Al número 1.001 del setmanari El Triangle vaig publicar la segona entrega d’un díptic sobre la productora Kaplan. Se’n va parlar molt arran de la presumpta compra de vots pels Premis Gaudí, però la seva llegenda negra inclou afers molt més rellevants.
Kaplan en el punt de mira.
Fa dues setmanes va esclatar la polèmica al voltant del paper de Producciones Kaplan en les darreres edicions dels premis Gaudí. Un remitent anònim va fer arribar als mitjans de comunicació diversos correus electrònics presumptament enviats des d’una adreça d’aquesta empresa, que retratarien una trama de creació d’acadèmics (currículums falsificats inclosos). Les seves votacions estarien teledirigides pel responsable de Kaplan, Salomón Shang, que a canvi costejaria les primeres quotes dels apadrinats. Aquesta denúncia anònima ha provocat que alcin la veu aquells que reclamen una investigació del grup d’empreses del realitzador, que en la convocatòria del Ministeri de Cultura de 2009 va rebre quantioses subvencions: gairebé un milió d’euros per tres produccions, i més de 300.000 per dues coproduccions (amb la Zabriskie Films, de Carles Torra, i les Producciones Kilimanjaro, de Carles Benpar).
Sospites de males pràctiques.
No és gens clar que el destí d’aquests ajuts estigui justificat. Un antic treballador de Kaplan afirma que el realitzador «explicava que amb la subvenció que va rebre per Madre Cuba es va comprar un pis i un Chrysler». Un altre documental, aquest coguionitzat i produït per Shang però dirigit per Manuel Neira (Un objetivo recorre La Habana), va rebre 526.691 euros del Ministeri de Cultura. Aquesta dotació es basava en les xifres presentades per la productora: 1,5 milions d’euros de cost i 286.254 euros de taquillatge.
Ambdues xifres són sorprenents. El resultat de l’exhibició s’acosta al d’un documental amb molt de ressò mediàtic, aquell Una verdad incómoda que va generar 443.486 euros. El cost també sembla molt elevat, més encara quan el mateix Shang va declarar a Exclama que «tots som conscients que un documental, a menys que sigui de la BBC, costa menys de 100.000 euros». Malgrat això, el cineasta presenta costos que arriben a multiplicar per 15 aquesta quantitat. També quan aprofita material per realitzar una sèrie de pel·lícules, com el díptic format per La dona sense ànima i La dona del bosc, o la tetralogia El viatge de la llum. Fins i tot quan parteix de material preexistent com en el cas de Carl Gustav Jung, que es compon bàsicament d’una entrevista feta l’any 1957, la despesa es dispara: va vorejar el milió d’euros. El taquillatge declarat va ser de 377.669 euros, i les subvencions atorgades pel ministeri en van sumar 345.765.
I és que la resposta del públic a l’obra de Shang és extraordinària al món del cinema català. Les poc conegudes Reencarnación i Cinéclub haurien superat els 69.000 espectadors. Més del doble que les darreres pel·lícules de Claude Chabrol, per exemple. O sis vegades més que les de Marc Recha. Posteriorment, la seva repercussió és escassa. A la popular Internet Movie Database tots dos films han estat votats només per cinc visitants, un per cada 13.000 espectadors declarats. Les xifres són similars a un altre portal de referència dels internautes cinèfils, Filmaffinity.
El Shang exhibidor.
Observant les xifres de taquilla dels films de Shang, resta una pregunta: per què només una d’aquestes, l’entrevista Carl Gustav Jung, ha estat editada dins del mercat videogràfic estatal? Per a Xavier Catafal, president d’Isaan Entertainment i exvicepresident de Manga Films, l’explicació és òbvia: «Aquestes xifres no se les creu ningú. A l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) els vaig dir: o feu un homenatge a aquest home per la quantitat de films que fa i els espectadors que tenen, o l’empapereu perquè tot és mentida».
Catafal parla de diverses comunicacions amb responsables tant de l’ICIC com de l’Institut de Cinematografia i Arts Audiovisuals (ICAA) espanyol, en les quals explicava les seves sospites sobre Producciones Kaplan. I dóna el seu parer sobre les pràctiques de l’exhibidor: «Programa les pel·lícules a hores estranyes per evitar els inspectors. A dos quarts de quatre de la tarda no hi van, i si a les quatre visiten la sala i no hi troben cap espectador, no és cap prova perquè el públic en pot haver marxat. I a partir de les vuit de la tarda no hi ha cap inspector treballant. Així que es posa la taquilla que li sembla. L’ICIC ho sap perfectament i em va dir que li anaven al darrere».
Per a Catafal, hi ha hagut anys d’irregularitats, però les institucions catalanes han acabat actuant i «ja li han tancat l’aixeta». Al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya número 5648, amb data 11 de juny de 2010, es publicava un edicte pel qual es multava Producciones Kaplan per infracció greu per accions o omissions «que impedeixen el control del rendiment de les obres cinematogràfiques exhibides, i els retards injustificats en la reemissió dels esmentats informes». S’apunta, doncs, a un dels objectes de debat: el gran rendiment en taquilla dels films estrenats als Cinemes Casablanca.
El ministeri espanyol, en canvi, no ha pres mesures. «A gent com Fernando Lara –exdirector de l’ICAA– només li interessava poder dir que les xifres de taquilla de les produccions espanyoles eren bones, encara que això ens costés un dineral a tots. Arran dels Gaudí, Ignasi Guardans –també exdirector de l’ICAA– va escriure al seu Twitter que Kaplan hauria d’explicar bé el que fa. Però abans de marxar va signar-los més d’un milió d’euros en subvencions!», explica indignat el president d’Isaan. «Però, a més, el negoci està molt fotut i la compra d’entrades és un negoci que convé a tothom, sobretot als productors que són exhibidors. I hi ha por de parlar. No por de Salomón Shang, sinó d’un sistema que està corrumput des del principi», conclou.
Toni Reina, que va treballar en la preproducció d’un film de Kaplan, El asesino a sueldo, està d’acord amb aquesta apreciació. I hi afegeix: «Shang em va dir, davant de Salvador Santana, que inflava els taquillatges per rebre subvencions. No en tinc proves, però ho diré davant de qui calgui». Per a Reina, «per fer trampes, la clau és tenir un cinema. Qualsevol pot tenir una productora; però, si tens un cinema i pocs escrúpols, pagues els impostos corresponents per les entrades, i cobres molt més en subvencions». Catafal admet que això «s’ha fet sempre. És més o menys immoral o il·legal, però puc entendre que, si algú fa una obra amb visió industrial o creativa, i li falten 20.000 euros per arribar al mínim per rebre ajuts, va a mort per la seva pel·lícula».
En el rerefons resta una concepció de les subvencions a la producció de llargmetratges molt vinculades als resultats de la seva explotació en sales. I això fa que es multipliquin les maniobres irregulars. Perquè, si un film punxa en taquilla, per més interès cultural que pugui tenir, es queda gairebé sense suport ministerial. No cal buscar exemples ignots: la prestigiosa El cant dels ocells, d’Albert Serra, va rebre poc més de 2.000 euros del ministeri; Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales, uns 5.000. Això explica que, tant en el cinema nacional com en l’estatal, cada cop sigui més estrany trobar xifres baixes de recaptació . En canvi, hi sovintegen les obres que superen per poc la taquilla mínima exigida per l’ICAA.
Arran d’una denúncia pública del realitzador debutant Hernán Migoya, van posar-se negre sobre blanc possibles casos de compra massiva d’entrades i d’inflament de pressupostos com els que practicarien de manera habitual Stardis Pictures i Iris Star. Però el que identifica Shang és la seva estructura tancada: a més de dirigir, produeix, distribueix i exhibeix. També és administrador d’una empresa de postproducció, E-Motion Cut. Aquesta dinàmica empresarial té molt de sentit, ja que facilita l’optimització de despeses i la creació de sinergies. Però també facilitaria cometre irregularitats i sobredimensionar costos. Segons Catafal, «aquesta gent té uns auditors que li diuen que sí a tot».
Potser les mesures preses per l’ICIC, unides a una declaració temporal d’insolvència i a l’ampli historial de reclamacions administratives i incidències judicials que té Producciones Kaplan, han dut Shang a crear una altra empresa. Es tracta de Sleeping in my Car, S.L, constituïda al juliol de 2010. Si yo tuviera una escoba, una de les pel·lícules en el centre de la polèmica dels passats premis Gaudí, estaria produïda per aquesta nova marca i per Rusmon Films. Aquesta última, també recentent creada, seria administrada per una col·laboradora ja habitual del director, l’actriu Judit Uriach.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!