Observar, llegir, escriure

Tot just acabe de llegir “El fracassat”, una magnífica obra, editada per Proa, d’en Martí Domínguez, un autor que ben sovint em delecta amb els seus articles i amb novel·les com aquesta.

Amb “El fracassat” ens recrea uns retalls biogràfics del pintor postimpressionista Paul Cézanne, precursor de Picasso, fonamentalment la seua ferma decisió de viure com a pintor bohemi, malgrat tenir a l’abast la comoditat de la vida burgesa de la seua família, i de conrear un estil de pintura força personal a pesar de les crítiques ferotges del crítics de l’època.

M’agrada la forma i el fons de l’obra. La forma, les pinzellades gruixudes, ens representen un tret característic de l’estil del pintor. El fons, ric en matisos i colors: les descripcions de les maneres de pintar, de veure els quadres tot copsant-ne l’essència, la bellesa dels paisatges de la Provença, l’amistat amb el seu pare espiritual, el gran Camille Pissarro, les contradiccions entre l’amor i la incomprensió de la seua companya Hortense, la perplexitat de sa mare i sa germana per la seua perseverança malgrat les crítiques dels “experts”, el rebuig frontal de son pare, el xantatge moral per doblegar-lo, el seu rebuig de la societat burgesa que aquest representava, origen també de les motivacions profundes dels seus primers i arrauxats quadres… Art i vida, en definitiva.

“El fracassat” és una novel·la biogràfica i psicològica que també ens transmet valors, individuals i col·lectius, força importants: 

      La tenacitat i la fortalesa per mantenir el nostres objectius que considerem realment importants a la vida, malgrat l’oposició de la família i la societat en què ens pertoque viure.

      La necessitat de superar les pors per aconseguir reeixir i fruir a la vida.

      Cal que siguem més oberts envers qualsevol novetat que la vida ens presente.

      Cal explorar nous camins, véncer l’homogeneïtzació i la mediocritat.

      La superioritat ètica de l’anomenat lliure pensament front a les religions i altres supersticions interessades.

      La superioritat dels ideals als guanys econòmics.

      La superioritat ètica de les societats igualitàries front a les encara dominades per la corrupció i la violència per tal d’acumular més i més diners, incloent-hi els polítics i les institucions que representen. Heus ací el fragment més crític amb la societat d’aquella època, que en Martí Domínguez posa en boca de Paul Cézanne: “Les institucions no funcionen, perquè estan en mans d’impresentables, d’ineptes, d’aprofitats, d’arribistes triats pel poder precisament per a evitar que aquestes tinguen un excés de protagonisme i poder-les controlar. Res no rutlla de manera natural, tot és forçat, fals, una impostura monumental que ensorra les institucions i ofega tots els qui depenen d’elles, mentre enriqueix els seus directors i els seus abjectes seguidors, llépols infames”. Sembla que no haja transcorregut gairebé segle i mig des de llavors.

      …

I, lògicament, és una novel·la ben escrita, pel llenguatge emprat, pel ritme aconseguit, per l’equilibri entre el positiu i negatiu que hi descriu, per la riquesa de detalls que la fan versemblant… Potser l’he trobada una mica curta de pàgines. Una obra força recomanable i agradable de llegir.