La Vanguardia va publicar ahir un suplement de 64 pàgines titulat igual que aquest post. A la pàgina 3 s'especificava que s'havia editat amb la col·laboració del Ministeri de Defensa, l'Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial i una sèrie d'empreses del sector: Thales, Insa, Indra, Navantia, General Dynamics, Isdefe, Airbus i Military. A la pàgina 4, la ministra Chacón agraïa al diari "el seu esforç per oferir aquesta visió actual de les nostres forces armades, per donar a conèixer més i millor com treballen els seus milers d'homes i dones per garantir la nostra seguretat dins i fora de les nostres fronteres".
Inventari de sensacions
|
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosCONTES BASATS EN FETS REALS
GALIZA
LITERATURA
LITERATURA I MúSICA
LUCIDESA, CULTURA I DIVERSIó
MúSICA
PER CAMINS I CARRETERES
POESIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
VA DE CONYA En vaig parlar fa un mes i mig amb més distància que interès, però els anuncis a doble pàgina de Nueva Rumasa continuen apareixent als diaris i ahir em van sorprendre amb un bodegón de algunos de los productos de la división alimentación que, ho confesso, m'està obligant a repetir-me mil i una vegades "no, no, no disposo de 50.000 euros per invertir". Bon dia, Guus, gràcies per atendre'm. M'he fet passar per Pep Guardiola perquè agafessis el telèfon. Espero que em perdonis i que també em disculpis el meu paupèrrim anglès, però ja veuràs que de seguida ens entendrem. Sí, ja sé que ara mateix estàs fotut per la derrota d'ahir amb el Barça (quin golàs d'Iniesta, però, eh!) i que potser ni se t'ha passat pel cap la possibilitat de canviar de porter, però et truco perquè sé que tard o d'hora hi pensaràs i és molt possible que encara no em coneguis. De fet, en el món de futbol no em coneix quasi ningú, perquè ja fa uns quants anys que vaig penjar els guants -devia ser, si no ho recordo malament, a quart de primària, l'antiga EGB- i fins avui no m'havia plantejat provar-ho de nou. No, no, no és cap broma. Ara t'ho explico. De fet no va ben bé de conya, però sí que demostren un gran sentit de l'humor. Parlo de l'Associació Nord-americana per a l'Avenç de la Ciència, promotora dels premis nobel alternatius, els IG Nobel (IGnobel, en un joc de paraules que es traduiria com innoble). L'únic requisit per ser nominat és comptar amb un projecte genuí, real (no n'hi ha prou amb una idea, per graciosa que sigui) i que faci riure. Això no és incompatible amb els projectes seriosos, però. En realitat, sempre són projectes molt seriosos que requereixen un treball molt dur i, per la raó que sigui, acaben sent divertits. Em faig aquesta pregunta perquè en l'editorial d'ahir sobre l'embull polític de Caja Madrid s'afirmava que "no només no hi ha proves consistents que involucrin el conseller de Presidència i Interior, Francisco Granados, sinó que, a més, no té cap mena de lògica que es dediqués a espiar al seu company en el Govern", en referència al vicepresident regional, Ignacio González. No té cap mena de lògica, diuen? I des de quan els polítics es regeixen per la lògica? No sé si la Comunitat de Madrid ha muntat cap organització d'espionatge, com afirmava l'altre dia El País, però estic completament convençut que l'editorialista d'El Mundo no està seguint els últims capítols de la sèrie televisiva House. Sí, parlo de l'ex president del Govern espanyol, que acaba de presentar el seu últim llibre a Roma i ha declarat que "la societat multicultural és un fracàs de la societat europea". En un italià més o menys intel·ligible (quants idiomes deu xampurrejar, aquest home?), Aznar ha mostrat una lucidesa fora de mida en afirmar que "una societat moderna i lliure és de ciutadans lliures i iguals davant la llei i no hi pot haver diferents lleis per raons ètniques, d'origen, de gènere o de creences. La llei ha de ser única per a tot el món i tothom és igual davant la llei". Això és propi dels grans filòsofs, no? Abordar amb decisió i originalitat les qüestions més urgents i transcendentals, encendre el debat amb aportacions singulars que mai no se li havien acudit a ningú. Mai no he tingut tractes amb aquesta entitat (algú sap què és, un banc o una caixa?, el nom em desconcerta), però des de fa uns mesos m'envien missatges al mòbil. Al principi era per recordar-me que els devia diners –no cal que us confessi que em limitava a esborrar-los– o oferir-me crèdits diversos, una proposta força lògica per a qualsevol que conegui l'estat del meu compte corrent. Però des de fa uns dies, coincidint amb la campanya publicitaria de les festes de Nadal, m'anuncien que puc fer regals amb la meva targeta de Bancaixa! Suposo que coneixeu el cas. Un jutge del tribunal municipal de Fort Lupton (Colorado) s'ha inventat una nova condemna que, segons el seu criteri, és especialment terrorífica: escoltar durant una hora sencera cançons de Barry Manilow o el tema del programa infantil de televisió Barney and friends. Les víctimes, és a dir, els condemnats, són culpables d'escoltar música (imagino que ni de Manilow ni de l'esmentat programa) a un volum excessiu o de molestar els veïns amb els seus assajos. I tot plegat de forma reincident: tornaven a fer el mateix després d'haver estat multats. Segons el jutge Paul Sacco (el nom és tan propens a rebre brometes que m'he arribat a plantejar que tot era fals; però no, sembla que no), es tracta d'una forma "d'ensenyar modals a la gent". Recórrer a la tortura, al que podríem denominar Mètode Sacco, no em sembla pas mala idea si es tracta d'escarmentar uns quants taral·lirots, però m'inquieten els criteris musicals del jutge.
Segur que a molts us sonarà aquesta cançó, popularitzada ja fa més de vint anys pels Toreros Muertos de Pablo Carbonell. Doncs ahir vaig estar a punt de cantar-la després de rebre al mòbil un missatge de Bancaixa que deia:
- Feliç aniversari, Javier! A pesar de l'error, he d'admetre que el missatge em va tranquil·litzar força. I és que, tot i que mai no he tingut res a veure amb Bancaixa, de tant en tant rebo, també al mòbil, missatges del tipus: - Li recordem que el deute acumulat puja a 900 euros - Passi's per la nostra oficina per parlar de l'estat del seu compte corrent Res de bo, vaja. Però ara ja sé que el destinatari dels missatges que esborro metòdicament cada cop que m'arriben és un tal Javier que, vés a saber si per casualitat o per què, els va donar el meu número de mòbil. En fi, millor no capficar-se, perquè de tant en tant també m'arriben missatges amb altres intencionalitats sense que jo recordi haver fet o dit res que justifiqui que me'ls enviïn. Parlo, per exemple, de dones ucraïneses a la recerca de mascles solvents, o de bruixes i tarotistes que em pronostiquen canvis immediats en la feina i l'amor. M'imagino que no és res mes que una nova via per a l'allau publicitari amb què ens bombardegen tot el sant dia. El cas és que des d'avui, cada cop que rebi un d'aquests missatges, diré ben alt, quasi cridant: "¡Que yo no me llamo Javier!". He fet tot el possible per apartar de la meva ment la idea que hauria d'escriure alguna cosa sobre l'embaràs de la ministra francesa de Justícia, Rachida Dati, provocat segons diverses fonts per l'expresident del Govern estatal, José María Aznar. Ho he intentat tot, però la idea cada vegada m'assaltava amb més virulència i l'altre dia, quan vaig sentir no sé on que Aznar fa dues mil abdominals diàries, ja vaig saber que seria impossible resistir-me i que més d'hora que tard acabaria afegint-me a les legions de periodistes, comentaristes i blocaires que hi diuen la seva.
