Josep Pastells

Inventari de sensacions

Telemadrid, Obama i Pirelli

És possible que els comentaristes de bàsquet de Telemadrid es comportin com aficionats cridaners i maleducats?, i que fer-li l’ullet al president Obama durant la desfilada d’investidura comporti una suspensió de feina de sis mesos?, i que treballadors de Pirelli a Manresa s’assabentin que estan acomiadats a través dels guàrdies de seguretat que els barren el pas quan arriben a la feina?

La resposta sempre és la mateixa: sí, és possible. Tan absurd com real, tan desenraonat com vergonyós. Telemadrid, Obama i Pirelli han protagonitzat, de manera més o menys directa, tres episodis que reuneixen tots els requisits per entrar en aquesta secció.

Comentaristes impresentables a Telemadrid

Eurolliga de bàsquet. Madrid-Barça a Vistalegre. Els blaugranes dominen en el marcador, però cap a la meitat del tercer quart els locals comencen a remuntar i tant el narrador del partit, Siro López, com el comentarista, Josechu Biriukov, es transformen en hooligans. Cada cop que els àrbitres xiulen una falta contra els blancs el critiquen enfurismats, quan algú del Barça llança a cistella criden “No, no!”, quan el Madrid anota salten d’alegria, bramen, munten un xivarri colossal. No és que abans no es notés el seu favoritisme, però és que ara s’han convertit en dos individus impresentables que sembla que estiguint veient el partit des de la tele de casa seva i donin per suposat que tothom pensa el mateix que ells, que tots els espectadors comparteixen el seu entusiasme pels colors blancs i s’enduran un gran disgust si el Barça acaba guanyant el partit. Al final guanyen ells, és a dir, el Madrid, i ho celebren amb una cridòria descomunal, amb aclamacions escandaloses que em fan caure la cara de vergonya. Alguna vegada que he vist retransmissions de bàsquet per TV3 he pensat que Jordi Rovirosa i Nacho Solozábal havien de contenir-se perquè no es notés que anaven a favor del Barça, però després de presenciar l’espectacle de Siro López i Chechu Biriukov, per pura comparació, t’adones del nivell real de cadascú, de la seva competència i professionalitat.

Suspensió de feina per fer-li l’ullet a Obama

John Coleman, membre dels Cleveland Firefighters Memorial Pipes&Drums, desfila davant del president nord-americà, estableix contacte visual i li fa l’ullet. I què?, podríem pensar. I què?, ens respondrien, irats, els bombers de Cleveland? Sis mesos de suspensió de feina! Això és una desfilada militar, les normes són molt estrictes i John no les ha seguit. El codi militar dels bombers és implacable i John, el simpàtic John, incapaç de passar per davant del president de l’esperança sense fer-li l’ullet, s’estarà mig any sense treballar. Ell diu que ho troba exagerat, que no canviaria res del que ha fet, que el president és el president i no podia ignorar-lo. Sembla que John ha acabat renunciant a formar part del cos de bombers de Cleveland i que aquest ha eliminat els telèfons i el correu electrònic de la seva web a conseqüència de l’allau de crítiques que estava rebent per la seva mesura. Ja ho sap, Obama, tot això? Li sembla bé que John hagi perdut la feina només per fer-li l’ullet?

Els primers acomiadaments a Pirelli

Com cada matí, els empleats de Pirelli es presenten a la fàbrica de Manresa. Però no poden entrar tots. Guàrdies de seguretat contractats per l’empresa els demanen les dades personals i barren el pas a una sèrie de treballadors que, en aquest precís instant, s’assabenten que els han acomiadat. Els mateixos guàrdies els donen la carta on se’ls comunica que ja poden anar a fer cua a l’atur. Són les primeres víctimes de l’Expedient de Regulació d’Ocupació. Els afectats critiquen les formes amb què se’ls ha donat la notícia i denuncien l’absència de CCOO i UGT, els sindicats majoritaris al comitè. El delegat sindical de CGT a Pirelli, Xavier de Gregorio, sí que hi és i afirma que l’empresa ha triat “la pitjor manera per fer-ho”. Té tota la raó. Més que desenraonada o absurda, aquesta manera de comportar-se és repugnant. Pirelli té tot del dret del món, suposo, a despatxar qui vulgui, però sembla que ha oblidat que els empleats també són persones.

El que queda per viure

El títol original d’aquest llibre de contes de John Updike era The afterlife and other stories. Un conjunt de relats sobre aquella etapa de la vida que, un cop superada la maduresa, s’obre davant les persones que intueixen –saben amb certesa, ben mirat– que ja han entrat en una mena de recta final però ignoren quan s’acabarà. Perquè, deixant de banda suïcidis, eutanàsies o execucions, és una data que només es coneix quan ja és massa tard perquè l’interessat faci cap tipus de previsió. En el cas d’Updike, ja sabem que es va morir el dimarts, a Beverly Farms (Massachusetts), d’un càncer de pulmó. Tot i que era un autèntic colós de les lletres nord-americanes, he de confessar que no m’he llegit cap de les històries de Harry Rabbit Angstrom –segons tots els experts, la seva gran creació literària–, ni tampoc la novel·la Les bruixes d’Eastwick, duta al cinema el 1984, però anys enrere sí que vaig submergir-me amb gran plaer en el llibre de contes que dóna nom al text d’avui.

“M’interessa descriure les coses amb precisió, però mai no m’he vist com algú que escrigui bonic”, declarava fa tres mesos Updike al Daily Telegraph. Bonic no sé, però amb experiència, coneixement i distància segur que sí. Els seus contes, almenys els que jo he pogut llegir, se centren en els fets més corrents, des de les vel·leïtats de l’amor i del sexe fins a la mort dels pares o el naixement dels néts, amb el desig d’aprofundir en els detalls i transmetre’ls amb una gran claredat. A mesura que s’acosta la fi, els seus herois quotidians, conscients de la seva fragilitat, recorren a la memòria i la nostàlgia com exercicis de supervivència. I a pesar que, com sempre, les parelles es barallin, els amants s’abandonin i la vida familiar s’encamini directament a la dissolució, Updike ens ho explica amb humor i bon ànim, entestat a demostrar que l’innocència subsisteix i els inicis refrescants semblen imposar-se a les pèrdues inevitables.

Conflictes desoladors

“Amor meu, siguem sincers. El món que s’ofereix als nostres ulls, com un país de somnis, ric, meravellós i nou, no ofereix alegria, ni amor, ni llum, ni certesa, ni pau, ni consol al dolor. I a pesar de tot el nostre món mereix afecte, encara que sigui incòmode”. Ho diu un dels seus personatges, Matthew Arnold, i en llegir-ho és fàcil detectar-hi una crítica al somni americà, molt pròpia d’un escriptor lúcid i polèmic que destinava bona part del seu talent a despullar sense contemplacions la classe mitjana nord-americana, a immergir-se en els aspectes més depriments de la vida marital (infidelitat, engany i frustració) i observar de ben aprop uns personatges atrapats en conflictes desoladors.

Angoixes i ressentiments

Les acusacions de misogínia van perseguir-lo tota la vida gràcies a la sèrie dedicada al Conill Angstrom, que en dues ocasions li va donar el Premi Pulitzer. I és que molta gent pensava que la descripció de les dones (el protagonista les anomenava “”conys”) no era gens afavoridora. El cas és que Conill, un home que de jove va destacar jugant al bàsquet en una ciutat suburbial, pateix un matrimoni infeliç, ple d’infidelitats, treballa en una feina que no li agrada i, d’alguna manera, s’acaba convertint en el vehicle perfecte perquè Updike (ell mateix ho va admetre) expiï les seves angoixes i ressentiments.

Alliberació

En qualsevol cas, el desig de fugir del món és compatible amb el desig de mirar-lo minuciosament. I si mires les coses de prop ja saps que és molt possible que  t’agradin menys que si les mires de lluny. No és massa agradable, d’acord, però et permet saber on ets, potser començar a fer-te una idea de qui ets. I si comences a saber qui ets i què vols és possible que experimentis alguna cosa semblant a l’alliberació.

Talent entre talents

Destacar com escriptor mai no ha estat fàcil, en cap país ni en cap època, però és que Updike va aconseguir-ho envoltat d’una llista quasi inacacable de talents narratius. J.D. Salinger, John Cheever, Philip Roth, Truman Capote, Saul Bellow, Bernard Malamud, Carson McCullers, Flannery O’Connor, Eudora Welty, James Baldwin, Ralph Ellison, Nabokov… Diuen que un dels seus grans mèrits va ser elevar l’adulteri suburbial a la categoria d’alta literatura, però jo prefereixo quedar-me amb la seva capacitat per ser realista sense floritures, per trobar les paraules adequades per descriure les coses tal com són.

