Josep Pastells

Inventari de sensacions

Ous ferrats, dietes miraculoses i menjar escombraries

Un treball preliminar publicat en una revista científica nord-americana revela que certs pèptids presents a la clara d’ou exerceixen un efecte hipotensor equiparable als inhibidors de l’ECA, la família més popular d’antihipertensius. Els pèptids són fragments proteics que mentre romanen a l’interior de la proteïna original es troben inactius, però quan són alliberats en un procés químic mostren una gran activitat biològica. És el cas de la cocció i, especialment, del fregit. En resum: els ous ferrats podrien ser una forma còmoda, senzilla i barata d’abaixar la tensió arterial. De moment només ho han experimentat amb rates, però tard o d’hora sabrem si produeixen el mateix efecte en els humans. Mentrestant, molta moderació amb els ous ferrats, no fos cas que l’estudi postpreliminar acabés determinant que també tenen efectes nocius fins ara desconeguts i que els rosegadors que els converteixen (és un dir) en  l’element essencial de la seva dieta acaben patint migranyes i lumbàlgies.

Si ets una rata i vius en cert laboratori, ara mateix és molt possible que només mengis ous ferrats. Si ets humà i vius en un barri ple d’establiments de menjar ràpid, tens moltes opcions de ser un adepte al menjar escombraries i, segons un estudi presentat per l’Associació Americana d’Infart Cerebral, de patir un accident cerebrovascular. Té sentit, no? Si estàs envoltat d’aquesta mena de temptacions és més fàcil que et deixis endur pels teus impulsos; tenir-les lluny no garanteix res, és clar, però potser sí que estadísticament et situa en el bàndol dels menys propensos al menjar ràpid i als infarts cerebrals. Però voleu dir que calia fer un estudi per arribar a aquesta conclusió?

Barriades poc saludables

El que més m’ha cridat l’atenció són les explicacions de Lewis Morgenstern, professor de neurologia de la Universitat de Michigan: “El que encara desconeixem és si el menjar ràpid és l’únic responsable directe de l’increment del risc cerebrovascular o, pel contrari, la major presència d’aquest tipus de restaurants és un indicador que la barriada és poc saludable en general”. Una barriada poc saludable en general, on és més fàcil que agafis tot tipus de malalties i, com a conseqüència lògica, la dinyis abans? Vosaltres feu el que vulgueu, però jo començaré a comptar els establiments de menjar ràpid que tinc a prop i, si passen de quatre o cinc, em començaré a plantejar una mudança.

Dietes i grans conclusions

El tercer treball mèdic de què vull parlar avui ha estat publicat, atenció, a The New England Journal of Medicine. Després d’estudiar més de 800 obesos, han arribat a la conclusió que cap dieta aconsegueix que el pes no es recuperi a llarg termini. No importa que incideixi en la quantitat de proteïnes, d’hidrats de carboni o de greixos; totes són efectives per aprimar-se, però és pràcticament segur que la persona que les segueix es tornarà a engreixar. Els motius? Seguir una dieta representa un gran esforç i la gent se n’acaba cansant. No importa que al principi estiguin molt motivats, perquè arriba un moment que diuen prou i tornen a menjar el mateix que abans. O més. No sé quant haurà costat fer aquest estudi, però des que l’he llegit se m’estan acudint unes quantes idees, propostes per fer nous estudis que, naturalment, dissenyaré i supervisaré jo mateix i després vendré a canvi d’uns bons calerons.

Millor jugar a la Play que fer esport

Un estudi de la Fundació La Caixa afirma que només un 20% dels espanyols fa esport amb freqüència, és a dir, com a mínim tres cops a la setmana. Sembla ser que és un dels percentatges més baixos d’Europa, produint-se així un contrast brutal amb el millor moment de la història de l’esport espanyol. La paradoxa es manté en comparar les declaracions d’intencions (el 98% dels espanyols pensa que fer esport és bo) amb la realitat: el 64% no en practica cap. Ja em perdonareu tant d’espanyol aquí i espanyol allà, però m’estic basant en l’estudi de La Caixa i l’únic que m’interessa és remarcar una tendència que, em temo, també afecta els nostres joves.

Una altra dada significativa és que, entre 1995 i 2008, un 20% dels joves d’entre setze i trenta-quatre anys ha deixat de fer esport. Això té una explicació força lògica: l’esport deixa de ser obligatori a les escoles a partir dels setze anys. Si ja no estàs obligat a fer-ne tens almenys dues opcions: abandonar-lo per complet o començar a gaudir-ne sense que sigui cap obligació.

