Observar, llegir, escriure

Com a tecnòleg d’aliments, el que més em va sorprendre de bell antuvi en llegir el llibre de Gustavo Duch, “No vamos a tragar”, fou la seua tesi que diu que obtindrem una major seguretat alimentària d’un sistema de petites empreses arrelades a la terra que no pas de l‘actual, on dominen les més grans i foranes.

Després, analitzant-ho més profundament i sense prejudicis professionals, cada vegada que ho feia coincidia més amb ell; per bé que sóc conscient que les experiències reals de les seues propostes han tingut fins ara un abast limitat; atès que els han mancat, entre d’altres reforços, el recolzament de la major part de les institucions “públiques” (millor, governamentals) i privades, que defensen altres interessos.

Sabem que l’actitud, els valors, les emocions que ens guien a la vida són fonamentals per conformar els resultats que trobarem. I aquests valors en el sistema econòmic actual són els guanys monetaris a qualsevol preu, sense ètica ni respecte a la dignitat de les persones ni a la natura. Així que el més normal en aquests casos és que el que ens diuen com a cert no ho siga de debò. Ens enganyen contínuament amb una propaganda força estudiada (per fer-ho els sobren els diners).

I el que ens volen “vendre”, si atenem la publicitat que omple els carrers i els mitjans audiovisuals, és que les empreses grans cada vegada ofereixen més qualitat en els seus productes, millor servei i, en el sector de l’alimentació, major seguretat quant a l’estat sanitari del que venen.

Si ho mirem de més a prop, tot es redueix a aplicar la llei del més fort fins al darrer racó del món. Davant la manca d’ètica del sistema, tothom es malfia de tothom, i fa bé. Com que les corporacions, les multinacionals, les grans empreses d’alimentació (productores o revenedores) imposen els preus de compra a les empreses proveïdores, estrenyent els seus guanys, aquestes es defensen com poden (reduint la categoria dels seus productes, abastant-se de matèries primeres més barates al lloc del món on calga, reduint els salaris dels seus operaris, augmentant-ne la productivitat, reduint la inversió en mitjans productius, saltant-se la llei per on poden…); però, com que l’empresa compradora (i venedora al consumidor final) ho sap això i vol evitar que aquestes pràctiques malmeten la seua imatge de marca, les sotmeten a tot tipus de controls que les mantenen collades tot el temps.

Per una banda, tenim l’administració sanitària, que delega la majoria dels controls sanitaris a les mateixes empreses productores per estalviar-se despeses i, per altra, tenim les GGSSCC, que obliguen les empreses proveïdores a complir normes de qualitat i seguretat alimentària cada vegada més estrictes, inspeccionades i certificades per altres empreses acreditades, on el cost de tot plegat va a càrrec de l’empresa inspeccionada, la qual cosa no es suportable per les més petites. De bell nou, aquí tenim una altra forma d’afavorir el creixement de les grans empreses (les barreres normatives i tecnològiques), que es “cruspeixen” les més petites sense aturador, amb les greus seqüeles socials que això suposa a nivell mundial.

I què veiem del cert en el mercat alimentari? Que cada vegada hi ha més productes de baixa categoria emmascarats amb aromes i tot tipus d’additius (això sí, autoritzats). Vull posar l’exemple de la mel: he intentat manta vegades provar mels de les GGSSCC i sempre les note aigualides i sense sabor, tret d’una dolçor apegalosa i plana. Quina diferència més gran amb les mels realment artesanals (monovarietals o de milflors)! I totes compleixen tota mena de normatives i passen tota mena de controls! No ho sé del cert (perquè no hi treballe), però pense que les “bategen” tot el que poden i als pacients consumidors “ens toca el rebre”.

Així que la gallejada constant dels Estats i de les empreses més poderoses pel que fa a la seguretat sanitària no és més que por a que tot plegat se’ls “desmunte” (amb crisis alimentàries de llarg abast* i respostes socials indeturables), davant la manca d’ètica de l’activitat empresarial capitalista neoliberal que ens envaeix a nivell global.

En Duch també ens desvetlla al llibre com l’EPSA (l’autoritat sanitària europea tan respectada) és plena d’exdirigents de corporacions agroalimentàries. Un cas més de “portes giratòries”, o de corrupció, “com un cabàs”.

A la fi, haig de concloure que també la seguretat alimentària depèn en gran mesura del sistema econòmic imperant. Sobirania alimentària (el dret a decidir el que mengem) és també seguretat alimentària, diu en Duch.

I el corol·lari final és que hem de canviar aquest sistema si volem viure bé, lliures (amb llibertat de treball, llibertat per triar el que mengem i que siga realment saludable…) i amb cura de tots els éssers. I per això, hem d’afavorir les empreses productores i transformadores petites, d’abast local, autogestionades, sostenibles…; amb un control sanitari públic just (amb igualtat d’oportunitats) i suficient que ens permeta estar segurs a totes i a tots, empreses i consumidors.

Gràcies, Gustavo, per obrir-nos els ulls, la ment i el gust!

(*) Ací us deixe un enllaç amb el RASFF (Rapid Alert System for Food and Feed) per informar-vos a temps real de les alertes sanitàries que es produeixen a nivell europeu: https://webgate.ec.europa.eu/rasff-window/portal/?event=searchResultList