Observar, llegir, escriure

Aquest comentari ve a tomb d’un tema que em porta de bòlit aquestes darreres setmanes al treball: les normes que s’han creat de fa anys, per tal que les empreses puguen demostrar als seus clients la seua competència o, fins i tot, excel·lència en qüestions com ara la seguretat alimentària, el respecte al medi ambient o la responsabilitat social.

L’organització internacional per la normalització, coneguda pel seu acrònim ISO, és una de les institucions que s’han encarregat de fer-ho. Així tenim les seues normatives ISO 22000, ISO 14000 i ISO 26000, que regulen els processos de seguretat alimentària, respecte mediambiental i responsabilitat social en les organitzacions, respectivament.

Aquestes normatives les implanten tot tipus d’empreses, encara que són les més grans i, sobretot, les multinacionals les organitzacions que més interès tenen en aconseguir la certificació, per fer-ne un ús propagandístic de cara a la societat, per vendre més productes, creant la –falsa- impressió que la seua activitat es desenvolupa amb una garantia total de respecte a la salut, el medi ambient, els seus treballadors o els més desafavorits. En alguns casos, empreses que han tingut mala premsa per algun tema de salut, mediambiental o social, malgrat la seua constant i eficaç pressió sobre els mitjans de comunicació –millor, d’adoctrinament- social, s’han afanyat a certificar-se per tapar les seues vergonyes.

Les empreses petites, que no tenen gaire pressupost per publicitat, si es certifiquen en aquestes normes o d’altres de semblants, és per tal de vendre el seus productes a d’altres de més grans (supermercats o grans magatzems, per exemple), les quals els ho exigeixen per mantenir la seua pròpia certificació (acostuma a ser exigència d’aquestes normes el fet que els proveïdors també les acomplesquen).

El cost de certificació és significatiu per les PIME i suposa passar una auditoria anual, a més de tota una burocràcia que cal implantar i mantenir. Les auditories les passen empreses acreditades pels organismes oficials de normalització de cada país. Cal parar atenció al fet que les empreses certificadores són proveïdores d’aquelles que auditen i, per tant, han de tractar-les el millor possible si no volen perdre-les com a clients. Això dóna una certa desconfiança pel que fa a la total imparcialitat del procés. Ja sabeu que els diners i aquells que els anteposen a tot –les empreses capitalistes, per exemple- no en saben d’ètica.

Aleshores, els gerents de les empreses que volen certificar-se, contracten algú perquè les assessore i/ o li ho encarreguen al responsable de qualitat, medi ambient o recursos humans de l’organització –segons corresponga-, exigint-los l’èxit del procés amb el mínim d’inversió. Rarament s’hi implica tota l’organització, com hauria de ser si aplicàrem els manaments de la normativa. Això fa que aquestos responsables vagen de bòlit apanyant-se amb el que poden, amb l’acompliment pelat de la legislació vigent  -encara que no en tot i no sempre-, i havent d’inventar-se solucions d’allò més “creatives” per tapar els forats que hi surten pel camí. De vegades, fins i tot, han de fer aparèixer o desaparèixer registres per al dia de l’auditoria. Us ho dic per experiència.

Per si no sabeu de què es tracta això de la “responsabilitat social corporativa o empresarial”, podíem dir-ne que regula aspectes com els drets humans al lloc de treball, la protecció mediambiental, el comerç just, la participació activa en la millora de la societat, etc. Les empreses que compleixen la normativa ISO 26000, a més d’aplicar les lleis vigents, han d’escoltar els seus treballadors, promoure relacions laborals transparents i justes, afavorir el seu desenvolupament tècnic i humà, la seua seguretat i salut laboral…; han d’evitar la contaminació del medi ambient natural i fins i tot protegir-lo, fer un ús sostenible dels recursos…; evitar la corrupció en la seua organització, promoure la participació de tots els seus membres en la presa de decisions, la competència justa…; potenciar la comunicació amb els seus clients, formar-los per una compra responsable, millorar la seguretat dels seus productes…; afavorir l’educació i la cultura de la comunitat, la creació d’ocupació, el desenvolupament tecnològic…, col·laborar en l’atenció al més febles… Un capteniment ètic, si voleu. Quasi una meravella si fos de veres. Però la realitat és una altra. Com no heu nascut ara, sabreu que l’objectiu més important de les empreses és el lucre i, sols parcialment i com a “efecte col·lateral” positiu, de retruc s’esdevé quelcom semblant a la responsabilitat social que hem vist abans. I d’aquestos efectes positius en fan publicitat constant, per tal que, malgrat que no són temes que els ocupen ni els interessen realment, a sobre els hi ho tinguem d’agrair i seguim consumint els seus productes acríticament.

Però això no acaba aquí. Encara trobem més “efectes col·laterals” de la seua cobdícia, però aquestos són força més negatius socialment. Resulta que algunes –més de les que ens pensem- empreses multinacionals tenen la barra d’extraure les matèries primeres o subcontractar la fabricació dels seus productes a països subdesenvolupats econòmicament, on s’aprofiten de la seua manca de democràcia i dels salaris baixos dels seus treballadors, per actuar-hi de forma completament oposada a com diuen que fan als seus certificats de responsabilitat social. Heus-ne ací dos casos d’actualitat:

–   La Texaco (ara Chevron) se’n va anar del Perú i hi deixà vora un miler d’estanys plens de residus tòxics per l’extracció de petroli, la qual cosa constitueix el major desastre ecològic de la història. En això hi tingué responsabilitat el govern conservador anterior. Doncs bé, la companyia petroliera ara ho nega tot malgrat les evidències irrefutables. (Per saber-ne més podeu clicar a http://www.andes.info.ec/es/taxonomy/term/21 )

–   Algunes multinacionals del tèxtil i alguns coneguts grans magatzems compraven roba en una gran fàbrica de Bangladesh que s’ensorrà fa uns mesos arrossegant més de un miler de persones, que resultaren mortes, a causa de la debilitat de la seua estructura i les condicions laborals. Els treballadors que eixiren vius del desastre, actualment estan fent manifestacions per demanar millores laborals i salarials bastant raonables. La notícia que he llegit aquestos darrers dies és la repressió a què són sotmesos els treballadors per les autoritats de la zona, ajudats per les forces de l’ordre i paramilitars de paisà. A més, hem sabut que les fàbriques com la que es va ensorrar aleshores són propietat dels cacics locals, que pertanyen al partit dretà que guanyà les eleccions. (Podeu trobar més informació a http://es.wikipedia.org/wiki/Colapso_de_un_edificio_en_Savar_en_2013 )

No hem de conformar-nos amb aquesta “presa de pèl” de la responsabilitat social empresarial. Hem de dir les coses pel seu nom i anar construint una alternativa vertaderament responsable socialment, des de la base, on l’objectiu més important de l’activitat laboral, siguem les persones i la societat, no el lucre; una estratègia d’empoderament popular, de repartiment de la riquesa i del treball, d’integració social, de minva del consumisme, de sostenibilitat social i ecològica … Estic parlant de cooperatives autogestionades d’abast local. Estic parlant que es potencie i facilite la creació d’aquest tipus d’empreses. Estic parlant que aquestes produesquen i gestionen els productes bàsics per a les persones (aliments, sanitat, educació, habitatge, energia, transport, comunicació…), amb caràcter públic i sense ànim de lucre. Estic parlant d’una alternativa engrescadora que respecte i millore totes les persones, la natura…, la vida, en definitiva. Prou d’irresponsabilitat social!