Les dues bandes del meu pont favorit són tancades. Tant si hi arribes pel Passeig de Canalejas com per la Pujada de Sant Feliu, et trobes amb una tanca groga i un rètol informatiu: "Pont d'en Gómez tallat per obres. Dies 20 i 21 de juny". No és un gran inconvenient -a dreta i esquerra hi ha a ponts a menys de cent metres-, però és una bona excusa per parlar d'amor. Amor? Sí. Amor a un riu inestable en el cabal i el color, a un pont esquifit que vist de lluny sembla una membrana gens protectora, a una ciutat petita i bonica que no s'acaba de creure que la grandesa no depén de les xifres ni les mides, sinó del que tens al cor. I ara que em perdoni en Gómez (algú sap qui és en Gómez?), però aquest pont que avui i demà romandrà tancat mereix ser denominat ara i per sempre el Pont de la Princesa.

Algú sap qui és la princesa? Algú coneix o ha conegut alguna princesa que visqui a Girona i, amb la seva simple presència, hagi batejat aquest pont petit i bonic? Algú ha estimat aquesta princesa i en algun moment ha intuït que podia acabar convertint-se en el seu príncep, potser en el seu rei? Només són preguntes retòriques, elucubracions d'un republicà astorat per la gens remota possibilitat que algú aliè a les sobiranies pugui aproximar-se per amor a una forma monàrquica d'entendre la vida.

Dos dies i prou
El cas és que el pont ara és tancat. Rere la tanca groga de la Pujada de Sant Feliu, deu esglaons coberts de runa certifiquen que, efectivament, s'hi estan fent obres. Dos dies i prou, però ja sabem que el temps és molt relatiu. I em pregunto què passarà pel cap de la princesa, si estarà contenta o disgustada, si té ganes que els operaris acabin les obres o, pel contrari, li agradaria que s'eternitzessin per així poder perdre's en conjectures sobre la vida després.

Aviat farà sis anys que la col·lecció Metatemas de Tusquets, dirigida per Jorge Wagensberg, va publicar aquest assaig d'Ambrosio García Leal, però jo me l'acabo de llegir ara gràcies a l'Esther (font d'inspiració constant, un prodigi de dona, el meu amor) i m'ha agradat tant que vull comentar-lo aquí, ni que sigui breument a causa de la manca de temps.

Demà torna d'Itàlia. Segur que m'explicarà que entén els viatges com un estímul al coneixement i que, per tant, precisen una contextualitzacíó històrica, que els viatges no només s'han de fer per l'espai, sinó també pel temps. També és molt possible que em digui que la bellesa producte de la intel·ligència humana sempre li produeix una sensació d'irrealitat, com si l'observadora no fos ella, com si el que ella veu no fos. I quasi segur que afegeix que entre les ruïnes de Paestum se sentia aclaparada, que l'asfixiava no poder-ho compartir amb mi. Llavors, quan calli, la besaré fins que ens falti l'alè.

L'aigua retruny ben fort contra la pedra i les llambordes. Algunes gotes llisquen fent corbes sinuoses, d'altres baixen en línia recta. És com una dansa boja, sotmesa als designis del vent. Teclejo aquestes línies quasi immòbil, preguntant-me si seré com una gota que va i ve, com el mar que torna i no torna amb l'escuma, com un esperit que es renova amb el que tenia i ja no té. M'agrada que plogui, sí. Veig caure l'aigua i, sense pensar, m'oblido que vaig néixer condemnat a la perplexitat més absoluta, a l'aclaparadora sensació que tot es desfà al ritme de les hores, al compàs d'un destí que, escrit o no, ens espera a la cantonada. Plou cada cop més fort i la melodia del xàfec em trasllada lluny de Girona, a llocs que ja no són res.

Puc sentir com riuen les muntanyes. De Montesquiu a Cantonigròs, de Perafita a Tavertet, m'acullen, m'encoratgen, em diuen que foragiti la tristesa i l'odi derivat de l'amor, que oblidi l'olor a podrit que deixo enrere, la certesa que mai no trobaré el que desitjo, l'excés de xafogor. Més enllà de Sau, Vic i Calldetenes. Després, Taradell i Viladrau. I el Montseny, i el Matagalls, i els 1.697 metres del Matagalls, i el 69, sempre present en vida i pensaments, i la pena que va camí de fer-se dolor, i els errors comesos, i la constatació que les muntanyes m'animen a acceptar el meu destí singular: em diuen que ja va sent hora de començar de nou.

Les ordenances municipals són les que són i a Madrid no permeten deslligar els gossos en parcs públics. Ja fa tres anys que està prohibit, però fins fa poc no multaven els propietaris que gosaven deixar-los anar. Ara sí que ho fan, amb sancions que poden arribar als 300 euros.

Els experts asseguren que es tracta de la nova revolució al ciberespai, que transformarà la recerca d'informació a internet. També diuen que tindrà un impacte equiparable o superior al de Google, perquè en lloc de remetre'ns a enllaços respondrà directament les preguntes dels usuaris. No disposa pas d'un gran llistat de respostes, però és capaç de calcular-les a partir d'una sèrie de bases de dades i d'algoritmes. Parlo de Wolfram Alpha, el nou invent del prestigiós científic britànic Stephen Wolfram, conegut per ser l'autor del programa de càlcul Mathematica, una eina de referència en el camp de la programació. Aquest motor de recerca començarà a funcionar aquest mateix mes a la direcció www.wolframaplha.com.

L'escultor nord-americà Richard Serra va proclamar trenta anys enrere que l'art no és democràtic. Per què? Una votació pública acabava de decidir que es desmantellés la seva peça Tilted Arc, instal·lada en una plaça novaiorquesa. No és massa agosarat suposar que si la gent hagués votat a favor de mantenir l'escultura a la plaça, Serra hauria proclamat que l'art és democràtic. Però sembla que després de tants anys continua pensant que no i ahir mateix, en una entrevista a El País, feia referència a una cita de Brodsky que deia que no s'ha d'assumir que la investigació científica és democràtica. "Tampoc s'ha d'assumir que l'estètica és democràtica, perquè exigeix la mateixa preparació que la ciència. Si la gent votés quin tipus d'art vol en una plaça pública, elegirien a Walt Disney", afirmava Serra amb una vehemència plena de ressentiment.

Ja fa quatre o cinc setmanes que apareixen a molts diaris. "Li oferim una magnífica oportunitat d'inversió", afirmen per convidar a l'adquisició de pagarés corporatius. L'import mínim per inversor és de 50.000 euros i els pagarés emesos no es poden revendre. Això sí, et garanteixen una rendibilitat anual del 8%. No és que m'ho estigui pensant, però ahir em vaig quedar mirant una estona la foto de José María Ruiz-Mateos i els seus sis fills i vaig pensar que era una bona excusa per parlar de les aparences i el risc.

Més del 65% dels fills d'immigrants madrilenys d'entre dotze i disset anys diuen que no se senten espanyols. O almenys aquests són els resultats d'una enquesta feta per professors de les universitats de Comillas, Princenton i Clemson a quasi 4.000 adolescents fills d'estrangers però nascuts a Espanya. No és un percentatge que em sorprengui. Sense arribar (legalment) a ser estranger, jo tampoc em sento espanyol, i això que vaig néixer a Girona (ens agradi o no, aquesta bonica ciutat catalana forma part d'Espanya), el meu DNI diu que sóc espanyol i sóc fill de catalans que tampoc no se senten espanyols i són fills de catalans que tampoc no se sentien espanyols. Algú podrà pensar que el que sentim o deixem de sentir no té cap mena d'importància, que l'únic que compta és el que som o ens diuen que som, però jo penso que, per sort, els sentiments són ben nostres i mai no ens els podran arrabassar.

