Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

3 de gener de 2013
0 comentaris

El cervell i el sentit de la vida

Aquest és un dels llibres que més m’ha agradat de tots els que he llegit en 2012.

Es tracta d’una obra de Paul Thagard, professor de Filosofia de la Universitat d’Ontàrio (Canadà), traduïda i publicada per Obrador Edèndum, editorial que coedita els seus títols amb Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili.

La traducció de l’anglés, feta per Marc Figueras i Marià Pitarque, és força correcta. És la primera obra que llegesc d’aquesta editorial i me n’he emportat una impressió excel·lent.

És una obra que recomane sense cap mena de dubtes, perquè el professor Thagard hi ha presentat una magistral i didàctica exposició que demostra que la ment són processos neurals del cervell en funcionament; hipòtesi científica que ens dóna la millor explicació a les múltiples dades observades i analitzades per les neurociències en els darrers anys. Si, com s’esdevé els darrers anys, es confirma aquest descobriment, serà una fita cabdal assolida pels humans, potser més transcendental que les de Copèrnic, Darwin o Einstein, i deixarà les explicacions religioso-filosòfiques en la categoria de contes anacrònics.

En aquesta obra, el professor Thagard exposa el seu enfocament filosòfic que anomena NATURALISME NEURAL, amb el qual dóna sentit i coherència filosòfica a les dades experimentals que ens van arribant, gairebé diàriament, des de tots el centres de recerca del món que s’hi dediquen, sobre el funcionament del cervell. Dades basades en proves que li permeten argumentar que la ment és el cervell; dades que ens informen que “la realitat és independent del nostre pensament i que el sentit de la vida i la moralitat s’han de cercar en la biologia i la psicologia humanes i no pas en alguna mena de reialme transcendent” (cita textual).

 També diu que “aquestes teories posen una pressió considerable en la direcció del canvi conceptual, perquè posen en dubte les suposicions necessàries per a un punt de vista religiós sobre l’ànima. Però els canvis conceptuals emocionals que van de bracet de la substitució de la fe per la evidència científica no són necessàriament negatius ni han de provocar una crisi existencial ni una angoixa profunda. L’esperança no s’ha de cercar en la salvació eterna ni en la supervisió divina, sinó en la persecució, molt més mundana, realista i assolible, d’objectius lligats a l’amor, el treball i el joc”.

Acaba el llibre amb una reflexió ben interessant sobre el futur de la saviesa al món, expressant els seus desitjos i la seua confiança en el progrés científic i la seua contribució al benestar de la humanitat. Escriu que “igual que la ciència, la filosofia basada en les proves és un projecte que mai no s’acaba”… “A diferència de les solucions ràpides que ofereix la fe i el raonament apriorístic, el naturalisme vol paciència i tolerància, ja que les teories científiques avancen alhora que cometen errors”… “L’apreciació del sentit que proporcionen l’amor, el treball i el joc hauria de calmar aquesta enyorança” (la de l’existència dels Déus i les religions).

En definitiva, La considere una obra força interessant i important, tot tenint en compte que aquest segle XXI hom l’ha qualificat com el “segle del cervell”, pels descobriments que hom espera aconseguir en el camp de les neurociències.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.