Ara comença l’autèntica marató, penso. No sóc un heroi, d’acord, però tampoc un covard, afegeixo mentalment. No sé què em passa, perquè ni estic massa cansat ni em fan mal les cames, però és com si de sobte pesés cent quilos més, com si acabés d’entrar en una sauna que m’obliga a suar de valent, una sauna on he de pujar per una corda que no s’acaba mai fins a un sostre que ni es veu. Anima’t, em dic. Endavant!, crido sense cridar per no perdre energies. Funciona. No és que em transformi en un Chema Martínez –que de ben segur ja ha arribat a la meta–, però almenys puc mantenir el ritme de creuer de cinc minuts per quilòmetre, de manera que arribo al 30 amb un temps de 2:39:04 que em permet especular amb un èxit (recordo que per a mi l’èxit és baixar de quatre hores) quasi assegurat. Tantes hores d’entrenament, tantes lectures sobre l’estratègia més adeqüada, tantes consultes a altres corredors bé han de servir d’alguna cosa, em repeteixo sense deixar de pensar que ja podria haver triat una altra marató, que això és un trencacames i encara queda el més dur.
Queden només dotze quilòmetres, el que en condicions normals faria en menys d’una hora, però començo a adonar-me’n que les coses han canviat, que ja és una altra cursa. Serà el famós mur? Tinc un pilot de corredors al davant i molts altres al darrere, però és evident que estic sol. Tan sol com els cadàvers que començo a trobar al meu pas. No són morts, però ja no corren. Només caminen. Alguns. D’altres són atesos pels serveis mèdics. Defalliments, rampes, butllofes, contractures... De tot. Ha sortit el sol i fa molta calor. El públic anima de valent, però no m’ajuda pas. No pot, perquè això és cosa meva. Sóc jo, qui va decidir fer la marató. Sóc jo qui l’ha d’acabar. Com sigui. És com si corrés per un passadís ple de llum i fresses on les úniques opcions al meu abast són caure o continuar corrent. Els quilòmetres passen cada cop més a poc a poc i decideixo prendre’m el segon gel. Préssec espès, confio que serveixi. Potser sí, perquè arribo al 35 sense haver perdut massa el ritme: 3:10:31. Esperançador, penso. I calculo, és clar. En faig prou amb córrer set quilòmetres en 49’ 28’’, a una mitjana ridícula de set minuts i quatre segons per quilòmetre. No m’agrada gens ser tan conservador, però és l’única sortida que em queda. I ara arriba la pujada forta, fins al final. Ja no tinc la sensació que tothom m’avanci, però cada cop hi ha més gent que camina o, directament, abandona. Ni se’m passa pel cap afegir-m’hi. Vaig dir que correria fins al final i ho faré. En cap dels rodatges llargs dels diumenges, ni tan sols en el de 34 quilòmetres, m’havia sentit tant lent i pesat, tan fotut. Ja arribarà l’hora d’esbrinar què ha passat, però ara necessito arribar. Aviat, sisplau. Em conformo amb 3:59:59 o, en el pitjor dels casos, amb 4:00:00. Més no, sisplau.
Mai no havia corregut tan a poc a poc. Les cames no semblen les meves, ni el cor. Ni res. El ritme és tan penós que no em costa gens calcular-lo cada cop que, després d’una eternitat, cobreixo un nou quilòmetre. Amb tot, estic convençut que ho aconseguiré. Tant de patiment haurà valgut la pena. Ja estic arribant al 40 i encara em quedaran més de vint minuts. Fins i tot una tortuga ho faria. Al 40, he dit? No, no, no! És el 39. He begut oli, penso mentre reconsidero la situació. Es pot fer, es pot fer. Endavant amb la poca força que em queda. Arribo al 40 en 3:46:42. Ja ho tinc. Una miqueta menys de 7’ per quilòmetre i ja ho tinc. La pujada continua. És plena de cadàvers que em conviden a afegir-m’hi. Però no vull. No i no. La Inés m’espera a la meta. I la petita glòria de ser maratonià per primer cop, maratonià per sempre. Menéndez Pelayo ès inacabable, però ja dec estar arribant al 41. Sí, el 41. Vinga, vinga, una miqueta més, tortugueta. De cop i volta sento una fressa diferent. Com un ritme regular, com un grup de corredors que segueixen un pla perfectament establert. No pot ser, però són ells. L’exèrcit de les 4 hores, el del globus blau que ni se m’havia passat pel cap que pogués atrapar-me, m’està avançant amb una facilitat impensable. No, no i no! Em mossego el llavi inferior per disposar-me a seguir-los. Entraré amb ells, no és tan greu.
Amb ells, he dit? No puc seguir-los. I no pas per falta de forces, aquest cop. Les cames m’haurien respost, ho sé. Però un flat inesperat, un maleït flat, em crema el costat dret i m’impedeix anar més ràpid. Ja enfilen O’Donnell en direcció al Retiro, però sóc incapaç de mantenir el seu ritme. Tinc ganes de plorar. De dolor i de ràbia. M’assemblo massa a aquells maratonians que alguna vegada surten a la tele amb tot l’aspecte d’estar a punt de caure en qualsevol moment. No cauré, ja ho crec que no. Ni deixaré de córrer per fort que sigui el flat. Em sento com si estigués parint un nadó, com si m’estiguessin arrencant les ungles amb unes tenalles, com si un exèrcit de llops comencés a devorar-me mentre encara respiro. Ja sóc al Retiro i tothom aplaudeix. Sé que trigaré una miqueta més de quatre hores, però ja m’és igual. Ho aconseguiré. En creuar la meta veig a la Inés i encara em queden forces per córrer a abraçar-la. Després miro el cronòmetre: 4:01:45. No està gens malament, em diu ella. I ja no sento ràbia ni dolor. Somric satisfet mentre em fa una foto amb la medalla que m’acredita com a maratonià.
