Observar, llegir, escriure

Convocats per ATTAC (Associació per la Taxació de les Transaccions financeres per Ajudar els Ciutadans), dijous, dia 27 de novembre del 2014, es va celebrar a València l’acte de presentació de la iniciativa per crear al País Valencià una coordinació d’entitats i moviments socials que encete una campanya d’informació ciutadana contra el TTIP.

A l’acte va assistir una àmplia representació de diversos grups, organitzacions, moviments socials i també de persones a nivell individual, per conèixer de primera mà les informacions que donaren Cuca Hernández, d’ATTAC-Madrid, i Alberto Martínez, d’ATTAC-PV, ambdós representants d’ATTAC Espanya a la coalició europea de forces que estan portant endavant la campanya “No al TTIP”.

Heus ací la transcripció  del que hi van dir Cuca i Alberto (he tractat de ser el més fidel possible al contingut del seu missatge):

El TTIP (Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió) és una proposta de tractat entre la Unió Europea (UE) i els Estats Units (EUA) que s’està negociant en secret, ocultant-la als parlamentaris europeus i a la ciutadania; però no als lobbys empresarials, els quals estan participant activament en les reunions i en són els protagonistes principals.

Aquest tractat pretén aconseguir la eliminació de les barreres aranzelàries entre els països signants; però també les no aranzelàries, que són molt més perilloses, perquè es tracta de totes les lleis que ens hem dotat a Europa per protegir els ciutadans i els consumidors. Les multinacionals nord-americanes volen eliminar el que a les lleis europees s’anomena “principi de precaució”, que significa que, per traure un producte al mercat, el fabricant ha de demostrar a priori que no és perjudicial per a la salut. En els EUA és l’Estat el que ha de demostrar a posteriori que un producte és nociu, perquè puga retirar-se del mercat, la qual cosa suposa haver de guanyar una demanda contra les multinacionals per part de les autoritats competents o les associacions ciutadanes, objectiu bastant difícil d’aconseguir, a més de ser un fet posterior al dany causat, el qual és precisament l’argument de la demanda. Això vol dir que, amb aquesta política de seguretat sanitària a posteriori, hi ha un risc major de contraure malalties o provocar la mort de persones per l’ús dels productes. Però, atenció!, no oblidem que la part empresarial europea també està desitjant que aquesta legislació nord-americana més laxa s’aplique també ací; perquè els hi suposa una menor despesa a l’hora d’invertir en mesures de control preventives durant la fabricació dels seus productes. Per exemple:

– Les normes d’etiquetatge dels EUA són menys estrictes que les europees; es pot enganyar més fàcilment al consumidor, fent-lo creure, per exemple, que empren un mètode de producció artesanal quan realment no és el cas.

– Es permet l’ús d’hormones i antibiòtics en el bestiar, de més tipus d’insecticides i herbicides que ací, d’organismes transgènics sense haver de declarar-los …; perquè entenen que no hi ha prou estudis que demostren de forma fefaent el dany a les persones.

– No existeix la mateixa obligació de traçabilitat (poder arribar fins a l’origen de les matèries primeres) que a Europa.

– Es permet la desinfecció de la carn de pollastre amb clor (lleixiu), pràctica que ací està completament prohibida per considerar-la nociva per a la salut.

Al tractat que s’està negociant prevalen els drets dels inversors sobre els drets dels ciutadans i consumidors.

Encara que de bon començament les pressions dels ciutadans i d’alguns governs aconseguiren que no s’arribara tan lluny com pretenen ara, els lobbys dels inversors tenen prevista una altra “arma” amagada: el tractat preveu crear un Consell de Cooperació Reguladora (CCR), amb representants de la Comissió Europea i dels lobbys empresarials d’ambdós costats de l’Atlàntic, per “harmonitzar” les lleis passades, presents i futures per tal que es respecte sempre el dret dels inversors a aconseguir beneficis (és a dir, perquè aquestes lleis no els hi suposen un major cost d’inversió). En cap cas parlen dels drets dels ciutadans, com passa a tots els altres aspectes de la negociació d’aquest tractat. Aquesta “harmonització” es produiria en negociacions a posteriori, que no serien tan “visibles”, la qual cosa els facilitarà la introducció d’algun canvi en la legislació que els afavoresca, amb l’ajuda dels polítics venuts de torn.

