Josep Mascort, el mestre compromès
A propòsit de la presentació, ahir a la Casa de Cultura de Girona, del llibre El magisteri gironí d’esquerra a l’exili de 1939, de Salomó Marquès i José Moreno, publico aquí el retrat literari que a finals del segle passat vaig dedicar al meu avi. No pretenia (o no pretenc) res més que trencar el silenci que 42 anys després de la seva mort plana sobre un home que va representar els interessos d’un sector majoritari a la Segona República, i que també va gestionar els afers de la Generalitat a Girona durant els cinc últims mesos d’aquella institució abans de l’èxode republicà.
Josep Mascort Ribot va néixer a la Creueta el 20 de setembre de 1898, a les dues de la tarda. Aquest nucli de població del municipi de Quart, situat a la vora del riu Onyar i a dos quilòmetres de Girona, va ser l’escenari de la seva infantesa i joventut. Als ulls primer del nen i més tard de l’adolescent de cabells llisos i castanys, la finca de Can Mascort era el compendi del món, un món vast d’arbres, plantes i cultius de tota mena que periòdicament canviava de colors i fesomia. Però malgrat que sempre estava disposat a ajudar els pares en la feina del camp, no tenia vocació d’agricultor i ben aviat es va inclinar cap a la docència. Al 1917 va iniciar la carrera de Magisteri a la Normal de Girona, i quatre anys després va entrar a l’escola pública del Poble Nou de Barcelona, situada a l’edifici de l’Ateneu Democràtic Regionalista.
Catalanista convençut
Aleshores Mascort ja era un catalanista convençut, i també tenia molt clar que per fer una classe viva era necessari despertar l’interès dels estudiants. En constatar que els alumnes del Poble Nou –un barri eminentment obrer– rarament anaven a l’escola passats els dotze o tretze anys, va esforçar-se a fer “molta feina d’aquella que no es veu però que ha de servir perquè els estudiants es trobin preparats per a la lluita de la vida”, segons va escriure en una memòria editada pel col·legi. Al 1925, Josep Mascort va guanyar les oposicions a mestre nacional i va ser traslladat a l’escola de Santiago de Ois (A Coruña). Aquell mateix any es va casar amb Maria Clota a la parròquia de Palol d’Onyar –el 1929 naixeria la seva filla Roser– i va sol·licitar que el traslladessin a la demarcació de Girona. Primer el van enviar a Queralbs i més tard a Vilanna, on va aconseguir que es construís una escola nova. Igual que Miquel Santaló, Pere Blasi, Casademunt i altres professionals de l’ensenyament, es va vincular a ERC, regint-ne el secretariat de la federació gironina.
Diputat a Madrid
Més aviat alt, morè i amb ulls inquisidors, Mascort era un exemple dels catalans que s’han fet ells mateixos: amb el treball de cada dia, amb la tenacitat de la feina, amb l’estímul de la il·lusió. El novembre de 1933 va formar part de la candidatura guanyadora en les eleccions generals i va ser elegit diputat al Parlament de Madrid al costat de Manuel Serra, Miquel Santaló, Josep Sagrera i Melcior Marial. Conscient i responsable, anava fent el seu camí de manera sistemàtica i entusiàstica, sense abandonar mai la feina que l’apassionava ni deixar d’abocar-se a la família. En les eleccions de febrer de 1936 va revalidar l’acta, acompanyat de Santaló, Puig i Pujades, Martí Esteve i Joan Casanellas. Durant la guerra civil va ocupar l’alcaldia de Bescanó i va ser nomenat comissari delegat en funcions de director a la Normal de Girona. Eren moments de gran vitalitat política i cultural. Gairebé cada setmana escrivia articles a les pàgines de L’Autonomista i El Magisterio Gerundense. Generalment, aquests articles feien referència a la situació política del país i la majoria eren aguts i plens de bon sentit. Però l’ús d’un llenguatge viu, àgil i saborós no era suficient per eludir un defecte propi de la literatura periodística: la fugacitat. Per tant, eren uns escrits que no podien fer gaire carrera, si bé tampoc no ho pretenien.
L’èxode republicà
Resulta difícil definir la personalitat d’algú que no vol lluir les seves qualitats ni la seva contribució a la vida col·lectiva. Sense fer remor, Mascort movia molts fils. Li era igual qui s’emportés la glòria mentre l’empresa arribés a bon port. L’agost de 1938, però, el van nomenar comissari delegat de la Generalitat a les comarques gironines, càrrec que va ocupar fins a l’hora de l’èxode republicà. El triomf de les tropes franquistes el va obligar a exiliar-se a França juntament amb la dona i la filla. La derrota era a casa i comprometia tot allò pel que s’havia lluitat amb l’objectiu d’organitzar una existència nacional plausible. Després de residir a Perpinyà, Metz i Montpellier, van haver d’embarcar cap a Mèxic a causa de la invasió de les tropes de Hitler.
Un patriota a Texcoco
En arribar a Texcoco (a uns trenta quilòmetres de Ciutat de Mèxic), situat en una realitat estranya i desconeguda, la seva actuació va ser prou pragmàtica i intel·ligent. No va arraulir-se en la dissort ni es va atemorir, sinó que va acarar-se a la nova realitat. Així, va compaginar les classes al col·legi Ruiz de Alarcón –del qual també en seria director– amb feines agrícoles a la granja Los Arcos i lliçons de literatura i matemàtiques en un centre de secundària. Des del primer moment va participar en la vida col·lectiva de Texcoco i va manifestar curiositat pels costums, idiosincràsies i usos lingüístics d’aquesta població. Ho contemplava tot des del desplaçament, la diferència i el contrast, això sí. I és que la col·lisió entre dues visions del món no feia sinó evidenciar l’ambigua relació entre la persona i la realitat en què es troba, o entre els desitjos i els somnis de les persones i la voluntat o possibilitat de materialitzar-los sense transigir. La noció de pàtria ja no podia ser una recurrència que pogués remetre’s a una imatge fixada. Es tractava més aviat d’un projecte en construcció, avortat, d’un objectiu possible a la memòria i pur, si es vol, en la seva ruïna.
Paciència i exigència
No obstant això, Mascort era dels que pensaven que la catalanitat és com un món que es du dins i que, com una marca indeleble, no es perd mai. No es va acostar a Mèxic com un espanyol, sinó que ho va fer com a català i es va mantenir com a tal al llarg dels anys. Sempre va tenir la intenció de tornar a la Creueta i mai no va deixar de parlar en català amb la dona i la filla. Home de món, sociable, sovint amable i comprensiu, va guanyar-se ràpidament l’afecte dels ciutadans de Texcoco i, sobretot, dels seus alumnes. Alguns d’aquests, que avui en dia ranegen els vuitanta anys, recorden que Josep Mascort “era molt exigent”, que “tenia una veu greu i càlida”, que “posava il·lusió i paciència en les tasques que iniciava” i que “l’esperonava una curiositat de persona jove i coratjosa”. De fet, els anys que va passar a Texcoco van deixar un fort record en aquesta població, que al 1994 li va retre un homenatge pòstum i va batejar amb el seu nom un institut de secundària.
Retorn a Girona: l’acadèmia de la Pera
L’any 1949, l’avançada edat del seu pare, que vivia tot sol a la Creueta, va motivar que tornés a la terra que l’havia vist néixer. Fidel a la llengua i als ideals, no va sol·licitar el reingrés en el cos nacional de Magisteri i va preferir treballar a la finca natal i crear una petita acadèmia privada a Girona. Aquesta acadèmia se situava en el primer replà de les escales de la Pera, arran dels tallers de la impremta Franquet, i el mestre Mascort i el seu gendre, Joan Pastells, la van tirar endavant als anys 50. Antics alumnes assenyalen que, com a moltes parts del barri vell de Girona, “l’ambient era obscur, ombrívol”, però també subratllen que “s’hi treballava amb llibertat i tolerància”. Hi havia vida, entre aquelles parets limitades; el mestre proscrit s’hi movia delitós i demostrava humanitat i bon cor amb els humils. Si els amics no li haguessin insistit, ni tan sols els hauria cobrat res.
Amor al país
De tarannà més aviat optimista, alguna vegada s’entestava en un afer determinat i traspuava un cert mal humor i una ira continguda que es reflectien en la vermellor de la cara. Sempre va tenir cabell abundant, pentinat cap enrere i ben clenxinat, que amb el pas del temps se li va anar esblanqueint. El seu nas, recte i allargat, simbolitzava en certa manera la gran determinació amb què actuava en tots els afers que emprenia. Vivia modestament, molt casolanament, amb la dona, la filla, el gendre i, més tard, els seus dos néts. A més de les classes a l’acadèmia, també en donava a la casa pairal, i encara tenia temps per fer poesies al Carrilet de Sant Feliu de Guíxols, que “en arribar a la Creueta ja respira una miqueta”. Moltes d’aquestes poesies van sortir publicades en els programes de la festa major, i són una mostra innegable d’amor al país i les seves coses.
Els seus papers
Malgrat que durant els darrers anys de la seva vida, i a causa d’una arteriosclerosi cerebral, no es podia moure de casa i estava obligat a anar amb crosses, seguia amb atenció l’actualitat de casa nostra. Mai no es va voler separar dels seus ambients, dels seus llibres, dels seus papers, amuntegats però tanmateix ordenats a la taula del despatx. Era un home de tanta vitalitat que no solament feia, treballava i parlava, sinó que també escrivia sobre les qüestions més personals. Mantenia correspondència amb molts antics companys encara exiliats, i la seva firma apareixia amb certa freqüència a la secció de cartes al director d’alguns diaris, sobretot d’El Correo Catalán. Aquelles cartes confirmaven que Mascort mantenia un pensament molt clar, i que la seva ploma continuava sent neta i airejada. Tot i que mai no va publicar cap llibre, la lectura dels seus escrits permet descobrir una literatura com la que reclamava Josep Pla: de front ample, europea, composta sense mossegar-se les ungles ni amb un esperit petit. És una llàstima que Mascort no dediqués les millors hores de la seva vida a escriure amb tots els sentits, perquè disposava d’una lexicografia clara i precisa i d’un estil lapidari.
Bondadós fins al final
Al 1969, la seva salut es va agreujar. Després de romandre hospitalitzat uns dies, va tornar al mas de la Creueta. El seu aspecte ja era molt diferent del d’anys enrere. Sense arribar a ser corpulent, presentava una figura més aviat espesseïda, d’aparença rogenca i saludable a pesar de la malaltia. Els ulls començaven a estar fatigats i patia una lleugera sordesa, però continuava essent extremadament loquaç i bondadós. Fins i tot quan estava moribund, a mesura que s’acostava l’hora decisiva, tan sols es preocupava de no causar maldecaps als seus familiars. L’onze d’agost de 1970, la seva vida es va extingir poc abans del migdia.