Una bona càrrega d’hidrats, les ungles ben tallades, banys d’aigua calenta amb sal i vinagre per als peus, descans quasi absolut, vaselina per als mugrons, dits dels peus i altres parts sensibles, loció solar, el xip a les vambes, el dorsal a la samarreta... Tot està més o menys controlat, però ni els sis mesos d’entrenament més o menys seriós em semblen una garantia suficient quan, acompanyat de la Inés, l’Iván i en Vicente, m’encamino cap a Recoletos camí de la sortida de la marató. Serà la primera i és força lògic que estigui un pèl nerviós, sobretot quan m’adono que els carrers són plens d’atletes que escalfen com posseïts. Jo, en canvi, no tinc cap intenció de fer-ho: em convé reservar totes les energies per completar els 42 quilòmetres i 195 metres als meus estrenats 42 anys, en un circuit que travessa tot Madrid, no és precisament planer i acaba amb set quilòmetres de pujada. Tot i que ja havia pixat abans de sortir de casa, em vénen ganes de tornar-hi quan no queden ni deu minuts per sortir. Als lavabos públics hi ha cues immenses, de manera que, com tants d’altres, opto per un arbre que, acollidor, em convida a refugiar-me entre les seves fulles mentre sis avions sobrevolen el cel de la ciutat i dibuixen... la senyera? No, no, sóc a Madrid, deu ser la bandera espanyola. Després d’uns breus estiraments, m’acomiado dels meus acompanyants. M’esperaran al quilòmetre 15 (on tinc previst passar en 1’19’’) i a l’arribada, on hauria de fregar per sota les quatre hores.
Enmig de la serp multicolor, que més que una serp sembla ara un exèrcit gens compacte però sí molt ben format i disposat per a la batalla, em criden l’atenció els enormes globus blaus que duen atletes experimentats amb l’objectiu d’orientar els novells o, simplement, els que volen una referència fiable. Indiquen el temps que trigaran en fer la marató: tres hores, 3’15’’, 3’30’’, 3’45’’, 4, 4’30 i 5, si no me’n deixo cap, tot i que l’organització no tancarà l’arribada fins a les tres de la tarda, sis hores després de la sortida. Optimista de mena, em situo una mica més endavant del globus de 3’45’’ i espero que soni el tret de sortida. Al meu voltant parlen castellà, però també anglès, francès i... sí, català! De fet, descobreixo que un grup de corredors amb la samarreta verda porten a l’esquena noms com Joan, Jordi, Francesc... Un homenàs amb accent alemany em pregunta on és la sortida i jo assenyalo amb el dit l’immens arc de plàstic vermell on s’activaran per primera vegada els nostres xips. Tinc entès que hi ha nou controls més: a la mitja marató, a l’arribada i a set punts més que no s’han donat a conèixer per evitar que algun espavilat faci la cursa en metro. Observo que la immensa majoria dels corredors som homes. Hi ha dones, és clar, però així a cop d’ull diria que no arriben ni al 5%. També em fixo en els físics dels corredors. Predominen els longilinis, però la veritat és que hi ha de tot, grassos i catxes inclosos, i la mitjana d’edat és més elevada del que havia imaginat. Quasi em sento jove.
El tret de sortida em torna a la realitat. Arriba el gran moment. Caminem un parell de minuts fins a l’arc vermell, on veig de reüll en Gallardón i la Botella, i després a córrer. Diuen que som quasi 13.000, però em sorprèn que poguem moure’ns amb certa fluïdesa. Tinc molt clar que no puc accelerar-me, que m’he de contenir per reservar forces per moments més complicats. Castellana amunt, però, no sembla que faci pujada i el pas previst (5’15’’ o 5’20’’ per quilòmetre) es redueix a 5’07, 5’10’’ o, en passar per sota les torres Kio, 5’00. Continuo amb la mateixa dinàmica, sense cap desgast aparent, i en arribar al quilòmetre deu el cronòmetre marca 49’05’’, a una mitjana de 4’54’’ (12,2 quilòmetres per hora). És inevitable que comenci a fer càlculs: si mantinc aquest ritme puc somiar amb les tres hores i trenta-cinc minuts, fins i tot una mica menys. Em sento fort, capaç d’accelerar quan vulgui, però prefereixo ser prudent i reservar-me per moments pitjors, si és que arriben. Qui sap si, al cap i a la fi, la marató no és tan dura com diuen i sóc capaç de completar-la a un ritme similar al de les curses de deu quilòmetres (el meu millor temps és 45’) o de les mitges maratons (1’39’’). Sí, al final hi ha pujada, però segur que no són pendents tan pronunciats com els de la carretera dels Àngels. Mentre em deixo endur pels pensaments positius, em fixo en altres atletes, en la gent que ens anima i en racons de Madrid que ni tan sols coneixia. En passar per Alberto Aguilera penso que ja em queda poquet perquè em vegin la Inés i companyia. Per un moment se’m passa pel cap la possibilitat d’accelerar de forma espectacular i demostrar la meva gran superioritat sobre els passerells que m’envolten, però decideixo ser caut i em limito a mantenir el ritme fins arribar al carrer Fuencarral, on em fotografien, em criden, m’animen i em fan sentir que sóc el rei del mambo. El cronòmetre marca 1:15:03, a una mitjana exacta de 5’, i dedueixo que sóc perfectament capaç d’acabar al mateix ritme, que si fins ara he estat conservador quan arribin les pujades em quedaran energies suficients i que potser m’he plantejat un objectiu poc ambiciós perquè ara mateix em sento més a prop de les tres hores i mitja que de les quatre. De seguida arribem a la Gran Via. Esclat de llums i colors. Les ovacions es perllonguen fins a Callao, Preciados i la Puerta del Sol, on ens espera una banda de músics, cantants, ballarines i no sé què més. El públic forma un passadís on amb prou feines hi ha espai per córrer de tres en tres. Sembla una etapa de muntanya del Tour, però aquí sona la banda sonora de Carros de foc. La marató és una festa, el cos respon i els núvols fan l’ambient més agradable. De sobte sento al meu darrere: “Vinga nois, no baixeu el ritme” i de seguida m’avancen sis militars d’aspecte disciplinat que marquen el pas com autèntics professionals. Tot i que és obvi que van més ràpid que jo, sento que diuen que corren a 5’, de manera que, sense pensar-m’ho massa, decideixo seguir-los. No és que em costi gaire, però un parell de quilòmetres després, quan ja queda poc per al passeig de Rosales i acabem de pujar una rampa respectable, decideixo que potser vaig una m¡ca justet i no em convé aspirar a les tres hores i mitja, que em puc permetre fer un temps una miqueta més alt a canvi de córrer amb un mínim confort. Confort? Sí, la veritat és que vaig còmode. La respiració és harmoniosa, compassada, i les cames es mantenen prou fresques. Encara no ha arribat el moment de recórrer als gels de carbohidrats que duc al cinturó, penso, però sí que decideixo començar a beure aigua cada cop que me n’ofereixin, és a dir, cada cinc quilòmetres. Passo el quilòmetre vint en 1:41:05 i la mitja marató en 1:46:47, a un ritme global de 5’03”. És un temps perfecte per baixar de les quatre hores, però em sorprenc a mi mateix en fer especulacions del tipus: “Em puc permetre fer la segona part en 2:13:13” o “Encara que baixi el ritme a 6’ aconseguiré el meu objectiu”.
En els pròxims quilòmetres els dubtes mentals coincideixen amb una lleugera davallada física, res que no es pugui resoldre amb una petita aportació de carbohidrats. Estem arribant a la Casa de Campo, camí del 25, i potser ja va sent hora de recarregar els dipòsits. Agafo un dels gels, l’obro i me n’empasso una miqueta. Té gust de préssec. Molt espès, necessitaré aigua. Intento desar el gel al cinturó, però amb tanta malaptesa que em cau al terra. Intentar recuperar-lo seria inútil. Ja l’hauran trepitjat milions d’atletes. De cop i volta tinc la impressió que tots van sobrats, que corren més ràpid que jo. Hauré de prescindir de la recàrrega d’hidrats just quan més els necessitava, però no puc arriscar-me a agafar l’altre gel perquè segur que el necessitaré després. Arribo al quilòmetre 25. El cronòmetre m’indica que començo a perdre ritme. 2:09:12, encara bé però no tant com havia previst. Intento reconsiderar la situació. Queden 17 quilòmetres i el marge és d’1:51:47, més temps del que he trigat a fer la primera meitat. Ja ho tinc, ja ho tinc, em repeteixo mentre intento concentrar-me en les meves gambades, en un ritme que no acabo de trobar sense entendre ben bé per què. I just en aquest moment m’avança l’exèrcit del 3’45’’, el globus que havia menyspreat a la sortida en considerar que anirien massa lents. M’esforço a seguir-los, però van massa ràpid i ben aviat desapareixen en la distància. Ha arribat el moment, em dic. Estàs fotut però has de reaccionar. Ànims!
Per fi. 142 posts després d'iniciar aquesta petita aventura, que d'una forma grandiloqüent però també irònica vaig denominar fins de tres maneres diferents (les que podeu llegir més amunt) puc proclamar als quatre vents que ja sóc maratonià de ple dret. És a dir, que he estat capaç de córrer fins al final una marató sencera (sí, els 42 quilòmetres i 195 metres) sense morir en l'intent ni patir cap dany físic irreversible. Unes terribles agulletes als quàdriceps i bessons, tres butllofes gegantines i una ungla negra són les úniques seqüel.les d'un repte que em vaig plantejar quan pesava 87 quilos i que, a pesar d'haver entrenat amb una certa dedicació durant quasi sis mesos, he completat exactament amb el mateix pes. Aclareixo -vanitat obliga- que no estic gens gras, que medeixo 1,82 i que el meu excés de pes és causat per una musculatura que, sense ser res de l'altre món, tampoc no té res a veure amb la que exhibeixen els maratonians de debò, aquells atletes amb aspecte famèlic que són capaços de córrer tota la distància a una mitjana de poc més de tres minuts per quilòmetre.
Malgrat el que pugui dir el subtítol d'aquest bloc, mai no he tingut la intenció de convertir-me en un d'aquests maratonians (ja, tampoc podria), però sí que tenia ganes -moltes i des de fa molts anys- de saber què se sent en emular Filípides i no caure mort a la línia d'arribada. Intentaré explicar les meves sensacions en el pròxim bloc i, en resposta a una pregunta de l'altra dia de l'Estrella, la meva intenció és continuar escrivint alguna cosa sempre que pugui, almenys de dilluns a divendres, però sense incidir directament en la marató, una prova que, això sí, no descarto repetir. Per què? Perquè tot i que el meu objectiu era acabar-la en un circuit tan dur com el de Madrid, m'ha sabut una mica de greu no poder baixar de les quatre hores. Acabo de consultar la classificació oficial i diu que vaig trigar 4:03:38, però el temps real, el que transcorre entre que creues la línia de sortida i la d'arribada, va ser de 4:01:45. En qualsevol cas, vaig quedar el 4.530 sobre 7.739 que van arribar a la meta d'entre més de 12.000 que van prendre la sortida. Vist així, no està tan malament. Demà, amb més calma, relataré amb tot luxe de detalls la cursa en què, per fi, em vaig convertir en maratonià.
Abans d'afrontar la marató, res millor que relaxar-me al cinema amb una bona pel.lícula. A veure si tinc sort amb Mil anys d'oració, de Wayne Wang. He llegit que potser és el seu millor film. Tracta del retrobament, després de molts anys sense veure's, d'un pare i una filla xinesos en un petit poble de la costa est nord-americana on viu ella. La relació no és precisament bona: silencis, retrets i una absoluta falta de comunicació. Pare i filla pateixen, però són incapaços d'exterioritzar els seus sentiments. Promet.
Ahir vaig anar a veure 'Elegy', l'última pel.lícula d'Isabel Coixet, inspirada en una novel.la de Philip Roth. La veritat és que em va agradar, però potser no tant com m'esperava. Tot i que els personatges estan prou ben retratats, potser fluixeja l'argument, sobretot al final. El professor universitari interpretat per Ben Kingsley, l'alumna (Penélope Cruz) i el fill, l'amic i l'amant del professor són creïbles i coherents, sí, però acabes sortint del cinema, almenys jo, amb la sensació que Coixet hauria pogut fer alguna cosa més. És possible que sigui perquè no ha intervingut en el guió i ha hagut de limitar-se a treballar amb uns elements imposats, no ho sé.
Ahir al vespre, poc abans de sortir de la feina, em va trucar en Pancracius. Feia quasi un any que no parlàvem, però sense cap preàmbul em va preguntar:
(En Pancracius és llibreter d'un petit poble del sud madrileny i alguna vegada, crec recordar, va tenir a l'aparador algun llibre meu, tot i que ignoro si va arribar a vendre'n cap)
- No, però els podries dur tu...
- Potser em queda a casa algun exemplar d'Héroesflacos. Ja ho miraré.
- Perfecte. A quina hora passaràs?
- Te'ls puc dur a dos quarts de deu, si vols. Te'ls deixo a la llibreria, no?
- No m'has entès. Quan passaràs a signar els teus llibres?
Dubto uns segons. Després dic:
- Primer caldria que algú els volgués comprar, no? Creus que hi haurà algú que vulgui comprar el meu llibre?
- Sincerament?
- Sincerament.
- No.
- I per què em demanes que vingui a signar llibres si ja saps que ningú me'n comprarà cap? No ets conscient que he de treballar?
- No sé. He pensat que et faria gràcia. Per què no t'escapes una estoneta? Jo hi seré de nou del matí a nou del vespre.
- Umm... Podria intentar-ho.
- I si tens temps prepara un cartell per anunciar que signaràs llibres. Podries posar que...
- Pancracius!
- Val, val, no cal cap cartell. Però passa't una estona, que farem petar la xerrada. I vés a saber, no es pot descartar del tot que algú compri el teu llibre.
- Tens raó. No se sap mai.
Aquest matí, quan en Pancracius encara muntava la paradeta, li he deixat quatre exemplars d'Héroesflacos. Quan surti de la feina passaré a recollir-los i xerraré una estona amb el meu amic llibreter. Qui sap si em sorprèn amb alguna anècdota que em permeti acabar amb un somriure aquest Sant Jordi i oblidar que, un any més, formo part de la legió d'escriptors que se senten com formiguetes esclafades per un exèrcit de lectors que corren a la recerca d'un llibre que indefectiblement no és el seu.
Ja sabem que una mateixa història pot ser o semblar molt diferent en funció del punt de vista. En tenim proves quotidianes: les declaracions dels polítics, les discussions de trànsit o fins i tot els petits entrebancs casolans de cada dia. L'anècdota que vull explicar ara acaba de succeir-me fa deu minuts i d'alguna forma entraria en aquesta darrera categoria.
M'he deixat el mòbil a casa, però no me n'he adonat fins que ha aparegut en Peter per dir-me:
-T'he fet una trucada perduda, però no me l'has agafat.
Com que no sóc conscient d'haver-me deixat el mòbil m'ajupo per agafar-lo de la bossa. En aquest moment sona el mòbil d'en Peter que, sorprès, em mira i em comunica:
- Ets tu! M'estàs trucant tu!
- Què?
Llavors ho recordo tot. M'he deixat el mòbil i l'única que pot tenir-lo és la Inés, que per alguna raó que se m'escapa està trucant a en Peter.
- Deixa, ja l'agafo jo -li dic a en Peter.
- Sí?
La Inés (només pot ser ella) penja el telèfon.
No entenc res i la truco al fix:
- Es pot saber per què truques en Peter? I per què m'has penjat?
- Eres tu? -em diu. Això és surrealista. Per què et truca en Peter, si treballeu junts i tots dos sou a la feina? Perquè ets a la feina, no?
- Sí, sí, és clar....
- I per què t'ha trucat?
- Encara no ho sé. Ara li ho preguntaré.
(Ufff, penso. Al final, com sempre, la culpa serà meva)
Mentrestant, la Inés m'explica el seu punt de vista:
- Encara era a casa i he vist que t'havies deixat el mòbil. No li he donat més importància fins que ha sonat. Com que no he tingut temps d'agafar-lo he mirat qui havia trucat, per si de cas era important. Era en Peter. M'ha estranyat molt, però he decidit trucar-lo per dir-li què t'havies deixat el mòbil. I m'he quedat de pedra en sentir una veu que s'assemblava molt a la teva però no podia ser la teva.
- Per què no? -pregunto.
- Què hi faries tu, amb el telèfon d'en Peter?
- I per què has penjat?
- No sabia que eres tu. No entenia res. Era surrealista, ja t'ho he dit. I es pot saber per què t'ha trucat, si treballeu junts i sou tots dos a la feina?
- No ho sé, penja i ara t'ho dic.
- Peter...
- Què?
- Per què m'has fet una trucada perduda?
- Estava picant el timbre com un boig i no m'obrien la porta. He pensat que tu podries obrir-me, però no ha estat així. I quan finalment m'han obert i t'ho anava a explicar he vist que em trucaves al mòbil des del teu mòbil, tot i que just en aquell moment m'estaves dient que t'havies deixat el mòbil. No entenc res.
- Ara t'ho explico, un moment.
Després truco a la Inés per aclararir-ho tot, però em quedo amb la sensació que no aclareixo res i que ella continua pensant que tot és culpa meva. I quan intento fer-li un resum a en Peter es limita a dir-me:
Queden poc més de cinc dies i 23 hores pel tret de sortida de la marató i, per tant, comença un compte enrere que no sé si se'm farà llarg o curt però quasi segur que desembocarà en un altre títol per aquest bloc. Quasi segur, dic? Això voldria dir que he deixat de ser aspirant a maratonià, que m'he convertit en un maratonià de ple dret per la simple raó que he estat capaç de córrer (córrer, insisteixo) els 42.195 metres. Bufffffff. Intentaré no pensar-hi massa, però ara sí que ho veig a prop. Aquesta setmana hauria de ser la del bon repòs i el bon menjar, a veure si sóc capaç d'arribar en bones condicions a la línia de sortida. Però també faré un esforç per no parlar més d'aquest tema fins d'aquí a una setmana, quan ja podré anunciar el resultat de la meva primera incursió en el món de les curses de llarga distància. Només afegiré, si de cas, que el dimarts faré un rodatge molt suau, de tres quarts o així, i el dimecres cinc sèries de 1.000 metres, també força suaus. I res més. A esperar el tret de sortida.
És curiós, però aquesta primera marató (42 quilòmetres i escaig, com ja sabeu) m'arriba als 42 anys. Ahir vam fer un dinar familiar (25 persones) a Can Mascort i tenia la sensació que la data del meu aniversari havia passat desapercebuda; de fet, havia fet tot el possible perquè fos així i fins i tot havia demanat als més propers (pares, dona, germana i fill) que no en diguessin res, però a l'hora dels postres van apagar els llums i em van posar al davant un gran pastís amb les espelmetes dels 42. I fotos i més fotos. I vinga a riure. Una bona sorpresa, inesperada i emotiva, tot i que els autèntics i grans protagonistes de la vetllada van ser els tres avis que ens queden (Roser, Jaume i Joan) i els tres que ja no hi són (Rosalia, Lola i Modest) gràcies a un cop d'efecte de la cosina Teresa. Sis avis? Sí, és que al dinar hi havia cosins i cosins de cosins, a més de fills de cosins, fills de cosins de cosins i, evidentment, les parelles respectives; els que en tenen, és clar, que també tenim solters d'or.
Que sí, que vull escriure. Però em cremen els bessons i em sagnen els peus. Intento escriure amb un bolígraf rosegat, de vegades amb un llapis sense punta, però tinc les mans plenes de durícies i només obtinc gargots. Que sí, que vull escriure, però em fan mal els ulls i se'm desdibuixen les paraules: es desfan abans d'unir-se a uns fulls que només existeixen a la meva imaginació. Però de debò que escriuré algun dia, potser quan deixi de sortir-me fum del cervell, o quan acabi la marató, o...
Es confirmen els meus temors. Vaig justet. El test de 2 x 6.000, completat fa amb prou feines una hora, m'ha servit per comprovar que el meu objectiu d'acabar la marató en menys de quatre hores no és irrealitzable, però sí complicat. M'he agafat la primera sèrie amb calma, perquè al capdavall es tractava de fer-la al ritme amb què pretenc córrer la marató. M'havia proposat no passar de 30 minuts i n'he trigat 32'05'', a un ritme de 5'21'' per quilòmetre. A la segona sèrie havia d'anar el més ràpid possible, però després de reposar un minut i mig em sentia com si pesés dos-cents quilos i l'he fet en 28'49'' (a 4'48'') quan el meu objectiu inicial eren 26'42''. Segons els experts, els meus temps em permetrien córrer els 42.195 metres en 3'48'', però només teòricament. A la pràctica és molt possible que trigui 3'59''. Ja em conformaria, no ho negaré, però cal tenir en compte que el recorregut per Madrid és ple de pujades i baixades i acaba amb deu quilòmetres cap amunt. En tot cas, i no és per posar excuses, aquest migdia feia molta calor i quasi quedo deshidratat a la segona sèrie, realitzada en un terreny amb força desnivells. Però insisteixo: serà molt difícil i potser hauria de conformar-me amb acabar-la. No sé com ni per què se'm van posar al cap les quatre hores i el cas és que s'han convertit en un objectiu potser secundari però alhora rellevant. És a dir, si acabo la marató ho celebraré amb un cert entusiasme, que creixerà fins a nivells insospitats si trenco la barrerade les quatre hores.
La Chacón (PSOE, no?) crida "Viva España" i "Viva el rey" i algú s'escandalitza. Josu Erkoreka (PNV) reclama "voluntat política per mullar-se" i cercar les bases polítiques que permetin desbloquejar la situació basca. Artur Mas (CiU) retreu a Montilla que vagi a remolc de l'Executiu central i Ridao (ERC) lamenta el retorn al felipisme de Zapatero. Mentrestant, els que esperen que tard o d'hora plogui segur que acabaran satisfets i els que aspiren a que Espanya sigui un país veí semblen condemnats a una frustració perllongada.
No parlo quasi mai de política. I ara tampoc. Només era una panoràmica apressada, cinc apunts fugaços que em serveixen per introduir-me en mi mateix, és a dir, en les meves cabòries. I què em preocupa, ara mateix? A més dels problemes d'esquena de la Inés, la rebel.lia de la Rebeca, la dinàmica esportiva d'en Pol i l'Ivan i, per descomptat, el benestar de la meva família i els meus amics, em preocupa, hauré de sincerar-me d'una vegada, que només falten dotze dies per a la marató. He posat tot l'interès del món en un programa que hauria de permetre'm acabar la prova i, si tot va bé, en quatre horetes o una mica menys, però comença a obsessionar-me la possibilitat de no aconseguir-ho. I què?, preguntareu. En realitat no té cap importància, el que faci a la marató. Però és un projecte personal, un repte, potser un destí, ho estic repetint des de fa 133 posts, i és fins a cert punt lògic que em neguitegi, que tingui dubtes.
Res, reflexions recurrents. I la solució és ben fàcil: continuar entrenant. Després dels vint quilòmetres del diumenge (l'últim rodatge llarg abans de la cita), avui toquen 65 minuts suaus i demà un test molt important: dues sèries de 6.000. La primera, al ritme de marató. La segona, al límit. Objectius: la primera en 30' i la segona en 26'42''. Alguns experts afirmen que aquest test em servirà per fer-me una idea del temps que puc fer a la marató, del ritme màxim al que puc anar. Pot ser, però tinc molt clar que l'única prova vàlida, l'autèntica i definitiva, serà el dia 27.
De vegades em sento com un viatger que s'endinsa en la nit i s'entreté amb la fressa del silenci. Sovint me'n vaig, però sempre torno. La maleta, mig buida o mig plena, segons l'estat d'ànim. I, per sobre de tot, insisteixo, la sensació de viatjar sense fre, sense fi, com un foraster que vol deixar de ser-ho, com un fill pròdig que sempre torna per tornar a marxar, que sempre marxa per tornar.
De vegades sento que vaig néixer per naufragar, que algú em traeix cada nit, que no sé cap on vaig i la vida m'allunya del que vaig ser i estimar. Coincideix amb moments delicats, petits daltabaixos quotidians que m'obliguen a mirar-me des de fora per arribar a la conclusió que, ben mirat, ja he arribat a la terra promesa, és a dir, a la dona que m'espera, en resum, a la Inés. Només ella m'il.lumina i em diu: "Endavant!".
Qualsevol adjectiu es queda curt per descriure la tristesa i el desconsol que van sentir milers d'aficionats del Getafe -i també milions de persones que ahir van seguir per televisió el partit amb el Bayern- quan el gegantí Toni va enfonsar a la xarxa, en l'últim minut de la pròrroga, la pilota que impedia a l'equip de Michael Laudrup accedir a les semifinals de la UEFA. Però ni tan sols un cop d'aquesta magnitud pot enfosquir la meravellosa temporada que està duent a terme un col.lectiu sobrat d'ànima i talent que ja ha conquerit el cor de tots els amants del futbol.
Llegeixo que l'AVE Madrid-Barcelona guanya 5.000 nous clients cada dia. Almenys això és el que ha dit el director general del servei d'alta velocitat de la companyia. No he anat més enllà del títol de la notícia, però m'espanta imaginar-me que aquesta progressió es pugui mantenir durant uns mesos. D'on trauran els trens i, sobretot, on aconseguiré els bitllets? Perquè 5.000 per trenta dies fan 150.000, no? I 5.000 per mig any, posem per cas, 900.000 llargs, oi? Algú em diu a cau d'orella que no té sentit extrapolar aquesta progressió, que potser el director general es refereix a dades dels últims dies i que en cap dels casos es preveu mantenir el ritme de creixement del nombre de clients. Però no li faig massa cas i continuo pensant què passaria si la tendència es manté: 1.800.0000, 3.600.000... Bogeries? Sí, i què? Segur que Saramago en faria una bona novel.la, de tot plegat. Que no sóc cap Saramago? Ja. I què?
Diuen que Wii és perfecte per posar-te en forma, sobretot ara que ha tret un videojoc, Wii Fit, que t'obliga a flexionar les cames, córrer, girar-te i, en definitiva, suar. Però què voleu que us digui, jo continuo preferint l'exercici diguem-ne real, sense maquinetes ni pantalles pel mig. Aixecar pesos i córrer, per posar dos exemples ben senzills. Avui m'he llevat a dos quarts de set per completar 25 minuts de rodatge suau, tres sèries de 3.000 metres (a 14'45'', 14' i 13'30'') i deu minuts més de cursa lenta. I després, al migdia, he fet una mica de pit al gimnàs. Només cinc sèries de press de banca inclinat, amb pesos molt lleugers, i quatre de pull-over. No dic que això sigui millor que la Wii, però de moment prefereixo els parcs i camins (si pot ser prop del mar o enmig del bosc) i el gimnàs a la sala de casa, on si tinc sort puc escarxofar-me a llegir algun llibre o mirar alguna sèrie interessant, com ara Californication.
Un apunt sobre les sèries. Sóc incapaç de trobar el ritme adequat. Puc completar-les en el temps previst, però sempre amb canvis de ritme un pèl bruscos, sense dur quasi mai un ritme homogeni. Pel que estic descobrint, em sento força còmode anant a cinc minuts per quilòmetre (dotze per hora), un ritme que seria perfecte per a la marató. De tota manera, ja signaria fer una mitjana de 5'30''.
Aquest matí, el director del diari m'ha trucat per preguntar-me la data de naixement, per no sé quina història de riscos laborals. Quan li he dit (20 d'abril del 1966) s'ha posat a riure.
- Ets dels més vells de l'empresa! Només et guanyen la Judith i en Ralph.
- Terrible notícia -he respost (en broma)
- No t'ho agafis així -m'ha dit (seriosament) -. Et conserves prou bé -ha afegit (ignoro si sincerament).
- Espera! -ha cridat de sobte -. És possible que ni tan sols estiguis al podi. Em falta esbrinar l'edat de la Helen!
- Crec que és més jove que jo, potser un parell d'anys.
- Més jove? No, no ho crec. Espera que la truco i et dic alguna cosa.
El telèfon ha sonat al cap d'un minut.
- És una revolucionària del maig del 68! Tenies raó, em sap greu.
- No passa res. Hauré de fer-me'n a la idea -he dit amb el to més trist de què he estat capaç -. Començaré a donar-vos molta feina, els riscos laborals cada cop seran més grans, fins i tot és possible que ja sigui massa vell per fer aquesta feina...
- Para, para, para! Ets jove, collons! El que passa és que aquí tots són molt... encara més joves, només és això.
- Sí, ara intenta animar-me. Aviat quaranta-dos anys i encara vols animar-me. Gràcies, però és massa tard per dir-me que no sóc vell. Sóc vell i he d'acceptar-ho, això és tot. I ara, si em permets, tinc feina -he dit abans de penjar.
Feia comèdia, és clar, però crec que s'ho ha empassat. D'altra banda, confesso que treballar amb un grup de gent que, de mitjana, té deu, quinze o fins i tot vint anys menys que tu no contribueix a fer-te sentir jove, encara que altres persones deuen tenir teories oposades sobre aquesta qüestió. Tant se val. Estic a gust amb l'edat que tinc i aspiro a fer-ne més. Un cada any, si pot ser.
Mesos enrere havia planificat córrer la mitja marató de Madrid el diumenge 6 d'abril, però al final em va fer mandra inscriure'm i vaig decidir fer-la pel meu compte. Com que m'interessava que la distància (21.097 metres) fos molt precisa, vaig anar al camp de futbol que tinc a cent metres de casa, perquè em consta -podòmetre dixit- que fa cent metres justos. Es tractava, senzillament, de cobrir 211 rectes, uns 21.100 metres. De porteria a porteria i girar, de porteria a porteria i girar... Monòton? Només en aparença. L'avantatge indiscutible és que cada tram passa molt ràpid i els progressos són notoris: deu, vint, trenta... Sense adonar-me'n ja portava cinquanta rectes, quasi la quarta part! De tant en tant apareixia algun gos, però es limitaven a mirar-me o olorar-me de lluny. Ni una sola vegada em van obstaculitzar el pas, ni tampoc vaig patir cap atac. Com un autèntic sonat, anava de porteria a porteria i girava. Era una piscina de terra i pedres i jo, un nedador de secà. El cronòmetre no m'importava massa, però l'objectiu era no pujar mai de cinc minuts per quilòmetre. I vaig aconseguir-ho. Al final, 1:41'14'', a una mitjana de 4'48'' per quilòmetre. El millor de tot, la recuperació, perquè després vaig poder anar a caminar amb la Inés (sis o set quilòmetres) sense cap molèstia i a la tarda també vaig fer vida normal. En resum, que la mitja marató ja la tinc apamada i l'única incògnita, la gran incògnita, és saber si d'aquí a vint dies seré capaç de recórrer el doble de distància -una mica més a poc a poc, això sí- sense patir danys físics irreversibles.
Encara sóc a la redacció i en tinc per una estona, però això s'ha quedat buit davant la proximitat del partit Bayern-Getafe. No sé si us he explicat mai que visc a aquesta ciutat del sud de Madrid (per qüestions amoroses, vaja, la Inés) i d'alguna manera celebro els èxits d'un club que va pujar a primera just l'any després que jo arribés a Getafe. Res més lluny de la meva intenció que insinuar una relació causa-efecte, perquè suposo que Sánchez Flores, Schuster i Laudrup hauran tingut una aportació un pèl més decisiva que la meva, però el que sí volia dir és que he tingut l'oportunitat d'assistir a uns quants partits d'aquest equip modestíssim, amb un dels pressupostos més baixos de la primera divisió, i quan arribi a casa possiblement podré veure els últims minuts d'un partit històric com el d'avui. Em vénen temptacions de veure'l al Dubliners d'Espoz y Mina, envoltat de hooligans que engoleixen una gerra de cervesa rere l'altra, però suposo que serà més còmode el sofà de casa i, d'altra banda, encara que potser no es noti, el futbol cada cop m'agrada menys.
Avui he tornat a córrer sis quilòmetres molt més ràpid del que em toca. No sé què em passa. Com més s'acosta la marató més mandrós estic. Suposo que són els nervis, la proximitat d'una prova que, ben mirat, només m'interessa a mi... i a uns quants bojos més, és clar... Crec que el dia 27 serem uns 13.000.
Aquest migdia, com de costum, m'he dirigit a la feina en sortir del gimnàs, on només he anat a dutxar-me després de fer sis sèries de 1.000 metres. He trucat al porter electrònic i, com quasi sempre, m'ha respost la Maria.
- Sí?
- Sóc en Josep.
La porta no s'ha obert. He insistit fins a a tres vegades, però res. Al final ha sortit al balcó i m'ha preguntat:
- No portes la clau?
- No. Baixa a obrir-me, sisplau.
Ha baixat i res, la porta no s'obria. Ha tingut la brillant idea de tirar-me la clau des del balcó, a veure si s'obria des de fora. Res.
- Què fem? -m'ha preguntat.
- No sé, trucar un serraller?
- Sense el permís del director?
- I si truquem el director?
Ha entrat cap a dins i mig minut després ha sortit per dir-me:
- No contesta
Just en aquell moment ha aparegut una companya i després tres o quatre més. Al cap de deu minuts érem vuit ó deu persones.
- Maria, truca un serraller! -cridàvem tots.
- No sense el director -insistia ella.
Però la Maria no estava sola, allà a dins. També hi havia la Gemma i en David, l'Eva i en Hans. Algun d'ells ha tret el cap encuriosit i li cridàvem:
- Truca un serraller, troba el director!
Llavors algú ha dit:
- Espereu, en Ralph és a punt d'arribar.
En Ralph és el manetes, el que repara totes les avaries. Ell obriria la porta segur. Tothom estava molt impacient i jo, que encara no havia dinat, furiós, però procurava contenir-me. El nostre grup era cada cop més nombrós i començàvem a atraure l'atenció de la gent que portava els nens a l'escola del davant, de les persones que esperaven que obrís el súper del costat.
Per fi, al cap d'un quart d'hora, ha arribat en Ralph. Sense pensar-s'ho dues vegades s'ha dirigit cap a la porta amb una clau a la mà.
- No s'obre -ha dit.
Després, sense cap mena de contenció, ha començat a empènyer-la, primer amb una certa suavitat i després amb totes les seves forces.
- No s'obre! -bramava.
La porta es movia amb cada escomesa però, efectivament, no ens deixava passar . Finalment, en Ralph ha cridat:
Segueixo amb interès els contes de carrer que el bon amic Gerard Bagué publica cada divendres a l'edició gironina de La Vanguardia. Són peces molt ben escrites que, a través d'un narrador en primera persona, s'endinsen en moments clau de la vida d'un personatge real que, a més, relata fets reals. Una mostra més del talent narratiu de Bagué i de la seva capacitat per crear o, en aquest cas, reelaborar històries en què el protagonista acostuma a veure's abocat a algun tipus de conflicte personal o dilema moral. Les il.lustracions de Jordi Vergés acaben d'arrodonir unes peces molt recomanables que possiblement algun dia formaran un llibre.
El diumenge vaig córrer 25 quilòmetres en dues hores i quart, al ritme que intentaré dur a la marató del dia 27. Ja no penso fer cap rodatge més llarg; amb el de 34 quilòmetres de dues setmanes enrere en vaig tenir prou per comprovar que serà molt complicat arribar sencer a la meta del Retiro i, de tota manera, si es tracta de desgastar-se val més que sigui el dia de la prova. Això sí, continuaré tres setmanes més amb els vint quilòmetres i escaig dels diumenges i amb els entrenaments de dimarts, dimecres i divendres. Avui toca una variant interessant que em conduirà al terreny de la velocitat, ja que he quedat per córrer sis quilòmetres amb un company de gimnàs que difícilment baixa dels quinze per hora.
