vertader expert en política humanista, el qual, malgrat tot el que sap o potser per això, no ens ho dóna tot bo i fet, sinó que ens convida a pensar-hi, sempre respectuós amb qui l’escolta i amatent a les seues observacions quan arriba el torn de preguntes.

El títol “oficial” de la seua xerrada, “Per què les idees llibertàries són més actuals que mai?”, ens remetia a tot un seguit d’allò que ell, en la seua senzillesa, va anomenar “observacions”, on a grans trets retratava (un mot que li agrada fer servir) el elements més importants que conformen la visió llibertària del món, l’actitud davant la situació actual i previsiblement futura, per aconseguir i mantenir una bona vida per a tothom, no tan sols pels de dalt.

Potser per la insistència a parlar-hi o la inquietud que en Taibo va transmetre a l’auditori, en anunciar el col·lapse del sistema capitalista imperant cap a la tercera dècada del segle actual (ben a prop, doncs), he volgut publicar les seues paraules a l’acte de València i canviar-li el títol descriptor de la dissertació, en transcriure-la en aquest blog, per un altre que trobe més escaient: “L’alternativa llibertària davant el col·lapse capitalista”.

En qualsevol cas, ací us deixe les seues sàvies reflexions, traduïdes al nostre bell idioma, perquè jutgeu vosaltres mateixos. Pense que paga la pena parar-hi atenció i extreure’n la lliçó corresponent per posar-la en pràctica. Per altra banda, atenent al fet que no he volgut alterar el contingut ni l’extensió del seu missatge, us avance que hauré de fer servir més d’un apunt d’aquest blog per mostrar-lo sencer i no avorrir-vos massa; almenys ho intentaré.

Per facilitar-ne la lectura, aquestes són les parts o “observacions” en què podem dividir la seua exposició:

1. Qüestió terminològica: llibertari envers anarquista.
2. Discussió envers la democràcia.
3. Anticapitalisme més que no pas antineoliberalisme.
4. L’Estat és un mitjà al servei de la classe dominant.
5. Cal una transformació radical de les nostres societats.
6. El sistema capitalista actual es precipita cap a un col·lapse terminal.
7. Tres conclusions per esperonar-nos a fer realitat espais autònoms i llibertaris.

Parla Carlos Taibo:

Vaig a intentar explicar-vos quina és la meua visió de l’actualitat, de les idees i, més que les idees, de les pràctiques llibertàries.

L’anarquisme no és una ideologia contemporània. És una ideologia del futur; perquè el capitalisme s’està endinsant en una etapa de corrosió terminal que ens situa més a prop del que podria semblar en un col·lapse inquietant. En aquest escenari, la vella perspectiva de l’autoorganització de les societats des de baix, des de l’autogestió, des de la democràcia i l’acció directa, des del suport mutu, guanyaran, perquè l’escenari és especialment tètric, molts punts en les pròximes dècades.

1. En una primera observació, m’agrada aclarir que la distinció terminològica que aneu a escoltar no m’interessa tant pels termes precisos que vaig a emprar com per les realitats que pretenen retratar. En l’ús comú dels idiomes peninsulars els adjectius “anarquista” i “llibertari” són sinònims gairebé perfectes. Encara que sé que force una mica l’argument, sobreentendré que un anarquista és algú que ha llegit a Bakunin, a Kropotkin, a Malatesta… i s’adhereix, més o menys, a les idees corresponents. Són unes lectures molt recomanables i suggerents; però m’interessa ara parar l’atenció al que pretenc retratar al caliu de l’adjectiu llibertari, que, al meu entendre, retrata aquelles persones que, hagen llegit o no a Bakunin…, en la seua conducta quotidiana reflecteixen el seu compromís amb la causa de l’autogestió, etc.

Crec jo que entre nosaltres, en els últims anys s’ha registrat un auge de les pràctiques llibertàries, que no necessàriament s’ha vist acompanyat per un altre de paral·lel de les organitzacions identitàriament anarquistes. Permeteu-me que intente explicar això d’una altra manera, fent servir una casuística personal. Fa quatre anys vaig deixar anar a la xarxa un article en què reivindicava la creació d’una nova, horitzontabilíssima, organització llibertària. Aquell article va sorgir davant d’una reflexió del que passava llavors i crec que segueix passant ara, per exemple a la universitat on jo treballe, l’Autònoma de Madrid. Hi ha un petit grup anarquista que funciona en una de les facultats de Ciències i que anualment organitza unes meritòries jornades llibertàries a les quals van 20, 30 o 40 persones. Jo partia de la certesa que la presència llibertària a la meua universitat anava molt més enllà del que realitzava aquest meritori grup anarquista i que seria saludable que els nombrosos llibertaris no organitzats intentàrem un camí d’unió, de recerca d’elements comuns. És veritat que quatre mesos després d’aquest article va veure la llum el “15M” i va fer que quedara visiblement superat. Era infinitament més interessant veure la gent comuna a les places i als carrers practicant l’assemblea i l’autogestió. Al cap i a la fi, jo estava reivindicant un nou cenacle, més ampli, més obert que els anteriors; però crec que no trencava plenament els motles.

No sé si dir que avui, en virtut de circumstàncies que tothom té al cap, el contingut d’aquell article, malauradament, recupera cert pes i cada vegada som més les persones que pensem que convé fer un esforç urgent adreçat a perfilar una nova organització llibertària, que tinga entre els seus objectius fonamentals atraure aquestes persones que acabe de descriure com llibertaris: la gent que no estan en organitzacions identitàriament anarquistes, però que en la seva conducta quotidiana reflecteixen àmpliament el seu compromís amb les idees de l’autogestió o de la democràcia directa.

2. Segona observació que vull fer-vos: la proposta llibertària ha de plantejar sempre una discussió relativa a la democràcia. No sé si la paraula “democràcia” comença a estar tan gastada que seria saludable que buscàrem una altra de diferent per descriure el que volem significar, per exemple, quan parlem de democràcia directa. Succeeix amb la paraula “democràcia” una cosa semblant al que passa, des del meu punt de vista, amb la paraula “transició”. Sabeu que hi ha persones entestades a defensar el que anomenen una “segona transició”. Crec jo que la primera va ser tan nefasta que, si volem reivindicar alguna cosa genuïnament nova, el primer que hem de fer és buscar una paraula diferent per descriure-la. Les coses com són, em sembla que estan clars els fonaments de la crítica llibertària de la democràcia liberal. Ho resumesc així: la democràcia liberal s’assenta en un escenari marcat per visibles desigualtats. Més encara, obeeix al propòsit principal de ratificar-les. Beu en majories artificials que són el producte de manipulacions abjectes, en la seua rebotiga operen formidables corporacions economicofinanceres que són les que dicten les regles del joc en les matèries importants i, per si  fos poc tot això, quan les coses vénen mal dades, no dubta a utilitzar la força, a través de la repressió que coneixem en els nostres carrers o a través de colps d’estat, assestats en països del sud, que tenen la mala sort de disposar de matèries primeres raonablement llamineres. D’aquesta crítica llibertària de la democràcia liberal es deriven conseqüències en molts àmbits importants. Em permetreu que n’aïlle dues.

La primera remet a l’eterna discussió relativa a les eleccions. Admetré de bon grat que en el món llibertari hi ha dues posicions vagament diferents pel que fa al que convé fer amb les eleccions: sabeu que hi ha molta gent que defensa el que es diu “abstenció activa”; però també hi ha persones que consideren que, en el fons, l’abstenció activa és una forma de participar en les eleccions, ja que implica atorgar a aquestes un paper que no els correspon. Hi hauria potser una tercera i última posició que va quedar ben reflectida en un vellíssim article de fa gairebé un segle, de Ricardo Mella, en el qual, més o menys, deia: “si voleu anar a votar, feu-ho; a mi el que m’importa saber és el que feu els altres 364 dies de l’any”. Recomanació, crec, de singularíssima actualitat, en un moment com el present, que es caracteritza perquè al mateix temps molta gent té una sobtada il·lusió en el futur, mentre la desmobilització social i laboral ho inunda gairebé tot. Una cosa que hauria de convidar a l’enunciació de sospites elementals.

L’altre gran debat que es deriva de la crítica llibertària de la democràcia liberal afecta a la República. Jo sé que entre nosaltres, a l’Estat espanyol, la discussió sobre la República té dimensions emocionals que falten en altres escenaris geogràfics. Tampoc desitge ignorar en cap cas que la irrupció d’una República tindria la virtut innegable que acabàrem amb una institució lamentable com és la monarquia. Però he de confessar que no encerte a identificar cap virtut addicional en la proposta republicana. Em limitaré en aquest cas a recordar una cosa que ja sabeu: Portugal, França, Itàlia… són repúbliques i no crec pas que el seu panorama polític, econòmic i social siga ni millor ni pitjor que el nostre; cosa que em convida a concloure que no és la discussió sobre la República la que remet als principals elements de confrontació, de disputa, en societats com les nostres.

L’escenari que m’ocupa ara mateix crec que va quedar ben retratat en el fons de la mà d’una vellíssima vinyeta de “el Hermano Lobo”, que recollia com un responsable polític es dirigia a una multitud enardida i preguntava: “què preferiu: el caos o nosaltres?” La multitud a l’uníson responia: “el caos, el caos!” I a continuació reapareixia el responsable polític que deia: “us foteu, perquè som nosaltres!”

Els termes de la proposta positiva llibertària en el terreny polític em semblen, d’altra banda, que també són raonablement cristal·lins. El primer de tots és una defensa com cal de la democràcia directa, d’una democràcia en virtut de la qual no deleguem en altres la representació, sinó que retenim en tot moment i lloc una plena capacitat de decisió i de control. I ho fem, a més, orgullosament, en actiu rebuig de lideratges i de personalismes. En aquest darrer llibre meu, “Repensar la anarquía”, en un moment determinat em plegue a una reflexió terminològica. No sé si us haureu adonat que la majoria, no totes, però la majoria dels corrents que es deriven del pensament de Marx s’identifiquen amb el nom de persones concretes: parlem de marxisme, leninisme, estalinisme, trotskisme, maoisme, luxemburguisme, guevarisme, castrisme. Aquesta és una pràctica sortosament desconeguda en el món llibertari. És veritat que al segle XIX es parlava dels bakuninistes, però el terme va ser cridanerament ideat pels detractors dels bakuninistes, no per aquests darrers.

El segon pilar de la proposta política llibertària és la postulació paral·lela de l’acció directa, d’una acció no intervinguda, de manera que no escapa a les nostres mans el que estem fent i de tal manera, a més, que fem l’impossible perquè els mitjans i els objectius s’adapten escrupolosament.

El tercer i últim pilar és el que avui anomenem autogestió. Dic “avui anomenem” perquè és cert que el terme ho és d’introducció relativament recent; pel que sembla, es va estendre al caliu del maig francès del 1968. És veritat, però, que un llegeix les resolucions dels diferents congressos de la CNT anteriors al 1936 i descobreix que tot i que la paraula no hi és, el concepte es troba palesament present. Quan parlem d’autogestió, tendim a vincular aquesta paraula amb el món del treball. Bé està que ho fem; però no hi ha motiu per circumscriure’l a aquest món. Em sent en l’obligació de recordar-vos que aquest país nostre, abans del 1936, va reflectir una presència molt consistent de les pràctiques i de la cultura autogestionàries. Haureu sentit parlar moltes vegades de les col·lectivitzacions llibertàries del camp aragonès o en la indústria catalana el 1936 i 1937. L’adjectiu potser no és el més ajustat. Per què ho dic? Perquè en aquestes col·lectivitzacions hi havia també molts militants de l’UGT socialista, cosa que m’interessa subratllar ara per cridar l’atenció sobre la idea que les pràctiques autogestionàries trencaven les fronteres del propi món llibertari. Estem obligats a preguntar-nos què és el que ha quedat de tot això i em tem que el panorama resulta més aviat desolador. Permeteu-me que hi ironitze: els dos sindicats majoritaris espanyols, amb centenars de milers d’afiliats, amb recursos econòmics raonablement importants, quin tipus de projecte autogestionari han estat capaços de perfilar en el transcurs de les últimes dècades? Una modestíssima agència de viatges. Em tem que això retrata totalment l’escenari de degradació del nostre moviment obrer.

(Continua a la segona part.)