Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

4 de febrer de 2013
0 comentaris

Diari d’hivern

Aquest és el darrer llibre que he llegit i ja us avance que no serà el que més m’agradarà del 2013; almenys, això espere.

El títol ens anuncia el to més aviat trist de la narració, amb alguns moments de joia, excepcionals, però.

Es tracta d’una obra de Paul Auster, conegut novel·lista, poeta, guionista i director de cinema nord-americà, (ben) traduïda per Albert Nolla i publicada per Edicions 62 en 2012, dins de la seua col·lecció El balancí, amb el nº 669.

Es tracta d’una mena d’autobiografia, un recull (intencionadament?) desordenat d’esdeveniments de la seua vida passada, de com els recorda (els recrea) al seu interior.

Segons sembla, el seu editor li encarrega un llibre cada any i aquest que comente és el que escrigué en 2010, a l’any seixanta-quatré de la seua vida. El títol fa referència al fet que es trobava a les portes de la vellesa, que ell anomena l’hivern de la vida.

No conec la resta de la seua obra, però, pel que he llegit, aquest llibre no és dels més reeixits. Tanmateix, és un obra que de ben segur agradarà els seus seguidors.

Obra menor i desestructurada de l’autor amb moments brillants com el de l’epifania en un assaig de dansa. Personalment no m’agrada que s’enteste a mostrar-nos el més dolent de la seua vida, com una volguda imitació d’home “fatal”.

 

Sincerament, li he tret poc de suc al llibre. Ara bé, crec que, a més dels seguidors de n’Auster, pot agradar als afeccionats a les anomenades novel·les negres, que no és el meu cas.

He trobat una tirallonga d’esdeveniments d’allò més colpidors, gairebé tots dolents, descrits amb bona cosa de detalls, com s’estila fer-ho als films actuals. Pel que diu al llibre, la seua vida ha estat més dolenta que no bona: accidents, morts, malalties, desamors…

D’aquestos esdeveniments tots n’hem tingut i en tenim, però també ens han passat coses bones a la vida. A més, les dolentes ens han permés conéixer la realitat, n’hem aprés i, si no al moment d’esdevenir-se, a mitjà o llarg termini gairebé sempre ens han deixat veure aspectes positius.

D’aquestos aspectes m’haguera agradat que ens parlara l’autor. Però ell ha fet la seua tria i jo la meua en jutjar-lo. Sospite que, com que volia destacar davant dels seus fidels lectors, volia donar una certa imatge d’home “fatal” (amb una significació semblant a allò que hom coneix com a dona “fatal”). Per això ha aplicat la frase d’Ana Karènina que cita a l’obra (totes les famílies felices s’assemblen. Les dissortades, cada una ho és a la seva manera”) i que ve a dir que les famílies felices no són notícia (en el sentit de “notícia” que apliquen els mitjans de difusió de notícies habituals) i potser vol que ho siga la seua.

Ara bé, com he dit més amunt, m’he trobat alguna perla entre la lletjor (ben construïda, tot s’ha de dir), per la qual cosa ha pagat la pena llegir el llibre.

Per exemple, haig de confessar que m’ha emocionat força la descripció de l’epifania que tingué en assistir a un assaig de dansa, perquè el va traure del pou de buidor literària en què es trobava i li va assenyalar un altre camí d’escriptor, el que li permeté assolir l’èxit: la revelació material de com les paraules no són capaces de reflectir allò que sentim tal com ho sentim.

“…La sola visió dels seus cossos en moviment semblava que et dugués a algun lloc inexplorat dins teu, i de mica en mica vas notar alguna cosa que s’aixecava dins teu, vas notar la joia que et recorria el cos i t’arribava al cap, una joia física que també era una joia mental, una joia creixent que s’anava escampant per totes les parts del teu jo.”

“…Les seues paraules eren completament inútils, inadequades per a la tasca de descriure l’actuació muda que acabaves de veure, ja que no hi havia paraules que poguessin expressar la plenitud i la bruta fisicalitat del que acabaven de fer els ballarins.”

I, després, ens descriu la seua manera d’escriure: “Per fer el que fas, has de caminar. Caminar és el que et porta les paraules, el que et permet sentir els ritmes de les paraules mentre les escrius dins del cap… Seus a l’escriptori per escriure les paraules, però en el teu cap encara camines, sempre camines, i el que sents és el ritme del cor, el batec del cor… L’escriptura com una forma menor de la dansa.” 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.