Tot i que encara falta una mica per a l'estiu, la feina que acaba d'aconseguir el britànic Ben Southall em remet directament a l'estació més calenta de l'any. Després d'imposar-se en un esgotador procés de selecció en què han participat més de 35.000 candidats, Southall farà de guarda en una paradisíaca illa australiana. I aquesta és la millor feina del món?, us preguntareu. Potser no, d'acord, però s'assembla força a la que visualitzo en els meus millors somnis.
Inventari de sensacions
|
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosCONTES BASATS EN FETS REALS
GALIZA
LITERATURA
LITERATURA I MúSICA
LUCIDESA, CULTURA I DIVERSIó
MúSICA
PER CAMINS I CARRETERES
POESIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
POSTALS D'ESTIU Encara falten uns dies, i uns quants més perquè tornin a canviar l'hora i sigui fosc més aviat, però la tornada a la rutina laboral, marcada sobretot per l'inici del curs escolar, m'aconsella deixar d'escriure postals d'estiu. Acabo de llegir La correspondència de Fradique Mendes, d'Eça de Queirós, i encara em retrunyen al cap algunes de les seves frases: "No tinc sobre res d'aquest món cap conclusió que alteri l'esdevenidor del pensament contemporani i valgui la pena fer constar... Tan sols podria exposar un seguit d'impressions, de paisatges. I llavors fóra pitjor! Perquè el verb humà, tal com parlem, és encara impotent per encarnar la més mínima impressió intel·lectual o reproduir la senzilla forma d'un arbust... Jo no sé escriure! Ningú no sap escriure!".
És obvi que Fradique exagerava, però aquestes generalitzacions despietades que ho escombren tot van bé per aturar-se un moment i pensar: què estic fent?, per què escric un bloc?, per què escric? Moltes preguntes sense una resposta clara, tot i que tinc molt clar que llegir i escriure són parts essencials de la meva vida, són una altra forma de viure sense per això deixar de viure. Res més. Els meus millors desitjos per a tothom, especialment per als pares i mares que un any més ens enfrontem a un canvi radical de rutines o, dit d'una altra manera, que tornem a començar. En un món dominat pels tòpics i les generalitzacions, és fàcil sentir frases categòriques que diuen "aquests són així, aquells són aixà...". En una de les cites ineludibles d'aquest estiu que s'acaba, el casament de la cosina Patri, vaig tenir ocasió de comprovar que el fet de ser català continua sent, com diria Pujol, un tret diferencial. Et miren d'una altra manera, això és evident.
Es van casar a Getafe, però després vam anar cap Algete (uns cinquanta quilòmetres cap el nord, per la carretera de Burgos) amb tres autobusos posats per l'organització, els nuvis, perquè la gent pogués beure tranquil.lament sense patir per la seva integritat física o pels punts del carnet de conduir. No és que sigui abstemi -bec cervesetes quasi a diari i també m'agrada el cava-, però no preveia beure gaire, entre d'altres motius perquè no hi estic acostumat i després em fa mal. Aquella nit, però, em vaig deixar endur per la inèrcia del moment, l'efervescència de l'alcohol baixant-me gola avall, l'eufòria de la música a tot drap. Tampoc no tinc el costum de ballar, de fet podríem concloure que no en sé, de ballar, però a pesar de tot no em vaig moure de la pista, perquè sempre hi havia algú o altre que s'encarregava de dur-me la beguda, en aquest cas vodka amb taronja. Com us podeu imaginar, no tinc un record massa nítid del que va succeir aquella nit, però sí que recordo dos moments puntuals que, per fi, tenen relació amb el títol del bloc d'avui. Quan ja portava cinc o sis cubates i començava a quedar clar que si no era el rei de la pista m'hi aproximava molt, un dels oncles de la Inés (no és que jo ho sentís, m'ho va explicar ellà l'endemà) s'hi va acostar per dir-li: - Para que luego digan que los catalanes son unos sosos. Cap al final de la festa, quan ja era incapaç de recordar el nombre de cubates ingerits i tots els meus actes semblaven dominats per una satisfacció desmesurada, vaig reunir el valor suficient per acostar-me a la noia més alta de la festa (metre noranta, pel cap baix, sense talons) i dir-li si ballàvem. Va fer que sí i de cop i volta vaig adonar-me que per torrat que anés em seria força difícil ballar unes sevillanes sense sentir que feia el més espantós dels ridículs. No n'havia