No, perquè sé que així és impossible trobar-te.
Et deixaré així, com oblidada,
pensant en altres per no pensar en tu,
però pensant en tu;
a qui vull enganyar?
Inventari de sensacions
|
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosCONTES BASATS EN FETS REALS
GALIZA
LITERATURA
LITERATURA I MúSICA
LUCIDESA, CULTURA I DIVERSIó
MúSICA
PER CAMINS I CARRETERES
POESIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
DIVAGACIONS Rere la pena sempre hi ha esperança, resorgeix l'alegria i continuen brollant els versos. però tots coneixem microclimes que semblen estimular la concentració de gent interessant, llocs amb la màgia precisa per reunir éssers humans que valguin la pena. I ara ja no sé si podré sobreviure lluny de Bakhtapur, Siding i Pokara, en una realitat que no contingui aquells ulls foscos i oblics, portadors de mirades, silencis i complicitats que res tenen a veure amb el caos que m'envolta.
En plena depressió per la tornada a la feina se m'acut una idea absurda, cruel, mortificant: fer un llistat de coses que m'agraden. No és una llista llarga ni exhaustiva, però servirà. M'agrada la vida contemplativa, escoltar música, olorar la terra i la sal. M'agrada no fer res, banyar-me nu de matinada, quan la fressa de les ones ho domina tot i la ciutat queda lluny, molt lluny. M'agrada viure lentament, sense objectius ni presses, sense ningú pendent del que faig o deixo de fer. M'agrada somiar que no espero res, que no tinc por de res, que sóc lliure. Imatge i gestos. Teatre. Girem com si busquéssim una línia que no és recta ni ordenada. Busquem novetats a pesar de saber que són més velles que nosaltres, que la naturalesa ens supera, que la raó hauria d'estar al servei de la vida i no a l'inrevés.
La sento molt de tant en tant, però tendeix a mostrar-me buits i dur-me l'alè de la derrota. Ve a dir-me que no queden aeroports per al retorn ni braços acollidors que m'escalfin, que ja visc al domini estèril de la condemna. Ara bé, no crec que sigui tan diferent dels altres. Tothom hauria d'aturar-se en silenci, mirar enrere i sospitar que la vida té poc sentit. Que la llum pot desaparèixer en qualsevol moment per donar pas a les ombres de l'ànima que ens fa existir. No em fa por tacar-me. Viure ja les té, aquestes coses. Deixa empremtes a la pell i ens permet transgredir els límits de l'educació, aprendre a trencar prejudicis, ser un cos lliure que anhela la llibertat d'esperit.
A més de seguir-me pertot arreu, coneix les meves pors i traïcions, les meves derrotes. Mai no m'abandona ni es fica només en els seus afers (temporals) per oblidar-se de mi.
El temps, sempre el temps. Fa que cada cop en quedi menys, avança implacable i, en un gest de generositat, de tant en tant cura les ferides, modifica els records, ajuda. I sempre me'n queda, de temps, o això crec... La vida és plena de temes dramàtics, moments angoixants i caòtics que retroalimenten l'esdevenir, entre irrellevant i tràgic, d'una òrbita perversa i inquietant. Conec més d'una persona que està convençuda que un text pot tenir l'energia sensitiva suficient per entretenir, convèncer o commoure des de la sexualitat, l'erotisme o la pura sensació física. Hi ha molts escriptors de talent que amb les eines adequades i un esforç de pell i sentits poden transformar les frases normatives i el vocabulari políticament correcte en un objecte del desig, en una promesa de plaer que vola obscena i voluptuosa a través de les fulles d'un text transfigurat en cos eròtic. I tot, com sempre en l'autèntica literatura, des del no res d'un full o una pantalla en blanc. Però amb l'impuls, això sí, de la imaginació, les vivències o les lectures. Amb el pensament centrat en un ésser estimat, en un record plaent, en un desig executat des del més atàvic dels sentits. No és el mateix morir que ser vist a la mort, i encara menys escriure directament que en línia recta. En faríem prou, si tot fos tan simple? El destí ens diu adéu; el futur, com anem? Algú sap de què estan fetes les neurones dels bojos?, o què s'amaga rere les paraules dels homes quan no hi ha silencis per redimir la indolència? És a dir, de debò ens costa tant reflexionar i adonar-nos que estem sent víctimes de l'eloqüència de les passions? De debò no ens adonem que massa sovint som aconsellats i conduïts per moralistes d'ocasió que no saben fer res més que delirar i encomanar-nos la seva malaltia? No serà que Chinaski ens projecta la imatge més humana i menys mentirosa de nosaltres mateixos?
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |