GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

TÍTOL PRIMER: DISPOSICIONS BÀSIQUES

ARTICLE 1: LA REPÚBLICA CATALANA

La República catalana és l’expressió de la sobirania del poble català.

ARTICLE 2: EL TERRITORI DE LA REPÚBLICA CATALANA

1. El territori de la República catalana és el mateix que fins a l’entrada en vigor d’aquesta Constitució era administrat per la Generalitat de Catalunya, exceptuant-ne la Vall d’Aran.

2. La República catalana ha d’acollir qualsevol altre territori de llengua catalana els habitants del qual decideixen de manera democràtica de federar-l’hi o d’incorporar-l’hi.

ARTICLE 3: LA CAPITAL

1. La capital de la República catalana és Barcelona.

ARTICLE 4: ELS SÍMBOLS NACIONALS

1. La bandera i l’escut de la República catalana són els de les quatre barres vermelles sobre fons groc.

2. L’himne de la República catalana és Els segadors.

3. La festa nacional de la República catalana és el [nombre de dia] de [nom de mes], dia de la independència. L’Onze de Setembre és un dia de commemoració nacional.

ARTICLE 5: LA CONFEDERACIÓ DE CATALUNYA I L’ARAN

La República catalana i la República occitana de l’Aran constitueixen la Confederació de Catalunya i l’Aran d’acord amb els termes del tractat de [nom del tractat].

ARTICLE 6: LES LLENGÜES DE LA REPÚBLICA

1. La llengua oficial de la República catalana és el català.

2. Ultra el català, hom es pot adreçar a l’Administració de la República catalana en les llengües següents:

a) Occità, en virtut de la integració de la República catalana a la Confederació de Catalunya i l’Aran.
b) Castellà, atesa la realitat social del moment de redacció d’aquesta Constitució.
c) Llengua de signes catalana.

3. La República catalana es compromet en la defensa i la promoció, arreu on actua, d’un multilingüisme enriquidor i no jerarquitzat. Totes les llengües utilitzades al territori de la República són patrimoni de tots els ciutadans. En conseqüència:

a) La República catalana es compromet en la defensa i la normalització de la llengua catalana en tot el territori que li és propi.
b) En virtut de la integració de la República catalana a la Confederació de Catalunya i l’Aran, la República catalana es compromet a col·laborar amb les autoritats araneses en la defensa i la normalització de la llengua occitana en tot el territori que li és propi.
c) La República catalana promou també el coneixement i l’ús del castellà, de la llengua de signes catalana, del romaní i de totes les altres llengües utilitzades al territori de la República en qualsevol àmbit per garantir el benestar de les persones, l’enriquiment cultural del país i el profit de la República en els camps econòmic i de les relacions internacionals.

TÍTOL SEGON: DRETS I DEURES

ARTICLE 7: LA NACIONALITAT

1. La nacionalitat catalana s’adquireix o es perd segons el que disposa la llei.

2. Tenen també dret a obtenir-la els ciutadans de qualsevol territori de llengua catalana que no formi part de la República catalana.

3. A més de tenir la catalana, els ciutadans poden obtenir o conservar una altra nacionalitat en el cas que la República catalana hagi signat un conveni de reciprocitat amb l’estat concernit.

NOTES EXPLICATIVES

ARTICLE 1: Aquest article és vàlid sigui quin sigui l’abast que es doni a l’expressió “poble català”.

ARTICLE 2

Apartat 2: Es consideren “territoris de llengua catalana” susceptibles de sol·licitar alguna forma de coordinació política amb la República catalana el conjunt o qualsevol part de la Comunitat Valenciana, de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, del departament dels Pirineus Orientals i dels municipis catalanoparlants d’Aragó. També el Principat d’Andorra, el comú de l’Alguer i les pedanies catalanoparlants dels municipis murcians de Iecla, Jumella i Favanella. Malgrat que no forma part ni totalment ni parcialment del domini de la llengua catalana, és inclòs en aquesta llista de territoris, per motius històrics i socioculturals, el municipi de Cabdet (Castella-la Manxa).

ARTICLE 4

Apartat 1: Una llei n’ha de determinar les característiques tècniques: color exacte (segons el sistema de control de colors Pantone –o similar-), proporcions (en el cas de la bandera), forma (en el cas de l’escut), etc.

Apartat 2: Una llei n’ha de fixar la música i la lletra.

Apartat 3: Una llei ha de desenvolupar aquest article. Sembla lògic que la festa nacional s’escaigui el mateix dia de la proclamació de la independència, entre altres coses perquè l’esperit de resistència que ànima l’Onze de Setembre ja serà innecessari. L’Onze de Setembre, però, es pot continuar celebrant, sense ésser dia festiu, com a dia de commemoració de la persistència de la nació i de la lluita del poble català per a mantenir la identitat i recuperar la llibertat.

ARTICLE 5: A l’hora d’exercir el dret a decidir, els aranesos tenen quatre opcions (amb subopcions), sense comptar l’actualment impossible d’integrar-se en un estat occità de major extensió: romandre dins la República catalana amb un estatus similar al d’avui o amb un grau més gran d’autonomia; romandre dins el Regne d’Espanya, probablement com a (massa) petita comunitat autònoma o amb un estatus similar a l’actual però dins d’Aragó i no pas de Catalunya; constituir-se en microestat, una segona Andorra, o confederar-se amb la República catalana (o si us abelleix més, ésser un estat lliure associat amb aquesta). La nostra opinió és que l’opció espanyola, a causa de l’exigüitat demogràfica del país, de la feblesa actual de l’occitanitat i de la tradició política castellana, podria dur l’Aran a una definitiva aculturació i subordinació. I fins en el cas d’un microestat independent, i pels mateixos motius, el resultat podria ésser el mateix.

Creiem que l’opció confederal és la que, en les circumstàncies actuals, garanteix més la supervivència de l’Aran com a societat occitana diferenciada i permet a tot Occitània de tenir una mena de kin state o “estat parent”, la República catalana, més fort que no pas la sola Vall d’Aran.

A banda de ser una de les principals concrecions de l’article 6 (apartat 3, subapartat b), interessa a la República catalana d’esdevenir l’estat parent d’Occitània pels evidents lligams lingüisticoculturals i econòmics d’aquest país amb el nostre, lligams amb una base antiga i profunda que cal actualitzar en forma de gran regió europea supraestatal.

El lligam confederal, per definició, respecta la sobirania de cadascuna de les parts constitutives, i cal solament enumerar les matèries en què aquestes parts es coordinaran i la mena d’ajut que es donaran l’una a l’altra.

El nom de “República occitana de l’Aran” és una mera proposta que vol expressar la mena d’estat en què creiem que s’hauria de convertir la Vall d’Aran.

ARTICLE 6: Una llei ha de desenvolupar aquest article.

Apartat 2: Aquest apartat es refereix solament a les persones físiques i no pas a les jurídiques. Una empresa, per exemple, que no té drets lingüístics, s’ha d’adreçar a l’Administració en català. Pel que fa a la qüestió de si l’Administració ha d’atendre les persones en la llengua en què aquestes s’hi han adreçat si no és el català, caldrà fixar per llei quan això és obligatori i quan és només recomanable, tenint en compte els avenços tecnològics (per exemple, serà més difícil de fer certs tràmits en occità a l’Ajuntament de Tossa de Mar que no pas al de Lleida, que és una ciutat més gran i amb més relació amb la Vall d’Aran; per exemple, serà més fàcil l’atenció en línia en llengua de signes catalana, mitjançant vídeos, que no pas l’atenció presencial; també cal preveure una disminució al llarg dels anys del domini del castellà que durà a situacions similars –disminució compensada pel coneixement de molts altres idiomes-).

