Dies enrera, Farreres dedicava el seu acudit gràfic diari a El periódico a la campanya -de què n'és part el Grup Hayek- que demana que Barcelona dediqui una plaça o carrer a Winston Churchill. La vinyeta de Farreres mostrava tres vellets asseguts en un banc d'un parc qualsevol que comentaven l’actualitat. El primer d'ells comentava als altres dos que hi havia una iniciativa ciutadana en marxa que volia fer un homenatge a Churchill perquè aquest havia combatut 'tots els feixismes'. El segon vellet li replicava: “Tots no. No va fer res contra Franco”. Finalment, el tercer personatge (una velleta convertida en alter ego d'en Ferreres) rematava l'assumpte sentenciant: “Potser és per això que volen que se li dediqui la plaça“.
Cada juny, quan els alumnes fan l’examen de la Selectivitat, apareix el debat sobre si aquesta prova, en combinació amb les notes de Batxillerat, és la manera més justa d’accedir a la universitat.
Irlanda ha votat NO al Tractat de Lisboa. Qui els manava fer un referèndum...? Aquesta sembla ser la crítica implícita a Irlanda, enlloc de preguntar-se per què portem 5 referèndums (3 en els darrers 3 anys) amb resultats negatius cap a la integració europea.
L'argument a favor: si un comprador i un venedor es posen d'acord lliurement per realitzar una transacció comercial un diumenge, qui ets tu, que no hi tens res a veure, per posar-hi pegues i limitar aquesta generació de riquesa?
Winston Churchill fou un liberal de cap a peus, i no pas només perquè una part de la seva carrera política la va fer al si d’un partit que es definia d’aquesta manera, sinó sobretot perquè tota la seva vida la va dedicar a difondre i a defensar els valors de la llibertat.
Com a liberals és evident que preferim un estat petit que no ocupi espais de llibertat als individus i a la societat. En el cas dels catalans crec que doblement hem de ser liberals, primer perquè el liberalisme és bo a arreu, però sobretot és bo per als catalans que tenim un estat hostil que a més d'ofegar espais de llibertat com a ciutadans és una eina d'opressió nacional, cultural i lingüística implacable.
Una de les principals justificacions que té la delegació de poders i recursos que fem els ciutadans en alguns membres de la comunitat (els anomenats 'electes' i 'funcionaris') és la penalització de l'abús dels més forts sobre els més dèbils. Doncs bé, al nostre país és evident que si aquest fos el criteri de mesura de la bondat de l'Estat, hauríem de concloure que els governs i les administracions publiques han fracassat en aquesta missió, i que, sovint, més que no pas frens a l'abús, els ens i les autoritats públiques en són garants, còmplices o fins i tot impulsores.
Cal un estat per Catalunya per assegurar un millor futur per nosaltres i els nostre fills. No és només una qüestió d’eliminar un dèficit fiscal del 10 per cent del PIB cada any, es tracta d’afrontar amb èxit els reptes de la globalització. De fet, com ha assenyalat l’economista Elisensa Paluzie, disposar d’un estat petit en l’entorn de la globalització actual permet tenir un major creixement i una millor gestió de la diversitat que els estats grans, ja que els estats petits tenen una mida que els permet adaptar-se millor a un entorn canviant. Així doncs, en aquest cas la mida importa, i crear un estat més petit ens afavoreix.
És un tòpic recorrent entre les ments benpensants d’aquest país la crida en favor de l’augment dels sous dels polítics. Argumenten amb aplom que uns salaris més alts atrauran a professionals millor preparats i que, a la fi, l’administració guanyarà en qualitat. Mentida.
El 50 per cent del PIB està en el sector públic, però quants polítics contractaríem per la nostra empresa? És un clam que necessitem líders polítics millor preparats i amb experiència contrastada i reconeguda en el sector privat. És cert que hi ha polítics amb aquestes característiques, però no són els més comuns, i en trobem a faltar. Tenim polítics professionals, però calen sobretot professionals a la política.
El de Zapatero, és clar. Perquè en els darrers quatre anys, el PSOE s’ha acreditat com un destacat partit conservador, desmentint amb els fets les seves autoproclames de progressisme.
Temps enrera, ser progressista significava ser solidari amb aquells que patien, es trobessin prop o lluny (fins i tot a l’Iraq i al Tibet). Significava comprometre’s amb la defensa dels drets humans i de les llibertats, denunciar els abusos dels tirans i dels poderosos, i mobilitzar-se davant de l’horror i l’opressió.
El xec escolar es pot resumir així: l'Estat paga, els pares trien, les escoles competeixen, la qualitat puja i tothom hi guanya. Menys resumidament, el xec escolar és la idea, aplicada a l'educació, que l'Estat ha de garantir la igualtat d'oportunitats entre els seus ciutadans més joves, però no proveir directament el servei, en
Sóc una emprenedora de quarta generació. Sempre he viscut l’ambient a casa de l’esforç, dels moments bons i dels no tant bons, del neguit de tirar endavant el negoci. Això continua sent una constant a la meva vida, ja que tinc la meva pròpia empresa des de fa 15 anys.
Des del punt de vista liberal es podria considerar que les caixes d’estalvi són una anomalia: empreses sense propietari... que funcionen!
La crítica més comuna és que no estan sotmeses a la disciplina de mercat. L’altra crítica recorrent és que no inverteixen prou en l’economia productiva o en els emprenedors.
Com bé apunta el professor Bryan Caplan en el seu llibre "The myth of the rational voter", tenim els polítics que ens mereixem. Quan observem el panorama desolador del nostre parlament i advertim que el 90dels nostres diputats són d’esquerres, no ens hauríem d'estranyar. La causa és, com en tot mercat, el punt d'equilibri entre oferta i demanda.
Una empresa de iogurts ha de vendre aquells que més agradin a la gent, sinó ningú en voldrà i l'empresa en qüestió haurà de tancar les portes. De fet, tots els mercats no monopolistics funcionen de la mateixa manera: la oferta tracta de seduir la demanda amb productes del seu grat amb l'objectiu d'augmentar-ne els compradors i desplaçar la competència.
