Josep Pastells

Inventari de sensacions

Adéu al Peugeot 206

Publicat el 23 de juny de 2011 per giusepe

Ha arribat l’hora de desballestar-te. El teu full de serveis marca 215.336 quilòmetres, més de 21.500 a l’any. Abonyegat quasi des del principi, he d’admetre que fins a l’últim moment has mantingut l’efectivitat. Sumem molts viatges, moltes vivències. Ibèria, per descomptat, però també França i Itàlia. Ja ni recordo quantes dones m’has conegut, ni tampoc les vegades que m’has vist plorar, però no dubto que si parlessis podries explicar-me històries prou saboroses. Has dut el meu fill, els meus pares, la meva germana, un munt d’amics i amigues i autoestopistes de tota mena. Has avançat sota pedregades brutals i amb un sol que fonia l’asfalt. Pel fang, per la neu, pels rierols, la platja i la muntanya, per camins impossibles que sempre ens acabaven duent on volíem. I tot amb només 78 CV. Ara ja està. Et convertiran en ferralla i jo et substituiré per un Citroën C4 nou de trinca. De 110 CV. D’un roig babilònia que de cap manera, t’ho prometo, em farà oblidar el teu blau fosc, la teva eterna resistència als cedés i la climatització, una forma de funcionar que sovint em feia pensar que estaves fet per a mi. Bon viatge.

Obres al Pont de la Princesa

Publicat el 20 de juny de 2011 per giusepe

Les dues bandes del meu pont favorit són tancades. Tant si hi arribes pel Passeig de Canalejas com per la Pujada de Sant Feliu, et trobes amb una tanca groga i un rètol informatiu: “Pont d’en Gómez tallat per obres. Dies 20 i 21 de juny”. No és un gran inconvenient -a dreta i esquerra hi ha a ponts a menys de cent metres-, però és una bona excusa per parlar d’amor. Amor? Sí. Amor a un riu inestable en el cabal i el color, a un pont esquifit que vist de lluny sembla una membrana gens protectora, a una ciutat petita i bonica que no s’acaba de creure que la grandesa no depén de les xifres ni les mides, sinó del que tens al cor. I ara que em perdoni en Gómez (algú sap qui és en Gómez?), però aquest pont que avui i demà romandrà tancat mereix ser denominat ara i per sempre el Pont de la Princesa.

Algú sap qui és la princesa? Algú coneix o ha conegut alguna princesa que visqui a Girona i, amb la seva simple presència, hagi batejat aquest pont petit i bonic? Algú ha estimat aquesta princesa i en algun moment ha intuït que podia acabar convertint-se en el seu príncep, potser en el seu rei? Només són preguntes retòriques, elucubracions d’un republicà astorat per la gens remota possibilitat que algú aliè a les sobiranies pugui aproximar-se per amor a una forma monàrquica d’entendre la vida.

Dos dies i prou
El cas és que el pont ara és tancat. Rere la tanca groga de la Pujada de Sant Feliu, deu esglaons coberts de runa certifiquen que, efectivament, s’hi estan fent obres. Dos dies i prou, però ja sabem que el temps és molt relatiu. I em pregunto què passarà pel cap de la princesa, si estarà contenta o disgustada, si té ganes que els operaris acabin les obres o, pel contrari, li agradaria que s’eternitzessin per així poder perdre’s en conjectures sobre la vida després.

BAH VI: no tornaré a comprar-te pa. Ni res.

Publicat el 10 de juny de 2011 per giusepe

Ho sento, però no tornaré a la teva fleca. És una decisió intranscendent per al futur del teu negoci, ja ho sé. De cap manera vull perjudicar-te econòmicament, només tinc ganes de perdre’t de vista. I em ve de gust comunicar-te (és un dir: dubto que llegeixis mai aquest post) que no tornaré a trepitjar la botiga que regentes. Feia temps que suportava estoicament la teva eterna cara de pomes agres, però avui, no fa ni un parell d’hores, he dit prou.

Puc entendre que tinguis un mal dia. O uns quants. Fins i tot puc fer-me càrrec que estiguis condemnada a ser antipàtica pels segles dels segles. Desconec les teves circumstàncies personals, el teu passat, el teu present. És possible que tinguis raons ben sòlides per contemplar el món amb cara de fàstic i, en tot cas, ningú no pot obligar-te a somriure, ni menys encara a riure. Jo mateix, no em fa res confessar-ho, sovint estic seriós quan hauria d’estar cantant i ballant sense cap contenció. Tothom és com és. Tothom fa el que vol. Dins d’uns límits, és clar. I tu, antiga flequera meva, mai no havies destacat per les teves expressions afectuoses però com a mínim mostraves una certa, mínima, educació. Avui no.

Silencis i mirades
Entro a la fleca amb la intenció de comprar un parell de croissants de xocolata. Tinc gana i d’aquí a un parell d’hores vull córrer una mica. Per raons que no vénen al cas, estic de molt bon humor. Et dedico un “Bones!” tan entusiasta que fins i tot jo em sorprenc. Mai no m’has donat motius per saludar-te efusivament, però acabo de fer-ho i, com és lògic, espero una resposta. La que sigui. L’obtinc, és clar, però no m’agrada gens. No dius res. Ni em mires. El silenci és absolut. Estem sols i continues sense mirar-me, sense dir-me res. Fins que, al cap de quinze o vint segons, quan deus començar a notar que no et trec els ulls de sobre mentre em pregunto fins on pot arribar la teva mala educació, em dirigeixes una d’aquelles mirades de perdonavides que mai no he suportat.

Canvi positiu
Llavors entenc que no t’aguanto més. Surto de la fleca sense dir res, amb la ferma decisió de no tornar més. I com que sé que no em llegiràs faré un afegitó una mica cruel: a la fleca on finalment he entrat m’ha atès una dona molt més educada (i molt més jove, i molt més maca; què hi farem, sóc un superficial de merda!) que m’ha venut un pa de pessic excels que a partir d’ara penso comprar sovint. Ah, m’oblidava d’una cosa: adéu.

Adéu a les Adides de Donosti

Publicat el 6 de juny de 2011 per giusepe

Ja estaven molt més gastades del que recomanen els experts -calculo que, pel cap baix, acumulaven mil cinc-cents quilòmetres-, però eren les Adides amb què havia corregut la meva darrera marató, a Donosti, i mai no trobava el moment de desfer-me’n. Dissenyades per a pronadors de més de noranta quilos, eren tan estrambòtiques (altes, amples, d’un taronja pujat de to amb esquitxos d’un blanc gastat que contrastaven amb el vermell sang dels cordills) que potser m’hagués plantejat desar-les per sempre més. Ara ja no podrà ser.

Fer la volta corrent a l’estany de Banyoles al capvespre és una de les millors culminacions possibles per a un diumenge magnífic. I encara més si constates que la lesió al bessó dret ha desaparegut i a poc a poc vas agafant ritme a les cames i al cor. Per postres, vaig tenir l’oportunitat de córrer amb en Santi, el meu amic del ferro, amb qui ja fa temps que no aixeco pesos per la senzilla raó que està massa fort i no m’agrada que em ridiculitzin. El cas és que va ser una volta molt agradable: jo recuperava sensacions mentre en Santi intentava millorar el seu darrer registre, trenta-quatre minuts i mig per recórrer set quilòmetres, una marca molt digna per a un pes pesant que només corre un cop a la setmana.

Exhausts i satisfets
A més dels efectes benèfics sobre la salut física i mental, la volta a l’estany també serveix per comprovar que encara hi ha molts banyolins que et coneixen, que els mosquits mantenen el costum d’entrar a les boques dels corredors, que cada cop hi ha més gossos i bicicletes que surten a passejar quan el sol ja s’ha post. En Santi i jo correm i esbufeguem sense deixar de xerrar i, quan només han passat trenta-tres minuts, ja hem tornat al punt de sortida, just al davant del Club Natació Banyoles. Poso el només en cursiva perquè si ho llegeix algun atleta de nivell, d’aquests que fan la volta en menys de vint-i-cinc minuts, sàpiga que som conscients que no els arribem ni a la sola de les vambes. De fet, no recordo haver baixat mai dels vint-i-vuit minuts, i juraria que en Santi tampoc, però això no impedeix que sortim a córrer per fruir del paisatge i, a més, acabem exhausts i satisfets.

La distracció, les Adides i el passat
M’acomiado d’en Santi i condueixo fins a Girona. Quan arribo a casa de l’Esther en Pep ja dorm. Trec les Adides a la terrassa. Em dutxo, sopem i, després, mirem El talent de Mister Ripley. Poc després dormim. Com de costum, l’Esther es lleva abans que jo. Abans de marxar em fa un petó al front. Al cap d’una estona em crida en Pep: em duràs a l’escola? Sí, és clar que sí. M’aixeco, esmorzo, surto a la terrassa, poso les vambes de Donosti en una bossa, sortim del pis amb en Pep, pugem al cotxe i el duc al col·legi. Que tinguis un bon dia, li dic  quan baixa del cotxe. Fins després, respon mentre s’encamina cap a l’entrada amb la motxilla a l’esquena. Només llavors, quan condueixo cap a casa, penso en les Adides. On son? Al seient del copilot, no. Als del darrere sembla que tampoc, dedueixo després de palpejar-los. Estic conduint i no em puc girar. Quan baixo al pàrquing reviso la part del darrere. Res. Miro el maleter. Res. I just llavors, amb una claredat sorprenent, rebobino el que he fet en sortir de casa de l’Esther. Duia la bossa amb les vambes a la mà i, abans de creuar el carrer, en passar pel costat d’un contenidor, hi he llençat la bossa. Sí, he llançat les Adides de Donosti al contenidor com si hagués tingut a la mà la bossa de les escombraries! Podria anar a buscar-les, penso. Opció incorrecta, decideixo de seguida. No voldria que ningú em veiés remenar un contenidor i, d’altra banda, si he llençat les vambes és perquè les havia de llençar, concloc. Estimava aquelles Adides, sí, però ja formen part del passat.