Un treball preliminar publicat en una revista científica nord-americana revela que certs pèptids presents a la clara d'ou exerceixen un efecte hipotensor equiparable als inhibidors de l'ECA, la família més popular d'antihipertensius. Els pèptids són fragments proteics que mentre romanen a l'interior de la proteïna original es troben inactius, però quan són alliberats en un procés químic mostren una gran activitat biològica. És el cas de la cocció i, especialment, del fregit. En resum: els ous ferrats podrien ser una forma còmoda, senzilla i barata d'abaixar la tensió arterial. De moment només ho han experimentat amb rates, però tard o d'hora sabrem si produeixen el mateix efecte en els humans. Mentrestant, molta moderació amb els ous ferrats, no fos cas que l'estudi postpreliminar acabés determinant que també tenen efectes nocius fins ara desconeguts i que els rosegadors que els converteixen (és un dir) en  l'element essencial de la seva dieta acaben patint migranyes i lumbàlgies.

Més de 150 milions de persones utilitzen Facebook arreu del món. Per recuperar amics, mantenir-ne o fer-ne de nous. És una de les xarxes socials de moda i pot ser poc o molt útil en funció de l'ús que li doni cadascú. Igual que els smartphones, telèfons intel·ligents i tàctils que cada cop ofereixen més serveis en una època plena d'avenços tecnològics propis d'una acceleració històrica vertiginosa, amb rapidíssims canvis de paradigmes que han fet miques els models i les pautes de comportament tradicionals.

Convidat per l'Obra Social la Caixa, el biogerontòleg anglès Aubrey de Grey ha impartit aquesta setmana a diverses ciutats espanyoles la conferència Viure mil anys. De Grey és el president i responsable científic de la Fundació Matusalem, una organització que pretén augmentar la longevitat humana a través de la recuperació de teixits danyats. Segons ell, l'envelliment és un problema degeneratiu causat per diferents tipus de danys moleculars i cel·lulars que, en els pròxims 30 anys, podrien reduir-se a la meitat gràcies a la medicina regenerativa.

Fa mig any, quan me l'acabava de comprar, no sospitava que l'ordinador portàtil adquirís un paper tan rellevant en la meva vida i es convertís en un artefacte no diré imprescindible però sí molt útil i necessari. Aquests blocs, per exemple, els puc escriure en qualsevol full, però sembla que no cobrin vida fins que els passo a l'ordinador abans de penjar-los a MESVilaweb. I el mateix succeeix amb qualsevol altre text: fins que no l'he desat al portàtil és com si no existís. I això que, a diferència del mòbil (dos anys enrere, després d'una resistència aferrissada, vaig acabar acceptant-lo com una eina beneficiosa si en limités l'ús), l'ordinador sempre ha estat present en la meva feina i m'ha ajudat a crear un munt d'històries que, amb més o menys encert, m'han servit per insistir en l'etern aprenentatge de l'escriptura.

Llegeixo que quatre setmanes d'activitats socials, culturals i humanitàries han precedit l'elecció de Miss Món a Johannesburg. I jo que em pensava que aquest tipus de concursos no eren res més que una mostra de la superficialitat i el culte a la imatge, del triomf dels esdeveniments artificials transformats en notícies gràcies al màrqueting!

Al final es va imposar l'enginyera siberiana Kseniya Sukhinova, però el que més m'ha cridat l'atenció és el cognom de la representant sud-africana (que, per cert, va situar-se entre les finalistes): Coetzee. Tansey Coetzee.

Es tracta, imagino, de posar les misèries i catàstrofes en una taula per il·luminar-les amb un focus. Assumir el que ha passat i tirar endavant. Una bona forma de familiaritzar-se amb aquesta manera d'actuar és llegir Misteriosament feliç, l'últim poemari de Joan Margarit.