Inventari de sensacions
|
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosCONTES BASATS EN FETS REALS
GALIZA
LITERATURA
LITERATURA I MúSICA
LUCIDESA, CULTURA I DIVERSIó
MúSICA
PER CAMINS I CARRETERES
POESIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉS O MENYS POÈTIC T'agrado perquè m'agrades, m'estimes perquè t'estimo, t'encens perquè m'encenc. Tot té un perquè, no? Al capdavall, l'amor és això: anem sols i barrejats, superem trencacolls amb la facilitat de dos esperits afins que rebenten la matèria. Deia Bauçà que la memòria no serveix per recordar els fets, sinó per mantenir el contacte. Això o alguna cosa per l'estil, deia Bauçà, però recordo bé que parlava de desori, de la tribu que ens ve a dir què i no què, de l'interès propi que queda en segon terme. Malgrat tot, tinc ben presents els teus peus sobre la sorra d'Empúries, aquell somriure verd i els xisclets d'alegria compassats amb el ritme de les ones. Dues o tres hores d'un furor col·lectiu només en part: l'esclat de dos jos entusiasmats amb la idea de ser un sol, potser immortal. Ara, si puc, seguiré el camí que du a l'esperança. El bram del cor t'empeny
a la terra promesa. Omple la maleta: ara viuràs, per fi sabran qui ets. T'espera un tros d'utopia. Ja no tens por de caure. Tot són indicis optimistes: a l'horitzó, a l'ànima i al cap. Deixes enrere el desastre, avances confiat, de tant en tant somrius i tot. Seria perfecte si no fos per la sospita, quasi la certesa, que els teus somnis estan fent la migdiada. T'odio siguis on siguis.
Odio els teus ulls, els teus llavis, el record i l'oblit. Odio que sempre siguis tan feliç, que cada sessió de sexe sembli la primera però també l'última. Odio que siguis tan maca i també tot el que toques, tot el que tens, tot el que ets. Odio aquest somriure deliciós quan m'escorro a la teva boca. I t'odio, amor meu, perquè no puc deixar d'estimar-te. El teu sexe és un cercle perfecte,
tancat, concèntric: no en vull sortir. Reclamo els paisatges del teu cos, plens de mars i marees, de turons suaus, de vents i tramuntanes que, inevitablement, generen minuts de luxúria sense fre. Vull que gemeguis molta estona, no importa que allà fora tot siguin ombres ni que s'enfonsi el món. I m'és igual que la història s'embruti o que ens duguem vint anys. Aquesta intimitat d'hivern és tan sincera com la carn que ens atrapa i uneix. T'he pervertit, sí, i exiliats a l'infern acabarem de transgredir les lleis de l'univers. Et recordaré sempre així,
com una flor de càlids ovaris i mirada sensual, com una dona que vol jugar a ser nena, plena de colors que m'acceleren la trempera i accentuen una luxúria obsessiva i transgressora. De vegades et busco defectes per fer-te més humana, però sempre acabo adonant-me que l'únic que tens sóc jo. Morir equival a no veure't,
no escoltar-te, no tenir-te. Morir és que no m'estimis ni em desitgis, deixar de sentir l'olor del teu cos, veure llums diferents a la teva o sospitar que sense tu sóc gegantinament petit. I el teu gest d'aquest matí (ignorar els meus ulls plorosos) m'ha matat mentre et buscava fugint de la mort. Em segueix pertot arreu, em domina, coneix les meves pors i traïcions, les meves derrotes. Mai no m'abandona ni es fica només en els seus afers (temporals) per oblidar-se de mi. El temps, com sempre. Fa que cada cop en quedi menys, avança implacable i, en un gest de generositat, de tant en tant cura les ferides, modifica els records, ajuda. I sempre me'n queda, de temps, o això crec... Tot sovint, quan mira enrere, Camins llargs, veus endurides Diuen que el temps flueix des del futur Píndola postcoital sense recepta i a vint euros. La pluja no és el mar, no, Obama vol estendre la mà a l'Iran,
a tota la civilització oriental, mentre els treballadors de Seat (algú sap res dels directius?) accepten congelar els sous per fabricar l'Audi Q3. Verdasco perd contra Federer a Indian Wells (6-3, 7-6) i algun comentarista espanyol comenta que encara els queda Nadal. Dirigents del món, humils empleats, atletes milionaris i periodistes partidistes s'enfronten cada dia a la llum incerta del futur més immediat. Cadascú té la seva pròpia tragèdia, que de vegades, vista amb prou distància, s'assembla molt a una comèdia sense sal ni melancolia, seca de sang i de misteris, plena de giragonses i laberints que sempre duen allà mateix: l'única opció al nostre abast es reinventar-nos cada matí. No demanar res, no voler res No hi ha riscos que no siguin
emocions salvatges, passions de claredat a l'epicentre d'una tempesta. Venir i anar-se'n dolçament, sense més fressa que el batec dels cors, equival a navegar-te cada nit mentre espantem la por al futur. Sumen noranta-set anys, però no ho sembla pas. Christian, el més jove, en té disset. Pedro, quasi equidistant, trenta i Fernando, cinquanta. Què tenen en comú? La poesia. I moltes més coses, és clar. La il·lusió, el talent, les ganes de divertir-se sense deixar de tenir presents els que pateixen, la capacitat per escriure i reescriure fins que obtenen el so i la música desitjats... Ahir a la nit van omplir OxígenoLíquido, un local de la madrilenya calle del Pez, molt a prop de la Gran Via i la Plaza Mayor.
Més paraules? Ara no, sisplau. Potser ens farien nosa. Només vull que els meus ulls i els meus llavis et mostrin, en silenci, el que tenim i volem o, més ben dit, el que ens falta i ens sobra.
Com resumir-t'ho en quatre línies? Les parts del cel i el mar que encara hem de recórrer, les franges de terra seca que ens sostindran quan caiguem. Inventa't un món, vinga, inventa't un món,
es deia a ell mateix l'aspirant a creador. Només caldrà que les coses no siguin el que semblen i que no sàpigues si és perquè no hi arribes o perquè ja fa temps que van succeir. |
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |
