Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

21 de gener de 2013
0 comentaris

Treballar per a viure

Sempre he sabut, abans d’incorporar-me al món del treball, allò de la dita: “amor d’amo, aigua en cistella”; és a dir, que llavors partia de la base que difícilment (no ho descartava, però) anava a trobar empreses on l’amo valorara/ respectara/ escoltara desinteressadament els seus treballadors, empreses com caldria que fossen, empreses humanes. Aleshores imaginava l’època de feina com una ampliació en el temps del tipus de tracte poc humà que havia trobat, encara feia pocs anys d’això, en el servei militar, i no em vaig equivocar.

Sempre havia desitjat treballar pel bé comú i no pel bé d’uns pocs; però em vaig trobar amb la crua realitat, la qual, per acceptar-la i no patir, vaig haver d’assumir creient que el meu desig d’humanitat era més aviat una utopia d’adolescent immadur. Ara crec que aquella immaduresa que sentia era un miratge, que aquest sistema realment és pervers i que (això és el millor) ens en podem sortir si la majoria ho volem i exigim.

Encara que ho semble, no us penseu que sóc dels qui està més a disgust a la feina. Es tracta del fet que sóc prou intel·ligent i sensible com per voler millorar la meua situació i la de la resta d’éssers humans, i per saber que una cosa porta l’altra. Perquè del que es tracta és de treballar per a viure i no a l’inrevés.

Tot seguit volia fer una breu i senzilla reflexió sobre quina és la situació en què ens trobem, si cal canviar-la i com. 

M’agradaria que us imaginàreu una societat formada per altres de més petites l’objectiu fonamental de les quals siga guanyar diners i on la major part dels seus membres hagueren de fer feina gairebé tots els dies de l’any, en horaris no triats per ells, en activitats no triades per ells (no sempre és possible trobar feina a la professió per a la qual hem estat formats), en condicions de salut no sempre bones (però gairebé sempre obviades per evitar perdre la feina), per una retribució material ben ajustada (que no els permet eixir fàcilment d’aquest cercle viciós) i una “retribució ètica i psicològica” encara més ajustada (en ser considerats “mà d’obra”, és a dir, una despesa més, una màquina més) on les seues opinions i necessitats gairebé no són escoltades i sempre han de complir les ordres dels qui hi manen (si no volen ser despatxats), encara que aquestos manaires no tinguen raó, siguen ben pocs i, entre ells, els que més manen de tots ningú no els pot despatxar i guanyen moltíssims més diners que cap altre dels membres d’aquesta petita societat, malgrat que generalment en saben menys de la feina i hi són a dalt de tot per ser fills o parents d’algun altre que manava abans; aquestos que guanyen molts diners mai no en tenen prou i no els tremola el pols si, per aconseguir-ho, han d’enganyar la gent (publicitat) i la societat (comptabilitat “creativa”, evasió d’impostos, etc.). Amb la paradoxa que els comandaments que dirigeixen aquestes societats també arriben a anar força estressats i a passar-ho ben malament per mantenir el seu estatus. I, com que ningú no els pot/ vol contestar, fan ostentació del seu “sacrifici” per l’empresa. (A ells també els hi convé un canvi!)

Heu endevinat que el que tot just he esbossat fa referència a aspectes fonamentals de les nostres lloades empreses privades, considerades pels poders establerts com a motor de l’economia actual i potenciades per tots els mitjans de difusió de notícies com a única alternativa viable, perquè (hipòcritament) ens volen fer creure que no en coneixen d’altres i que ho fan per tal que no ens quedem sense feina. I mentrestant ajudant a crear productes i més productes sense aturador, inundant mercats i fent malbé el planeta, a veure si ens els compren. Així, quan ens diuen que no es vendran, ens posem a tremolar per por de perdre la feina. No ens deixen alternatives i no fem altra cosa que “arrossegar”-nos dia a dia (qui dia passa, any empeny) fins la jubilació, si ens deixen arribar-hi.

Quina vida tan absurda! Quina manera de desaprofitar el temps! Aquest temps no tornarà! Insistesc, hem de treballar per a viure i no a l’inrevés! I no estic dient de no treballar, tot el contrari, perquè tothom desitja crear amb les seues mans; treballar amb esforç però amb satisfacció personal i social.

Veig bastant masoquista l’acceptació dels treballadors de la seua situació a les empreses actuals, especialment la dels que suporten un sou i un poder més baixos, però també de la resta. En aquestes condicions, la feina arriba a assemblar-se a la coneguda maledicció bíblica (quina barra tenen les religions en aquest tema!). Com que sempre ha estat així i no coneguem altra cosa, vegem normal (i fins i tot justifiquem) que la majoria de les empreses funcionen d’una forma tan poc humana, democràtica i ecològica (no és gens estrany escoltar que si a la gent no li agrada treballar, que si el respecte al medi ambient ofega les empreses, etc.); tot i què, si hi pensem una mica, en el fons del fons no ho arribem a acceptar. Sempre m’he escandalitzat de com les nostres societats autoanomenades democràtiques poden admetre al seu si, i fins i tot lloar, aquestes parts no democràtiques.

Si no m’equivoque de planeta ni d’època, no som homínids, ni màquines, ni estem permanentment militaritzats. Som persones amb dret a un treball digne de veritat (no el que teòricament proclamen les constitucions dels estats i després les lleis devaluen), la qual cosa implica desenvolupar-lo dins d’un sistema econòmic democràtic, social i solidari, amb dret a una renda bàsica; on puguen cabre empreses privades però també públiques i cooperatives de diferents tipus i aquestes darreres siguen les potenciades pel bé comú.

Tanmateix, els poders públics, triats de forma tan poc democràtica (sense vertadera llibertat d’expressió i d’altres manipulacions), diuen que no poden fer gaire cosa. Senzillament no volen fer-la. A la xarxa podem trobar opinions d’economistes confiables que ens diuen clarament que sí que n’hi ha d’alternatives (podeu veure propostes per exemple en http://www.vnavarro.org/ i en http://juantorreslopez.com/). La conclusió és que ens enganyen i ens autoenganyem. I els partits parlamentaris anomenats progressistes o d’esquerra, que teòricament haurien de lluitar per una societat més lliure, justa i solidària, no tenen pressa en aquest tema (no proposen canvis significatius en el funcionament de l’economia). Per això, per a mi, no són pas d’esquerra. Semblen un parany per quedar-nos més tranquil·lets a casa. Ens diem: si ells no poden fer res, què hi farem nosaltres?

Hem de saber que ningú ens farà les coses. Com digué aquell: la unió fa la força i també: entre tots ho farem tot. Cal reactivar la societat civil, els moviments socials per tal que ens escolten i ens facen cas.

Hem de vèncer la por per avançar a la vida i també les diferències amb els companys de trajecte, per treballar tots plegats, amb esforç i perseverança, sense pressa ni defalliment.

Per acabar, us recomane un llibre que em va alegrar la vida durant uns dies en veure-hi propostes concretes per aconseguir una economia i una societat més humanes. Es tracta de “Adéu, capitalisme. 15M-2031  de Jordi Garcia Janè, publicat per l’editorial Icària en 2012 i on l’autor, expert cooperativista, fa unes propostes per a un canvi social global que anomena “ecodemocràcia cooperativa”. Paga la pena llegir-lo i practicar-lo.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.