Subapartat a: De la mateixa manera que no creiem que el català hagi de ser llengua oficial a Tolosa o Viella, tampoc no pensem que l’occità ho hagi de ser a Barcelona. Les institucions i òrgans de la Confederació de Catalunya i l’Aran sí que seran oficialment bilingües, això sí. Els drets lingüístics dels ciutadans aranesos (i occitans en general) dins la República catalana seran els mateixos que els dels ciutadans catalans dins la República occitana de l’Aran (la Constitució de la República occitana de l’Aran, doncs, ha de contenir un article que disposi que els ciutadans de la República catalana es poden adreçar a l’Administració aranesa en català).

Subapartat c: La llengua de signes catalana (LSC) és la llengua quotidiana de diversos milers de persones del nostre país i, a més, és un tret distintiu del nostre patrimoni cultural, atès que no es fa servir enlloc més del món. Es tracta de donar rang constitucional a les disposicions legals ja existents avui a Catalunya i de fer-ne més profund l’abast.

Apartat 3: Amb els mots “enriquidor” i “no jerarquitzat” s’intenta donar entenent que el multilingüisme no equival al mateix que tenim ara més l’anglès a dalt de tot de la piràmide del “prestigi”, sinó que ha de voler dir una relació fructífera entre les diferents comunitats lingüístiques que es pot concretar de moltes maneres: règim lingüístic variat de municipis, escoles i institucions diverses segons les seves necessitats, possibilitat d’aprendre idiomes molt variats a l’ensenyament, desenvolupament –fins i tot- d’un sector econòmic lligat a la diversitat lingüística, etc.

Subapartat a: La definició de “normalització” és l’habitual (vegeu, per exemple, el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC): un procés del final del qual el català encara es troba lluny. És evident que la República catalana s’ha de preocupar de la llengua catalana en qualsevol territori on aquesta es parli, encara que no es trobi dins les seves fronteres. I això en consonància amb l’esperit de l’apartat 3 de l’article 6 i per salvaguardar els nostres interessos culturals i econòmics, tal com fan nombrosos estats del món. En definitiva, la República catalana ha de ser l’”estat parent” o kin state dels territoris de llengua catalana situats fora de les seves fronteres.

Subapartat b: Vegeu, a més de la nota anterior, la nota explicativa a l’article 5 (tercer paràgraf). És clar que la República catalana pot aportar recursos de què l’Aran no disposa. És coherent amb la nostra posició geogràfica, tradició històrica i proximitat lingüisticocultural que concretem especialment en Occitània l’esperit que anima l’apartat 3 de l’article 6.

Subapartat c: “Qualsevol àmbit” vol dir que hi ha des de llengües que s’usen en família fins a llengües necessàries en les relacions internacionals; que hi ha llengües parlades i llengües ja només escrites o utilitzades solament en l’àmbit religiós; que hi ha llengües artificials (com ara l’esperanto), etc., i que totes poden tenir un lloc i aportar alguna cosa al progrés de la societat.

“Benestar de les persones” s’ha d’entendre com la situació en què tothom veu la seva llengua reconeguda socialment com un tresor cultural i econòmic (i en què, doncs, no se sent inferior ni marginal), en què no hi ha d’haver trencament amb la llengua familiar per poder adoptar el català i les altres llengües que hom vulgui, etc. En resum, la situació en què les llengües són una font d’alegria i no d’incomoditat.

El romaní és la llengua del poble gitano, un poble instal·lat a Catalunya de fa segles que té dret a veure reconegut un dels seus trets culturals principals. En la llei que desenvolupi aquest article constitucional es tindrà en compte el fet que el romaní ja no és un idioma parlat quotidianament pels gitanos del nostre país, però que és un dels principals lligams entre els gitanos de tot el món, i es preveurà un reconeixement del parlar caló, el català amb elements romanís que empra la comunitat gitana catalana.

ARTICLE 7: Una llei ha de desenvolupar aquest article.

Apartat 2: Per a la definició de “territori de llengua catalana que no formi part de la República catalana”, vegeu la nota a l’apartat 2 de l’article 2.