Oci digital

Molts opten per deixar de fer esport i, segons sembla, és més probable que ho facin els que tenen menors nivells d’estudis i d’ingressos. Per què? Per múltiples raons: falta de temps, desinterès, la feina (els que en tenen) i les càrregues familiars. En el cas dels més joves, l’oci digital i nocturn els ocupa tant de temps que resulta quasi impossible que tinguin ganes de fer esport. En línies generals, i això també podem ratificar-ho els que tenim fills menors de setze anys, la Play, l’MP4 i els artilugis electrònics en general els atrauen molt més que anar en bici, nedar o jugar a bàsquet, per citar només tres de les possibilitats al seu abast.

Al sofà

Solucions? Ni idea. Jo em passo el dia fent esport (bé, exagero, posem una hora diària) i el meu fill, que encara no ha complert dotze anys, sembla que tingui ben poques ganes d’imitar-me. Sí, de vegades m’acompanya amb bicicleta mentre corro i, ara que hi penso, també juga a bàsquet, però tinc la impressió que res d’això l’entusiasma i que el que de debò li agrada són altres coses que es poden fer estirat al sofà.

Més mandrosos

Els experts proposen mesures com incloure més hores d’esport a les escoles, incorporar metges esportius als centres de salut i conciliar la vida esportiva amb la familiar. Serviria d’alguna cosa? No ho sé. Només tinc clar que cada cop ens estem tornant més mandrosos i que els cirurgians plàstics s’estan fent rics amb les noies de divuit o menys anys que corren a operar-se els pits o fer-se liposuccions. Només és un exemple. La mandra no és patrimoni exclusiu de les dones i la inactivitat s’estén pertot arreu.

On queda l’esforç?

L’esforç no està de moda. I és una autèntica pena, perquè només amb l’esforç (espero que em perdoneu el to alliçonador) serem capaços de valorar la majoria de les coses, descans inclòs. Potser algú, estirat al sofà, es riurà de mi en veure’m esbufegar mentre corro, però és perquè no sap que quan jo acabi i m’estiri al sofà experimentaré, per simple contrast, un plaer molt superior al seu. La mandra només genera mandra, però l’esport combinat amb la mandra fa meravelles.

L’estratègia de l’ós polar

És el carnívor terrestre més gros que queda al planeta. Un mascle adult pot arribar als 2,5 metres i als 400 quilos. Serien bones credencials en altres èpoques, però ara mateix li serveixen de ben poc. L’ós blanc, aquest animalot en aparença simpàtic que ha inspirat un munt de ninots de peluix, es troba en perill d’extinció. El canvi climàtic l’està afectant de tal manera que alguns experts sostenen que al final d’aquest segle haurà desaparegut per complet. La seva estratègia, com sempre, serà lluitar fins que li quedin forces, però els éssers humans, els actuals amos del planeta, no li estem posant gens fàcil.

Si l’ós blanc fos un home, podríem dir que fins fa poc tenia el supermercat ben a prop de casa. Peixos, algues marines, morses, llebres àrtiques, guineus blanques, foques… Rei indiscutible dels gels, els utilitzava per desplaçar-se fins on calgués i poques vegades tenia problemes per atipar-se.

Passa gana

Sota el seu pèl dens, que es va esgrogueint a mesura que es va fent gran, acumulava una capa de greix que l’ajudava a tenir forces quan era difícil trobar menjar. Tot i que encara funciona així, parlo en passat perquè la capa de greix de l’ós polar cada cop és més prima o, de vegades, inexistent. Passa gana. Com que hi ha menys plaques de gel i cada cop es desfan més ràpid, té molts problemes per caçar i, de vegades, ni tan sols pot intentar-ho.

Cap a l’interior

És un gran nedador, sí, però el desgel fa que les distàncies siguin cada cop més llargues i, sovint, impossibles de recórrer fins i tot per a ell. L’escalfament del planeta l’està obligant a cercar altres formes d’alimentar-se lluny del seu hàbitat natural. Mira cap a l’interior i, com que té un olfacte molt desenvolupat, sap que hi ha menjar.

Ni les deixalles

El problema és que també hi ha homes. Si l’ós polar sabés que l’han declarat espècie protegida pensaria que no és cap problema, però no ho sap i potser per això troba més o menys natural que cada cop que s’apropa a una àrea habitada intentin foragitar-lo a trets. Sovint no vol res més que les deixalles de les persones que diuen que volen protegir-lo, però sempre acaben fent-lo fora i, si cal, són ben capaces d’eliminar-lo o, en el millor dels casos, adormir-lo amb algun sedant i dur-lo a molts quilòmetres de distància, en algun lloc on segur que no hi ha menjar.