Somnis, frustracions i reflexions

El director britànic Sam Mendes, que deu anys enrere va sacsejar els fonaments de la classe mitjana nord-americana amb l’àcida American beauty, acaba d’estrenar Revolutionary Road, una pel·lícula que també parla d’aparences, somnis frustrats i misèries quotidianes però sense deixar cap marge al somriure o l’alegria. A part de moltes altres coses, el film aconsegueix que l’espectador reflexioni sobre el somni americà, allò que Mendes ha descrit com “la promesa que el país li fa al seu poble dient-li que tot és possible. Que poden arribar a presidents, a estrelles de Hollywood, a ser multimilionaris… El perill d’aquesta promesa és que et pot matar quan t’adones de la realitat, de que no tot és possible”. Ben mirat, no ens està dient res que no sabéssim, però és un tema tan aspre que pogues vegades ens ve de gust parlar-ne, potser perquè arribaríem a conclusions desagradables.

Tots tenim dret a sentir-nos diferents, especials, qui sap si millors. I és ben lògic que ens plantegem el futur d’acord amb uns somnis que creiem abastables, amb una vida gens convencional que ens permeti sentir-nos feliços, satisfets d’estar vius i ser tan especials. Però un dia observem el que hem aconseguit (feina, casa, amor, potser fills…) i ens adonem que això no és exactament el que volíem. Més ben dit: que no té res a veure amb el que havíem somiat.

La força de les tradicions

Revolutionary Road, un film basat en la novel·la homònima de Richard Yates, aprofundeix en les frustracions derivades d’aquest descobriment. La parella protagonista, interpretada per Leonardo DiCaprio i la polivalent Kate Winslet (la dona de Mendes, per cert), du una vida feliç només en aparença, que esclata en mil bocins quan reuneixen el valor necessari per enfrontar-se a les seves contradiccions. Llavors intenten capgirar la inèrcia que domina les seves vides, però acaben xocant amb la força de les tradicions i els resulta impossible deixar-se endur per l’esperit i la voluntat.

Dubtes

Quan les il·lusions s’esvaeixen, quan és evident que no podran prescindir del confort i la seguretat assolits, la parella trontolla i et fa trontollar a la butaca. Potser perquè, d’alguna manera, encara que no visquis a un suburbi nord-americà als anys cinquanta ni siguis tan guapo com ells, t’hi pots sentir identificat. Qui no ha tingut dubtes sobre la seva vida?, qui no ha pensat alguna vegada que no està fent el que li hauria agradat fer?, per què ens costa tant admetre que el desig i la realitat sovint no encaixen, que la passió i la raó quasi mai s’entenen?

Mandra i conformisme

Les revolucions serveixen per canviar les coses, però hi ha ben poca gent disposada a dur-les a terme, a admetre que no és feliç i a lluitar per ser-ho. Una revolució personal, o de parella, implica tornar a començar, però això fa molta mandra. Implicaria combatre el conformisme, esclafar la resignació, i potser et prendrien per boig. No deixa de ser curiós que el malalt mental que apareix a la pel·lícula, interpretat per Michael Shannon (candidat a l’Oscar com a millor secundari), sigui el que ho veu tot més clar, l’únic capaç d’entendre i aplaudir els somnis de la parella i també de criticar-los quan claudiquen.

Gens comercial

Un apunt final, col·lateral. Molts dels comentaris que la Inés i jo sentíem el divendres a la nit en sortir del cinema eren negatius. “Quina merda de pel·lícula”, vaig arribar a sentir. “Horrible”, sentenciava algú. La sala era plena de gom a gom. Imagino que moltes persones es pensaven que anaven a veure un film comercial, la típica pel·lícula que t’ajuda a creure en el somni americà. No era el cas. A nosaltres sí que ens va agradar, però potser és que ens creiem especials.

Que no veuen ‘House’, els editorialistes d’El Mundo?

