Fa temps que no parlo de cinema, i això que dies enrere vaig estar a punt de fer-ho a propòsit de Vicky Cristina Barcelona, la decebedora pel·lícula de Woody Allen, una presa de pèl que només es pot entendre si partim del supòsit que el de vegades genial director novaiorquès ni sap ni vol saber què és Catalunya i només treballa –i ben fet que fa– per diners. Com a mínim, sempre que vaig a veure l'últim film d'Allen, el film de cada any, vull dir, tinc l'esperança de detectar-hi algun element que em faci pensar que es tracta potser no d'una obra mestra però sí d'una bona pel·lícula.
No és el cas, per descomptat, del director de qui vull parlar avui, José Luis Garci, ni de la seva darrera aportació al cinema hispànic, Sangre de Mayo, una grandiloqüent producció finançada al cent per cent (quinze milions d'euros) per la Comunitat de Madrid. Dolenta, dolenta, dolenta, ho dic de debò. Des del principi –quan els caríssims decorats construïts per a l'ocasió competeixen en patetisme amb una narració innecessària i absurda amb la veu del propi Garci– fins al final, que per si no t'ha quedat prou cara de babau et remata amb imatges del Madrid actual: gratacels, el Bernabéu, el metro, la T4 de Barajas... en un tribut descarat a la presidenta madrilenya que, a més, emfasitza de forma desmesurada l'exaltació del nacionalisme espanyol. El principal problema, però, és que la pel·lícula no funciona de cap de les maneres. I no és pas a causa dels nombrosos errors històrics (situar els francesos a Madrid abans d'hora o parlar dels anglesos com aliats quan en succeir els fets narrats encara no ho eren) ni per culpa dels actors (notable, per exemple, Quim Gutiérrez en el paper de Gabriel Araceli), sinó d'una ambició fora de mida, d'un excés de personatges i situacions que no acaben de desenvolupar-se perquè, increïblement (el film dura dues hores i mitja), falta temps per aprofundir en el relat del que vol ser la gran pel·lícula del bicentenari del 2 de maig de 1808. Tot resulta massa obvi, massa forçat, com la càrrega de l'exèrcit francès contra el poble madrileny o, encara més, els afusellaments que va retratar Goya, unes situacions que en mans d'un director més competent haurien pogut ser cinematogràficament memorables.
No és el cas, per descomptat, del director de qui vull parlar avui, José Luis Garci, ni de la seva darrera aportació al cinema hispànic, Sangre de Mayo, una grandiloqüent producció finançada al cent per cent (quinze milions d'euros) per la Comunitat de Madrid. Dolenta, dolenta, dolenta, ho dic de debò. Des del principi –quan els caríssims decorats construïts per a l'ocasió competeixen en patetisme amb una narració innecessària i absurda amb la veu del propi Garci– fins al final, que per si no t'ha quedat prou cara de babau et remata amb imatges del Madrid actual: gratacels, el Bernabéu, el metro, la T4 de Barajas... en un tribut descarat a la presidenta madrilenya que, a més, emfasitza de forma desmesurada l'exaltació del nacionalisme espanyol. El principal problema, però, és que la pel·lícula no funciona de cap de les maneres. I no és pas a causa dels nombrosos errors històrics (situar els francesos a Madrid abans d'hora o parlar dels anglesos com aliats quan en succeir els fets narrats encara no ho eren) ni per culpa dels actors (notable, per exemple, Quim Gutiérrez en el paper de Gabriel Araceli), sinó d'una ambició fora de mida, d'un excés de personatges i situacions que no acaben de desenvolupar-se perquè, increïblement (el film dura dues hores i mitja), falta temps per aprofundir en el relat del que vol ser la gran pel·lícula del bicentenari del 2 de maig de 1808. Tot resulta massa obvi, massa forçat, com la càrrega de l'exèrcit francès contra el poble madrileny o, encara més, els afusellaments que va retratar Goya, unes situacions que en mans d'un director més competent haurien pogut ser cinematogràficament memorables.
