No tenia previst interrompre la sèrie Viagra per a escriptors frustrats, però quan ahir vaig sentir que el rei Joan Carles (per cert, no li hauríem de dir Juan Carlos si convenim que el nom de Carod és Josep Lluís aquí i a la Xina?) destacava la qualitat de la sanitat pública catalana i madrilenya, em va començar a entrar la mala llet i vull deixar escrits dos, no, tres apunts molt breus.

És un tema recurrent, ja ho sé, però no deixa de sorprendre'm cada cop que en tinc notícia. Ara es tracta de l'empresària britànica Elizabeth Munro, que tindrà el seu primer fill poc abans de complir els 67 anys. Munro, que dirigeix una fàbrica de plàstic a Suffolk, es va quedar embarassada després de rebre un tractament de fertilització assistida, amb l'òvul d'una donant.

Ahir al vespre, quan finalment vaig poder fullejar amb una certa calma el diari, en aquest cas El País, i acabava de llegir les declaracions en què l'escriptor britànic Martin Amis afirmava que en certa forma caldria agrair a ETA ("va assassinar Carrero Blanco, l'home que havia de reemplaçar Franco") que Espanya sigui una monarquia constitucional, vaig fixar-me sense voler en el títol que encapçalava la informació de la Feria de San Isidro. "Sentir el toreo es un don". Hauria hagut de deixar-ho córrer, ja ho sé, però la curiositat va poder més i em va dur a l'estat d'indignació que avui em fa parlar d'aquest tema.

El president del PP, Mariano Rajoy, va recórrer al Facebook per preparar la seva participació al programa Tengo una pregunta para usted, emès ahir a la nit per TVE. "Si poguessis participar, què em preguntaries?" és la frase que va penjar en aquesta xarxa social perquè els seus amics (més de 14.000, per cert) l'ajudessin a sortir ben parat de l'interrogatori al plató televisiu, on fins a cent persones podien fer-li preguntes sobre qualsevol tema.

Només volia comprar un mòdem USB que em permetés connectar-me a internet des de qualsevol lloc, però deixant de banda el petit disgust que vaig endur-me en constatar que encara anava més lent que amb la banda estreta de casa, ahir vaig aprendre que un tècnic, en aquest cas una tècnica, pot arribar a ser amable fins a l'exasperació. Però més que amable, ara que hi penso, podria definir-la com cerimoniosa, protocolària, quasi robotitzada.

La britànica Jade Godoy, de 27 anys, es casarà i morirà davant les càmeres. Després d'una llarga trajectòria televisiva, iniciada al 2002 amb la seva entrada a la casa de Gran germà, li han diagnosticat un càncer. Els metges calculen que li queden sis setmanes de vida i Jane, coherent fins al final, ha decidit casar-se aquest diumenge en un luxós hotel rural d'Essex. La cerimònia serà televisada, igual que tot el que faci fins a la mort.

Un concursant de no sé quin programa televisiu acaba d'abandonar-lo després de difondre's que temps enrere va assassinar els seus pares. L'Ertzaintza ha detingut un noi de disset anys acusat d'agredir brutalment els seus progenitors després d'irrompre, encaputxat, a la seva pròpia casa. Podrien ser dos fets aïllats, quasi segur que ho són, però em serviran per parlar dels crims comesos per fills que han elegit els pares com a víctimes.

És possible que els comentaristes de bàsquet de Telemadrid es comportin com aficionats cridaners i maleducats?, i que fer-li l'ullet al president Obama durant la desfilada d'investidura comporti una suspensió de feina de sis mesos?, i que treballadors de Pirelli a Manresa s'assabentin que estan acomiadats a través dels guàrdies de seguretat que els barren el pas quan arriben a la feina?

Josef Fritzl, l’escarceller d’Amstetten, es queixa del mal tracte que rep de la premsa i assegura que no és tan dolent com diuen perquè hauria pogut ser molt més cruel: “No sóc un monstre; hauria pogut matar-los a tots i ningú se n’hagués assabentat”.

Vist així, des d’aquesta lògica implacable, hauríem de donar-li la raó. Sí, Josef, sí, hauries pogut ser més dolent. Matar-los a tots.

Ben mirat, també hauríem de tenir en compte que Josef va decidir dur la seva filla-néta Kirstin a l’hospital “per salvar la seva vida”. Si partim d’aquest gest, convindrem que Josef és un benefactor, un bonàs que no es mereix tants comentaris desagradables. Pobre, Josef, ell que sempre vetllava pel benestar de la seva família!

Conscient de la injustícia que s’està cometent, el seu advocat intenta ara que l’estat mental de Josef serveixi d’atenuant a la seva condemna perquè no ingressi a la presó, sinó en un psiquiàtric. De fet, alguns especialistes contractats pel lletrat afirmen que Josef no és responsable dels seus actes, que té una visió distorsionada de la realitat.

Ell és bo, no ho oblidem. El seu únic problema o, millor dit, la seva principal motivació, és exercir el poder. I potser no n’és ple el món, de gent així? Tan greu és que Josef demanés a les putes que freqüentava que li diguessin professor? O que li agradés donar ordres i tractar-les com a nenes petites mentre mantenien relacions carnals en una cel.la fosca i sinistra? Pobre Josef! “Això ho fa més gent de la que us penseu”, es queixarà amb raó. “O potser posarieu la mà al foc per aquell veí ja maduret que conviu en harmonia amb la seva dona? Esteu completament segurs que no manté amagada al soterrani una filla ja grandeta que li ha donat uns quants fills-néts que no han vist mai la llum del sol?”

“I què tindria de dolent?”, es preguntarà Josef. “Jo mateix ho he fet durant un grapat d’anys i sempre he tingut la sensació de fer el que pertocava, de ser bo i vetllar per la meva família. Per això vaig dur la meva filla-néta a l’hospital i ho tornaria a fer totes les vegades que calgués, perquè l’estimo, sentiu?, l’estimo i no vull que li passi res dolent. Jo només volia protegir-la de la crueltat del món exterior, d’un entorn hostil on vés a saber què li hauria succeïtt. No faríeu vosaltres el mateix, per les vostres filles-nétes? O potser les exposaríeu als terribles perills d’allà afora: segrestadors, violadors... vés a saber amb què es podrien trobar”.

L’Executiu austríac estudia ara  endurir la legislació sobre els delictes sexuals, però de ben segur que si Josef se n’assabenta exclamarà: “En aquest país no hi ha justícia! Com poden acusar-me de violar la meva prole si el que sempre fèiem era l’amor, si els estimava i estimo tant que ni tan sols vaig matar-los!”