Hauria volgut parlar abans d'unes quantes pel·lícules, però la manca de temps em recomana fer-ho ara, molt breument, de les últimes que he vist al cinema: Grassos, de Daniel Sánchez Arévalo, i Maleïts bastards, de Quentin Tarantino.

És una adaptació de la novel·la homònima d'Ángeles Mastretta (Puebla, 1949) dirigida per Roberto Sneider, ha costat 6,5 milions de dòlars i conté un grapat d'elements que garanteixen que no sortiràs del cinema amb la sensació d'haver perdut el temps.

Ja han passat vuit anys i continuo enamorat de la noia que protagonitzava la comèdia de Jean-Pierre Jeunet, és a dir, d'Amélie. Havia pogut veure Audrey Tautou en unes quantes pel·lícules més, però no pensava que pogués fer-me oblidar la dolça i excèntrica parisenca que sempre feia tot el possible per ajudar als demés. M'equivocava, almenys en part. A partir d'ara, quan vegi Tautou també pensaré en Coco Chanel.

Encara no he llegit la novel·la que enceta la triomfal trilogia Millenium del suec Stieg Larsson (1954-2004), però després de veure la pel·lícula de Niels Arden Oplev crec que no trigaré massa a recuperar-la de la biblioteca dels meus pares (de fet, els la vaig regalar jo) per comprovar si, com acostuma a succeir, encara és millor que un film que m'ha semblat molt entretingut i força ben fet.

La primera pel·lícula del director brasiler Murilo Pasta, protagonitzada per Mariana Loureiro i Fele Martínez, és d'aquelles que quan llegeixes de què va l'argument de seguida et vénen ganes de veure-la, sobretot si t'agraden les històries de submons fronterers plens de caos, energia i delinqüents.

Un nen peruà de caràcter difícil i passat gens agradable va de família en família perquè totes acaben rebutjant-lo. Ara viu amb una parella espanyola en règim d'acollida, però quan arriba el moment de decidir si l'adopten tenen molts dubtes i es plantegen tornar-lo. Aquest és el punt de partida de la pel·lícula La vergüenza, escrita i dirigida per David Planell. Té qualitat, interessa i emociona, però em temo que durarà ben poc a la cartellera.

Amores perros, 21 gramos i Babel són tres de les pel·lícules amb què el mexicà Guillermo Arriaga ha obtingut un gran prestigi com a guionista. Ara s'acaba d'estrenar com a director amb Lejos de la tierra quemada (una lamentable traducció de l'original The burning plain, una cosa així com La planúria ardent o La planúria en flames) i els resultats són més que notables. Es nota que el guió també és obra d'Arriaga, sempre fidel a les seves obsessions d'escriptor, amb personatges al límit, interconnexions fortuïtes i un huracà de tragèdies i resurreccions que ofereixen moments de gran tensió dramàtica.

Ja porta disset pel·lícules i afirma que la darrera, Los abrazos rotos, és la seva declaració d'amor al cine. Potser ho diu perquè el film vol funcionar com un artefacte complex que, a més d'homenatjar el muntatge i defensar la llibertat de l'autor davant del productor, reflexiona sobre la naturalesa de la ficció. O perquè les constants referències cinèfiles (a pel·lícules seves o a directors com Antonioni i Rossellini) pretenen ajudar-nos a captar el profund missatge que conté la seva darrera obra, que ve a ser un film dins d'un altre fillm del qual es fa un makingof. Ho ignoro, però el cas és que ahir a la nit vaig sortir molt decebut del cinema. Los abrazos rotos, la darrera creació del geni de La Manxa, tracta temes com la passió, la pèrdua, el record i la supervivència amb una artificiositat tan gran com l'expectació que provoquen les pel·lícules d'un director clarament sobrevalorat.  Egocèntric, transcendent, convençut de transmetre missatges penetrants que el fan inimitable, Pedro Almodóvar és ben capaç d'alternar produccions tan memorables com ¿Qué he hecho ya para merecer esto? o Volver amb d'altres que només et serveixen per constatar que t'acaben de prendre el pèl.

No és, ni de bon tros, la seva millor pel·lícula, però ja ha anunciat que és l'última en què fa d'actor i, de fet, es pot interpretar com un comiat en tota regla, amb uns quants missatges que, com sempre, tothom interpretarà com li sembli. Perquè Gran Torino, el darrer film dirigit per Clint Eastwood, parla de perdó i redempció, però també de la decadència de la família, del valor de l'esforç, dels perills de la violència i d'uns quants temes més que, en mans del vell cowboy solitari, esdevenen una diagnosi inapel·lable de la societat nord-americana i, vistos amb perspectiva, tenyeixen d'amargor i sarcasme la trajectòria (o la fi) dels àngels venjadors que Eastwood ha interpretat durant la seva carrera.

Avui va de cine, però també podria anar de lletres o, millor encara, de pensar seriosament. En aquest últim cas, José Saramago sempre és una garantia. Té un tret distintiu, Saramago: diu el que pensa. Pocs mesos després d'haver sobreviscut a una trobada amb la mort, l'autor d'Assaig sobre la ceguesa va assistir ahir a la presentació a Madrid de la versió cinematogràfica de la novel·la, dirigida per Fernando Meirelles (Ciutat de Déu, El jardiner infidel). A la majoria del món, el film es titularà Blindness (Ceguesa), però a Espanya han optat per un A ciegas que a Saramago no li ha fet cap gràcia. I li va fer saber en plena roda de premsa a Meirelles, que potser no en té cap culpa però al capdavall és el director: "Fer les coses a cegues és fer-les sense pensar ni raonar, i això no és el que succeeix a la meva història, on els personatges es queden realment cecs. La pitjor ceguesa és la mental", va etzibar-li l'escriptor portuguès.

Encara que ho sembli, no escric això per queixar-me de Renfe, però sí de les dues pel·lícules que vam poder veure el dissabte al matí i el diumenge a la tarda tots els que vam pujar a l'AVE entre Madrid i Barcelona. Tot i que no eren les millors pel·lícules de la història (Xantatge i Postdata: t'estimo) ara tampoc vull dir fàstics dels criteris de selecció de Renfe –al capdavall és lògic que es decantin per productes comercials, un thriller avorrit en el primer cas i una tragicomèdia ensucrada en l'altre–, sinó que em pregunto per què els films emesos són doblats i subtitulats alhora. Potser ho fan pels cecs, em podria respondre algú. Bona idea, em sembla perfecte, però si és així es pot saber per què els subtítols no tenen res a veure amb el doblatge?

Gos de tuguri milionari. Ja amb el títol, la darrera pel·lícula de Danny Boyle (Manchester, 1956) anuncia que la seva intenció és jugar amb els contrastos, un propòsit força raonable si es tracta de parlar de la Índia. És un film realista, però també recorre a la màgia. Mostra la misèria del país i, alhora, l'alegria dels que no tenen res. És dramàtic sense deixar de ser còmic i romàntic, alliçona i ensarrona, agrada i... agrada. Agrada molt. Li acaben de donar vuit Oscar, entre ells el corresponent a la millor pel·lícula i al millor director, però deixant de banda aquest detall, tots els premis acumulats i el seu gran èxit de taquilla, puc dir amb total sinceritat que és un dels films més reeixits que he vist en els darrers anys.

La novel·la de Bernhard Schlink m'havia agradat molt. Poc més de dues-centes pàgines. Sòbria, directa i concisa. Manté la tensió narrativa en una trama densa i absorbent que acaba abocant-nos a una sèrie de contradiccions ben humanes. Dubtava que la pel·lícula mantingués el nivell, però m'he endut una sorpresa molt agradable. Algun crític reputat ha escrit que a The Reader li falta ànima, que no resulta convincent, que és massa contradictòria. Només estic d'acord amb la darrera afirmació, però és que precisament és l'efecte que persegueix Schlink: aporta llum per justificar determinades conductes, sí, però tot seguit ens introdueix en el més absolut dels silencis i en els misteris de la personalitat.

Conec una psicòloga (no és amiga meva, no tinc amigues psicòlogues) que diu que cada cop veu menys pel·lícules perquè, en la majoria dels casos, quan fa pocs minuts que han començat ja sap com acabaran i, per tant, per a ella perden tolt l'interès. No tinc cap intenció de posar en dubte la seva prodigiosa intuïció, però penso que potser és massa extremista i que si ens deixéssim dur per aquesta manera de veure les coses, de considerar-les interessants només en funció de la intriga i del final, també podríem arribar a pensar que viure no té cap interès. Al capdavall, ja sabem com acabarà i si hem de morir potser valdria més que no visquéssim. Em permeto aquestes elucubracions a propòsit de l'últim film de David Fincher, El curiós cas de Benjamin Button, ferm candidat a endur-se l'Oscar a la millor pel·lícula de l'any.

KNT, crític de cinema frustrat, acudeix a la festa dels premis Goya. Superada la trentena, ja fa uns quants anys que l'acompanya el ressentiment per no haver aconseguit publicar cap de les seves crítiques i haver de dedicar-se a feines que no tenen res a veure amb la seva passió. No sap ben bé què hi està fent, en aquell bar del madrileny carrer d'Echegaray, ell que sempre ha pensat que el cinema espanyol és dolent i sectari, que les subvencions i els premis sempre se'ls enduen els mateixos. El cas és que passa les hores entre el fum i els licors que envolten els premiats, fills del nepotisme i, per això mateix, membres d'un món tancat on si no tens padrins és impossible aconseguir feina. I encara més impossible guanyar un Goya, és clar. O potser no, pensa KNT quan decideix anar-se'n de la festa. A les cinc de la matinada tot és possible, s'autoconvenç i, en arribar al rober i veure una estatueta al terra, li diu a la noia "Dona'm l'abric i el Goya". Ella obeeix sense pensar-s'ho i, pocs minuts després, KNT arriba a casa, deixa el Goya sobre una lleixa i es fica al llit amb un somriure pertinaç.

Tot i que em vaig empassar tota la cerimònia dels Goya i potser avui podria parlar de Camino, de Benicio o de Penélope, prefereixo centrar-me en una producció francesa que vaig poder veure el divendres, Bienvenue chez les Chtis, que aquí s'ha titulat Bienvenidos al norte. Aquesta comèdia dirigida per Danny Boon, que ha obtingut un gran èxit de públic a França i Bèlgica, és també una mena de retrat costumista basat en els jocs de paraules lingüístics, de manera que, per molt bo que sigui el doblatge, qui no domini el francès s'haurà de conformar amb l'humor fàcil, eficaç i universal d'un film que només vist de manera superficial també funciona però que guanya moltíssim si ets capaç d'endinsar-te en els paràmetres purament localistes que proposa Boon.

El director britànic Sam Mendes, que deu anys enrere va sacsejar els fonaments de la classe mitjana nord-americana amb l'àcida American beauty, acaba d'estrenar Revolutionary Road, una pel·lícula que també parla d'aparences, somnis frustrats i misèries quotidianes però sense deixar cap marge al somriure o l'alegria. A part de moltes altres coses, el film aconsegueix que l'espectador reflexioni sobre el somni americà, allò que Mendes ha descrit com "la promesa que el país li fa al seu poble dient-li que tot és possible. Que poden arribar a presidents, a estrelles de Hollywood, a ser multimilionaris... El perill d'aquesta promesa és que et pot matar quan t'adones de la realitat, de que no tot és possible". Ben mirat, no ens està dient res que no sabéssim, però és un tema tan aspre que pogues vegades ens ve de gust parlar-ne, potser perquè arribaríem a conclusions desagradables.

Per què canvien tan sovint i sense cap criteri els títols de les pel·lícules? Mai no ho entès. Però després de veure l'últim film del director francès Laurent Cantet, La classe, Palma d'Or a Cannes, penso que el títol original, Entre els murs, era molt més encertat. Sí, és la crònica de la vida quotidiana en una classe d'un institut francès, però per sobre de tot crec que Cantet volia destacar l'absolut aïllament de l'escola actual, el fet que les persones que no estan relacionades amb l'ensenyament no tenen ni la més remota idea del que succeeix entre els murs d'un institut.

Tots coneixem Superman i sabem que no és res més que un mite de consolació. La dualitat Clark Kent-Superman, amb un personatge tímid, frustrat i amb ulleres i el seu triomfal alter ego volador, proposa, com ja ha apuntat Romà Gubern, una aparença grisa com a màscara d'una personalitat fascinant. Es tracta de suggerir a l'espectador acomplexat i ple de sentiments d'inferioritat fins a quin punt els altres desconeixen la seva autèntica i enlluernadora (i amagada) personalitat real.

Jean Claude Van Damme no és cap Superman ni, de fet, cap personatge de ficció, perquè gairebé sempre s'ha interpretat a ell mateix. També és molt possible que sigui un dels actors menys expressius de la història del cinema, però al seu últim film, JCVD, és capaç de confessar-se davant la càmera i mostrar-nos el seu declivi d'una forma tan natural que ens deixa sense alè. Sembla que l'addicció a la cocaïna i el trastorn bipolar que pateix des de fa anys el catxes de la vella Europa no l'impedeixen admetre que s'està fent vell i ja no tornarà a ser el d'abans.