Un altre element que pretenen introduir els lobbys empresarials amb aquest tractat és el mecanisme de resolució de controvèrsies entre Estats, l’ISDS (Inversor State Dispute Settlement), que ja ha aixecat malfiances en algun d’ells com Alemanya (però no pas a Espanya), que consisteix en un tribunal privat que jutjarà si els inversors han estat perjudicats per alguna llei o decisió de l’Estat en qüestió i, en aquest cas, s’encarregarà de fixar les indemnitzacions milionàries que corresponga. Per posar la demanda només cal que el demandant haja efectuat una petita inversió a l’Estat demandat, directament o mitjançant filials. Els advocats que intervinguen per ambdues parts només poden ser privats i cal que siguen especialitzats en resolució de conflictes internacionals. A més, els dos advocats anteriors han de triar de comú acord un tercer advocat privat que ha de fer d’intermediador entre ambdues parts. L’experiència de molts anys amb conflictes d’aquest tipus ens mostra que aquests tribunals especials gairebé sempre fallen a favor dels demandants, les empreses; augmentant, per aquest motiu, el deute públic, en no tenir l’Estat possibilitat de recórrer a cap instància superior. Hi ha molts exemples de sancions aplicades als Estats per aquest motiu (Egipte per apujar el salari mínim interprofessional, Alemanya per la moratòria en l’ús d’energia nuclear arran de l’accident de Fukushima …). Això ho fan els lobbys empresarials per evitar el que anomenen “expropiació indirecta” per part dels Estats; entenent per això el fet que hagen d’augmentar les seves despeses per adaptar-se a lleis noves de seguretat sanitària, mediambiental, laboral, etc., que puguen sorgir. Volen ser els amos i senyors de les lleis i les normes, per maximitzar els seus beneficis, sense importar-los el bé comú. Aquesta clàusula de l‘ISDS defuig el poder judicial, pilar dels estats amb democràcia formal, tota una demostració de fins on estan disposats a arribar per dirigir els països del món. És la desaparició de la democràcia en si mateixa. Podrem seguir amb el ritual de votar cada quatre anys i a unes opcions polítiques progressistes, tipus IU o Podem (per posar un exemple actual d’Espanya); però, amb institucions com el CCR i l’ISDS, ens trobarem que el legislador tindrà les mans lligades; per exemple, no podrà apujar el salari mínim sota amenaça de sancions.

Pel que fa als serveis públics, es pretén una desregulació i privatització total i absoluta d’aquests serveis, amb la manca de qualitat i el major cost per a tots que això suposa. L’axioma neoliberal que el privat és millor que el públic és fals. Les crisis les han provocat les empreses privades. Elles només admeten el rescat públic quan el negoci ja no els és rendible; per tal que tots els ciutadans paguem les seves pèrdues per mala gestió (casos d’aquests a Espanya n’estem veient molts darrerament: a les caixes d’estalvi, les autopistes, els hospitals… privats). Així, els diners dels nostres impostos, en lloc d’anar destinats a millorar els serveis públics, van a cobrir les deficiències de les empreses privades. Perquè, si no ho fem, estan disposats a abandonar aquest servei i deixar-nos sense, per molt necessari que siga per a tothom.

Els tractats com el TTIP són els que determinaran fet i fet les regles del joc; són una “supra constitució” (en paraules d’Alberto Garzón) que en molts aspectes contradiu els principis democràtics de la nostra Constitució vigent; són denunciables, per tant, davant el Tribunal Constitucional, si ho admetera a tràmit i fos realment independent i garant de la democràcia, que no ho és pas. Si seguim per aquest camí, les constitucions dels estats acabaran en paper mullat; perquè el que importarà són els drets dels inversors, no pas els dels ciutadans.

Existeixen alguns estudis encarregats per la Comissió Europea que tracten de demostrar els beneficis que podria suposar el TTIP per a l’economia dels ciutadans europeus en general. Aquests estudis prediuen que per al 2027, és a dir, per a després d’uns 10 anys d’aplicació del tractat, el PIB europeu haurà crescut un 0,1%, la qual cosa és veritablement irrisòria, perquè equivaldria a un increment de renda disponible per als ciutadans de 545 € anuals, per a una família de 4 membres. Certament això és patètic i ridícul; però encara és pitjor, perquè aquest és un dels plantejaments més optimistes que s’han estudiat. Per exemple, la Universitat americana de Tufts (que justament no és gaire progressista) i amb un supòsit de plena ocupació (increïble!), prediu pèrdues netes de les exportacions europees fins a una dècada després de ser aprovat, sobretot en els països del nord (els de millors condicions econòmiques); també prediu pèrdues d’un 2,7% de mitjana en el PIB dels països de la UE i pèrdues mitjanes de salaris per treballador al voltant dels 4.800 € anuals, amb lleugeres variacions segons països.

