Albert Soler presenta ‘Vides lascives’ a Girona
Publicat el 19 de juny de 2013 per giusepe
Reprodueixo aquí el text escrit per Albert Soler Bufí amb motiu de la presentació de Vides lascives a la Llibreria 22 de Girona. Ha agradat tant que l’ha hagut de llegir dues vegades. La foto és de l’amic Jossi Font.
Quan veig un llibre de literatura eròtica, sempre penso: vaja, un altre pajillero que té a bé fer-ho públic. No és broma. Sé del que parlo. Fa temps vaig escriure un llibre d’aquests.
I tanmateix, no és el cas d’en Pastells. Entenem-nos, no vull dir que no sigui pajillero, que ell sabrà i en tot cas no és tema a tractar en una llibreria, sinó que no ho aboca –amb perdó– en aquest Vides Lascives, que és molt més. Cosa que es nota ja des de l’inici, fins i tot abans de començar a llegir-lo, ja que no només s’assegura en una nota que aquesta obra ha guanyat el Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida, sinó que s’hi afegeix que el president del jurat es deia Filiberto Tortosa. No tinc ni la més remota idea de qui és, però segur algú que du per nom Filiberto s’ha d’agafar les coses de manera seriosa, per no donar doble motiu de riota.
Així doncs, amb la garantia d’en Filiberto ja des de la primera pàgina, no em va costar gens endinsar-me en la lectura de Vides Lascives. I a fe que ho agraeixo. Vides Lascives, més que vides, són moments de vides. És a dir, que ningú esperi en cada capítol el relat de tota la vida d’un prohom, sinó el d’un moment concret d’aquesta vida. Una mena de “Moments verros de la humanitat” que el mateix Stephan Zweig hauria escrit si no hagués estat tan ocupat en els moments estelars. Comença amb un cromanyó anònim, anonimat comprensible ja que se l’acusa d’ejaculador precoç, i acaba amb un indignat que mor d’un atac de cor en plena Porta del Sol mentre intenta batre el rècord de polvos seguits, i que em perdonin els puristes per la paraula polvo. Principi i final, com s’observa, completament contraris; l’ejaculador precoç i el recordman del folleteig; la cara i la creu d’una moneda sexual; el ying i el yiang del folleteig; l’anvers i el revers de la folgança; el contrast total, en definitiva. Com començar un llibre parlant dels interessos dels polítics i acabar-lo amb els interessos dels ciutadans.
Entre mig, entre el cromanyó i l’indignat i per rigorós ordre cronològic, desfilen pel llibre tot un seguit d’homenots i de donotes amb el denominador comú de l’incandescència de baixos. Llegint-lo, un no pot menys que preguntar-se què té el poder que atorgui tanta calentura a qui l’ostenta. Més enllà dels exemples que en Pastells ha escrit, tothom té frescos a la memòria casos de personatges poderosos que han sortit als diaris per afers d’aquests, des de reis espanyols a presidents d’institucions tan poderoses com el govern dels estats units, el Fons Monetari Internacional i la Diputació de Girona.
Així, hi apareix Sòcrates, que contràriament al que és costum en aquestes pàgines no es beu un got d’esperma sinó de cicuta, i això demostra l’escrupulós respecte que l’autor manté en tot moment pels fets històrics. Hi apareix Praxíteles tan excitat amb l’estàtua de marbre que acaba d’esculpir que intenta posseir-la, en un episodi que jo interpreto, primer, com el més clar precedent de l’invent de la nina inflable; segon, com un també clar precedent d’una dislocació del membre de l’eximi escultor; i tercer, com un avís important: a Josep Pastells, del cervell del qual ha sorgit aquest intent de violació marmòrea, no l’acompanyaré mai de la vida a fer una visita al Museu Britànic. Per si de cas.
Però anant als que sí surten a Vides Lascives, hi apareix per exemple Nefertiti, gairebé oculta darrere la verga de 25 centímetres del seu esclau predilecte. Un petit incís: el cromanyó de l’inici tenia un membre de 15 centímetres, segons l’autor. Més endavant ens explicarà que la d’Atila era curta però gruixuda. Té l’autor alguna fixació per les mesures dels membres masculins? Corre sempre amb una cinta mètrica a la butxaca? Vet aquí preguntes que quedaran sense reposta, però jo, per si de cas, a banda del museu britànic tampoc no el penso acompanyar al lavabo.
Aquesta curiosa fília que demostra en Pastells cap el membre erecte provoca que, per evitar reiteracions, durant aquestes divertides pàgines hagi de fes ús de gran quantitat de sinònims per no afartar el lector (o la lectora) de polla. Em refereixo a que resultaria pesat anomenar sempre polla a la cigala. I ell ho sap. En Pastells, bon escriptor com és, demostra dominar abastament el lèxic referit a aquesta part de l’anatomia masculina i es serveix de moltes de les paraules que la llengua catalana té per referir-se a la pastanaga (té, aquesta no la fa servir). Sempre en situacions d’alta càrrega eròtica, ens parla de fal·lus, verga, cigala, titola, l’esmentada polla i inclús de penis. Doctors té l’església i en Pastells sembla tenir el doctorat en erotisme. Però a mi particularment el mot penis no em desperta en absolut la líbido. Ans el contrari, l’identifico sobre tot amb el vocabulari mèdic: “senyor Soler, aquesta taca al penis no té gaire bona pinta”. De tal manera que estic convençut que si un dia –déu no ho vulgui– una senyoreta s’em dirigís al nap anomenant-lo penis, no només em seria impossible complaure-la sinó que fugiria cames ajudeu-me pel temor que intentés col·locar-me una sonda.
Però no ens apartem de les vides lascives. Mentre la història avança literalment a cops de cigala per les pàgines del llibre, apareix Aristòtil enculat per un deixeble. I també un crucificat empalmat. Val a dir que l’exquisida educació de l’autor provoca que en aquest cas no es tracti de l’autèntic Jesucrist, que realment no estaria per gaires pensaments obscens al mont Calvari, sinó de l’actor que el representa en la passió. També Eric el Roig masturbant-se a la proa del seu vaixell, i aquí trobo a faltar un consell per als qui el vulguin imitar, com és el de procurar no fer-ho mai de cara al vent.
Picasso, Miró, el mateix Franco, Hitler, Borges, Cortázar, per descomptat Freud i Kingsey. Ningú se’n salva. Pastells els descobreix a tots en el moment de més escalfor de la seva vida i ens ho explica. Ja vindran historiadors a intentar rebatre’l. Però serà una tasca abocada al fracàs. La veritat és aquí, i tot el que no estigui aquí, és mentida.
Abans d’acabar, voldria elogiar Josep Pastells. En primer lloc, per divertir-nos alhora que ens il.lustra i al temps que escriu bé, tres fets que si ja un per un serien motiu de felicitació, tots tres junts mereixen un aplaudiment. I en segon lloc, cosa que encara mereix un aplaudiment més intens, per tenir el valor de presentar aquest llibre a Girona. I no perquè Girona tingui merescuda fama de ciutat casta i avorrida. Ho dic perquè s’ha de tenir valor per promoure la vida lasciva en una ciutat en la que ens acaben d’apujar de tal manera el preu de l’aigua, que ens surt més a compte rentar-nos els baixos amb Moet Chandon que en el bidet de tota la vida.
I tanmateix, no és el cas d’en Pastells. Entenem-nos, no vull dir que no sigui pajillero, que ell sabrà i en tot cas no és tema a tractar en una llibreria, sinó que no ho aboca –amb perdó– en aquest Vides Lascives, que és molt més. Cosa que es nota ja des de l’inici, fins i tot abans de començar a llegir-lo, ja que no només s’assegura en una nota que aquesta obra ha guanyat el Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida, sinó que s’hi afegeix que el president del jurat es deia Filiberto Tortosa. No tinc ni la més remota idea de qui és, però segur algú que du per nom Filiberto s’ha d’agafar les coses de manera seriosa, per no donar doble motiu de riota.
Així doncs, amb la garantia d’en Filiberto ja des de la primera pàgina, no em va costar gens endinsar-me en la lectura de Vides Lascives. I a fe que ho agraeixo. Vides Lascives, més que vides, són moments de vides. És a dir, que ningú esperi en cada capítol el relat de tota la vida d’un prohom, sinó el d’un moment concret d’aquesta vida. Una mena de “Moments verros de la humanitat” que el mateix Stephan Zweig hauria escrit si no hagués estat tan ocupat en els moments estelars. Comença amb un cromanyó anònim, anonimat comprensible ja que se l’acusa d’ejaculador precoç, i acaba amb un indignat que mor d’un atac de cor en plena Porta del Sol mentre intenta batre el rècord de polvos seguits, i que em perdonin els puristes per la paraula polvo. Principi i final, com s’observa, completament contraris; l’ejaculador precoç i el recordman del folleteig; la cara i la creu d’una moneda sexual; el ying i el yiang del folleteig; l’anvers i el revers de la folgança; el contrast total, en definitiva. Com començar un llibre parlant dels interessos dels polítics i acabar-lo amb els interessos dels ciutadans.
Entre mig, entre el cromanyó i l’indignat i per rigorós ordre cronològic, desfilen pel llibre tot un seguit d’homenots i de donotes amb el denominador comú de l’incandescència de baixos. Llegint-lo, un no pot menys que preguntar-se què té el poder que atorgui tanta calentura a qui l’ostenta. Més enllà dels exemples que en Pastells ha escrit, tothom té frescos a la memòria casos de personatges poderosos que han sortit als diaris per afers d’aquests, des de reis espanyols a presidents d’institucions tan poderoses com el govern dels estats units, el Fons Monetari Internacional i la Diputació de Girona.
Així, hi apareix Sòcrates, que contràriament al que és costum en aquestes pàgines no es beu un got d’esperma sinó de cicuta, i això demostra l’escrupulós respecte que l’autor manté en tot moment pels fets històrics. Hi apareix Praxíteles tan excitat amb l’estàtua de marbre que acaba d’esculpir que intenta posseir-la, en un episodi que jo interpreto, primer, com el més clar precedent de l’invent de la nina inflable; segon, com un també clar precedent d’una dislocació del membre de l’eximi escultor; i tercer, com un avís important: a Josep Pastells, del cervell del qual ha sorgit aquest intent de violació marmòrea, no l’acompanyaré mai de la vida a fer una visita al Museu Britànic. Per si de cas.
Però anant als que sí surten a Vides Lascives, hi apareix per exemple Nefertiti, gairebé oculta darrere la verga de 25 centímetres del seu esclau predilecte. Un petit incís: el cromanyó de l’inici tenia un membre de 15 centímetres, segons l’autor. Més endavant ens explicarà que la d’Atila era curta però gruixuda. Té l’autor alguna fixació per les mesures dels membres masculins? Corre sempre amb una cinta mètrica a la butxaca? Vet aquí preguntes que quedaran sense reposta, però jo, per si de cas, a banda del museu britànic tampoc no el penso acompanyar al lavabo.
Aquesta curiosa fília que demostra en Pastells cap el membre erecte provoca que, per evitar reiteracions, durant aquestes divertides pàgines hagi de fes ús de gran quantitat de sinònims per no afartar el lector (o la lectora) de polla. Em refereixo a que resultaria pesat anomenar sempre polla a la cigala. I ell ho sap. En Pastells, bon escriptor com és, demostra dominar abastament el lèxic referit a aquesta part de l’anatomia masculina i es serveix de moltes de les paraules que la llengua catalana té per referir-se a la pastanaga (té, aquesta no la fa servir). Sempre en situacions d’alta càrrega eròtica, ens parla de fal·lus, verga, cigala, titola, l’esmentada polla i inclús de penis. Doctors té l’església i en Pastells sembla tenir el doctorat en erotisme. Però a mi particularment el mot penis no em desperta en absolut la líbido. Ans el contrari, l’identifico sobre tot amb el vocabulari mèdic: “senyor Soler, aquesta taca al penis no té gaire bona pinta”. De tal manera que estic convençut que si un dia –déu no ho vulgui– una senyoreta s’em dirigís al nap anomenant-lo penis, no només em seria impossible complaure-la sinó que fugiria cames ajudeu-me pel temor que intentés col·locar-me una sonda.
Però no ens apartem de les vides lascives. Mentre la història avança literalment a cops de cigala per les pàgines del llibre, apareix Aristòtil enculat per un deixeble. I també un crucificat empalmat. Val a dir que l’exquisida educació de l’autor provoca que en aquest cas no es tracti de l’autèntic Jesucrist, que realment no estaria per gaires pensaments obscens al mont Calvari, sinó de l’actor que el representa en la passió. També Eric el Roig masturbant-se a la proa del seu vaixell, i aquí trobo a faltar un consell per als qui el vulguin imitar, com és el de procurar no fer-ho mai de cara al vent.
Picasso, Miró, el mateix Franco, Hitler, Borges, Cortázar, per descomptat Freud i Kingsey. Ningú se’n salva. Pastells els descobreix a tots en el moment de més escalfor de la seva vida i ens ho explica. Ja vindran historiadors a intentar rebatre’l. Però serà una tasca abocada al fracàs. La veritat és aquí, i tot el que no estigui aquí, és mentida.
Abans d’acabar, voldria elogiar Josep Pastells. En primer lloc, per divertir-nos alhora que ens il.lustra i al temps que escriu bé, tres fets que si ja un per un serien motiu de felicitació, tots tres junts mereixen un aplaudiment. I en segon lloc, cosa que encara mereix un aplaudiment més intens, per tenir el valor de presentar aquest llibre a Girona. I no perquè Girona tingui merescuda fama de ciutat casta i avorrida. Ho dic perquè s’ha de tenir valor per promoure la vida lasciva en una ciutat en la que ens acaben d’apujar de tal manera el preu de l’aigua, que ens surt més a compte rentar-nos els baixos amb Moet Chandon que en el bidet de tota la vida.
Publicat dins de VA DE LLETRES | Deixa un comentari