Estic acostumat a fer aquest camí amb cotxe i normalment, si no tinc una pressa excessiva, acostumo a trigar entre set i vuit hores. Ahir, però, n'hi vaig invertir nou i mitja. Primer, quan amb prou feines acabava de sortir, una trucada del meu amic i editor José Luis Esparcia (collita del 56) em va entretenir -bones notícies- ben bé tres quarts d'hora en una gasolinera quan encara no havia entrat a l'eix transversal. I després, una concatenació de circumstàncies adverses que seria molt llarg detallar però resumiré amb dues paraules: obres i camions a l'A-2. Res insòlit, ja ho sé, però és que ahir tot semblava dissenyat per martiritzar els que, com jo, volíem arribar a Madrid amb cotxe i en un temps raonable. Les obres d'asfaltatge són necessàries i, quan ja les han enllestit, s'agraeixen d'allò més, però és que cada quinze o vint quilòmetres et feien circular per un sol carril amb les aglomeracions conseqüents. Agafes el ritme de creuer (ben poca cosa i ben legal, uns cent vint per hora) i vinga, atura't una altra vegada, i una altra, i una altra. Que ja hi hauria d'estar acostumat? Sí, sí, és veritat, però aquí intervé el segon factor, que ahir va adquirir dimensions insospitades: els camions (dir camioners potser seria més precís, però vaja) que avancen altres camions amb una lentitud exasperant, fent una maniobra que de ben segur els permet guanyar temps però que durant aquella estona -pot allargar-se tranquil·lament, sense exagerar, dos o tres minuts- manté ocupats i inutilitzats per a qualsevol altre vehicle els dos carrils de la via. I no és que em passés dues o tres vegades, que seria l'habitual, sinó set o vuit. I és clar, tens temps per fer-te unes quantes preguntes. Què passa pel cap del camioner que avança, per exemple, en plena pujada, quan s'adona que més que avançar el que fa és anar en paral·lel amb l'altre camió?, què passa pel cap del camioner avançat, o més ben dit del que intenten avançar sense èxit o amb una progressió tan poc convincent que les desenes de cotxes que s'agrupen a la cua del darrere, o millor dit els seus conductors, han de preguntar-se per força què collons estan fent aquells dos? Potser és que quan un camioner ha decidit avançar, per molt que tots els factors objectius donin a entendre que no ha elegit el millor moment ni la millor víctima, ja es tracta d'avançar a qualsevol preu, quasi com un psicòpata, sense importar-li fotre una bona estona els que vénen al darrere?, potser és que quan un camioner que du un camió especialment lent i pesat és avançat per un altre camió una mica més ràpid experimenta un atac d'orgull tan fort que ha de fer tot el que estigui en les seves mans per evitar que l'avancin o com a mínim dificultar tot el possible la maniobra? Suposo que són preguntes sense resposta, que l'únic que importa és la llei de la carretera i que, si condueixes un Peugeot 206, poca cosa pots fer a part d'acotar el cap davant els gegants de l'asfalt.
