El més letal del problema
prové
de no saber-se bé el teorema
que explica
la veritat de les veritats,
l'essencial de les teves essències.
Inventari de sensacions
|
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosCONTES BASATS EN FETS REALS
GALIZA
LITERATURA
LITERATURA I MúSICA
LUCIDESA, CULTURA I DIVERSIó
MúSICA
PER CAMINS I CARRETERES
POESIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉS O MENYS POÈTIC Has tornat a deixar el llum encès sense preveure la sorpresa dels meus ulls. Ho has fet, n'estic segur, amb la maquinària fidel que és el costum, sense adonar-te que em despertaves i m'empenyies a escriure't això. Avui portaves el silenci al gest i la mirada i, a pesar que et movies al ritme d'un bon dia, et cremava el secret diari dels olors perduts. Confio que a la nit tornis a sentir-te bé, lliure com l'horitzó, resistint-te com sempre al pes de la rutina. Penjada l'esperança neixen flors quasi per inèrcia. Les meves mans, i també les teves, es mouen a les palpentes, entre ombres i oblits. Sempre cecs en la ignorància, les nostres paraules són com el cant del gall. Podríem dir que les paraules s'ajunten en un cor de veus dissonants, o també, més exactament, que tots volen parlar però la veu es perd. Les raons? No interessa a ningú, excepte, potser, a l'oïda del silenci. Puc sentir-lo a més de set-cents quilòmetres, sota les pedres i l'asfalt. És la promesa d'un somni penedit que va morir mentre cercava l'escuma del foc. Olor d'estiu
al cos i a la platja. Gent, moviment, ritme. Tant li fa que sigui (quasi) agost i que les mirades llisquin per la realitat. Tant li fa que siguin records, mentides. Em sento l'amo del món. Sospirs nocturns entre les fulles,
foscor quasi absoluta, un crit, un nom. No existiries si jo no et somiés dia sí, nit també. Fràgil, breu, però carregada de tendresa i petons. M'encens la passió, m'equilibres, m'arrenques paraules de discutible agudesa mentre entro al teu cos jove i expert. Et dec la nit, i també el dia: tots els instants d'aquest plaer. T'he escrit el meu nom sota la pell perquè no m'oblidis. Quan altres llavis et ressegueixin el cos o gemeguis per altres carícies, quan la meva absència deixi d'afectar els batecs del teu cor, sempre que plogui vull que et molesti la cicatriu del meu record. I quan em vegis algun dia, vull que diguis adéu i pensis amor. De cop i volta, gent que estimem es dissol en la boira de l'adéu, s'apaga enmig de la cendra. De sobte, sense avisar, arriba el silenci i la rotunditat de l'absència. Sense excepcions, sense remei, a la data fixada per no sé qui, el passat arriba per fer-los viure en la memòria. Llances una pedra a l'aigua i emmudeix com una paraula, entre grumolls lleus com una fulla o com el vent. Voldries sentir fressa, però només imagines mots que no saps si algú t'ha dit o només són desitjos tan lleus com la visió de la pedra abans d'enfonsar-se i donar pas al silenci. Un rampell molt íntim, com la brasa del desig. Proper com l'amor i els seus ponts, com l'abisme i els problemes. Una ombra que fuig, cossos que tremolen, síl.labes, res. De vegades ens deixem el cor en veure'ns marxar. Amb la pell de gallina, això sí. Sovint no sabem què dir-nos, però acabem trobant la manera: un petó breu, sense cap més intenció. Indefinició (petit assaig poètic dedicat a...) Una tarda freda d'hivern al costat d'una finestra. Esperes, però què esperes? Potser una trucada? L'ombra d'una persona? Els ulls d'algú? Uns braços? Una mirada? O potser res?
Només esperes. El que esperes no ho saps ni tu. He descobert que les coses s'encenen, que la síl.laba del silenci és la paraula. Sento que em gronxa el fred que es despulla i tremola en la sorra d'un signe.
Sóc vulnerable a les paraules negres, al principi mortal dels silencis, a la boira dels dies. I molt vulnerable a les rutines d'éssers inerts i perplexos, però encara més als camins que m'atrapen sense sortida. La veu, una mirada, un gest, una sola paraula mai dita, la pinzellada lírica, un avió gris que s'enlaira als aeroports, aquell cos que gemeix de plaer, una mà que s'abraça a la teva ombra, un cor que tremola al mateix ritme, un temps que resulta ser el teu. No és cap metàfora que ens estiméssim a l'estany, ni que les teves mans fossin d'escuma. Ni que escrivissis poesies amb el meu nom o la gata es morís mentre dormíem. No fem metàfores ni quan ens llevem, somrients, i assenyalem les estrelles que neixen als nostres cossos. Lloem l'amor amb la paraula eterna que ens omple de vida. Som fills dels desitjos que ens duen fins el final amb els braços oberts per saber fins on pot, en l'amor, sentir qui estima. Algú somia arraulit, atent a captar la veu d'altres mons. Estirat al sofà, en un quinzè pis amb vistes horribles. Visualitza una tortuga centenària; es desplaça lentament cap a la mort. Però ell té ganes de viure, simplement viure, tal com està, ni un instant fora de l'instant. De sobte desperta: s'adona que algú el mira amb prismàtics. Què cony tafaneja, a través del seu pany, en casa aliena?
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |