Tot i que una amiga m'ho va explicar l'altre dia, no pensava comentar-ne res. Però avui, en llegir la versió de l'Ajuntament, no puc resistir-me a parlar d'una actitud que, es miri com es miri, és vergonyosa i constitueix una falta de respecte a les persones que van enviar originals al Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils.

El text que l'escriptor i periodista quartenc Miquel Pairolí va escriure perquè Lluís Freixas el llegís al seu enterrament: NO HA ESTAT UN SOMNI, NO.

Ha arribat l'hora de desballestar-te. La teva fulla de serveis marca 215.336 quilòmetres, més de 21.500 a l'any. Abonyegat quasi des del principi, he d'admetre que fins a l'últim moment has mantingut l'efectivitat. Sumem molts viatges, moltes vivències. Ibèria, per descomptat, però també França i Itàlia. Ja ni recordo quantes dones m'has conegut, ni tampoc les vegades que m'has vist plorar, però no dubto que si parlessis podries explicar-me històries prou saboroses. Has dut el meu fill, els meus pares, la meva germana, un munt d'amics i amigues i autoestopistes de tota mena. Has avançat sota pedregades brutals i amb un sol que fonia l'asfalt. Pel fang, per la neu, pels rierols, la platja i la muntanya, per camins impossibles que sempre ens acabaven duent on volíem. I tot amb només 78 CV. Ara ja està. Et convertiran en ferralla i jo et substituiré per un Citroën C4 nou de trinca. De 110 CV. D'un roig babilònia que de cap manera, t'ho prometo, em farà oblidar el teu blau fosc, la teva eterna resistència als cedés i la climatització, una forma de funcionar que sovint em feia pensar que estaves fet per a mi. Bon viatge.

Ho sento, però no tornaré a la teva fleca. És una decisió intranscendent per al futur del teu negoci, ja ho sé. De cap manera vull perjudicar-te econòmicament, només tinc ganes de perdre't de vista. I em ve de gust comunicar-te (és un dir: dubto que llegeixis mai aquest post) que no tornaré a trepitjar la botiga que regentes. Feia temps que suportava estoicament la teva eterna cara de pomes agres, però avui, no fa ni un parell d'hores, he dit prou.

Ja estaven molt més gastades del que recomanen els experts -calculo que, pel cap baix, acumulaven mil cinc-cents quilòmetres-, però eren les Adides amb què havia corregut la meva darrera marató, a Donosti, i mai no trobava el moment de desfer-me'n. Dissenyades per a pronadors de més de noranta quilos, eren tan estrambòtiques (altes, amples, d'un taronja pujat de to amb esquitxos d'un blanc gastat que contrastaven amb el vermell sang dels cordills) que potser m'hagués plantejat desar-les per sempre més. Ara ja no podrà ser.

La Plaça del Vi o, millor dit, la gent que omple la Plaça del Vi, demana canvis. En el sistema polític i econòmic, en la vida que ens ha tocat viure. M'hi apunto. Jo tampoc no estic content amb la banca, ni amb la classe política, ni amb la gestió de la crisi econòmica. Ara caldrà que algú concreti les reivindicacions. Que més enllà de l'evidència que això no funciona ens digui com ha de funcionar.

Ja ens esperàvem moltíssima gent, però mai no ens haguéssim imaginat que la presentació  aquest dijous a Girona de Mossos d'Esquadra. Com és i a què s'enfronta la policia de Catalunya, el primer llibre del meu amic Jofre Montoto (Barcelona, 1970), despertés tanta expectació. Tot i que la Policia Local ha activat el dispositiu de les grans ocasions, el carrer Hortes ha quedat col·lapsat des d'una hora abans de l'inici de l'acte, que ha omplert de gom a gom la Llibreria 22. La majoria de les persones interessades a seguir la presentació s'han hagut de conformar amb veure-la des del darrere de l'aparador, però dubto que hagin sentit res: els clàxons i la cridòria no han cessat fins que Montoto, que s'ha afartat de signar llibres, ha pujat a la seva Yamaha per tornar a Barcelona.

Aviat farà nou mesos que vaig tornar a Girona i començava a témer que les obres a l'edifici del costat s'eternitzarien, que l'estàtua de Subirachs estaria tapada per sempre més, que el primer tram de l'escalinata de la Pujada de la Catedral quedaria cobert pels segles dels segles per aquell horrible ciment. Però avui, ara mateix, m'acaben de dir que s'acaben les obres!

No va ser casual, no, que ens coneguéssim en una exposició de fotos d'Agustí Centelles. Ni que en començar a xerrar, no sé ben bé per quin motiu, sentíssim la necessitat de continuar fent-ho durant deu hores que se'ns van fer tan curtes que, en separar-nos, l'única excusa raonable era que si l'endemà es mantenien aquelles espurnes lluminoses que vèiem en l'altre hauríem de començar a plantejar-nos que allò nostre anava de debò.

El Bukowski català, un bon amic meu que de tant en tant escriu poesia i assaja cops de boxa davant el mirall, va explicar-me l'altre dia què va dir-li a la seva darrera parella en dir-li adéu. Va ser fa sis mesos, poc més de sis mesos, afirma en Buk. Deixaré que parli ell.

Porto quasi un mes sencer sense córrer, però això no impedeix que em llevi a les cinc del matí de diumenge amb la intenció d'esmorzar frugalment (un plàtan, dues nous, dues galetes de xocolata) i agafar una mica d'energia per córrer la mitja marató de Barcelona. En Gerard m'ho va proposar fa uns dies i vaig ser incapaç de dir que no. Sempre m'han agradat els reptes complicats, suposo.

Estiu de 1998. Xantal i el seu amant assaboreixen un pastís de Belém mentre passegen amb el tramvia 28 (el groc) pels carrerons de Lisboa. Pugen i baixen, miren i remiren, fan  fotos i més fotos. Fins que a les sis de la tarda entenen que no poden demorar més la seva tornada a l'hotel.

Més que lleialtat, és amor. Estimo aquesta platja, aquesta llum, cada gra de sorra i cada pi. Assegut a les roques, deixo que la tramuntana em refresqui els pensaments mentre intento desxifrar els missatges del vent.

Hivern de 2011.  L'Esther acaba de nedar un quilòmetre a la piscina de Sant Ponç. Camina amb pas vigorós fins al barri vell. Pel camí, compra un parell de croissants de xocolata i un cacaolat de litre.

Barcelona, hivern de 1985. Gran nevada. El trànsit ferroviari queda col·lapsat, però després de no sé quantes hores aconsegueixo arribar a Girona. Els carrers semblen una pista de patinatge. Avanço amb moltes precaucions. Les cames em trontollen. Tinc les mans gelades i moltes ganes d'arribar a casa.

A la tardor de 2006, mentre baixava les escales de la Catedral de Girona, la mare de l'Esther va rodolar al llarg d'un tram sencer. No es va fer ni una rascada. Els testimonis asseguren que, després de mirar a banda i banda, va actuar com si no hagués passat res.