Inventari de sensacions
|
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosCONTES BASATS EN FETS REALS
GALIZA
LITERATURA
LITERATURA I MúSICA
LUCIDESA, CULTURA I DIVERSIó
MúSICA
PER CAMINS I CARRETERES
POESIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
VA DE VIDA No és cap desig, encara que vinga, sí!, també és un desig per a tothom que em llegeixi. Però de fet em refereixo a la meva manera de començar el mes i, més concretament, el dia. M'he llevat a tres quarts de vuit sense cap necessitat que sonés el despertador i, després de fer-me un suc de taronja amb cinc taronges prou sucoses, he decidit canviar la Devesa per la Vall de Sant Daniel. Bona elecció. Carrer de la Força, Catedral i Sant Pere de Galligants de seguida queden enrere i m'endinso a la vall. Poc trànsit i la sensació que potser sí que sóc en un poble, com resen alguns cartells. Passat el monestir i el cementiri, agafo el camí de terra cap a la Font del Ferro. Passo de llarg per tirar cap amunt i ben aviat travesso per sota el pont de la variant, just a l'alçada d'aquelles dues columnes tan horribles que se situen al final dels túnels quan vas cap a Banyoles. El bosc mediterrani fa pujada, molta pujada, de manera que decideixo que en lloc de fer trenta-un minuts d'anada i vint-i-nou de tornada com tenia previst (la meva idea és acabar sempre una mica més fort del que he començat), opto per arribar als trenta-tres per fer-ne només vint-i-set de tornada, podríem dir que de baixada. Arribo a Can Lliure i després a Can Miravent o un nom per l'estil i, quasi sense adonar-me'n, el cronòmetre marca 33'. Començo la baixada sense ser conscient que la inclinació és brutal. Si no vaig amb compte, sortiré volant sense ultralleuger. Moltes pedres empipadores, però les sensacions són bones i el ritme, força adequat. Arribo a la Força en 25', me n'han sobrat dos. La dona de la neteja està acabant de fregar l'escala i, per no espatllar-li la feina, opto per fer els estiraments i abdominals davant la Pabordia, exposat a la mirada dels pocs vianants que baixen per la Mare de Déu de la Pera.
Nascuts a Girona fa 44 anys, l'Albert i en Josep Maria són dues de les figures més fascinants que he tingut l'oportunitat de conèixer, després explicaré per què. Però seria impossible, o com a mínim improcedent, no aturar-se abans en el fet que són bessons i sempre, crec que per influència de la meva germana, els he conegut mentalment com els bessonets. Un quart de segle enrere, quan ens va presentar el nostre amic comú Gerard, era incapaç de distingir-los. Menteixo, perquè l'Albert portava ulleres i potser es pentinaven una mica diferent. Però en realitat els veia completament iguals, tan idèntics que si s'haguessin intercanviat ulleres i pentinat mai no ho hauria descobert. Això al principi, és clar. Amb el pas del temps ja tenia menys dificultats per identificar-los sense dubtar més d'una mil·lèsima de segon i, a més, coneixia molt millor els seus caràcters, força semblants en algunes coses i molt diferents en d'altres. Però ara no m'enrotllaré pas amb una descripció exhaustiva dels seus perfils psicològics, no patiu.
Per què parlo avui de l'Albert i en Josep Maria? Per la senzilla raó que hem esmorzat junts al carrer Ballesteries i em ve de gust remarcar la complexitat i grandesa dels seus interessos, la seva capacitat per penetrar en les qüestions essencials i renunciar als discutibles i narcisistes beneficis de mirar-se el melic. Sempre atents a l'actualitat política, als moviments de la societat desorientada on hauran de créixer els seus fills, els bessons gironins –personatges anònims per vocació però populars per carisma genètic i adquirit– perseveren dia rere dia en un creixement intel·lectual que no té límits i es nodreix de totes les fonts d'informació al seu abast, cada cop més nombroses i diversificades. De tota manera, igual que el gran Kapuscinski, l'Albert i en Josep Maria sostenen que, avui en dia, per entendre cap on anem no cal fixar-se en la política, sinó en l'art. L'art que, amb gran anticipació i claredat, indica el rumb que està prenent el món i les transformacions que es preparen. Un cop caigudes les grans ideologies unificadores i en crisi tots els sistemes de valors i de referència apropiats per aplicar universalment, els bessons gironins consideren -o això m'ha semblat entendre mentre esmorzàvem- que només ens queda la diversitat, la convivència d'oposats, la contigüitat de l'incompatible. Admeten que de tot plegat se'n pot derivar una conflictivitat oberta i sanguinària, arcaica, però també obren una porta a l'optimisme en afirmar que podria sorgir un lent aprenentatge de l'acceptació del que és diferent, de la renúncia a un centre, a una representació única. Són persones lúcides, aquests bessons gironins. Intel·ligència, sí, però també molta intuïció, capacitat d'anàlisi i criteri, molt de criteri. I ara potser seria el moment oportú per explicar per què els trobo tan fascinants, sense que el que diré, sisplau, s'interpreti com element determinant en totes les opinions que acabo d'exposar: l'Albert i en Josep Maria formen part del selecte grup de persones que han llegit tots els meus llibres. Suposo que, després d'obtenir aquesta valuosa informació, no us escandalitzareu si encara els dedico tres adjectius més: intrèpids, generosos, herois!
Hi ha moltes formes de començar el dia, però sovint ens deixem dur per les rutines i repetim els mateixos moviments de forma mecànica, quasi sense pensar. Jo sóc dels que, sense adonar-me'n, acostumo a fer les mateixes coses en el mateix ordre, de manera que de vegades, al cap d'una estona, no sabria dir si he fet o deixat de fer alguna cosa.
Avui, però, he començat el dia amb una novetat. No ben bé des de l'inici, perquè m'he llevat, afaitat, dutxat, vestit i esmorzat exactament igual que sempre. I també he entrat al garatge amb la bossa del gimnàs i la cartera de la feina penjades a l'esquena i, després, he obert el portaequipatge del cotxe per desar-les allà, com sempre. La novetat s'ha produït quan, en abaixar la porta del darrere ho he fet amb tan poca traça, no sé en què estaria pensant, que l'efecte ha estat similar al d'una agressió amb una barra de ferro o, millor encara, amb algun objecte punxant. Vull dir que en tancar la porta m'he colpejat el front tan fort que he caigut d'esquenes i m'hi he estat una estona, intentant pensar què havia passat. Quan he comprès que ningú no m'havia atacat, que tot era cosa meva, he recuperat les ulleres del terra i m'he incorporat per entrar al cotxe i mirar-me al retrovisor. Tenia un trau força profund i sagnava. De fet, tenia la cara plena de sang, la samarreta tacada, tot l'aspecte d'haver estat apallissat. Una bona estona després, quan ja m'havia netejat i desinfectat la ferida, he deixat de sagnar per tornar a les rutines, que avui, per descomptat, incorporen una pregunta nova per part dels companys: - Què t'ha passat? La primera vegada ho he explicat amb tot luxe de detalls, la segona i la tercera amb una miqueta més de concisió i les altres, totes les altres, amb una sola frase, un resum tan precís com enigmàtic: - Ja ho veus, un trau de bon matí. Tots estem condemnats a morir, ja ho sabem, però és poc habitual que parlem del tema i, si ho fem, acostumem a despatxar-lo quasi de puntetes, no fos cas que ens dugui mala sort. Som fràgils i en qualsevol moment, sense que depengui en absolut de nosaltres, el nostre pas per aquest món, per això que anomenem vida, es pot veure interromput de sobte, sense previ avís ni possibilitat de retorn, independentment de l'edat, salut, posició econòmica, nivell de felicitat (imaginem per un moment que és possible mesurar-la) o qualsevol altra variable. Ja ho sabem, que ens morirem tard o d'hora, però hi pensem ben poc. En la major part dels casos, només reflexionem o filosofem sobre el tema quan ens toca de prop, quan desapareix (no és un enigma, la mort, al cap i a la fi?) una persona coneguda o estimada.
A que ve, parlar d'això per encetar la setmana? Per desgràcia, ja us ho podeu imaginar, és conseqüència de tres morts que m'han sacsejat l'ànim de divendres a diumenge. La primera, d'un ancià que només coneixia de vista i va patir un infart en ple carrer. Una noia li va fer el boca a boca i de seguida va aparèixer una ambulància per intentar reanimar-lo. Tot va ser inútil. He dit ancià? Sí, devia tenir setanta anys i escaig, però feia la impressió que en viuria molts més. La segona, una coneguda de cinquanta anys que ja en feia uns quants que patia un càncer i finalment, després de mostrar un coratge i un estat d'ànim excepcionals, una lucidesa superior que fins i tot li permetia bromejar sobre el seu estat o parlar amb una naturalitat absoluta de la fi imminent, ha acabat caient davant l'ímpetu de la mort. Poques setmanes abans, ella mateixa es va encarregar de treure'ns l'esperança que se'n sortiria. I la tercera, potser la més cruel si és que la mort admet gradacions d'aquest tipus, un noi de dinou anys, nebot d'uns parents llunyans, que la matinada del dissabte va ser degollat a la sortida d'una discoteca després d'una discussió que ni tan sols havia provocat. No era gens conflictiu ni s'anava ficant en baralles. Només havia sortit a divertir-se amb uns amics i de cop i volta, sense cap motiu, va caure en un parany mortal. Sembla que ens agrada molt fer reflexions post mortem, però no és gens habitual que pensem en aquest darrer (?) pas amb naturalitat a pesar que, de ben segur, fer-ho ens ajudaria a estar més preparats per afrontar-lo. No dic que haguem de viure amb la sensació que en qualsevol moment s'acabarà tot, però potser sí que podríem fer un esforç per relativizar les coses i aprendre a distingir les que realment tenen importància.
Teatre, bellesa, misteri i modernitat. Aquests quatre temes, que segons els experts són fonamentals en l’obra de l’artista txec Alphonse Mucha, un dels pares del disseny gràfic modern, podrien ser també els eixos de la vida de l’Alícia. No em refereixo pas a la del país de les meravelles, ni tampoc a la de Pell de Cilici. L’Alícia de qui parlo, amiga meva des de fa anys, ni es diu realment Alícia ni protagonitza cap novel.la, tot i que de ben segur proporcionaria un munt d’arguments interessants que, en mans d’un bon narrador, podrien desembocar en relats demolidors. Ahir vam dinar plegats i, com m’havia promès, em va dur dos regals magnífics: el CD de La solitud del corredor de fons, de Tony Richardson, i el llibre Firmin, de Sam Savage. Sap que llegeixo menys del que hauria de llegir i veig menys cinema bo del que hauria de veure. Per això, de tant en tant, em truca per fer-me presents d’aquesta mena, preguntar-me com em va i, quan ja li he resumit la meva vida en dues o tres frases maldestres, explicar-me coses seves, un devessall d’anècdotes de tota mena que acostumen a combinar lucidesa i melangia, dubtes i frustració. Sí, frustració, perquè a pesar de tenir-ho tot per ser feliç (és jove, atractiva, simpàtica i fins i tot, sense exagerar, intel.ligent), l’Alícia sembla condemnada a una insatisfacció permanent que neix de la seva voracitat vital. En què consisteix aquesta voracitat? Ja en parlaré un altre dia, perquè l’Alícia bé pot servir-me per parlar de les paradoxes existencials a través d’episodis en què, per sobre de tot, preval la voluntat d’aprofitar cada moment com si fos l’últim.
Quan estem enamorats, a molts ens agrada pensar que sempre estimarem l’altra persona, que sempre ens estimarà i estarem junts “fins que la mort ens separi”. Però hi ha gent que, fins i tot en plena efervescència amorosa i passional, acostuma a recórrer a frases tan categòriques com: - Tot s’acaba - L’amor no és etern - Avui t’estimo, però demà vés a saber - Som mortals i dinàmics. Com vols que et prometi amor etern? Quan ahir vaig anar a córrer amb un company de gimnàs (l’anomenarem Sam) no em pensava que parléssim de res, però el ritme va ser prou suportable com per xerrar tota l’estona. En Sam ve d’un país llunyà i no hi ha cap possibilitat (crec) que em llegeixi en català, però precisament per això, per si de cas, l’anomeno Sam. Està feliçment casat i em parlava amb molta il.lusió de la seva dona, dels temps que porten separats, dels seus plans de futur... Fins que se’m va ocórrer fer-li una pregunta: - Deu ser dur, no, estar separats tant de temps? - Sí, es fa molt dur. I llarg. Però l’estimo tant que tot es suporta. Perfecte, vaig pensar. En Sam era dels meus. Tampoc no concebia la possibilitat de viure sense la seva estimada! Animat per aquest pensament, li vaig preguntar: - I com viviu el dia a dia? Us truqueu sovint? - Sí, em truca cada dia. - I no us envieu correus electrònics? - També, també. Els seus ulls brillaven d’una manera estranya. No vaig gosar preguntar-li res més, però no va caldre. - Saps què passa? –va preguntar mentre esbufegava. - Què? - Pateixo molt. Em fa patir el que pugui fer mentre jo sóc a milers de quilòmetres. No hi havia dubte, en Sam era dels meus! - És normal, però has de confiar en ella –vaig dir.- Cal tenir paciència, pero ja veuràs que valdrà la pena –vaig afegir encara. - No sé, no sé... (No sé? Com podia tenir dubtes si era dels meus?) - És que les temptacions són molt fortes, saps? - Potser sí, però has de confiar en ella. - El problema no és ella... sóc jo. - Tu? - Sí. Em sento sol. Estava a punt de dir-li que era normal, que si estimes algú és normal trobar-lo a faltar a totes hores i bla, bla, bla, però va tallar-me per anunciar: - He conegut altres dones a través d’una pàgina d’Internet. Així em mantinc distret i no penso tant en la meva. - Però i ella?, has pensat en ella? –vaig exclamar, perplex. - Tots els dies. No t’he dit que l’estimo? - I com pots anar amb altres dones? - No se n’assabentarà pas, no pateixis –va dir, convençut. Vam continuar corrent una estona en silenci i després vam parlar d’afers més banals. Però jo no podia deixar de pensar que el cas d’en Sam no deu ser cap excepció, que fins i tot molts dels que semblen embogir per amor són capaços d’actuar de forma incoherent. De quin grup formeu part, vosaltres? En Gomis (li direm Gomis) és jubilat i dedica el seu temps lliure a qüestions quasi intrascendents. Viu en una ciutat de més de cent mil habitants i avui no té cotxe, perquè encara és al taller a l'espera del dictamen del pèrit després de la patacada que va rebre un mes enrere i que, per sort, no va tenir cap conseqüència greu per al seu estat físic. En Gomis intenta enllestir un treball per a l'associació de jubilats, però l'ordinador va molt lent i es penja cada dos per tres. El seu fill és informàtic, però està massa ocupat per ajudar-lo.
Després d'esmorzar, metòdic com sempre, en Gomis mira l'agenda. El més urgent és trucar a Hisenda per consultar una dada i acabar la declaració de la renda. Un altre tema pendent és resoldre un problema amb unes quotes de comunitat d'un altre pis. Té apuntats un parell de telèfons. Al primer es fa un fart de parlar amb un ordinador sense cap resultat. Sembla que sí, però sempre acaba sent que no. Ja ho provaré més tard, decideix emprenyat. Al segon telèfon, passa d'una veu a l'altra durant ben bé cinc minuts fins que, finalment, contacta amb la persona que sembla que pot aclarir-li els seus dubtes. Li diu "un segon" però ha d'esperar-se set ó vuit minuts més fins que l'escolta. Parla més d'un quart d'hora i l'interlocutor sembla molt interessat. Fins que, en acabar, li diu que ell no pot ajudar-lo, que millor que vagi als jutjats. En Gomis intenta consolar-se amb la seva dona. Explicant-li les seves penes, no penseu que va més enllà. Ella li respon que no cridi tant, que despertarà la nena que encara dorm. També li demana que tanqui la porta. Decideix posar-se el xandall, les vambes i la gorra, que fa sol. Agafa la màquina fotogràfica (digital, és clar) i li diu a la dona: "Me'n vaig". "A on?", pregunta ella. "Al carrer, a emborratxar-me", afirma amb la intenció de provocar el seu interès. "Que et vagi bé", respon ella. No és tan greu. Sap que només beu cervesa sense alcohol i, si de cas, vi amb gasosa als dinars. A més, el bar de la cantonada està tancat. No tenia prou clients. El carrer és molt brut, amb papers, llaunes i ampolles pertot arreu. Sort que les papereres son a prop, però la majoria buides, lamenta en Gomis. Mentre es distreu amb les parets plenes de pintades, camina cap a l'estació i observa que han trencat una tanca metàl.lica per creuar a l'altre costat de la via. A la barrera artificial que van fer per separar-la dels polígons només queda un arbre, mig mort, dels cent i escaig que van plantar. L'estació sembla més neta, però és pura aparença. El terra és tacat de greix i fa pudor a fregits i pixats. Els grafits han desaparegut, per poc temps, pensa en Gomis. No sap ben bé per què, però està una mica deprimit. Sort que una veueta interior li diu: "I tu quins problemes tens, comparat amb els milions de persones que avui no poden ni menjar?". Torna a casa penedit, disposat a valorar el que té. L'ordinador ja funciona, la nena s'ha despertat i la dona li pregunta si vol menjar algun cosa. Coneix la seva debilitat pel pernil o el formatge a mig matí. Torna a ser feliç, quasi tot li surt bé. Potser avui mateix el trucaran del taller... Ho he posat entre cometes per aclarir immediatament que la frase no és meva i que ni hi estic d'acord ni subscriuria una afirmació tan genèrica, injusta i estúpida. Però sí que tinc ganes d'explicar una anècdota que vaig viure mesos enrere al gimnàs de Madrid que freqüentava en aquella època.
