Camins llargs, veus endurides
per l'alcohol, el tabac i els crits
d'una memòria sacsejada pel fracàs.
Silencis infinits, sospirs, una manca
quasi absoluta de tendresa
en gestos,  paraules i petons.
Res de carícies, és clar.
Incerteses, un futur indefinit
que s'estén des del present
per advertir-nos que
no cal cercar refugis en la tempesta,
que som tan efímers
com la carn dels cucs
si és que els cucs tenen carn.

Diuen que el temps flueix des del futur
i les gambades són qüestió d'inèrcia,
que de tant córrer sense rumb
acabes arribant a la terra promesa.
Tornaràs a fugir per camins
que ja no recordaves,
sentiràs la bellesa dels paisatges
plens de llum i d'aigua d'un gris sospitós,
pensaràs que tens el cor de préssec
i que res no s'assembla a la vida desitjada.
Conscient que l'alegria és un miracle,
passaràs de la memòria a l'acció,
t'oblidaràs del vent i les tempestes
per venir cap a mi, inexplicablement.

Tot i que no sóc un gran noctàmbul, ahir a la nit em vaig desplaçar a Toledo amb la Inés per assistir a l'actuació de Kella Show Band, la nova formació del meu amic Manolo, Manuel Gómez Allende, guitarrista, informàtic i, per sobre de tot, amant de l'art i de la  vida.

Reconec que la frase admet diverses i festives interpretacions, però en realitat no és res més que un intent de captar la vostra atenció a partir del títol de l'obra de teatre de què vull parlar avui: No te vistas para cenar. És original de Marc Camoletti (1923-2003) i serà representada aquest cap de setmana a Badalona per la companyia El Duende, dirigida per Isabel Pagán.

La Vanguardia va publicar ahir un suplement de 64 pàgines titulat igual que aquest post. A la pàgina 3 s'especificava que s'havia editat amb la col·laboració del Ministeri de Defensa, l'Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial i una sèrie d'empreses del sector: Thales, Insa, Indra, Navantia, General Dynamics, Isdefe, Airbus i Military. A la pàgina 4, la ministra Chacón agraïa al diari "el seu esforç per oferir aquesta visió actual de les nostres forces armades, per donar a conèixer més i millor com treballen els seus milers d'homes i dones per garantir la nostra seguretat dins i fora de les nostres fronteres".

Després de l'interessant debat (o intercanvi d'impressions o com vulgueu dir-li) d'ahir entre un lector enfurismat i un altre més assossegat, penjo la segona part de la crònica d'en Moi sobre la seva sortida del mes d'abril.

Un relat en primera persona escrit pel meu amic Moi. Com que és força llarg, ocuparà el bloc d'avui i el de demà. A més, servirà per inaugurar la secció Va d'Enduro, un petit homenatge als amants de les motos que, com en Moi, gaudeixen del paisatge i respecten la natura.

Les ordenances municipals són les que són i a Madrid no permeten deslligar els gossos en parcs públics. Ja fa tres anys que està prohibit, però fins fa poc no multaven els propietaris que gosaven deixar-los anar. Ara sí que ho fan, amb sancions que poden arribar als 300 euros.

No és cap novetat, però ahir Francesc Bracero en parlava a La Vanguardia i em van cridar l'atenció els resultats d'un informe publicat aquest mateix mes per la firma de seguretat informàtica Symantec, amb entrevistes a 9.000 persones de dotze països: els nens es passen una mitjana de trenta-nou hores mensuals connectats a internet, el doble del que es pensen els pares.

La primera pel·lícula del director brasiler Murilo Pasta, protagonitzada per Mariana Loureiro i Fele Martínez, és d'aquelles que quan llegeixes de què va l'argument de seguida et vénen ganes de veure-la, sobretot si t'agraden les històries de submons fronterers plens de caos, energia i delinqüents.

És un tema recurrent, ja ho sé, però no deixa de sorprendre'm cada cop que en tinc notícia. Ara es tracta de l'empresària britànica Elizabeth Munro, que tindrà el seu primer fill poc abans de complir els 67 anys. Munro, que dirigeix una fàbrica de plàstic a Suffolk, es va quedar embarassada després de rebre un tractament de fertilització assistida, amb l'òvul d'una donant.

Chus Visor, l'editor de bona part dels llibres de poemes de Mario Benedetti, va recórrer a aquesta comparació per defensar l'autor uruguaià, que va morir tres dies enrere, de les crítiques d'Antonio Gamoneda, guanyador del Premio Cervantes l'any 2006. Gamoneda, gens partidari "del llenguatge de la comunicació col·loquial i de la paraula merament informativa", havia qualificat Benedetti de "poeta menor". 

Els dibuixants Fernando Ferro i Fernando Puente i els escriptors José Luis Esparcia i Carlos Lapeña van presentar fa poc a Madrid una nova publicació del seu Corrillo de diletantes, una mena de diari independent que acostuma a oferir una visió gens indulgent de la nostra societat. En aquest cas, aprofundeixen en les migracions, un fenomen que ens afecta o ens hauria d'afectar a tots.

En vaig parlar fa un mes i mig amb més distància que interès, però els anuncis a doble pàgina de Nueva Rumasa continuen apareixent als diaris i ahir em van sorprendre amb un bodegón de algunos de los productos de la división alimentación que, ho confesso, m'està obligant a repetir-me mil i una vegades "no, no, no disposo de 50.000 euros per invertir".

L'economia, els diaris, les empreses i les nòmines es redueixen dia rere dia arreu del món. És com si tot o quasi tot s'anés fent més petit. Ho comentava l'altre dia The New York Times, però molts ja feia temps que ho notaven. "Al pot petit hi ha la bona confitura", ha dit sempre la meva mare. I a pesar que fins fa poc semblava una afirmació contracorrent, les circumstàncies de l'època fan que moltes empreses i comerços deixin de banda la política de "com més gran, millor" i es decantin pels productes que minven.

Com és lògic, la llei dissenyada per lluitar contra les descàrregues il·legals a internet, que ben aviat entrarà en vigor, ha estat molt criticada pels internautes francesos i defensada per la major part dels músics i cineastes.

Píndola postcoital sense recepta i a vint euros.
Quin despropòsit!, brama el PP a pesar
que els que realment hi entenen (clíniques,
científics, grups de planificació familiar)
lloen la mesura: evitarà embarassos no desitjats
i avortaments, reduirà els drames familiars.

Nova Llei d'Educació de Catalunya: PSC, CiU i ERC 
volen blindar el model d'immersió lingüística,
defensar la nostra llengua, ajudar-la a surar.
Quina bestiesa!, exclama el PP; discriminació,
suspens en qualitat i en llibertat, afegeix
en to catastròfic, completament desconsolat.

És com si hagués tornat Aznar, constata Artur Mas,
que potser encara no ha llegit l'últim best seller
de l'ideòleg popular, España puede salir de la crisis,
una reivindicació del llegat del PP, un compendi
de frases tan il·lustratives com les que afirmen
que les polítiques econòmiques socialistes
i els estatuts d'autonomia han debilitat l'Estat.
Fora píndoles postcoitals i fora el català, podria
afegir, ja posats, l'home de les dues mil abdominals
(diàries, no ho oblideu mai), l'atleta optimista
i reivindicatiu que mai no va arribar a marxar.

Ahir al vespre, quan finalment vaig poder fullejar amb una certa calma el diari, en aquest cas El País, i acabava de llegir les declaracions en què l'escriptor britànic Martin Amis afirmava que en certa forma caldria agrair a ETA ("va assassinar Carrero Blanco, l'home que havia de reemplaçar Franco") que Espanya sigui una monarquia constitucional, vaig fixar-me sense voler en el títol que encapçalava la informació de la Feria de San Isidro. "Sentir el toreo es un don". Hauria hagut de deixar-ho córrer, ja ho sé, però la curiositat va poder més i em va dur a l'estat d'indignació que avui em fa parlar d'aquest tema.

Un nen peruà de caràcter difícil i passat gens agradable va de família en família perquè totes acaben rebutjant-lo. Ara viu amb una parella espanyola en règim d'acollida, però quan arriba el moment de decidir si l'adopten tenen molts dubtes i es plantegen tornar-lo. Aquest és el punt de partida de la pel·lícula La vergüenza, escrita i dirigida per David Planell. Té qualitat, interessa i emociona, però em temo que durarà ben poc a la cartellera.

Tot i que encara falta una mica per a l'estiu, la feina que acaba d'aconseguir el britànic Ben Southall em remet directament a l'estació més calenta de l'any. Després d'imposar-se en un esgotador procés de selecció en què han participat més de 35.000 candidats, Southall farà de guarda en una paradisíaca illa australiana. I aquesta és la millor feina del món?, us preguntareu. Potser no, d'acord, però s'assembla força a la que visualitzo en els meus millors somnis.