Un enemic més

Encara sort que l’ós blanc ignora que el canvi climàtic, el desgel i bona part dels seus mals tenen una relació directa amb la mà de l’home que diu que vol ajudar-lo però no l’ajuda. Si en fos conscient potser cauria en una depressió típicament humana i començaria a no entendre res. Però potser és millor que no ho sàpiga i continuï pensant que l’home és un enemic més, que vénen mal dades i potser s’acosta el final.

Lluitar fins al final

Sí, definitivament és preferible que l’ós polar segueixi l’estratègia de tota la vida i no s’encaparri amb elucubracions filosòfiques que no el durien enlloc. El millor que pot fer, ben mirat, és lluitar amb totes les seves forces fins al final i, si cal, morir a trets abans que morir de gana. No és descartable, però, que alguns exemplars acabin morint d’inanició davant l’atenta mirada d’un grup de turistes que, enfilats en una mena d’autobús ben reforçat i protegit, el fotografiïn mentre exclamen “Que bonic!”.

La força dels contrastos: Slumdog millionaire

Gos de tuguri milionari. Ja amb el títol, la darrera pel·lícula de Danny Boyle (Manchester, 1956) anuncia que la seva intenció és jugar amb els contrastos, un propòsit força raonable si es tracta de parlar de la Índia. És un film realista, però també recorre a la màgia. Mostra la misèria del país i, alhora, l’alegria dels que no tenen res. És dramàtic sense deixar de ser còmic i romàntic, alliçona i ensarrona, agrada i… agrada. Agrada molt. Li acaben de donar vuit Oscar, entre ells el corresponent a la millor pel·lícula i al millor director, però deixant de banda aquest detall, tots els premis acumulats i el seu gran èxit de taquilla, puc dir amb total sinceritat que és un dels films més reeixits que he vist en els darrers anys.

Ja sabem que Boyle és capaç de fer grans coses (Trainspotting, Millions) i que té una habilitat especial per narrar. Si a més és capaç d’endinsar-nos en les condicions infrahumanes en què han d’intentar sobreviure molts nens de Bombai, enganxar-nos amb la possibilitat que un analfabet de divuit anys es faci milionari en un concurs televisiu i fer-nos partícips d’una història d’amor que, tot i recordar-nos massa a un conte de fades, desitgem que, sisplau, tingui un final feliç, l’únic que podem fer és aplaudir-lo.

Capaç de bufetejar-nos

No sé per què parlo en plural. De vegades ho faig sense adonar-me’n. Potser és perquè penso que hi haurà poca gent que no opini el mateix que jo, que és complicat veure aquest film sense admetre que està molt ben fet i, sense deixar de ser comercial, és capaç de bufetejar-nos i sacsejar-nos al seient mentre pensem que tot plegat és un artefacte de ficció però que moltes de les coses que se’ns expliquen (la merda, la brutalitat amb els infants, la certesa que si sobreviuen estan condemnats a la misèria més extrema) són ben reals i ens haurien de fer valorar el que tenim.

Els somnis dels pobres

Alimentar els somnis dels pobres sempre ha estat una de les armes dels poderosos. Fer-los creure que tot és possible, que el somni americà existeix, que per molt que rodolin pel precipici sempre podran aixecar-se i escalar molt amunt, tan amunt que potser es podran fer milionaris, és una bona manera d’evitar que s’esvalotin i comencin a preguntar-se el perquè de tants contrastos. Aquesta pel·lícula parla una mica d’això, o almenys m’hi ha fet pensar. Tothom pot interpretar-la com vulgui, però estic convençut que, si encara no l’heu vist, val la pena que ho feu. No pas perquè hagi guanyat vuit Oscar, sinó perquè, per una vegada, han premiat un film independent, fresc i capaç d’obrir múltiples lectures i provocar la reflexió.

Talent poètic a borbollades

Sumen noranta-set anys, però no ho sembla pas. Christian, el més jove, en té disset. Pedro, quasi equidistant, trenta i Fernando, cinquanta. Què tenen en comú? La poesia. I moltes més coses, és clar. La il·lusió, el talent, les ganes de divertir-se sense deixar de tenir presents els que pateixen, la capacitat per escriure i reescriure fins que obtenen el so i la música desitjats… Ahir a la nit van omplir OxígenoLíquido, un local de la madrilenya calle del Pez, molt a prop de la Gran Via i la Plaza Mayor.

M’interessa, sobretot, parlar del meu amic Pedro Fernaud, però no vull deixar passar l’ocasió d’elogiar els seus companys de recital. En desconec el cognom, no sé si perquè no van dir-lo o perquè vaig beure tantes cerveses que sóc incapaç de recordar-lo, però sí que puc defensar amb tots els arguments que calgui que Christian és el Leo Messi dels versos, que no m’estranya que les noies africanes l’adorin pel seu sentit del ritme i de la pausa. Breu, concís, divertit. Lucidesa amb encant, diagnòstics càlids i precisos al servei de l’art.

Esforç i troballes

Fernando va demostrar que s’estima l’ortografia i la gramàtica, que és capaç de combinar les visions desencantades amb l’amor i l’esperança. Amic dels gossos, però sobretot dels homes que són homes. Suplantador ocasional, generós en l’esforç, ple de troballes d’abast sideral. Potser el més profund. També el més capaç de capgirar els mals moments, d’oblidar-los per donar pas als instants d’alegria o felicitat.

Inspiració i tendresa

De Pedro ja he parlat altres vegades. Amant de les misterioses a la platja, amb el somriure sempre a punt i la capacitat per connectar amb qualsevol persona que sigui persona. Assistir a un dels seus recitals és com obrir la porta a les sorpreses, a l’aire fresc del dia o a la foscor de la nit. Però una nit lúdica, plena d’observacions agosarades, inspiració i tendresa.

Discurs per la vida

Pedro és ben capaç de fondre teatre i poesia, de convertir un recital en un discurs per la vida, de llegir un poema en anglès i, quan li demanen que el tradueixi, dedicar-me’l a mi perquè sóc l’únic “bilingüe pur” que coneix i, a més, no parlo anglès. Hauria volgut matar-lo, però amagar-me sota la barra va ser la millor solució. Amagar-me sense deixar d’escoltar-lo, atent als seus avenços tècnics i a l’evolució d’un estil que s’omple de pensaments i petits detalls del dia a dia, de la seva forma de respirar i d’entendre el món i l’art.

Com més morbós, millor

La britànica Jade Godoy, de 27 anys, es casarà i morirà davant les càmeres. Després d’una llarga trajectòria televisiva, iniciada al 2002 amb la seva entrada a la casa de Gran germà, li han diagnosticat un càncer. Els metges calculen que li queden sis setmanes de vida i Jane, coherent fins al final, ha decidit casar-se aquest diumenge en un luxós hotel rural d’Essex. La cerimònia serà televisada, igual que tot el que faci fins a la mort.

Llegeixo que durant els darrers anys Jane ha assolit el títol oficiós de reina de la televisió escombraries del Regne Unit. Els seus mèrits són indiscutibles: insults racistes contra una concursant índia al Gran germà, practicar sexe davant les càmeres, treure tot el suc possible a la mort del seu pare per sobredosi… coses d’aquestes. I tot amanit amb un llenguatge groller i altes dosis d’incultura, els millors atributs per connectar amb un públic entusiasta que ben aviat plorarà la seva mort.

Només un indici

Em temo que aquest cas només és un indici del que podem esperar-nos en un futur no massa llunyà. Si Jane mor davant les càmeres, per què no ens empesquem un Gran germà amb malalts terminals, per veure com interaccionen entre ells?, o un altre en què un grup de parricides intercanviïn experiències?, es preguntarà aviat alguna cadena d’aquestes de “tot per l’audiència”. I tot, ja ho sabem, vol dir qualsevol cosa. Espectacle, ofertes morboses i mal gust, que és el que ven.

El que ens falta i ens sobra

 

Més paraules? Ara no, sisplau.

Potser ens farien nosa.

Només vull que els meus ulls

i els meus llavis

et mostrin, en silenci,

el que tenim i volem

o, més ben dit,

el que ens falta i ens sobra.

 

Com resumir-t’ho en quatre línies?

Les parts del cel i el mar

que encara hem de recórrer,

les franges de terra seca

que ens sostindran quan caiguem.

‘The Reader’: amor, dilemes morals i pertorbació

La novel·la de Bernhard Schlink m’havia agradat molt. Poc més de dues-centes pàgines. Sòbria, directa i concisa. Manté la tensió narrativa en una trama densa i absorbent que acaba abocant-nos a una sèrie de contradiccions ben humanes. Dubtava que la pel·lícula mantingués el nivell, però m’he endut una sorpresa molt agradable. Algun crític reputat ha escrit que a The Reader li falta ànima, que no resulta convincent, que és massa contradictòria. Només estic d’acord amb la darrera afirmació, però és que precisament és l’efecte que persegueix Schlink: aporta llum per justificar determinades conductes, sí, però tot seguit ens introdueix en el més absolut dels silencis i en els misteris de la personalitat.

El film explica la història de Michael Berg, un noi de quinze anys (magistralment interpretat per David Kross) que quan torna del col·legi es posa malalt i rep l’ajut de Hanna (la impecable i pertorbadora Kate Winslet), una revisora de tramvia que li dobla l’edat i amb qui manté un idil·li apassionat durant unes quantes setmanes d’estiu. No és només una relació sexual, però. Cada cop que es troben, Michael llegeix a Hanna fragments d’obres literàries que gairebé sempre aconsegueixen emocionar-la. Fins que un dia, sense que s’aclareixin els motius, Hanna desapareix sense deixar rastre. Michael, que acaba estudiant Dret, no torna a veure-la fins vuit anys després, quan actua d’observador en un tribunal que jutja col·laboradores de l’Alemanya nazi.

Clarobscurs

El gir narratiu és espectacular i dóna pas a les grans incògnites que han acompanyat Michael des que Hanna va sortir de la seva vida. L’amor i la passió de la joventut contrasten amb la monstruosa realitat, plena de clarobscurs de gran potència dramàtica i romàntica.

Dilemes morals

Quan Michael, ja madur (interpretat pel sempre creïble Ralph Fiennes), s’adona que Hanna té un secret que per a ella encara és més vergonyós que els crims comesos, ha d’enfrontar-se a terribles dilemes morals. És només un individu, però rere els seus actes i pensaments s’intueix el drama col·lectiu del poble alemany de la postguerra. 

Commoció i reflexió

Com és lògic i necessari, la pel·lícula obvia alguns detalls de la novel·la, però no desvirtua en absolut el text de Schlink. La falta d’equilibri que es detecta en certs moments queda compensada per un grapat d’escenes memorables, que commouen i conviden a la reflexió.

Xarxes socials, telèfons intel·ligents i autodeterminació

Més de 150 milions de persones utilitzen Facebook arreu del món. Per recuperar amics, mantenir-ne o fer-ne de nous. És una de les xarxes socials de moda i pot ser poc o molt útil en funció de l’ús que li doni cadascú. Igual que els smartphones, telèfons intel·ligents i tàctils que cada cop ofereixen més serveis en una època plena d’avenços tecnològics propis d’una acceleració històrica vertiginosa, amb rapidíssims canvis de paradigmes que han fet miques els models i les pautes de comportament tradicionals.

Si algú és capaç d’aturar-se enmig del tumult de missatges llampeguejants que ens arriben a totes hores pertot arreu, d’aturar-se i pensar, s’adonarà que no ens estem jugant un ideal qualsevol d’ésser humà, sinó la legitimació de les formes culturals en què habitem. Cada cop estic més convençut que vivim en un món i una cultura sense llei. I quan succeeix això, quan el món que habitem no té llei, no aporta llei, cadascú ha d’intentar fabricar-se-la com bonament pugui, donar-se-la a ell mateix.

Diàleg socràtic

És l’autodeterminació de l’individu, l’autenticitat de la persona humana. I pot adoptar, almenys teòricament, tantes formes com individus existeixen. Però penso que no pot ser una autodeterminació qualsevol, desarrelada, aliena a la història, individualista i insolidària. Aquest va ser l’error de la Il·lustració. El segle XXI hauria de ser una altra cosa i el Facebook i els telèfons intel·ligents podrien ajudar-nos, per què no, a comunicar la nostra veritat crítica i l’apel·lació a l’autenticitat. Parlo d’una mena de diàleg socràtic en què tots fóssim necessaris, insubstituïbles. Utòpic? Potser sí. Fins i tot és possible que sigui incompatible amb la nostra forma de ser, amb els impulsos nerviosos i les sensacions que habiten temporalment un cos al qual procurem el major nivell de benestar. Tant se val. No vull trobar un sentit a la vida, ni menys encara criticar, refundar o rellançar la cultura contemporània. Em conformo amb divagar.

Tres ex presidents i un destí: despenalitzar la marihuana

No patiu, cap dels tres ex presidents és José María Aznar. El títol del post fa referència a Fernando Henrique Cardoso (Brasil), Ernesto Zedillo (Mèxic) i César Gaviria (Colòmbia). Aquests tres personatges han impulsat una comissió llatinoamericana sobre drogues i democràcia que, entre altres coses, demana la despenalització de la marihuana que es destini a l’ús personal. La comissió, formada per representants de disset països, es va reunir l’altre dia a Rio de Janeiro per reclamar un “canvi d’estratègia” en la lluita contra les drogues.

Convençuts que la despenalització de l’ús personal de la marihuana tan sols serà efectiva si s’aplica a tot el món, Cardoso, Gaviria i Zedillo es dirigiran no només als responsables dels seus respectius països, sinó també a tots els governs llatinoamericans, als de la Unió Europea i al des Estats Units.

Prejudicis, pors i tabús

Segons ells, cal acabar d’una vegada amb “els prejudicis i les pors que sempre envolten el problema de combatre les drogues sense arribar mai a prendre posicions concretes i eficaces”. També parlen de “superar el tabú i obrir un debat a tot el món”. Afirmen que “la violència i el crim organitzat associat al tràfic de drogues constitueixen un dels problemes més greus d`’Amèrica Llatina” i que “davant d’una situació que es deteriora cada dia amb altíssims costos humans i socials, és imperatiu rectificar les estratègies de la guerra a les drogues aplicades a la regió els últims trenta anys”.

Dos petits dubtes

Perfecte. Només tinc dos petits dubtes, que es poden traduir en dues preguntes: 1) Si parlen d’obrir un debat a tot el món, ¿per què només pensen reunir-se amb dirigents europeus i americans? 2) Com és que ara, de sobte, Cardoso, Zedillo i Gaviria ho veuen tan clar si quan eren presidents dels seus respectius països o no veien res o eren incapaços de moure un dit per redreçar la situació?

A la recerca d’un escenari

El simple fet de néixer ja ens situa en un escenari que no hem elegit i, per tant, pot agradar-nos o no. Si tenim la sort de sobreviure, és possible que més endavant puguem fer alguna cosa per canviar-lo, però en ben poques ocasions podem desempallegar-nos de la sensació que no trepitgem el terreny que voldríem trepitjar o, per no ser tan radicals, que ens mereixeríem un escenari millor. Aquestes consideracions generals, i per tant inexactes, em serveixen per parlar de Donat Mbuyi, un actor congolès de 35 anys que ja fa temps que busca un escenari.

Mbuyi, que militava en un partit opositor al règim de Joseph Kabila, va ser detingut i empresonat al 2005. Per sort, va poder fugir a Sudàfrica i, més tard, a Londres i Madrid. A la República Democràtica del Congo (un bon exemple que el nom no fa la cosa) era una celebritat, però no pot tornar-hi perquè posaria en perill la seva vida. Ja fa més de dos anys que lluita per ser refugiat polític mentre acumula una llarga llista de feines: rentar cotxes, treballar a Carrefour i Mercamadrid, fer de vigilant nocturn a les obres de la M-30, carregar materials per a la construcció… El seu somni, però, és guanyar-se la vida com actor. De moment, ha hagut de conformar-se amb algun anunci (en va rodar un amb Zidane), un petit paper a Mortadelo y Filemón II i altres feinetes que aconsegueix a través dels nombrosos castings en què participa.

Recuperar l’esperança

També és cert que la seva història ha merescut l’atenció del cineasta Luis García Ferreras, que li ha permès interpretar-se a ell mateix en el documental Donat busca un escenario. És potser una de les millors maneres possibles de reivindicar-se com actor i, a més, recuperar l’ànim i l’esperança. “Tornar a la interpretació, al meu ofici, és com tornar a la vida”, declarava ahir Mbuyi a la contraportada d’El País.

Orgullós de resistir

Tant de bo només sigui l’inici (la continuació) d’una carrera plena d’èxits en què l’actor congolès pugi a un munt d’escenaris que l’ajudin a sentir-se orgullós d’haver resistit. Perquè independentment dels papers que li donin (diu que en tots els que li han ofert fins ara era indispensable ser negre) seria un magnífic exemple que els escenaris que ens imposa la vida no són inamovibles, que l’esforç i la voluntat també serveixen d’alguna cosa.

De l’atracament al parricidi

Un concursant de no sé quin programa televisiu acaba d’abandonar-lo després de difondre’s que temps enrere va assassinar els seus pares. L’Ertzaintza ha detingut un noi de disset anys acusat d’agredir brutalment els seus progenitors després d’irrompre, encaputxat, a la seva pròpia casa. Podrien ser dos fets aïllats, quasi segur que ho són, però em serviran per parlar dels crims comesos per fills que han elegit els pares com a víctimes.

En el primer cas, el criminal només tenia quinze anys i va emprar una pistola semiautomàtica. Primer va caure la mare: tres trets quan acabava d’entrar a la casa. Quatre hores després va arribar el pare: set trets més. Al parricida només li van caure tres anys de reclusió.

Ressò social

Alguns testimonis afirmen que al funeral va riure i tot. Ja fa quasi quinze anys, però el cas s’ha destapat amb motiu de la seva participació en un concurs. La pressió mediàtica l’ha obligat a abandonar, però no sense deixar clar que sempre anirà “amb el cap ben alt”. La seva xicota, que també ha abandonat el concurs, ha declarat: “Em molesta haver d’anar-me’n perquè a algú li dóna la gana ficar merda a la vida dels altres”. No sé si cal comentar-ho. Potser no. Només un petit apunt: suposo que això de matar els pares et deu marcar tota la vida i, per molt que ja hagi complert amb la justícia, serà complicat que aquest noi es desempallegui del ressò social del parricidi.

Un noi “normal i educat”

El segon cas no ha tingut un  final tan truculent. Amb l’ajuda d’un amic, el fill, de disset anys, va irrompre al xalet dels seus pares, on de fet vivia ell mateix, per dirigir-se a l’habitació del matrimoni. El pare va rebre uns quants cops de destral al cap. La mare, cops de pal. Es desconeixen els motius de l’atac i els veïns, que descriuen l’agressor com un noi “normal i educat” no entenen com ha pogut arribar a aquest extrem. Potser haurem de deduir que ser (o semblar) normal no garanteix res, que un fill ben educat és ben capaç de partir el cap del seu pare a cops de destral o d’estomacar la mare fins deixar-li el cos ple de contusions.

Cas cinematogràfic

No sé si haureu vist Abans que el diable sàpiga que has mort, una pel·lícula de Sidney Lumet en què dos germans (Philip Seymour Hoffman i Ethan Hawke)conspiren per dur a terme un atracament a la joieria dels seus pares. En principi tot ha de ser molt net, sense pistoles ni violència ni problemes, però les coses es compliquen i… Millor no explicar res més. El que vull dir és que dos anys enrere em va semblar que l’argument no era del tot creïble, que aquells dos fills haurien pogut trobar moltes altres formes d’aconseguir diners sense perjudicar els seus pares. Però els casos del parricida televisiu i l’atracador encaputxat fan que la pel·lícula de Lumet no em sembli tan inversemblant. La naturalesa humana és molt complexa, de vegades molt sòrdida. I Lumet és tan lúcid que sap que el possible dolor intern d’un fill que ataca el pare no atura la ràbia d’un personatge (o d’un individu, si parlem del món real) que, al cap i a la fi, per sobre de tot és un criminal.

Benjamin Button i el drama de la vida

Conec una psicòloga (no és amiga meva, no tinc amigues psicòlogues) que diu que cada cop veu menys pel·lícules perquè, en la majoria dels casos, quan fa pocs minuts que han començat ja sap com acabaran i, per tant, per a ella perden tolt l’interès. No tinc cap intenció de posar en dubte la seva prodigiosa intuïció, però penso que potser és massa extremista i que si ens deixéssim dur per aquesta manera de veure les coses, de considerar-les interessants només en funció de la intriga i del final, també podríem arribar a pensar que viure no té cap interès. Al capdavall, ja sabem com acabarà i si hem de morir potser valdria més que no visquéssim. Em permeto aquestes elucubracions a propòsit de l’últim film de David Fincher, El curiós cas de Benjamin Button, ferm candidat a endur-se l’Oscar a la millor pel·lícula de l’any.

Brad Pitt, Cate Blanchett i Julia Ormond protagonitzen una història gens creïble i força previsible, que parteix d’una premissa impossible i d’un final anunciat. Inspirada en un conte de Scott Fitzgerald, mostra com podria ser viure a l’inrevés: un nadó (el futur Pitt) té les característiques físiques d’un ancià de noranta anys (quasi cec, amb la pell arrugadíssima, artritis i una llarga sèrie de xacres pròpies de la vellesa) i amb el pas del temps es va fent cada cop més jove. I més alt. I més guapo.

Un drama diferent

Com totes les vides, la de  Benjamin Button és dramàtica, una contínua barreja de situacions còmiques i tràgiques que, en el seu cas, adquireixen un regust una mica més amarg que de costum per la senzilla raó que sempre aparenta ser el que no és. Quan és un nadó l’adopta la responsable d’una residència d’ancians. Té l’aparença d’un vell, però també l’actitud inquieta d’algú que esta descobrint-ho tot. D’algú amb ganes de jugar i explorar. Quan es fa més jove (o més gran, depèn de com t’ho miris) sent la necessitat de viatjar, va a la guerra, s’enamora i participa tant com pot d’una vida molt diferent a la dels altres. Però també molt similar, i aquest és un dels grans encerts del film: ens ajuda a pensar. Ens planteja una hipòtesi inversemblant i fa que reflexionem sobre la nostra vida, la fugacitat de l’amor, la importància dels éssers estimats i el sentit (o la manca de sentit) del nostre pas per aquest món.

Reflexió

Tot i les reserves inicials, confesso que m’ha agradat. Els 166 minuts estan molt ben aprofitats: hi trobes humor, profunditat, alguna escena memorable i, a més, unes quantes perspectives de lectura que, insisteixo, inciten a la reflexió. Magnífica, com sempre, Cate Blanchett, i no menys magnífic Brad Pitt, el nadó que neix vell i es va fent jove mentre aprèn que mai no aprendrà a viure.

KNT i l’extraordinari cas del Goya segrestat

KNT, crític de cinema frustrat, acudeix a la festa dels premis Goya. Superada la trentena, ja fa uns quants anys que l’acompanya el ressentiment per no haver aconseguit publicar cap de les seves crítiques i haver de dedicar-se a feines que no tenen res a veure amb la seva passió. No sap ben bé què hi està fent, en aquell bar del madrileny carrer d’Echegaray, ell que sempre ha pensat que el cinema espanyol és dolent i sectari, que les subvencions i els premis sempre se’ls enduen els mateixos. El cas és que passa les hores entre el fum i els licors que envolten els premiats, fills del nepotisme i, per això mateix, membres d’un món tancat on si no tens padrins és impossible aconseguir feina. I encara més impossible guanyar un Goya, és clar. O potser no, pensa KNT quan decideix anar-se’n de la festa. A les cinc de la matinada tot és possible, s’autoconvenç i, en arribar al rober i veure una estatueta al terra, li diu a la noia “Dona’m l’abric i el Goya”. Ella obeeix sense pensar-s’ho i, pocs minuts després, KNT arriba a casa, deixa el Goya sobre una lleixa i es fica al llit amb un somriure pertinaç.

L’endemà, KNT es lleva i veu el Goya a la lleixa. Recorda el que va fer la nit anterior i comprova que l’estatueta és propietat d’Albert Solé, guanyador del premi al millor documental per Bucarest. La memòria perduda. Decideix tornar-la, però sempre deixant clar que no és cap lladre i que tots els seus actes tenen un rerefons reivindicatiu. 

Malifeta mediàtica

Pensa que la seva petita malifeta pot interessar la premsa. No s’equivoca. Es deixa fer fotos d’esquenes al Temple de Debod i exposa les seves opinions sobre la indústria cinematogràfica. Quan ja s’ha desfogat, els periodistes se’n van i KNT lamenta que ni li hagin comentat la possibilitat de publicar alguna de les seves crítiques.

Fastiguejat

La veritat és que massa fa temps que no n’escriu cap. Va acabar fastiguejat de tant provar-ho sense cap sort, convençut que ben poca gent sap valorar el cinema de qualitat i, com a conseqüència lògica, molt poques persones estan preparades per llegir una crítica amb sentit.

Els mateixos criteris

L’endemà KNT surt a tots els diaris. D’esquenes, és clar, com ell volia. Però li fa ràbia que els periodistes només hagin captat la part anecdòtica de la notícia (el segrest quasi casual del Goya) i no hagin aprofundit en les seves denúncies. Possiblement l’han pres per un fracassat, per un mediocre amb afany de notorietat. Ara que… amb quins criteris funciona la premsa? No són tant diferents dels del cinema, lamenta.

Un projecte amb cara i ulls

Quan torna a casa decideix trucar a l’Albert Solé. Primer es disculparà i després, si té l’oportunitat, li plantejarà un projecte de documental, qui sap si el guió d’una pel·lícula. Aniria sobre el segrest d’un Goya per part d’un artista fins llavors desconegut que protagonitza el film KNT: l’eclosió d’un geni i acaba convertint-se en un referent mundial de la crítica cinematogràfica.