ballat mai, de sevillanes, jo que ni sé ballar sardanes, però ja era al mig de la pista amb aquell tros de dona, i l'opció d'escapar-me per cames em semblava poc digna. En resum, que vaig fer el que vaig poder mentre ella no parava de riure. Quan per fi vam acabar, ella em va preguntar: -¿De dónde eres?, ¿alemán, holandés? - No, no, soy catalán. - ¿Catalán?, ¿me tomas el pelo? ¡No pareces catalán! El meu anglès escarransit no em permet mantenir grans converses, però sempre que sóc a l'estranger -com aquest estiu a Polònia- i em pregunten d'on sóc dic "of Catalonia. I'm catalonian", afegeixo. El més normal és que se'm quedin mirant estranyats. En part deu ser per la meva pronunciació, però em temo que també perquè no tenen ni la més remota idea que Catalunya existeixi . Llavors, si mostren algun interès, arriba el moment d'explicar-los la nostra peculiar situació: una nació sense estat entaforada a l'Estat de les Autonomies, un país petit i dinàmic que defensa la seva identitat i vol (aquí caldrien matisos, però ja he dit que el meu anglès és força pobre) assolir la independència. Una part del que tothom coneix com Espanya on un grup d'irreductibles patriotes continuen fent tot el possible per veure reconeguts els seus drets... També acostumo a parlar una mica dels orígens de la llengua, de la Corona d'Aragó, de la desfeta del 1714, de l'onze de setembre... Tant se val, sempre arriba un moment en què em pregunten per la capital de Catalunya. L'última vegada que vaig respondre, no fa ni un mes, la reacció va ser, més o menys, aquesta: Deixant de banda el conjunt de l'Expo, un artifici de ben poca utilitat, una manera com qualsevol altra de perdre -o guanyar- diners, vull referir-me concretament a la torre de l'aigua, un edifici de nom ostentós però que no crec que es mereixi que l'escrivim amb majúscules. La cua que vam fer amb en Pol era important, però imaginàvem que valdria la pena. A l'entrada, un vestíbul força ample amb una mena de làmines llarguíssimes que representaven, imagino, l'aigua que dóna nom a la torre i unifica (o ho intenta) el sentit de l'exposició. A banda i banda, moltíssimes finestretes a cada pis, tan petites que fins i tot costava fotografiar les vistes de Saragossa. Arribem al setè i ens trobem unes gotes d'aigua gegantines que penjen del sostre. I a banda i banda les mateixes finestretes, que s'enfilen fins al pis 23. Pugem?, proposa en Pol. Pugem, dic jo. Es fa inacabable, més que res perquè hi ha una multitud que puja amb nosaltres i, evidentment, no podem dur el ritme que ens agradaria. La panoràmica des de les finestretes cada cop és més àmplia, però les dificultats per fer fotos són les mateixes. Fins que arribem a dalt de tot, on confiem que hi haurà un mirador que ens faci pensar que no hem perdut el temps, i ens trobem amb una gran sala amb bar, tot tipus d'andròmines per als turistes i visitants i... Sí, sostre. Ni rastre del mirador. Les finestretes petites sí que hi són, naturalment. Mentre baixem pacientment per la rampa, en Pol i jo anem proposant altres denominacions per a l'edifici que ja tenim ganes d'abandonar: la torre de les collonades, la major presa de pèl a la vora de l'Ebre, una fantàstica manera de fer exercici i adonar-te de la inutilitat de bona part de les obres faraòniques... Per descansar una miqueta de la platja, un dia d'agost vam decidir dur els nens a Montserrat, "el miracle català" que deia Maragall, o "una muntanya superba, d'una geologia curiosíssima, d'una suscitació constant de sorpreses", en paraules del mestre Pla. La veritat és que no ens esperàvem que hi hagués tanta gent, quasi més que a qualsevol parc temàtic dels que fugim com esperitats. Potser per això, vam començar la visita perdent-nos per un dels camins paral.lels al tren cremallera i fent uns quants quilòmetres entre els monolits gegantins i les curioses formes geològiques d'un dels vessants de la muntanya. Després vam dinar al self-service i a continuació (ja era hora) vam entrar al monestir. Pleníssim, amb una cua impressionant per acostar-se a la Moreneta. Alguna foto, mirades d'admiració i cap a fora, que això és insuportable. Però els nens van trobar un altre camí per accedir a la Moreneta: una petita capella situada al darrere de la verge, just per on sortia la gent que s'acostava a tocar-la i fer-li fotos.
