Feia més de dos anys que tenia ganes de conèixer-la. Moltes ganes. Havíem intercanviat correus electrònics i missatges als blocs respectius i fins en tres ocasions vam estar a punt de coincidir en algun dels seus brutals desafiaments atlètics, però semblava que no hi havia manera de trobar-nos. Avui sí. Aquest vespre l'Alexandra Panayotou ha presentat al pavelló de Fontajau (Girona) el seu primer llibre, La sonrisa del ultrafondo, en què relata amb tot luxe de detalls l'experiència viscuda l'any passat en córrer 2.010 quilòmetres en 31 dies per promoure els Campionats d'Europa d'Atletisme que es disputaven a Barcelona. Avui, per fi, ens hem saludat i he pogut comprovar que no només és una màquina de fer quilòmetres, sinó també, i sobretot, una gran comunicadora, una dona afable i somrient que coneix el valor de l'esforç i la superació, el poder quasi infinit de la voluntat.
Una petita crònica força desfasada. L'últim dia de l'any, al pavelló de Fontajau de Girona, un miler de corredors vam participar en una cursa de 5,4 quilòmetres completament planera. Vaig prendre la sortida amb el meu amic Gerard, que hi participava per primera vegada. Ambient festiu i menys fred de l'esperada.
El bàsquet és un dels esports que m'agraden més, però moltes vegades, per falta de temps o pel que sigui, no puc seguir els partits. Un exemple: el diumenge passat es va jugar a Torino la final de l'Eurocup, entre el Lietuvos lituà i el Khimki rus, i fins fa cinc minuts no m'he assabentat del resultat: 80-74 a favor dels primers. Però el que m'interessa destacar no és qui ha guanyat o ha perdut aquesta final, sinó l'uniformitat quasi absoluta dels titulars periodístics als mitjans de comunicació espanyols.
No és cap disposició estranya en una platja nudista, ni tampoc són els requisits d'un fetitxista a la recerca de diversió. Simplement són les noves normes de la Federació Internacional de Natació (FINA), que el cap de setmana passat va anunciar a Dubai que cap banyador podrà cobrir ni els muscles ni els turmells. És una conseqüència, diuen els experts, de la polèmica que es va generar a Pequín després que s'estengués l'ús d'un banyador dissenyat per Speedo, en col·laboració amb enginyers de la NASA, que va servir per batre dues dotzenes de rècords mundials.
Un estudi de la Fundació La Caixa afirma que només un 20% dels espanyols fa esport amb freqüència, és a dir, com a mínim tres cops a la setmana. Sembla ser que és un dels percentatges més baixos d'Europa, produint-se així un contrast brutal amb el millor moment de la història de l'esport espanyol. La paradoxa es manté en comparar les declaracions d'intencions (el 98% dels espanyols pensa que fer esport és bo) amb la realitat: el 64% no en practica cap. Ja em perdonareu tant d'espanyol aquí i espanyol allà, però m'estic basant en l'estudi de La Caixa i l'únic que m'interessa és remarcar una tendència que, em temo, també afecta els nostres joves.
El tennista mallorquí Rafael Nadal ha anunciat que proposarà la candidatura del suís Roger Federer per al premi Príncep d'Astúries dels esports 2009. Nadal, que ahir a la nit va arribar a l'aeroport de Palma després de guanyar diumenge l'Open d'Austràlia contra Federer, va declarar que com a tennista i com a persona el jugador suís "és excepcional; és un gran candidat i s'ho mereix".
I tant que sí. De fet, Federer es mereix aquest premi força més que Nadal, que va guanyar-lo l'any passat. Però des que es va instaurar l'any 1987 ja l'han rebut quatre tennistes (Martina Navratilova, Arantxa Sánchez Vicario, Steffi Graff i el propi Rafa Nadal) i sembla poc probable que aquest any o els següents es plantegin repetir esport. Ara que, ben mirat, si al 2005 el va rebre Fernando Alonso i al 2007 Michael Schumacher, tampoc seria tan estrany que al 2010 li donessin a Federer, però amb un jurat com aquest no se sap mai.
Avui parlo de la marató perquè des de fa un temps m'hi he aficionat i em fixo molt més que abans en els registres. La primera que vaig córrer -fa cinc mesos a Madrid- la vaig completar en quatre hores, un minut i quaranta-cinc segons, a una mitjana de deu quilòmetres i mig per hora. Els tres dies següents em costava caminar i tenia enormes dificultats per pujar i baixar escales. L'altre dia a Berlin, l'atleta etíop Haile Gebrselassie va batre el seu propi rècord amb unes increïbles dues hores, tres minuts i cinquanta-vuit segons, a una mitjana de més de vint per hora. Va arribar a la meta amb un somriure d'orella a orella i sense símptomes d'esgotament. Del 35 al 40 (una distància que jo, completament exhaust, vaig recórrer en més de mitja hora) va seguir un ritme de dos minuts i cinquanta-quatre segons per quilòmetre, que sumen catorze minuts i mig. En fi, que més o menys va el doble de ràpid que jo. És cert que deu pesar uns trenta quilos menys i que és el corredor de llarga distància més gran de tots els temps, per sobre fins i tot de Bikila o Zatopek, però m'agrada comparar-m'hi per relativitzar les meves fites i, alhora, ser conscient que, per modestes que siguin, són meves i, per tant, tenen tota la importància que jo els vulgui donar. El març vinent, per exemple, faré la marató de Barcelona i el meu principal objectiu, ara que ja sé que sóc capaç de sobreviure als 42 quilòmetres i 195 metres, és baixar de les quatre hores. Però del que volia parlar en realitat és de la possibilitat que algun dia algú completi la distància en menys de dues hores. Gebrselassie ja té 35 anys i sembla difícil que millori gaire més la seva marca, però el kenyà Wanjiru, de només 21 anys, ja té el rècord mundial de mitja marató (58 minuts i 33 segons; la meva millor marca, per qui vulgui comparar, és d'una hora i trenta-sis minuts) i sembla que en un futur pot tenir moltes opcions de desbancar l'etíop. Veurem algun dia una marató en menys de dues hores? Sembla quasi impossible, però caldrà seguir l'evolució de Wanjiru o de qualsevol altre atleta africà (en aquesta especialitat són els reis indiscutibles) per comprovar fins on arriba la capacitat de l'ésser humà per superar els seus límits. Perquè una cosa són els cent metres, on el marge de millora dels 9.69 del jamaicà Usain Bolt és força reduït (per cert, la meva marca són onze segons justos) i una altra molt diferent la marató, on per lògica hi ha més opcions d'esgarrapar segons al cronòmetre. I això que estem parlant de córrer més de 42 quilòmetres a una mitjana de dos minuts i cinquanta-sis segons el quilòmetre. Us animo a provar-ho. Un dia, després d'escalfar tota l'estona que considereu necessària, correu un quilòmetre, només un, tan ràpid com us sigui possible. Ja em direu si podeu fer-ho en tres minuts i, si en sou capaços, en quin estat quedeu. És bo conèixer els límits de l'ésser humà, però encara és més interessant conèixer els nostres propis límits.
