En Joan, que, com tots els infants, va regalar un permís de sis mesos remunerats a la mare quan va néixer, el 2020, s’ha fet gran: ja té disset anys i ara discuteix amb ella, que li ha proposat de mirar plegats al vespre, amb el pare i les germanes, la final del Mundial de futbol del 2038. Ell li ha dit que tot això no li interessa gens, i menys si Catalunya és una de les finalistes. Que ell passa de banderes i himnes.
La mare li recorda que arribar fins aquí va costar molt i que aquestes paraules sabrien molt de greu al pare. El noi replica que, sisplau, no li torni a explicar la batalleta de quan eren nòvios, de la Via Catalana i que es van donar la mà i bla, bla, bla. Que el pare no sap res de la seva vida, tancat allà en aquells edificis de vidre del barri del Govern, que sempre diu que són nous i brillants i que, en canvi, ja són vells. I, a sobre, horribles.
I tot serà normal. I ningú no s’hi fixarà.