Potser no ho he explicat mai en aquest bloc, però un dia, a finals dels anys 80, deprimida i trista després d'una conversa amb polítics de gairebé tots els colors, jo patia perquè tenia un germà pres perquè no volia servir a l'exèrcit i no aconseguia recolzament per desfer el disbarat, vaig veure un home estrambòtic, vell, cridaner, com fora del mon, potser una mica friqui, que recitava, cridava des d'un escenari uns poemes que de lluny no aconseguí ni tan sols sentir. Quan em vaig apropar, no sóc conscient si ell mateix o algú del públic me'l va presentar com en Jesús Lizano, alies "el ingenioso libertario Linzanote de la Acracia"http://www.lizania.net/ i la seva poesia cridada, verdadera, simple i excelsa, em va captivar com una rosa falstaff, simple i excelsa. Per alguna raó vaig pensar en les trovaritz i els trovadors, cridant els seus missatges per a la gent del poble, com a notícia, pensament, reflexió, advertència....... tal com es fa ara des de molts llocs de la xarxa, però amb una qualitat poètica única, molt personal, sense vergonya, sense vanitat, sense està pendent del què es porta, només del que es pensa, del què es creu, del que es sent, del que es és. Poesia.
Últimament no cuino gaire, crec que és perquè ja no estic tant ansiosa i la cuina era per a mi el que per altres perones és la meditació, una manera de deixar descansar el cervell i fer aflorar els sentiments. Bestiesa? Segurament, però vaig constatar que mai em sortien bé els plats per a persones amb les que hi mantenia una relació forçada, a les que volia agradar sense que m'acabessin d'agradar a mi i feia sopars espectaculars per a persones que malgrat tots els prejudicis que hi posava, realment m'agradaven.
Ara ja no visc tant ansiosa, però encara deu-n'hi-do, així que de tant en tant faig un sopar. L'altre dia en vaig fer un, i com que hi havia gent que m'agradava i gent que no m'agradava, uns plats em van quedar molt bé i altres no tant.
El plat que em va agradar més van ser els raviolis de ceba i castanya. Molt senzills de fer.
(Amb tot el que passa i jo parlant de cuinetes, sóc així).
iaiapindoles |
dimarts, 12 d'abril de 2011 | 16:49h
Dedicat a tots els que durant aquests mesos no s'han cansat de repetir que hi ha coses més importants a fer que participar a la consulta, i que ens hem de preocupar per els problemes reals que pateix el poble. Doncs perquè la consulta ha aconseguit aplegar a tanta gent? Tots som una colla d'esnobs que ens preocupem per bajanades? Com és que no ens hem posat a solucionar altres problemes més urgents, com l'atur, l'augment de la pobresa, la manca d'expectatives del jovent? Com és que no hem mobilitzat totes aquestes energies per fer front a les retallades de sanitat i educació?.... Jo crec que és perquè cada vegada hi ha més persones que creiem que la única solució viable per intentar solucionar tots els mals socials que patim, és primer aconseguir la independència, gestionar nosaltres els recursos que generem. I després ja ens mobilitzarem per fer que els nostres representats polítics gestionin els nostres diners amb criteri i justícia. I a tots els que exclamen amb resignació "Jo ja no ho veuré"¡, dir que això depèn de nosaltres, que fa molts anys que s'està lluitant i ara es l'hora de fer l'última empenta, de ser ambiciosos. Salut i independència¡
iaiapindoles |
divendres, 8 d'abril de 2011 | 14:33h
El 10A pots votar, si estas empadronat a Barcelona a qualsevol d'aquests Col·legis electorals. Però també vots votar a altres pobles de Catalunya , si és el cas. Entre tots podem fer que les Consultes canviïn coses, de moment ja ho estan fent. Dóna gust veure la portada d'avui de El Periódico, això és que anem bé. Estic nerviosa i expectant, si voleu passar a saludar i/o votar estaré al Col·legi Electoral de Gran Via amb Espronceda, a Bcn. Estem acabant de pulir els últims detalls, la organització és increible gràcies a l'esforç de molts voluntaris i voluntàries que hi estan posant moltes hores i molt suc de cervell, també gràcies a ciutadans que no hi dediquen tantes hores però quan poden s'hi posen. Gràcies a tots ells.
iaiapindoles |
dijous, 24 de març de 2011 | 21:22h
Atabalada amb la consulta, atabalada i contenta. M'hi vaig involucrar per poder deixar de sentir-me un sac de laments però que no mirava mai de posar remei a les coses que m'empipen. Finalment hi he dedicat molts més esforços dels que jo mai hagués pensat. M'hi trobo còmode entre gent de tota mena, fent coses i aparcant diferències. M'agrada que la majoria de les coses es decideixin per consens, que cadascú aporti el que vulgui o pugui, m'agrada recollir vot anticipat i veure com reacciona la gent davant de l'oferiment a participar. He viscut unes quantes anèctotes que m'han fet gràcia, m'han sorprès, m'han entendrit...., altres (molt poques) que han posat a prova la capacitat de reprimir l'arrabalera que porto dins, però me'n he sortit. Potser algun dia n'explico alguna. Ara friso perquè arribi el 10A. Començo a estar cansada, a la feina ja vaig a 100 i com que queda poc no vull afluixar, però vaig cansada. Recomano a tothom que ni que sigui només un dia faci de voluntari, és realment enriquidor; i entretingut. Si encara no ho sou, aquí us podeu apuntar tant si sou de Barcelona com de fòra.
Vet aquí que m'he fet gran.He estat sopant amb unes amigues i ha sortit el tema de la invisibilitat de les dones grans. He escoltat que ja no comptem, que a la feina ens tracten com a prejubilades, els fills no ens necessiten, els homes no ens desitgen, ..... Però a mi algunes vegades m'agrada aquesta invisibilitat. Quan haig de menjar sola fòra de casa, puc asseure'm a qualsevol taula amb d'altres comensals i demanar si m'hi puc afegir, sense cap problema, a mi no m'agrada menjar sola. Quan era jove tothom creia que volia rotllo, ara s'ho prenen amb la tranquilitat i en surten converses amables. Quan m'aborden pel carrer venent-me alguna cosa, els dic que no puc que tinc l'olla al foc, sigui l'hora que sigui i em creuen. Quan s'organitzen sopar als que no em bé de gust assistir-hi els dic que em fan mal els òssos, i ningú ho discuteix. Però sobretot m'agrada aquesta tranquilitat que només he aconseguit amb els anys de ser conscient de ser qui sóc, ni millor ni pitjor, només qui sóc i n'estic contenta.
Fins al coll amb la recollida de vot anticipat per a la consulta popular sobre la independència. Aquesta setmana he participat a algunes taules de vot anticipat i és una alegria. Hi ha gent que ve amb tota la intenció de participar, està informada i decidida del tot, fa com una escalforeta al cor veurel's. També és una alegria quan ofereixes als vianants de participar, i veus que no n'estaven informats o molt superficialment i es decideixen. Aquests donen sentit a la feina que estem fent. També hi ha els més emotius, generalment estrangers (comunitaris o no), contents de que per fi algú accepti el seu vot, i joves de setze o disset anys que és el primer cop que voten, me n'alegro que sigui a una consulta popular organitzada pels ciutadans. Molts s'extranyen de que comencem tan aviat a recollir vots, això té una explicació molt lògica: les administracions, a Barcelona, no recolzen la consulta i és previsible que el 10A no podem estar a tot arreu on seria necessàri. Es necessita una infraestructura considerable i seria difícil fer-ho tot el mateix dia. Crec que és preferible assegurar-se al màxim de que tothom que vulgui participar ho pugui fer. Hi ha molta gent però, que diu que vol votar el dia 10 d'abril.
Fa dies que no treia el cap per aquí, he patit una recaiguda i després ha mort el meu ordinador, que m'acompanyava des de fa 10 anys. El tècnic que va venir a arreglar-lo al·lucinava quan li demanava amb fervor que intentés salvar-lo, però no ha sigut possible i aquí estic estrenant un magnífic ordinador. Me'l miro i se'm planta un somriure a la cara. El dilluns començaré a treballar de nou, hi penso i se'm planta un somriure a la cara de pensar la cara de compromís que farà el meu cap. Avui havia de fer moltes coses, cada nit abans de ficar-me al llit em faig una llista amb les coses que haig de fer l'endemà, una llista a paper i llapis, de les de tota la vida, en un bloc allargassat que va molt be per fer llistes (de la compra, de trucades, de feines pendents, de propòsits...). I apunto tantes coses que és impossible que les pogués fer totes, ni que el dia tingués 40 hores. Així que ara he repassat la llista i se m'ha plantat un somriure a la cara, em serveix per demà, que avui no he fet res del que tenia previst.
Tinc un amic que s'està morint. Una malaltia que li ve de lluny i l'últim any va empitjorar fins al punt que la Maite, la seva dòna, li va haver de donar un lòbul del fetge com a últim recurs. Tot i que el trasplantament va anar be, ara una infecció als pulmons el té amb un fil de vida. En aquests casos se m'instal.la una bola d'impotència gelada a l'estomac. Què es pot fer per ajudar-lo, per alleugerir la pena dels que mes se l'estimen? Com es pot canviar el rumb del seu destí, potser, quan a la ciència i la tecnologia se-ls acaben els recursos? Resar. No sóc creient des de molt joveneta, però arrel de la meva malaltia vaig aprendre a resar. Algunes vegades reso amb placidesa, mentre medito o visualitzo el canvi que desitjo, altres vegades reso amb fúria, amb exigència, emprenyada per la injustícia de les malalties, que s'enduen gent que estimo i destrossen la vida dels més propers. I és cert que no es pot comptar amb l'eficàcia de les oracions, digueu-me superficial, però jo vull creure que tot el desig que hi poso ha d'arribar a alguna banda, i a mi em consola ni que sigui momentàniament. Si teniu un moment penseu en el Francesc que està lluitant.
Sempre m'ha suposat un esforç dir a la gent el que ha de fer, així que us diré les meves raons per votar a Solidaritat Catalana per la Independència aquest cop.
Perquè SCI és una coalició on hi cap tothom, des de liberals fins a anarquistes, amb l'objectiu d'aconseguir la independència.
Perquè els independentistes necessitem estar al Parlament, per tal de poder influir en la vida política del país, fer sentir les nostres propostes i avançar cap a la independència.
Perquè l'eficiència ha de ser indestriable de la honestedat i la transparència, i de moment només SCI m'ha permès participar en la confecció de la llista electoral, el manifest electoral i ha fet propostes per a poder participar activament i democràtica en la política catalana, i poder controlar els diputats i diputades al Parlament. Perquè els candidats i candidates, almenys els que conèc son gent profundament honesta i preparada per a dur el país a la independència.
Perquè vull alguna cosa més que sentir-me maltractada per l'Estat i queixar-me de les agressions que pateix el país; és temps d'actuar, de participar, de lluitar.
Perquè cada any que passa vaig perdent poder adquisitiu tot i tenir la mateixa feina. L'augment de preus i impostos no l'he vist reflectit en l'augment de salaris i de serveis públics, sinó en la conservació de l'estat de les coses a la resta de l'Estat actual.
Perquè tinc fills i nétes que vull que visquin millor que jo ho he fet, amb les mateixes oportunitats per a tothom, amb una educació millor, amb accés a llocs de treball qualificats, amb serveis eficients és a dir amb idees i diners per a millorar la nostra societat.
Perquè vull un país modern, ric, europeu: independent. Un país on s'incentivi la creativitat i la cultura, la eficiència, la justícia social, la globalitat des de la localitat, la investigació...Ja n'hi ha prou de mantenir paràsits, buròcrates, llepaculs i tota mena d'amiguismes.
Perquè un país petit és més fàcil d'administrar, d'arribar a tots els ciutadans i tenir en compte les diferents necessitats a l'hora de confegir les diferents polítiques, tenint en compte el territori.
Perquè els ho dec els meus pares, els meus avis i altres avantpassats que estaràn orgullosos de mi i del país, quan aconseguim l'independència.
En definitiva perquè SCI m'ha fet recuperar la il·lusió, per això aquest cop votaré Solidaritat Catalana per a la Independència. I m'agradaria que tu també ho fessis.
En tot cas el 28N treu-te la sòn de les orelles i vota INDEPENDÈNCIA.
Vet aquí que m'he fet gran.He estat sopant amb unes amigues i ha sortit el tema de la invisibilitat de les dones grans. He escoltat que ja no comptem, que a la feina ens tracten com a prejubilades, els fills no ens necessiten, els homes no ens desitgen, .....
Sempre m'ha suposat un esforç dir a la gent el que ha de fer, així que us diré les meves raons per votar a Solidaritat Catalana per la Independència aquest cop. 
