Hi ha un debat a l’art internacional, a les revistes especialitzades i entre els analistes i crítics, sobre el dret a la còpia, a l’ apropiació d’idees o imatges, a la reutilizació de l’art dels uns, els artistas, pels altres: els botiguers de tot a un €, els comerciantes fraudulents o els artistets brainless. Ha esdevingut amb una de les caricatures que presenta l’artista, retratista, caricaturista Kikelín a l'exposició “Retrats”, que s'inaugura el pròxim divendres dia 8 a la Sala Amics de la UNESCO d’Alcoi. Aquesta exposició, algunes de les obres poden veure’s en fotografia al blog Artistes.Artinaction-Alcoi , compta amb un retrat caricaturesc, molt més que una caricatura, una vertadera obra plàstica, en la qual apareix un personatge al qui el seu autor li ha donat el nom de “Sant Obama el Beneït”. Bé, doncs aquesta imatge ha sigut punxada del blog i reproduïda en una Mona de Pasqua d’una pastisseria de Barcelona amb el nom de “La Mona de la Crisis”. Açò, sense respectar la propietat intel.lectual de l’artista, sense demanar-li cap permis, amb premeditació i tradidoria, que tal i com es troba el món de l’art no sé si és delicte o falta, o una performance fraudulenta. D’una banda, és un honor que un pastisser català, “l’euro per davant”, copie l’obra d’un artista alcoià; d’una altra, es una falconada, plagi, estafa que ens duu al tema de l’originalitat dels artistes i els falconers que d’ells se n’aprofiten. Vostés diran, perquè m’gradaria recollir opinions del cas.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"L’efecte Alonso", per Josep Lluís Seguí. Article d'opinió.
[18.05.2007] Em comenta una amiga que els triomfs de Fernando Alonso la van fer valorar les carreres de cotxes, la velocitat, la Formula 1 i tot. Bé, gustos a banda, em sembla que un dels més greus, i potser més directes, efectes que produeix el xicon aquest de la Fromula 1 és que estimula, conscientment o inconscient, conduir a tota pastella. Axí esdevé a moltes ciutats, com ara València i també Alcoi. Amb la febra del dissabte nit, joves amb cotxes potents enfilen els carrers sense parar-se en semàfors, els “ceda el paso”, i sense parar-se a mirar pels vianants. Moltes vegades amb resultats dramàtics, en particular per als mateixos vianants. I ara l’atrocitat aquesta que volen fer a València ciutat d’un circuit urbà. Wow! És València un lloc adient per a un circuit d’aquesta mena?, Ho és qualsevol altra ciutat? Això, si el PP guanya les eleccions. Que Déu no vulga! Votarem una opció política que no vulga córrer tant. I el PP, a córrer.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"La paraula política", per Josep Lluís Seguí.
Article d'opinió.
[14.04.2007]
He vist que el PP de València, de cara a les eleccions autonòmiques, fa servir un eslògan senzill i contundent. CONFIANZA. És clar que això només es pot dir des del poder, i amb la confiança que aquesta posició és suficient perquè l’electorat confie en aquesta confiança que se li demana. N’hi ha redundància, que és la mateixa que ofereix i demana el partit instal·lat al poder des de… ni me’n recorde ja quanta anys, ai!
Per contra, el PSOE veig que fa servir un que diu NOUS TEMPS. Un eslògan que em sonà modern i antic alhora. Una mica als “Temps moderns” de la pel·lícula de Chaplin-Charlot. I pense que els nous temps ja han pasat. Això va ser quan el 82. Després, és clar, tot ha sigut un retorn a la foscor para-franquista, dins del que ha pogut dur-nos el PP en els marges de la Constitució i les forces de l’oposició i resistència. I això dels “nous temps” em sona, de manera coherent, amb l’eslògan de la candidata a l’alcaldia del poble on visc, Alcoi.
No res a dir del seu programa, que no conec i no és assumpte meu comentar-lo. Sí que m’interessa això dels eslògans. I el d’aquesta candidata socialista (ací, l’alcaldia la té el PP amb majoria absoluta) diu PARLEM DE PROGRÉS . M’agrada això de “parlem”, perquè proposa alguna cosa de poc habitual actualment, ni als àmbits polítics, ni tampoc als de cada dia. Parlar, dic, en el sentit de dialogar, d’escoltar per a ser escoltat, per a establir una comunicació dialogant; dialèctica. Els meus dubtes estan en això de “progrés”. Per suposat que estem per las idees progressistes en allò social, la cultura i en tots els àmbits en els que això supose benestar i igualtat. Però el progrés, aquest significant fort, es qüestionà ell mateix amb la Postmodernitat, (amb els nous temps), que sorgí d’aquesta mateixa qüestió. Ens pensàvem que tot el progrés era bo, i es demostrà que no era així. Residus tòxics, armes de destrucció, usos desmesurats de la tecnologia, la degradació, progressiva, del medi ambient produïda per elements mateixos del progrés… Ja dic, és un dubte sobre l’absolut del progrés. I la consideració que la proposta de parlar, “parlem”, sí que es progressista en el millor sentit. Parlem-ne, sí, del que siga.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Lliure imaginació", per Josep Lluís Seguí.
Article d'opinió.
[28.02.2007]
-Li ho vaig sentir dir a una joveneta amb aspecte de “urban” (la moda, o més aviat l’estilo, que més m’agrada), de passada, pel carrer, parlant-se ella mateixa, o potser a un telèfon mòbil: “Somiar és lliure, la imaginació es gratis”.
-L’enunciat de la xicona -¿a qui tractaria d’explicar-li-ho , via mòbil?-, me va remetre als graffiti del París del 68. Unes consignes, més aviat unes consideracions poètiques, que formaren part de la nostra educació sentimental, més que ideològica; d'un estil de vida més que d’una proposta política. “Fins ara volíem canviar el món, ara volem canviar la vida”.
-I aquest canviar de vida, o si més no de ment, de mentalitat, se continua transmetent als graffiti que un dia qualsevol t’apareixen en un mur de la ciutat, en les acciones d’alguns artistes, en part de la música que es fa, en allò que li escoltes dir a algú en passar.
-¿En què somien las xicones que passegen por l’Alameda? ¿En lluir la sexy-roba de les botigues de moda? Somiar és lliure, la roba és cara. ¿I els del botelló? ¿Els resulta gratis? La nostra societat de la representació –representar-se per mitjà de la marca de la roba, del cotxe, o la de la quantitat d’alcohol i unes altres herbes que ets capaç de dur-te al cos-, deixa poca opció al somni lliure i no te res de gratuïta.
-Trens d’alta velocitat, vies ràpides i vehicles més ràpids encara, alta velocitat a les comunicacions… Lo que ofereix l’Estat del Benestar no es precisament molt imaginatiu. I en darrer caso, el moviment que es busca és el del capital, que els diners correguen.
-Per part de les forces polítiques, administratives, que podrien estar més relacionades amb la imaginació i el somni creatiu, veig poc més que els actes justs per acomplir la papereta. Una exposició, un poc de teatre, y berenars patxangueros per als més majors.
-Les forces alternatives, presumptament obertes a allò més imaginatiu, es confinen en avorrits debats sobre el que ja sabem. Crítica nada creativa.
-Doncs, això, xica, que “somiar és lliure, i gratis l’imaginar”.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"La diferència", per Josep Lluís Seguí.
Article d'opinió.
[18.02.2007]
De cara a les Eleccions Autonòmiques i Municipals, els partits polítics es mostren com del tot unitaris, cohesionats, sense cap discrepància interna. Tot açò com un valor predominant dirigit als potencials votants. Fins i tot, entre els partits –en particular el PP i el PSOE-, mútuament de la manca d’unitat en l’altre i insisteixen en aquest fet de cara a l’opinió pública.
La cohesió, la igualtat, la uniformitat, no és tot just el que representa a la societat en el moment actual –ni mai de la vida-. La societat és diversa, multiforme, plena de diferències. A l’art li demanem aquesta diversitat, ens agrada tot just per les fissures que mostra. Igual a la Moda, a l’oci –bé que aquest sí que comença a ser molt uniforme pel control de les multinacionals-, y a qualsevol aspecte de la vida social, cultural, humana en definitiva.
Sempre ens ha agrada –parle per mi- que a la política hi haja diferents tendències, corrents, opcions; de la mateix manera que la política ha de recollir aquesta diversitat del conjunt, tan divers, de la societat, de la població.
Triar, votar, una organització política que si monolítica, la veritat, fa terror. Sabem ben bé el que és això. L’absolutisme i el feixisme hi és darrere.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
[28.01.2007] L’àrea d’Educació ha posat en marxa un programa para estudiants de secundària amb el suggerent títol de “La màscara de l’amor”.
Entenc això de la màscara en el sentit grec, com el rostre de la persona socialitzada. Més aviat, la multiplicitat dels rostres, o, tot just, les cares que fem segons les ocasions. I a l’amor, pel que es veu i se sent, hi ha màscares diverses, rostres diferents (il·lusió, felicitat, passió, decepció, patiment…) També, algunes vegades, molta cara.
Rere el programa aquest de l’amor i la màscara, hi ha un psicòleg i criminòleg, i va orientat a prevenir –a veure venir, a informar- sobre quelcom tan terrible como ara la violència de gènere. I és que l’amor comença essent quasi sempre un somni, i acaba moltes vegades per ser un malson.
Les “blusys” d’ara mateix –Diana Krall, Madeleine Peyroux,- continuen cantant “blues de torxa”, d’amors traïts, laments de barra de bar per la pèrdua de l’ésser estimat, sempre dolorosa. Shakira canta en el “tormento” de l’abandonament amorós (“por eso lloro, por ti vida mía”). Bisbal diu del “silencio” de l’amor (“en esta guerra yo he sido el perdedor”). Y Bebe emet el dolgut lament pel maltractament de qui encara s’estima.
-Estúpides comèdies a banda, el cinema també conta terribles histories de…, no d’amor, de la mascarada que en ocasions l’envolta. I el teatre, des d’Strinberg, i encara des de l’Antiga Grècia, fins les obres que ara mateix es posen en escena, representa l’infern, o si més la dificultat d’estimar, els seus malentesos, els conflictes que genera la passió amorosa.
-No són bons temps per a l’amor, aquest temps tan virtuals, il·lusoris.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"A la memòria de Joan M. Monjo", per Josep Lluís Seguí.
Article d'opinió.
[11.01.2007]
La passada setmana, encara plena de bons desitjos, de millors propòsits, i en la que vam tractar d’ofegar el més roí i retrobar allò més bo de nosaltres mateixos, em va arribar la dolorosa noticia de la mort del novel·lista, poeta i professor de Literatura, amic de sempre, Joan M. Monjo. Valencià de La Safor, nascut el 1956 i proper, per la seua obra i els seus amics literaris, a la “Generació dels 70”, era un bon lector i un escriptor d’estil senzill i poètic.
Joan M. Monjo vingué a Alcoi un dia de la passada primavera amb el també novel·lista Ferran Cremades. El retrobament entre els tres amics, col·legues, còmplices en batalles literàries, ens proporcionà les vivències més boniques que ofereix l’amistat sense embuts ni condicions. Tot just, vam anar a pegar “la volta als ponts”, vam prendre una picaeta a la Plaça De Dins, vam menjar “bajoques farcides” i vam parlar de llibres, de literatura; o més aviat de la nostra vida, en moltes ocasions coincident, entre els llibres i amb la literatura. És a dir, de l’ofici d’escriure. Ens vam fer unes fotos tots tres plegats, d’aquestes fotos que a vegades pensem que poden ser les últimes, i el comiat no va ser això, sinó una abraçada d’afecte. I, fent citació de Le Corbusier, unes paraules que explicaven la nostra amistat i el nostre rencontre aquell dia: “La clef, c’est la lumière”, féu Joan M. Monjo. A la nostra memòria queda.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Alternativa a la Xarxa", per Josep Lluís Seguí.
Article d'opinió.
[01.12.2006]
-La V Mostra de Vídeo Art Internacional d’Alcoi ens va donar ocasió, un any més, a veure part del millor que es fa al món dins del vídeo-art i del net-art. Els treballs d’Eugeni Bonet i d’Antoni Muntadas, pioners que van ser a l’art conceptual i al cinema experimental, allà pels anys 70, tenien això, el sabor d’aquells anys, el risc dels primers artistes que feien servir uns altres mitjans i plantejaments formals diferents als pictòrics i als del mateix cinema.
-Als vídeos de la selecció oficial, hi havia molt de bo i també algunes obres una mica anodines, simples acudits de 3 ó 4 minuts de duració filmats amb bon material magnètic. Prou decebedors van ser els americans i els orientals, malgrat trobar-se aquests països a l’avantguarda del gènere.
-Em va agradar especialment el de Mireia Berenguer, una xica de Benidorm, la qual ja va presentar un vídeo deliciós l’any passat. També el dels catalans de Zona 3, amb un treball burlesc sobre el mateix art-net, i el de una xicona d’Elda, de qui no vaig retenir el nom. Treballs creatius, on la part tecnològica està al servei de la narrativitat, l’artístic i la bellesa de la imatge.
-On tanta porqueria hi ha, a Internet, i tant vídeo inútil, açò de Video Art és un descans i un estímul.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"L'art és al carrer ", per Josep Lluís Seguí.
Article d'opinió.
[28.09.2006]
Una d’aquestes vesprades vaig veure ploure (bé, açò sembla aquella cançó de Palito Ortega, "la otra tarde vi llover... y no estabas tú", d’altra banda prou bonica), De veres, queien unes gotes de pluja ben gruixudes i alhora el sol estava fora, lluïa ben bonic. Un artista haguera fet alguna cosa d’artística amb això, prendre uns apunts per a un quadre, o declarar aquell moment privilegiat com que era una "performance". És clar que aquesta obra de la naturalesa, aquesta pluja, aquest moment poètic, el veia, jo, des de la finestra de ma casa. Ben diferent seria la visió o sensació dels qui anaven pel carrer sense paraigua.
I és que amb tant d’art mimètic com es fa –vull dir de mimesis, d’empatia amb la naturalesa, no gens pejoratiu, paisatges i així-, i posat que el paisatge, el que encara resta, és a la vista, se m’acudeix preguntar-me per què no sorgeixen artistes estricta i durament urbans; a més dels qui fan graffiti, que aquests ho són. Se m’acudí pensar-ho quan vaig veure un contenidor d’enderrocs d’obra i damunt de tot hi havia una banyera. Amb això, el Dada, el mateix Marcel Duchamp, el contenidor haguera esdevingut un "ready made".
És el que trobe a faltar en l’art actual a les nostres terres. Vull dir, crear, fer art, mostrar objectes de la vida de cada dia en la seua poètica. Alguna cosa així fan alguns joves, xics i xicones, que fan del seu cos, del vestuari, els tatoos, els piercings i els cabells que duen, amb rastas o coloraines, alguna cosa de semblant al art efímer. Efímer per tan viu com és.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Poder per riure", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[09.09.2006]
Veig a les pàgines de la premsa unes fotos d’un d’aquests plens que fa la corporació municipal en acabant les vacances. N’hi ha una de ben gran, del grup que governa, el PP, on tot són somriures, bones cares, rialles i tot; tres regidores i un regidor "peperos" són qui s’ho passen així de bé en aquesta reunió pública representativa, és una manera de dir, de la ciutadania.
En una altra foto, n’hi ha un d’un partit de l’oposició, d’esquerres, és clar, que fa cara de malcontent, d’enutja’t i tot. Tampoc ningú del seu partit no li fa costat, ni en l’enuig ni per fer-lo riure o si més no per vore d’acontentar-lo. En una altra foto de més menudeta –el format de les fotos tenen, potser, relació amb la representativitat en la cambra-, un de més d’esquerres encara fa cara d’avorrit; més encara, es mossega les ungles, això sembla. I el del grup més marginal, aquest ni tan sols si li veu la cara que fa. Li la tapa un del PP que, tot somrient, passava per allí en aquell moment. Ja dic, somrient. Ja veuen, el Poder. Per riure.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"El somni publicitari", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[23.08.2006] Per la ciutat, en aquest i l’altre carrer, va aparèixer no fa gaire una campanya publicitària que venia a dir: "Un B. (un producte per al consum per ingesta bucal), per un bes". I la imatge fotogràfica d’una mare i un xiquet besant-la; un matrimoni jove i un altre de més gran en idèntica actitud i mateix slogan. Per aquest bes, qui el donava es guanyava la llepolia. I al revés; més encara, aquest sembla ser el vertader missatge subliminal: per a obtenir un bes, tendresa, cal donar alguna cosa de consumible i de marca reconeguda.
Sobre algun d’aquests panels, es donà una resposta en forma de graffiti verbal. Una pintada que deia "Vives en puto sueño. Nadie te kiere"
Hi ha alguna cosa en aquests graffiti de text que remeten a aquella gran revolta de l’escriptura –entre altres formes de revolta social i cultural- que fou el Maig del 68. Igual que una que diu: "No mires la tele, obri els ulls".