Acabem d'entrenar al gimnàs amb en Rubens i ens dirigim als vestidors amb la intenció de dutxar-nos abans de tornar a la feina. És migdia i tan sols hi ha dos paios més. Xerren sobre les seves respectives feines, relacionades amb la pastisseria industrial. Apassionant, penso. Però nosaltres estem tan esgotats que no tenim ganes de parlar de res i ells criden tan fort que és impossible no sentir-los. Parlen d'algunes particularitats de la feina, dels companys, dels viatges... Per alguna raó que se m'escapa, senten la necessitat d'esgargamellar-se cada cop més, de manera que puc sentir-los a pesar de trobar-me sota la dutxa. En el precís instant en què m'ensabono els cabells, un d'ells diu (en castellà, però prefereixo traduir-ho): - Encara que sembli mentida, on tinc molts bons clients és al País Basc. - Ah sí? -respon l'altre.- I saps on els agraden molt els dolços? A Catalunya. - Potser sí... -replica el primer .-però Catalunya és plena de fills de puta -afegeix. En Rubens, que s'està dutxant al meu costat, obre uns ulls com taronges, i més encara en veure´m sortir de la dutxa ben xop i amb el cap encara ensabonat. No porto ulleres, però no em calen per comprovar que l'escena promet. S'ha fet un silenci tens, que es tensa encara més quan, sense tovallola ni res, deixant-ho tot ben moll, m'apropo a l'individu que ha deixat anar la frase que dóna títol a aquest post. Té una panxa gegantina i no deu passar del metre setanta, però estic tan emprenyat que crec que li diria alguna cosa encara que fos una rèplica de Shaquille O'Neal, el poderós pívot de 2,16 i 150 quilos. Quan ja em resulta difícil allargar més el silenci li dic: -Podries repetir el que has dit? Sembla acollonit. Juraria que tremola, però quasi no veig res. - Què? No, no... Jo no... - El que acabes de dir, no sé què dels catalans. És que jo sóc català, saps? - No. no... Jo no... -Tu no què? -Perdona, perdona! En cap moment he volgut insultar-te. -No ? I als meus compatriotes tampoc? -pregunto, crescut i amb la clara intenció de provocar-lo. -No, no... Tampoc. -I per què has dit que el meu país és ple de fills de puta? -No, no... De debò que no volia dir-ho. -No? -No, són coses que es diuen, però de debò que no. -Tranquil. No passa res. Només volia aclarir-ho -li dic, perquè ja no sé com posar fi a la situació i acabo d'adonar-me que, com no podia ser d'una altra manera, encara estic despullat i amb el cap ensabonat, en una posició ben galdosa. -Val, val, perdona, de debò que ho sento -diu ell. En Rubens, que ja està mig vestit, manté els ulls oberts de bat a bat mentre torno a la dutxa per treure'm el sabó. El silenci, sepulcral, es manté fins que acabo d'eixugar-me i comprovo que aquells dos ja no hi són. -Em pensava que el mataries -diu en Rubens. -Per què? Perquè sóc un fill de puta més? Riem com bojos una bona estona mentre escarnim aquell paio. Però ara que en Rubens no hi és he de confessar-vos que em pregunto com hauria actuat si, en lloc de ser una baldufa camacurta, hagués estat un Shaquille O'Neal. Saps què és l'amor o només saps què és la passió? Saps què és fingir o només penses en tu? Voldries conèixer l'amor? Oblida la passió. ¿No vols continuar fingint? Busca't a tu mateix. He passat per amors viscosos i odis inconstants, amistats absurdes i buits perplexos. He viscut abandonaments recurrents, temps coexistents i malalties immortals. També he vist famílies només aparents, sols gens lluminosos, nàusees evitables, cossos incorporis i boques sense llengua. La llista de contradiccions (aparents) seria ben llarga, però acabaré dient que vinc del costat del desert, de la set intuïtiva, que em deixo commoure per l'aigua i la gent, que sé dir que sí, però també que no. Ens vam trobar fa pocs mesos al carrer de Santa Clara de Girona i vas aturar-te a saludar-me, amb l'amabilitat de sempre. No feies bona cara, però ni vaig sospitar que estiguessis greument malalt. Ara llegeixo que no hi ets i em vénen ganes de plorar, perquè les poques estones que vam coincidir van ser intenses i memorables.
Per això et dedico un petit text, per si pots llegir-lo allà on siguis:
La mort és un home gran, amb l'esquena geperuda i el cap cot, que treu les herbes d'un jardí. La mort -aquest home gran- porta guants grisos i un petit càvec. Els núvols negres del cel anuncien que d'aquí a un parell d'hores, quan intenti travessar la riera amb el cotxe, la seva vida estarà preparada per acabar. Si algú hi té algun interès, pot llegir el que va escriure el 30 de juliol en resposta a un poema de Pavese que vaig tenir la gosadia de penjar (el 21 del mateix mes) en castellà. Sembla que aquest paio i Pavese eren molt amics (l'anomena, presumptuosament, "en Cesare" sense adonar-se, pobre idiota, que fa el més espantós dels ridículs) i també sembla que, segons el seu parer, jo hauria hagut de posar el poema en anglès. Puc acceptar aquesta opinió, però no que insulti la meva mare, ni tampoc a mi.
Aquest covard (segur que es cagaria a les calces si em trobés cara a cara, cosa que no descarto provocar) oblida que al nostre país encara hi ha molta gent que domina millor el castellà que l'anglès, i també oblida les normes de respecte més elementals en pretendre imposar-me la llengua en què he de penjar els poemes d'en Pavese. Si em passa pels collons fer-ho en castellà (per la senzilla raó que tinc aquest llibre, com tants d'altres, en aquest idioma i em semblava absurd perdre el temps traduint-lo al català) ho faré les vegades que vulgui i, si no li agrada, que no em llegeixi. Què coi hi feia, llegint-me? Es dedica a rastrejar la xarxa a la recerca de presumptes botiflers o què?
Em sap greu retornar al bloc d'aquesta forma tan desagradable, però encara ho és més que un covard desconegut tingui els pebrots de posar-me etiquetes que no em corresponen de cap manera. Probablement, gamarús (si és que m'estàs llegint i has arribat fins aquí), hauré fet molt més que el que tu faràs en la teva puta vida en defensa de la llengua catalana. Jo, com a mínim, visc en el que tu, d'acord amb la teva limitada visió del món i de les coses, anomenaries territori enemic, i ja fa anys que intento fer-hi pedagogia (a petita escala, per descomptat) sense faltar al respecte a ningú.
I ja que he fotut tot aquest rotllo en el meu primer dia de feina, aprofito per preguntar a terceres persones que passin per aquí: què en penseu, de tot això?, creieu que cal arribar a l'extrem de no escriure res en castellà o, pel contrari, penseu que convé fomentar el respecte per totes les llengües i, per sobre de tot, la llibertat individual? |
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |