La gent és poc formal, ja ho sabem, però per molt que m’ho repeteixi no és cap consol. Feia tres dies que, amb motiu d’un reportatge sobre la renda per càpita dels madrilenys, perseguia la cap de premsa d’un ajuntament per obtenir unes declaracions de l’alcalde sobre el creixement econòmic del municipi.

      - No pateixis, les tindràs –em va dir dilluns i també ahir, quan vaig trucar-la de nou perquè encara no havia rebut  el que volia.

Aquest migdia, però, quan l’he tornat a trucar en comprovar que no hi havia notícies seves, he detectat una notòria falta de seguretat en les seves paraules:

 - Recorda que avui tenim el pregó i l’alcalde està molt enfeinat. Encara no he pogut parlar amb ell.

-         I les declaracions?

-         No et puc garantir res –ha dit, com si mai no haguéssim parlat del tema-. De tota manera, intentaré enviar-t’ho abans de les tres – ha afegit.

Evidentment, ni a les tres ni a les quatre ni a les cinc. Res.

Què hi farem, he pensat. Si no puc tenir les declaracions de l’alcalde del municipi que ha crescut més, recolliré les del segon. Dit i fet. Trucada al cap de premsa. No l’agafa. Trucada a casa seva. No hi és. Trucada al mòbil. L’agafa i em diu que està dinant.

-         Només serà mig minut.

Li he explicat què volia ­–les seves declaracions– durant ben bé dos minuts. En acabar m’ha dit:

-         Molt bé. Truca al cap de premsa i que et doni les dades.

-         No necessito cap dada. Només la teva valoració –he insistit.

-         Ah, val, truca’m demà al matí.

Demà serà un altre dia, m’he dit. Al capdavall, aquest és el pa meu de cada dia, he conclòs, perplex davant la certesa que qüestions tan fútils encara puguin molestar-me.

Tinc certes molèsties a un bessó, provocades sens dubte per l’entrenament de l’altre dia, amb en Santi, al gimnàs de Banyoles. Tot i així, després de fer vuit series de flexions (amb la lesió al muscle dret m’és impossible fer res més de pit) he sortit a córrer una mica. Quinze minuts molt relaxats i, després, unes quantes sèries de 200 metres. Com que a Griñón, on treballo, no disposo de camp de futbol ni tinc cap referència clara, he decidit fer-les en un camí amb tanques metàl.liques. Després de calcular que entre pal i pal hi havia quatre metres, he marcat la distancia que hi havia entre cinquanta pals i llestos. He comprovat que em costava mantenir el ritme de quatre minuts per quilòmetre, que en sèries d’aquest tipus hauria de ser més que accessible.

Tant de bo pogués entrenar sempre a Girona i a Banyoles. La Devesa i l’entorn de l’estany, per posar només un exemple de cada lloc, són indrets magnífics per córrer mentre gaudeixes de la natura. No és que em queixi de la zona de Getafe on visc, plena d’espais verds i llargues avingudes amb poc trànsit, però és evident que no resisteix cap comparació amb les comarques gironines. El dissabte al matí, força d’hora, vaig donar unes quantes voltes a la Devesa i, després, vaig pujar corrent tres o quatre vegades les escales de la catedral. El dia abans havia fet una volta a bon ritme a l’estany i, el següent, vaig anar de la Creueta a Quart per la via del Carrilet per tornar a la Creueta i fer uns quants esprints al camp de futbol.

Sempre hi ha obstacles, sempre. El refredat, els mocs i, en conseqüència, les dificultats per respirar m’estan complicant una mica els entrenaments, però intento pensar que encara té més mèrit i que quan estigui bé, si és que arribo a estar-ho algun dia, les millores seran notòries, quasi espectaculars. Conyes a banda, avui he optat per la bicicleta estàtica: vint minuts a bon ritme, sis esprints d’un minut seguits de dos minuts a bon ritme i, per acabar, deu minutets més de regal, molt suaus.

Sempre hi ha motius per estar emprenyat. Per un atemptat d’ETA, per la malaltia d’un ésser estimat, perquè la dona (no és el cas, eh!) t’ha posat banyes o perquè el teu cap continua exhibint la seva peculiar manera de veure les coses. Però també és cert que molt sovint hi ha motius per sentir-se feliç: la rialla d’un nen, els petons (dolços o salvatges, tant se val) de la persona estimada, la constatació que tens amics que pensen en tu o, simplement, l’alegria de seguir viu un dia més. El cas és que sempre hi haurà temps per ser pessimista –o estar ben informat– i és millor, crec, no capficar-se per les coses (la immensa majoria, certament) que s'escapen del teu control.

L’ungla ja em molesta menys i, per posar una mica d’emoció a l’entrenament, he decidit participar en una cursa el pròxim cap de setmana. Només per foguejar-me una mica i veure de què sóc capaç. 10.000 metres el diumenge al matí. A Getafe. Al costat de corredors de tres minuts per quilòmetre. Al costat a la sortida, és clar, perquè immediatament els perdré de vista i només els tornaré a veure a l’arribada, quan ja farà estona que descansen. El meu objectiu, modest, és fer-ho en cinquanta minuts. Amb això ja em conformo.

De vegades els petits detalls o, més ben dit, no fixar-se en els petits detalls pot conduir a la catàstrofe. O, per ser menys exagerat, pot dur problemes. Parlo d’una ungla. La del mig del peu dret. La tinc una mica massa llarga i aquest migdia, quan he anat a correr, més o menys quan portava trenta minuts, he notat que em molestava. Tant que he hagut d’afluixar el ritme i acabar els trenta minuts restants no a pas de tortuga però sí de gos vell. En arribar al gimnàs he descobert que la tenia mig negra... Serà qüestió de fixar-s’hi més.

Un company de feina m’ha comentat aquest matí que el diari ‘Público’ regalava la pel.lícula ‘María llena eres de gracia’. En arribar al quiosc, no he vist el diari enlloc.

 - No teniu el ‘Público’? –li he preguntat al quiosquer.

- Sí, entra – m’ha dit amb un gest de complicitat.

Els tenia amagats a dins. Sembla que el seu col.lectiu no està d’acord amb el percentatge que reben i els han ordenat que no en venguin.

- No et causaré cap problema?

- Els amics són els amics –ha afirmat, en un to que quasi ha arribat a commoure’m.

Unes hores més tard, he comprovat que la redacció estava plena de ‘Públicos’, prova inequívoca que el quiosquer té un munt d’amics.

De vegades tens la certesa absoluta que estàs perdent el temps, però continues perdent-lo perquè saps que qualsevol altra alternativa seria encara més penosa. No parlo pas de la preparació maratoniana, que fins i tot en el pitjor dels casos serà positiva, sinó d’altres activitats, diguem-ne feines, que arriben a desesperar-me perquè sé que no acabaran sortint com m’agradaria, i no precisament per culpa meva. En fi, caldrà apel.lar a la paciencia, a la resignació encara que no sigui cristiana.

Sinusitis.Quan semblava que la preparació sobre el terreny ja s’assemblava una miqueta a la que havia imaginat sobre el paper, em trobo amb un obstacle que dificulta notablement la meva capacitat de respirar.

Avui descansaré. De fet, la meva intenció és fer-ho dos o tres cops per setmana. Al gimnàs, això sí, treballaré una mica les cames. Tot molt suau.

Una mala notícia a la feina: han diagnosticat metàstasi als pulmons al pare d’una companya que, lògicament, està destrossada. En situacions així, mai no sé què dir.