No sé ben bé si la societat, que no deixa de ser una abstracció, té els ulls oberts davant la desmesurada despesa, bogeria consumista, ¿o moda passatgera?, que es genera a sí mateixa, que es ja una forma de viure. La societat, les forces polítiques d’aquest o l’altre signe, en particular pel que es refereix a l’educació, la cultura i això que s’anomena el benestar social, que sorgí d’allò que es deia la Societat del Benestar, i que és la que ha donat aquest fruits.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Anuncis i proposicions", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[08.08.2006]
Les inscripcions que duen ara les camisetes exteriors em tenen ben interessat, perquè a les de marques, que són anuncis d’elles mateixes, i algunes amb espantosos grafismes, veig que s’hi imposa les que amb encertats enunciats diuen alguna cosa d’enginyosa, provocativa, si més no divertida. ¿Diuen?, ¿o "ens ho diuen” als qui les llencem una miradeta més o menys de gairó? Serà com allò de "tonto el que lo lea”, que escrivien anònimament, en castellà, als murs quan jo era xiquet. Fa uns dies vaig veure un grup de xicones que totes elles duien camisetes que deien "Despedida de soltera de...” Una altra que vaig llegir, de passada, duta per un xicon, i que enllaça amb això del tema nupcial, deia. "Me casé ayer”. La qual cosa sona a comiat… del que siga, potser més que de la simple solteria. Una altra: "Jo escoltava els discos de Parchís”. Quins temps aquells, dic jo. N’hi ha de més… mmm… ¿provocatives? La d’una xicona que deia: "You’re my baby, boy”. Unes altres, també en davanteres femenines, feien així: "Ask for a desire”, "Feu la guerra al llit i l’amor arreu”. I més encara, a la pitrera d’una dona generosa de carns: "Do you like it?”. A la d’una altra fèmina, tot i amb la dificultat de las curvatures que l’abundosa davantera li donaven a la seua camiseta de color rosat, vaig entreveure en ella que podia llegir-s’hi alguna cosa així com "Look deeply inside me”, el que se m’acudeix que podria traduir-se poèticament com: "Mira’m, mira’m, però mira en allò més profund del meu ésser interior…”. Passem així, pel que veig, de l’anunci gratuït de les multinacionals o franquícies de la confecció, a la declaració personal, per molt que els qui duen aquest tipus d’inscripcions que dic no sàpiguen ben bé el que signifiquen, o més que no res ho facen per joc. Que açò darrer és el que resulta divertit i atractiu, provocador i tot. Ah! I un xicon, jovenet, lluïa una camiseta que deia: "Ni tinc novia ni vull problemes”.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Els límits de la moda", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[24.07.2006]
És ja un hàbit, això de la línea superior del vestuari, en les faldilles i els pantalons, a la vora de la zona púbica, en la moda diguem-ne femenina. Las cintures, a la roba, les baixen els dissenyadors i els fabricants, potser perquè un dia li ho van veure fer a Di Caprio i a Shakira, que ens mostraven roba interior igualment de disseny i marca; després, són els mateixos cossos els que tendeixen a fer caure aquestes cintures. I cada vegada més de moda, que és ja un hàbit… Així, pense que mostrar la nuesa de la pell en la zona mitjana del cos, per davant i per darrere, no és tant una qüestió de modernitat, o "modernor”, com d’habituar-se a formar part de l’estètica social actual. És no tant una estètica de la realitat modernitzada de cada dia, com una imatge de la imatge mediàtica -els videoclips musicals- duta a l’espai de la diversió excepcional –de divendres diumenge - en discoteques i semblants, a més dels trajectes urbans. Aquesta parcial nuesa té alguna cosa d’irreal, tot just pel que de real es mostra del cos. I alhora la pell nua ens duu la mirada al vestuari, per mínim que siga. Igual que les esquinçades als jeans (tan fashion de nou, tan grunge com eren), ens fan veure la roba vaquera. En les meues preferències, hi ha el "urbane style”. Pantalons no tot just baixos de cintura, sinó caiguts. Aquesta caiguda de cintura no mostra el presumptament seductor disseny del tanga –ara "el fil”-, sinó aquesta peça que apareix entre dintre i fora i que és el panty. Ací, la nuesa va por dintre. El vestuari representa l’estil de qui el duu, i no a l’inrevés. L’estil perviu perquè és de l’àmbit d’allò personal, la roba o nuesa a banda.
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"València, tan prop", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[12.07.2006]
Bé ara distant d’ella, uns quilòmetres, la ciutat de València on vaig nàixer, on vaig viure durant anys i hi tinc família, va patir dies enrere, tot el món ho sap, un colp terrible amb l’accident hagut en una de las línies del ferrocarril metropolità. Un colp que va tocar totes las sensibilitats a las que va arribar la notícia, més enllà dels qui han sigut afectats directament i per proximitat. Un succés que ens ha marcat, pel que té de tràgic, i que igual que tot el que vivim hem d’assumir encara que siga reiniciant el fet de viure des d’aquesta zona cero que s’assenyala com el punt real i simbòlic dels fets. I posat que tot a la vida té alguna relació, més que siga mental o sentimental, això de la catàstrofe ferroviària va coincidir amb els preparatius de l’arribada a la ciutat dels records, també dels meus oblits, del Papa. Potser per això mateix, un ministre de l’Església catòlica es preguntava on era Déu el dia dels fets. ¿En quina línea? No és un assumpte per a fer-ne bromes. Tanmateix, pel que he vista a la televisió, l’estada papal a València ha tingut molt d’espectacle, de masses i de mass media. I em diuen que van posar moltes cabines-urinaris portàtils, que això a mi em va d’allò més bé, encara que jo no hi era, no, què va. I que un bon grup de manifestants en contra de l’Encontre de les famílies o el que siga que van muntar l’Església amb la complicitat econòmica de l’Ajuntament pepero de Valencia, dons anaven en bicicleta i en la nuesa total. Això ho trobe simpàtic, i subversiu i tot. No sé que haurà quedat de positiu a la ciutat visitada pel Papa; ell sembla que diu que es duu tothom al cor. No a mi, jo ni l’esperava ni he anat a València en aquesta ocasio. Ni tan sols a pegar una pixat dins d’una cabina pública. Au!!
Aquest és l'article publicat aquesta setmana a Vilaweb Meliana, per Josep Lluís Seguí:
"Imágenes de pasión", per Josep Lluís Seguí.
Article setmanal d'opinió.
[30.06.2006]
-Fins i tot a una cafeteria d'allò més visitada pel personal femení executiu, working girls, es comentava dimecres passat l'esdeveniment del dimarts. Vull dir d'això del mundial futbolístic, que més de mitja Espanya, i la resta, va veure per la tele. Li deia una dona a una altra: "Li vaig fer un entrepà, el vaig deixar davant la tele... i jo em vaig dedicar a les meues coses". I la seua interlocutora: "El mateix que vaig fer jo". No arribava a ser una vaga femenina general, tipus "Lisístrata". Sí que ho semblava pel que feia al sopar calentet.
-Jo mateix, que em deixa indiferent el futbol, vaig pegar unes miradetes a la pantalla del televisor. Crec que guanyaren els de la camiseta blanca, i que els de roig eren de la Selecció Espanyola. Tant se val. Crec que als jocs de competició col·lectiva, i a la vida mateixa, no guanya ningú; només hi ha uns que perden més que els altres. Questions monetàries a banda. Allà els futbolistes amb els seus milions, i ací Glòria.
-Sí que hi vaig poder veure algunes imatges realment glorioses, com les de la família reial. Les de la princesa Letícia, la qui era col·lega meua, de l'oficio de l'escriptura, abans de passar-se a la monarquia. De les millors. No exactament quan la Selección Española -dir que jugava Espanya és massa dir-ne- clavà el gol, no. En aquesta ocasió, que fou glòria per quaranta minuts-, es mostrà una mica massa exagerada, més com una apassionada locutora informativa dels esports que de manera reial. Dic quan els clavaren els altres, els veïns dels Pirineus cap a dalt. El malestar, la decepció, l'angoixa i tot, es mostrà ben bé al seu rostre. No sé si per passió futbolística, por afecte als colors de la Pàtria, o per compensar el sempre somrient semblant del seu espòs, Don Felipe.
-L'altra imatge de la nit fou la de l'entrenador Luís Aragonés. Com si la tinguera assajada. Dels fracassos, com dels boletes, diuen que t'ensenyes. Mai no te n'aniràs al llit .... sense un fracàs més.
-i diuen que aquella nit els carrers eren del tot buits, que no ningú va eixir de casa o del bar del costat. Jo tampoc no vaig eixir. ¿On anava a anar si tot el món, jo igual, era pendent de un baló? ¡Quina moral!
![Halur de Píxel [fotografia a la xarxa]](http://baladre.info/imatges/halurodepixel/halurlogo200.gif "Halur de Píxel [fotografia a la xarxa]")
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocsmitja.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
![On Anar.cat [fent un volt per la xarxa]](http://baladre.info/imatges/onanar/logo_onanar200bl.jpg "On Anar.cat [fent un volt per la xarxa]"){kind=logo}
![Macblogs.net [The Mac blogosphere - La blogosfera Mac]](http://baladre.info/imatges/macblogs/macblogslogo200.gif "Macblogs.net [The Mac blogosphere - La blogosfera Mac]")