Així mateix, les grans empreses, les grans beneficiàries del tractat, acabarien amb moltes de les petites i mitjanes, resultant pèrdues d’ocupació netes de l’ordre de les que es van produir amb un tractat de “lliure comerç” semblant, el que es signà el 1992 entre EUA, Canadà i Mèxic (el NAFTA); arran del qual, als EUA es van perdre de l’ordre de 600.000 empreses i al Canadà de l’ordre d’1.000.000 de llocs de treball. Per no parlar de Mèxic, on es va produir un autèntic desastre que encara continua: depauperació de la seva economia, dependència absoluta dels EUA (malgrat que han augmentat les seues exportacions, les seves importacions dels EUA han augmentat molt més, pel fet que molts components d’allò exportat havien estat prèviament importats, amb la qual cosa la balança de pagaments és clarament deficitària), la seua agricultura ha estat pràcticament destruïda, fins al punt que han d’importar dacsa/ blat de moro transgènic nord-americà, quan abans en tenien prou per al seu autoabastament; han desaparegut molts petits comerços, perquè el país s’ha omplit de grans superfícies de l’altre costat de la frontera; han augmentat les maquiladores en fàbriques a prop de la frontera, on els treballadors són explotats en un estat de semiesclavatge. Amb aquests tractats de “lliure comerç”, els que guanyen sempre són les grans corporacions i els que perdem sempre som els petits negocis i els treballadors de tots els països signants. És el capitalisme més salvatge el que estan tractant d’imposar a tot arreu, utilitzant el concepte de protecció dels drets dels inversors i buidant de contingut la paraula “drets humans”. Es perden drets davant dels qui tenen la capacitat de pressionar els Estats, bé de forma política, bé de forma econòmica, bé mitjançant aquests tribunals atípics, pels quals una empresa inversora, adduint unes hipotètiques pèrdues de beneficis, sense ni tan sols haver arribat a invertir, pot demanar que se l’indemnitze econòmicament. En un cas real, una empresa que tenia un projecte d’extracció de cru mitjançant “fracking“, però que no havia arribat a invertir encara, va demandar l’Estat canadenc perquè el Quebec havia plantejat una moratòria sobre aquest mètode d’extracció per motius mediambientals. Això és com jugar amb cartes marcades, perquè així els inversors mai no perdran, sempre guanyaran. No volen arriscar res, com és normal per a qualsevol que invertesca en un negoci. Per això necessiten aquests tractats.

Però també hi ha bones notícies pel que fa a la resposta ciutadana, tant a Europa com als Estats Units i al Canadà: hi ha una gran mobilització en contra del tractat. L’octubre passat es va organitzar una jornada europea contra el tractat i a l’abril proper s’organitzarà una altra de transatlàntica. S’ha promogut una Iniciativa Ciutadana Europea per tal d’aturar-lo, que la Comissió s’ha negat a acceptar-la, al·legant que el tractat encara s’està negociant; no obstant això, seguirem amb la recollida de signatures per fer-les arribar al Tribunal de Justícia Europeu, al Parlament i al Consell. Calen 1.000.000 de signatures, que han de pertànyer com a mínim a 7 països i han d’incloure com a mínim a l’1 % dels seus habitants. Se sol·licita la col·laboració de tots els ciutadans per a aquesta recollida de signatures; perquè ens hi estem jugant molt. També a nivell europeu, especialment a Alemanya, França i el Regne Unit, s’estan presentant mocions als ajuntaments afins, perquè es declaren zones lliures del TTIP. A Espanya això va més a poc a poc; entre altres coses perquè no hi ha gaires ajuntaments amb majoria d’esquerra. Malgrat tot, s’hi està treballant en aquest sentit. També s’han començat campanyes informatives a totes les ciutats i a les comunitats autònomes on les organitzacions socials tinguen capacitat per dur-ho endavant. El que més importa en aquests moments és trencar la invisibilitat de les negociacions que estan imposant des del poder polític i explicar a la gent el que està en joc amb aquest tractat.

Quin paper juguen els parlaments dels Estats en aquesta qüestió? Són els que han d’aprovar obligatòriament el tractat una vegada redactat el text per la Comissió. Ara bé, pot passar com amb l’últim tractat de la UE, que inicialment va ser rebutjat pels ciutadans de dos països i posteriorment es va replantejar com un pacte entre governs, per defugir la consulta popular. Els més interessats en que no s’aprove el TTIP són els alemanys i els francesos, perquè ja estan patint aquest tipus de demandes de les multinacionals i, llavors, està havent-hi una oposició social molt forta.

Hom calcula, per motius de les futures eleccions presidencials nord-americanes de 2016, que aquest tractat no serà signat abans de finals del 2016 o ja en 2017. Així que tenim temps per armar-nos d’arguments per actuar i poder aturar-lo.

Amb el tema de la manca de transparència, hi ha hagut moltes reclamacions de parlamentaris europeus per exigir veure els documents d’allò que s’estava negociant (les actes de les reunions). Per calmar aquest mal ambient han decidit crear una habitació (“reading room” li diuen) a la qual només poden accedir responsables de grup parlamentari o de comissió, però sense càmeres, mòbils ni ordinadors (només amb paper i llapis), per fullejar documents durant un temps màxim establit; amb la prohibició, a més a més, de no divulgar el seu contingut sota amenaça de sancions de diversos tipus. Aquest és el concepte tan pobre de democràcia que té la nostra Comissió Europea i també els negociadors que estan participant en l’elaboració del tractat.

Precisament aquesta progressiva desdemocratització de la UE és un aspecte que ens està preocupant a moltes persones i moviments socials. Amb el que està passant, estan demostrant que la democràcia els importa ben poc i que només donen suport al que s’ha anomenat com la “dictadura dels mercats”.

Si, tal com van les coses, no hi ha possibilitat de control democràtic dels governs, quines possibilitats reals li queda a la ciutadania per fer-ho? Mobilitzar-se per dificultar-los que se n’isquen amb la seua. És molt dur, però és així. Això és una guerra: ens estan envaint, no pas amb tancs, sinó amb mecanismes financers i tractats com el TTIP, que són mitjans per aconseguir-ho. Amb això eliminen els drets dels ciutadans i es permeten controlar, a través dels alts poders polítics, l’economia i totes les decisions democràtiques. Ells ens obliguen a lluitar i, encara que no hi haja violència física (la qual cosa no és totalment certa, ja que últimament estan aprovant tot un seguit de lleis repressives per entrebancar la protesta dels ciutadans), ens estan envaint amb d’altres formes més subtils. Però, atenció!, no ens envaeixen els Estats Units ni el Canadà, sinó les multinacionals, els inversors, que no és el mateix; alguns dels quals, no ho oblidem!, són d’ací, del nostre propi país: Repsol, Ferrovial, Telefónica, Canal de Isabel II, Agbar, etc., els quals també formen part d’aquests lobbys de pressió que hem citat.

Per informar-nos del tema, podem entrar a la pàgina web: www.noalttip.blogspot.com. Ací també podem signar la iniciativa ciutadana europea contra el tractat que hem esmentat abans i que és tan necessària. I també podem trobar el text proposat per a les mocions a presentar als ajuntaments. Igualment trobarem aquestes dades en les pàgines web d’ATTAC: www.attac.es, www.attacpv.org, etc.

Contra aquest abús cal que lluitem dins les organitzacions socials; però també tenim una responsabilitat individual. El poc que sapiguem hem parlar-ho en el nostre entorn familiar, al treball, al bar; perquè del que es tracta ara és de lluitar contra la invisibilitat amb què ens estan amagant aquest assumpte les forces polítiques governamentals i els mitjans de comunicació al seu servei.

Lamentablement, el Parlament espanyol tot just va aprovar fa dos dies una proposició no de llei del PP perquè s’acceleren les negociacions per a l’aprovació del TTIP, actuant de forma contrària als seus col·legues francesos i alemanys, que se’n qüestionen algunes parts. Però n’hi ha més i sembla increïble: el govern espanyol i altres dotze més de la UE, entre els quals es troba el de Grècia, han presentat una proposta a la Comissió perquè no se signe el tractat sense l’ISDS (el tribunal especial de resolució de conflictes)!

D’altra banda, sembla ser que molts governs i partits polítics que estan a favor del TTIP no tenen una informació clara sobre el que suposa el tractat. Això ho diem perquè fa poc en una reunió duta a terme al Parlament Europeu entre representants d’organitzacions socials que estem en contra del tractat i europarlamentaris del PSOE i del PP, que volien “donar-nos una lliçó” sobre l’assumpte, aquests finalment “van eixir escaldats”; perquè nosaltres hi teníem més informació i els hi vam crear dubtes sobre com s’estan duent a terme les negociacions.

Des d’ATTAC sempre fem insistència en la importància d’una bona educació ciutadana per no creure les mentides o mitges veritats que puguen contar-nos i per buscar sempre informació fidedigna a la xarxa o allà on es trobe. Si posem “TTIP” al cercador web, comprovarem que hi ha molta més informació en contra que a favor d’aquest tractat.