Encapçala aquesta entrada un dibuix realitzat per la Carme Miralles, que aleshores tenia 11 anys, a propòsit dels bombardejos que tanta gràcia li fan al Peces Barba. I escriu "ay que estan a sobre"
|
Encapçala aquesta entrada un dibuix realitzat per la Carme Miralles, que aleshores tenia 11 anys, a propòsit dels bombardejos que tanta gràcia li fan al Peces Barba. I escriu "ay que estan a sobre" El 12 d'octubre, jo no tinc res a celebrar. I tant m'és que Cristòfor Colom fos català, un genocidi mai no pot ser motiu de celebració. Els espanyols, però, no ho veuen així i s'enorgulleixen, de la barbaritat i la barbàrie... Cal que facis això, estimat país meu, cal que ensenyis la llengua sense complexos, sense donar explicacions, sense límit, cal que ensenyis la llengua a Espanya en el moment d’acomiadar-te d’ella... Mentre nosaltres seguim debatent, fins a l'extenuació, sobre quina seria la manera correcta d'aconseguir la independència, mentre seguim parlant del concert econòmic i parlem d'esperar quatre anys a veure si els espanyols deixen de robar-nos, mentre ens obliguen a retornar 800 milions d'euros i no inverteixen en les infrastructures mínimes que el nostre país necessita, els espanyols van fent (desfent, de fet) sense pausa i sense pressa (car ells no en tenen, de pressa...) Avui ha estat notícia que Europa permetrà als espanyols que evitin l'etiquetatge només en català (segur que C's ens defensarà...). Això, traduït, vol dir que els espanyols evitaran l'etiquetatge en català. Aquest apunt el dedico a les bones persones que han votat CiU... Començant pel nom, no consultat (cal que tornem a ser Esquerra Republicana de Catalunya) hi ha diversos aspectes d'ERC que cal repensar de cap de nou. Ara que ja no hi ha excuses per a post-posar el debat al si d'Esquerra, opinaré, ja que molt em temo que certes temptacions segueixen ben vives al meu partit. Després de 16 dies de manifestacions, de morts, de reivindicació de la democràcia, Egipte segueix immers en una de les mostres més impressionants que he pogut veure, des de la caiguda del mur de Berlin, de la força de la voluntat popular. Malgrat tot, però, a casa nostra semblem aliens a aquest fenomen (tret de l'àmbit exclusivament informatiu, representat pels increïbles periodistes que allí hi treballen). Dic això perquè, a diferència del què passa amb d'altres conflictes (com el sahrauí o el palestiano-israelià), no hi ha hagut grans manifestacions de suport al poble egipci (o de rebuig). Catalunya, doncs, es manté ben calladeta, no fos cas...  Res millor que The Sky is crying per a acomiadar a un bon irlandès, el mestre Gary Moore: The sky is cryin', can't you see the tears roll down the street The sky is cryin', can't you see the tears roll down the street I've been looking for my baby, and I wonder where can she be I saw my baby early one morning, she was walking on down the street I saw my baby early this morning, she was walking on down the street You know it hurt me, hurt me so bad, made my poor heart skip a beat I've got a real real real real bad feelin', that my baby she don't love me no more I've got a real real bad feelin that my baby don't love me no more You know the sky, the sky's been cryin', can you see the tears roll down my nose Demà, 18 de desembre, tindrà lloc el Consell Nacional d'Esquerra que ha de decidir la resposta pràctica al nefast resultat electoral. Des de la militància, tinc esperança... El passat dijous, 25 de novembre, va néixer en Guillem, el meu segon (i preciós) fill. El compta-quilòmetres marcava 38383, els estels brillaven amb una intensitat que se'm va aparèixer sobrenatural i la gelor de l''ambient no va poder pas refredar la calidesa d'aquell cos petitó que, impacient, va treure el cap a aquest món. Després de constatar, entristit, el desconcert que regna (permeteu-me la referència monàrquica) a l'Executiva Nacional d'Esquerra, de llegir, un rere l'altre, els blocs de gent que se suposa que sap el què es fa i d'estar ben calladet durant tota la campanya, ha arribat el moment de replicar, des de la militància, la llarga lletania de propostes, contra-propostes, intencions (més mediocres que no pas bones) i promeses de l'actual Executiva Nacional i del cap de llista d'Esquerra. El proper diumenge, 28 de novembre, sabrem amb quina força governarà Artur Mas a Catalunya i, de retruc, podrem valorar l'abast del #votaindependencia. Però, mentre no arriba el gran dia (que esperem que no quedi en una gran decepció), val la pena llegir, com a mínim, dos grans apunts. Atenent a les madures i serenes paraules de Guillermo Fernández Vara, president d'Extremadura, segons les quals en Joan Puigcercós és un imbècil, jo, com en Joan, sóc imbècil. Jo, com en Joan, rebutjo l'espoli fiscal a què es sotmet el meu poble amb l'excusa de la solidaritat hispànica. Jo, com en Joan, rebutjo la càrrega econòmica que pateix Catalunya i que serveix, entre d'altres, per a finançar els territoris amb més percentatge de funcionariat respecte del total de la població. En aquest sentit, val a dir que sóc del tot imbècil. Ara bé... Està molt bé que CiU desitgi una Catalunya millor, com diuen al seu eslògan. Ara, és evident que la totalitat de partits que es presenten a les eleccions del proper 28N també ho vol, això. CiU vol una Catalunya amb més peatges, menys problemàtica (ells diuen més respectada) i menys social. El PSC vol una Catalunya amb més peatges, menys problemàtica (ells diuen més respectada) i menys nacional... vaja, com Ciutadans! El PP vol una Catalunya amb més peatges, menys problemàtica (ells diuen més respectada), menys social i menys nacional. Resulta difícil parlar del galdós paper de la diplomàcia espanyola en l'assumpte del Sàhara sense tenir en compte que, fins fa ben poc temps, es tractava d'una autonomia espanyola (com nosaltres, tristament). Espanya, amiga (com el PSC) del govern marroquí, compta amb la complicitat escandalosa de Duran i Lleida i, per extensió, de CiU. Malgrat el creixent nerviosisme de totes les forces polítiques catalanes que es presenten a les properes eleccions, em centraré en l'increïble ventall de possibilitats que ofereixen aquests comicis. Val la pena destacar que, per primer cop, podem triar entre tres partits explícitament independentistes. Aquesta oferta electoral és, contràriament al que defensa (tristament) Esquerra, si atenem a les paraules que transcriu en Xavier Mir al post No hi haurà foto del #votaindependencia, una molt bona oportunitat si actuem de manera intel·ligent. Ara que, escapçat i ridiculitzat l'estatut, els uniformistes espanyols tenen via lliure per fer i desfer tot allò que hem creat des de la sobrevalorada transició ens podem anar preparant per una escalada de despropòsits al voltant de la llengua, la nostra (per si algú en tenia algun dubte). Si em permeteu que manllevi part del títol convergent, empraré aquesta expressió per a referir-me a la necessitat que percebem alguns (en forma del #votaindependencia, per exemple) de visualitzar la unitat estratègica per a assolir la independència. |
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosBLOCS INTERESSANTS
EL MEU TWITTER
ENLLAçOS INTERESSANTS
IDIOMES
LLIBRES
MUSEUS
ORGANITZACIONS INDíGENES
PENSAMENT
REIVINDIQUEM!
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
El bloc d'Eudald Carbonell
El boc de Ramon Alcoberro
NASA: Imatge del dia
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|