Ja sé que, en un comunicat remès des de l'oficina de premsa de la FAES, la Fundació de la qual és president, Aznar ha assegurat que aquesta vinculació és "una total i completa falsedat", i també tinc entès que ha donat instruccions als seus advocats perquè estudiïn emprendre accions legals contra els qui han difós aquestes falsedats o els qui s'han fet eco d'elles. En fi, com que la llista seria tan llarga que els tribunals quedarien col·lapsats com a mínim quinze o vint anys, m'arriscaré a donar la meva opinió no sobre aquest tema, que se me'n refot, sinó sobre la figura de l'expresident. La figura física, que quedi clar. Perquè sembla ser que dedica més d'una hora diària a fer esport (amb això ja em supera i s'ha guanyat el meu aplaudiment: plas, plas, plas) amb l'objectiu de millorar una forma física que comença a ser indiscutible i fins i tot deixa enrere la del maratonià Bush. Però Aznar no només corre. També fa pesos, neda, juga a pàdel i, com a complement de tot plegat, fa abdominals: dues mil diàries. I diuen que no en fa més per no abusar, però que va tan sobrat que podria estar-ne fent tot el dia. Pareu-vos un moment a pensar-ho: dues mil abdominals diàries. Millor encara: proveu-ho. No cada dia, que ja m'imagino que teniu molta feina, però sí un dia, avui mateix, per exemple. Una, dues, tres... fins a dos mil. Ara suposarem que hi heu arribat. Costa, eh? Doncs ara imagineu-vos fer-ho un dia rere l'altre. Impressionant, oi? De ben segur, a partir d'ara us mirareu d'una altra manera l'expresident Aznar, ja des d'ara un dels superherois del segle. Dues mil abdominals diàries, us direu sovint al llarg del dia. Dues mil abdominals diàries!, exclamareu quan us trobeu a la feina, al bar, fins i tot en un gimnàs on de ben segur no hi haurà ningú, llevat de les monitores d'aeròbic, que arribi ni de bon tros a aquesta xifra. Dues mil abdominals diàries, repetireu fins a l'extenuació amb el convenciment que repetir-ho tant no us donarà forces per imitar-lo però sí per admirar d'una vegada i per sempre un personatge que, d'acord, destaca o diuen que destaca per un vigor sexual que fins i tot fa que li atribueixin l'embaràs de la ministra francesa de Justícia, però que per sobre de tot excel·leix en l'entrenament de la secció mitjana del cos, del que altres humans arrosseguen per la vida com una panxa més i ell, amb esforç i constància, ha transformat en una superfície llisa amb forma de rajola de xocolata, en una prova irrefutable que fer dos mil abdominals diàries és una de les millors maneres de passar el temps. Al final se l'ha endut en Nadal, per sobre d'en Phelps i en Bolt, però, més enllà d'aquesta demostració d'escombrar cap a casa, el que m'ha sabut més greu és que el meu nom ni tan sols figurés entre els candidats a endur-se el premi. O potser no saben aquests senyors del jurat que, des de fa un any sencer, només he deixat de córrer cinquanta o seixanta dies? Com és possible que no hagin tingut present que, cada cop que surto a entrenar, sóc el primer en tornar a casa?, o que cada vegada que he competit n'he deixat almenys un miler al darrere? No hi ha ningú amb un dit de front capaç de valorar que m'hi esforço més que ningú, que si no fos per les circumstàncies personals i les dificultats per trobar temps és pràcticament segur que seria el número u en qualsevol esport que practiqués? De moment només he corregut una marató, és cert, però vaig quedar el quatre mil sis-cents, em sembla, i al darrere en tenia més de vuit mil que segur que eren més joves i van entrenar més temps que jo. Que on vull arribar? A proclamar d'una vegada que si en aquest planeta hi ha algun esportista total aquest sóc jo; jo que, no fa ni quinze dies, vaig fer un esprint de cent metres en onze segons, cronometrats pel meu fill, al camp de futbol de la Creueta; jo que, ahir mateix, sense haver-ho entrenat prèviament, vaig recórrer tres-cents metres a peu coix amb una ampolla de cervesa (sense alcohol) a cada mà; jo que, siguem clars d'una vegada, si no he guanyat cap medalla olímpica, cap trofeu d'abast planetari o copa que em distingeixi com a l'indiscutible campió d'alguna especialitat, la que sigui, ha estat només per falta d'interès, perquè tan sols m'ha agradat fer esport com aficionat, entre la massa de ciutadans anònims que no suen la cansalada per guanyar-se el pa de cada dia, sinó per simple plaer, o per deixar d'estar grassos, o per qualsevol motiu tant o més digne que fer calés. I que ningú es pensi que tinc mania a en Nadal, eh, però admeto que mai no he acabat d'entendre per què la seva mare ha d'anunciar el cola-cao a la tele quan és segur (això sí que no m'ho podrà discutir ningú) que jo n'he pres i en continuo prenent molts més quilos que ell.
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |