Josep Pastells

L’aigua retruny ben fort contra la pedra i les llambordes. Algunes gotes llisquen fent corbes sinuoses, d’altres baixen en línia recta. És com una dansa boja, sotmesa als designis del vent. Teclejo aquestes línies quasi immòbil, preguntant-me si seré com una gota que va i ve, com el mar que torna i no torna amb l’escuma, com un esperit que es renova amb el que tenia i ja no té. M’agrada que plogui, sí. Veig caure l’aigua i, sense pensar, m’oblido que vaig néixer condemnat a la perplexitat més absoluta, a l’aclaparadora sensació que tot es desfà al ritme de les hores, al compàs d’un destí que, escrit o no, ens espera a la cantonada. Plou cada cop més fort i la melodia del xàfec em trasllada lluny de Girona, a llocs que ja no són res.

“Nos llevan como borregos”, es queixa una dona gran que, efectivament, forma part d’un ramat de turistes que baixa per Sobreportes. “Si te pide la contraseña dile que se ponga a estudiar”, li diu un home de mitjana edat a una dona que rep una trucada al mòbil mentre travessen el pont de la Princesa. “Et trobava a faltar”, em diu ella quan per fi arribo al seu costat.

No sé si Girona és una ciutat afortunada, però em sento afortunat vivint a Girona. Al cor del barri vell és fàcil caçar frases al vol (no només en castellà, per sort) i ben a prop del cau hi ha un pont que du a l’amor d’ulls verds.