-Pugem per on baixa la gent -va proposar en Pol. Després de dubtar uns segons vam decidir que no era tan greu, sobretot perquè ja n'havíem vist uns quants que ho feien. Pugem l'escala, jo al darrere de tots, just quan baixa un grup de noies italianes, tres o quatre. Una d'elles, que m'acaba de passar pel costat, du unes sorolloses sabates de taló que deixen de retrunyir quan, sense cap motiu aparent, rellisca i cau amb les cames pel davant, amb tan mala fortuna que no pot reaccionar fins que ja ha baixat cinc o sis esglaons. S'ha hagut de fer molt de mal a l'esquena. Ho confirmen els seus plors mentre les companyes l'ajuden a incorporar-se. Arribo fins a la Moreneta i em limito a mirar-la cinc o sis segons, perquè estic patint per la noia italiana. Crec que és la primera vegada que assisteixo a una caiguda d'aquesta mena i no em faig un fart de riure. Per sort, quan passem pel seu costat ja no plora i fins i tot m'adreça un somriure sense llavis, només amb es seus ulls verds. Farts de les típiques rutes turístiques, quan ja portàvem quatre dies a Varsòvia la Inés i jo vam decidir visitar el barri de Praga, a l'altra banda del Wisla. És una de les zones més deprimides de la capital, però té atractius com una catedral neogòtica, una església ortodoxa d'estil rus-bizantí i un zoològic que permet veure alguns animals sense entrar-hi, des del mateix carrer. Però el que debò va agradar-nos va ser copsar la vida real de la ciutat, lluny dels districtes comercials i financers. Molta pobresa, sí, però també dignitat i ganes de tirar endavant. Després de dinar en una taverna polonesa on no parlaven ni un borrall d'anglès, més o menys com nosaltres, vam endinsar-nos pel barri amb la intenció de fer unes quantes fotos dels edificis i la gent. Un parell d'hores després, en lloc d'agafar el modern pont de l'anada, vaig proposar que tornéssim per un altre que es veia a poc menys d'un quilòmetre. Semblava senzill arribar-hi, però ens vam perdre. Era una zona especialment humil, amb barraques enmig d'una vegetació tan densa que més que un parc semblava un bosc. El cas és que arriba un moment que no tenim ni idea d'on som. Passa un cotxe de la policia, amb la sirena a tot volum. Continuem caminant i, en arribar sota una mena de viaducte, li dic a l'Inés que pujaré per una escala d'una de les barraques, a veure si veig el pont. Ni he acabat de fer-ho que surt de dins de la barraca un home de dos metres (no exagero) amb la cara vermella per l'alcohol (suposo) i em mira amb ulls inquisidors. Només vinc a veure la panoràmica, li dic en català, confiat que els gestos que faig amb la mà seran suficients perquè m'entengui. Fa cara de pocs amics i afegeixo: ja me'n vaig. A reveure! En baixar al costat de la Inés, passa pel costat la parella de la policia, aquest cop a peu i amb les porres a la mà. No m'estranyaria que busquessin al paio que acabo de veure. Continuem caminant cap a una zona que sembla més transitada i potser ens durà al pont. Allà hi ha molta gent, dic. Anem-hi. Quan ja hi estem arribant, ens adonem que són un grup d'skins que amb les seves botes de puntera metàl.lica es dediquen a ventar coces a alguna cosa, sembla un esquirol mort. Canviem de direcció a una velocitat sorprenent i després de caminar, quasi córrer, un quart d'hora llarg arribem al modern pont de l'anada i, amb un sospir d'alleujament, convenim que l'altre tampoc no tenia massa interès.
Vam fer el viatge des de Varsòvia. Tres hores en tren pel centre d'un país que sempre m'havia fascinat i mai no havia pogut visitar. Recordo que la nit anterior havíem llegit en veu alta, com ens agrada fer de vegades, les últimes cent pàgines de Tokio blues i que aquell matí, durant el viatge ferroviari pel bell mig de Polònia, rèiem de l'amiga comú que ens havia dit que Murakami era una merda. El cas és que vam passar el dia a l'antiga capital del país, plena d'edificis impressionants i racons màgics, i cap al tard, quan ja ens dirigíem a l'estació, va començar a caure un xàfec brutal que ens va obligar a refugiar-nos en una pèrgola que hi havia al parc pel qual passàvem en aquells moments. Era completament plena de gent. Primer ens va sorprendre que més d'un anés sense samarreta (feia fresca), però de seguida vam adonar-nos que tots ells, sense excepció, bevien directament d'ampolles de vodka. Algú ens va dir alguna cosa, però no li vam fer cas i, quan va insistir, me'l vaig quedar mirant amb ulls de boig i ja no va dir res més. Anem, va proposar la Inés, però plovia tant que ella mateixa va adonar-se de l'absurditat de la proposta. Cantaven, discutien, cridaven, però per sobre de tot estaven contents. Un d'ells, que ja devia sobrepassar els setanta anys, no havia aconseguit pujar a la pèrgola i estava estirat en un banc, rebent amb la boca oberta part dels milions de litres d'aigua per metre quadrat que queien en aquells moments. De tant en tant intentava aixecar-se, però estava tan torrat que queia de clatell al banc. De sobte, un dels que cantaven es va oferir a ajudar-lo, però després van caure tots dos. De seguida que la pluja va afuixar, la Inés i jo ens vam allunyar de la pèrgola a gran velocitat. Tot i això, vam mirar enrere per comprovar que més d'un, potser quatre o cinc, ens feien adéu amb la mà. Els vam correspondre sense deixar de caminar.
Un dels moments més memorables d'aquest estiu es va produir el dia de Santa Maria a Sant Miquel de Fluvià. El meu fill Pol (onze anys) i jo vam anar a visitar l'amic Antoni Rigol i la seva companya a la seva casa d'estiueig i, després, als avis materns d'en Pol, que ens van convidar a sopar pa amb tomàquet i embotits. Però més enllà d'aquestes trobades, que van tenir l'alè inconfusible de les grans ocasions, vull explicar el que va succeir després.
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |