Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"El somni publicitari", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[23.08.2006] Per la ciutat, en aquest i l’altre carrer, va aparèixer no fa gaire una campanya publicitària que venia a dir: "Un B. (un producte per al consum per ingesta bucal), per un bes". I la imatge fotogràfica d’una mare i un xiquet besant-la; un matrimoni jove i un altre de més gran en idèntica actitud i mateix slogan. Per aquest bes, qui el donava es guanyava la llepolia. I al revés; més encara, aquest sembla ser el vertader missatge subliminal: per a obtenir un bes, tendresa, cal donar alguna cosa de consumible i de marca reconeguda.
Sobre algun d’aquests panels, es donà una resposta en forma de graffiti verbal. Una pintada que deia "Vives en puto sueño. Nadie te kiere"
Hi ha alguna cosa en aquests graffiti de text que remeten a aquella gran revolta de l’escriptura –entre altres formes de revolta social i cultural- que fou el Maig del 68. Igual que una que diu: "No mires la tele, obri els ulls".
No sé ben bé si la societat, que no deixa de ser una abstracció, té els ulls oberts davant la desmesurada despesa, bogeria consumista, ¿o moda passatgera?, que es genera a sí mateixa, que es ja una forma de viure. La societat, les forces polítiques d’aquest o l’altre signe, en particular pel que es refereix a l’educació, la cultura i això que s’anomena el benestar social, que sorgí d’allò que es deia la Societat del Benestar, i que és la que ha donat aquest fruits.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Anuncis i proposicions", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[08.08.2006]
Les inscripcions que duen ara les camisetes exteriors em tenen ben interessat, perquè a les de marques, que són anuncis d’elles mateixes, i algunes amb espantosos grafismes, veig que s’hi imposa les que amb encertats enunciats diuen alguna cosa d’enginyosa, provocativa, si més no divertida. ¿Diuen?, ¿o "ens ho diuen” als qui les llencem una miradeta més o menys de gairó? Serà com allò de "tonto el que lo lea”, que escrivien anònimament, en castellà, als murs quan jo era xiquet. Fa uns dies vaig veure un grup de xicones que totes elles duien camisetes que deien "Despedida de soltera de...” Una altra que vaig llegir, de passada, duta per un xicon, i que enllaça amb això del tema nupcial, deia. "Me casé ayer”. La qual cosa sona a comiat… del que siga, potser més que de la simple solteria. Una altra: "Jo escoltava els discos de Parchís”. Quins temps aquells, dic jo. N’hi ha de més… mmm… ¿provocatives? La d’una xicona que deia: "You’re my baby, boy”. Unes altres, també en davanteres femenines, feien així: "Ask for a desire”, "Feu la guerra al llit i l’amor arreu”. I més encara, a la pitrera d’una dona generosa de carns: "Do you like it?”. A la d’una altra fèmina, tot i amb la dificultat de las curvatures que l’abundosa davantera li donaven a la seua camiseta de color rosat, vaig entreveure en ella que podia llegir-s’hi alguna cosa així com "Look deeply inside me”, el que se m’acudeix que podria traduir-se poèticament com: "Mira’m, mira’m, però mira en allò més profund del meu ésser interior…”. Passem així, pel que veig, de l’anunci gratuït de les multinacionals o franquícies de la confecció, a la declaració personal, per molt que els qui duen aquest tipus d’inscripcions que dic no sàpiguen ben bé el que signifiquen, o més que no res ho facen per joc. Que açò darrer és el que resulta divertit i atractiu, provocador i tot. Ah! I un xicon, jovenet, lluïa una camiseta que deia: "Ni tinc novia ni vull problemes”.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Els límits de la moda", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[24.07.2006]
És ja un hàbit, això de la línea superior del vestuari, en les faldilles i els pantalons, a la vora de la zona púbica, en la moda diguem-ne femenina. Las cintures, a la roba, les baixen els dissenyadors i els fabricants, potser perquè un dia li ho van veure fer a Di Caprio i a Shakira, que ens mostraven roba interior igualment de disseny i marca; després, són els mateixos cossos els que tendeixen a fer caure aquestes cintures. I cada vegada més de moda, que és ja un hàbit… Així, pense que mostrar la nuesa de la pell en la zona mitjana del cos, per davant i per darrere, no és tant una qüestió de modernitat, o "modernor”, com d’habituar-se a formar part de l’estètica social actual. És no tant una estètica de la realitat modernitzada de cada dia, com una imatge de la imatge mediàtica -els videoclips musicals- duta a l’espai de la diversió excepcional –de divendres diumenge - en discoteques i semblants, a més dels trajectes urbans. Aquesta parcial nuesa té alguna cosa d’irreal, tot just pel que de real es mostra del cos. I alhora la pell nua ens duu la mirada al vestuari, per mínim que siga. Igual que les esquinçades als jeans (tan fashion de nou, tan grunge com eren), ens fan veure la roba vaquera. En les meues preferències, hi ha el "urbane style”. Pantalons no tot just baixos de cintura, sinó caiguts. Aquesta caiguda de cintura no mostra el presumptament seductor disseny del tanga –ara "el fil”-, sinó aquesta peça que apareix entre dintre i fora i que és el panty. Ací, la nuesa va por dintre. El vestuari representa l’estil de qui el duu, i no a l’inrevés. L’estil perviu perquè és de l’àmbit d’allò personal, la roba o nuesa a banda.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"València, tan prop", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[12.07.2006]
Bé ara distant d’ella, uns quilòmetres, la ciutat de València on vaig nàixer, on vaig viure durant anys i hi tinc família, va patir dies enrere, tot el món ho sap, un colp terrible amb l’accident hagut en una de las línies del ferrocarril metropolità. Un colp que va tocar totes las sensibilitats a las que va arribar la notícia, més enllà dels qui han sigut afectats directament i per proximitat. Un succés que ens ha marcat, pel que té de tràgic, i que igual que tot el que vivim hem d’assumir encara que siga reiniciant el fet de viure des d’aquesta zona cero que s’assenyala com el punt real i simbòlic dels fets. I posat que tot a la vida té alguna relació, més que siga mental o sentimental, això de la catàstrofe ferroviària va coincidir amb els preparatius de l’arribada a la ciutat dels records, també dels meus oblits, del Papa. Potser per això mateix, un ministre de l’Església catòlica es preguntava on era Déu el dia dels fets. ¿En quina línea? No és un assumpte per a fer-ne bromes. Tanmateix, pel que he vista a la televisió, l’estada papal a València ha tingut molt d’espectacle, de masses i de mass media. I em diuen que van posar moltes cabines-urinaris portàtils, que això a mi em va d’allò més bé, encara que jo no hi era, no, què va. I que un bon grup de manifestants en contra de l’Encontre de les famílies o el que siga que van muntar l’Església amb la complicitat econòmica de l’Ajuntament pepero de Valencia, dons anaven en bicicleta i en la nuesa total. Això ho trobe simpàtic, i subversiu i tot. No sé que haurà quedat de positiu a la ciutat visitada pel Papa; ell sembla que diu que es duu tothom al cor. No a mi, jo ni l’esperava ni he anat a València en aquesta ocasio. Ni tan sols a pegar una pixat dins d’una cabina pública. Au!!
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Imágenes de pasión", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[30.06.2006]
-Fins i tot a una cafeteria d'allò més visitada pel personal femení executiu, working girls, es comentava dimecres passat l'esdeveniment del dimarts. Vull dir d'això del mundial futbolístic, que més de mitja Espanya, i la resta, va veure per la tele. Li deia una dona a una altra: "Li vaig fer un entrepà, el vaig deixar davant la tele... i jo em vaig dedicar a les meues coses". I la seua interlocutora: "El mateix que vaig fer jo". No arribava a ser una vaga femenina general, tipus "Lisístrata". Sí que ho semblava pel que feia al sopar calentet.
-Jo mateix, que em deixa indiferent el futbol, vaig pegar unes miradetes a la pantalla del televisor. Crec que guanyaren els de la camiseta blanca, i que els de roig eren de la Selecció Espanyola. Tant se val. Crec que als jocs de competició col·lectiva, i a la vida mateixa, no guanya ningú; només hi ha uns que perden més que els altres. Questions monetàries a banda. Allà els futbolistes amb els seus milions, i ací Glòria.
-Sí que hi vaig poder veure algunes imatges realment glorioses, com les de la família reial. Les de la princesa Letícia, la qui era col·lega meua, de l'oficio de l'escriptura, abans de passar-se a la monarquia. De les millors. No exactament quan la Selección Española -dir que jugava Espanya és massa dir-ne- clavà el gol, no. En aquesta ocasió, que fou glòria per quaranta minuts-, es mostrà una mica massa exagerada, més com una apassionada locutora informativa dels esports que de manera reial. Dic quan els clavaren els altres, els veïns dels Pirineus cap a dalt. El malestar, la decepció, l'angoixa i tot, es mostrà ben bé al seu rostre. No sé si per passió futbolística, por afecte als colors de la Pàtria, o per compensar el sempre somrient semblant del seu espòs, Don Felipe.
-L'altra imatge de la nit fou la de l'entrenador Luís Aragonés. Com si la tinguera assajada. Dels fracassos, com dels boletes, diuen que t'ensenyes. Mai no te n'aniràs al llit .... sense un fracàs més.
-i diuen que aquella nit els carrers eren del tot buits, que no ningú va eixir de casa o del bar del costat. Jo tampoc no vaig eixir. ¿On anava a anar si tot el món, jo igual, era pendent de un baló? ¡Quina moral!
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocsmitja.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
![Pixel Gelatine [photography]](http://baladre.info/imatges/pixelgelatine.png "Pixel Gelatine [photography]"){kind=tracking}
![Macblogs.net [The Mac blogosphere - La blogosfera Mac]](http://baladre.info/imatges/macblogs/macblogslogo200.gif "Macblogs.net [The Mac blogosphere - La blogosfera Mac]")