Em faig aquesta pregunta perquè en l’editorial d’ahir sobre l’embull polític de Caja Madrid s’afirmava que “no només no hi ha proves consistents que involucrin el conseller de Presidència i Interior, Francisco Granados, sinó que, a més, no té cap mena de lògica que es dediqués a espiar al seu company en el Govern”, en referència al vicepresident regional, Ignacio González. No té cap mena de lògica, diuen? I des de quan els polítics es regeixen per la lògica? No sé si la Comunitat de Madrid ha muntat cap organització d’espionatge, com afirmava l’altre dia El País, però estic completament convençut que l’editorialista d’El Mundo no està seguint els últims capítols de la sèrie televisiva House.

En aquests últims capítols, Gregory House, l’àcid, sarcàstic i transgressor doctor House, ha contractat un detectiu per espiar els seus subordinats i superiors. Vol conèixer tots els detalls de la seva vida privada per tenir-los ben collats. Tan descartable és que Granados o la pròpia presidenta madrilenya, Esperanza Aguirre, vegin la sèrie protagonitzada per Hugh Laurie i hagin volgut emular-lo per millorar la seva posició en la lluita pel poder econòmic i polític del PP, en la guerra per succeir Rajoy?, és un disbarat, imaginar-se que juguen a ser espies o, forçant una miqueta la imaginació, que Granados és un agent doble al servei de Gallardón?

Inspiració de filòsofs

En qualsevol cas, no podem deixar de banda que la televisió s’ha convertit en l’escenari on es plantegen les controvèrsies morals, que no fa ni un any un col·lectiu d’assagistes italians va publicar un llibre de força èxit titulat La filosofia del doctor House. Ètica, lògica i epistemologia d’un heroi televisiu. Qui ens assegura que Aguirre i Granados no tenen contactes a Itàlia, s’han llegit el llibre, esperen ansiosos cada capítol de House i s’han deixat seduir per la seva manera d’actuar i, més concretament, pel seu afany d’espiar?

Anacleto, Aguirre i Gallardón

Ja veurem com acaba la història, però de moment tot un històric com Manuel Fraga, president fundador del PP, ha admès que “per desgràcia, ara mateix hi ha algunes qüestions no resoltes entre la Comunitat i l’Ajuntament” i el portaveu d’IU a l’Ajuntament de Madrid, Ángel Pérez, ha proporcionat una valuosa pista en afirmar  que la presumpta trama d’espionatge li recorda Anacleto, “porque puede ser agente, pero no secreto”. 

L’ull del gran germà

Ja veieu que es tracta d’un cas de primer nivell, de la prova més clara que l’ull del gran germà d’Orwell ha arribat també a les institucions. En tenim algun indici a la Comunitat de Madrid, però podem descartar afers similars a la Generalitat de Catalunya, o a la valenciana, o al Govern de les Illes Balears?

No cal capficar-s’hi

Ara que, ben mirat, tampoc no cal capficar-s’hi gaire. Si ho fa el doctor House, un personatge antipàtic que a mi em sembla força simpàtic, vol dir que és una tendència universal i hem de tenir present que amb internet, els mòbils i els GPS cada cop serà més difícil que no ens tinguin localitzats i registrin l’hora exacta en què ens llevem, esmorzem, pixem i cardem, per citar només quatre moments clau de la nostra vida quotidiana.

Un home a la foscor

Tot i que no tinc temps de llegir tots els llibres que m’arriben a les mans, quan m’assabento que Paul Auster ha publicat una nova novel·la em falta temps per córrer a comprar-la. Per llegir-la ràpidament, és clar. Faci el que faci, Auster sempre m’agrada. Potser és que no sóc objectiu i ja em sembla algú de la família, un amic, de vegades un confident. Algú que sempre m’explica històries semblants però aconsegueix captar la meva atenció no només fins acabar de llegir el llibre, sinó també fins molts dies després, quan en el moment més inesperat se m’apareix algun dels seus personatges o em sorprenc reflexionant sobre les fronteres entre imaginació i realitat.

Un home a la foscor demostra que una novel·la pot desdoblar-se sense perdre eficàcia, que les històries poden expandir-se en cada pàgina mentre el lector es planteja si realment sap el que sap o en realitat només es pensa que ho sap. Però la incertesa vital, una visió certament kafkiana de la realitat i la certesa que mai no deixen d’haver-hi secrets i traïcions són només una petita part dels elements amb què Auster juga a crear noves vides que ni tan sols són més perfectes que la vida.

Mons infinits

Tots sabem que un dia hem de morir, que hi ha somnis eterns i ajornaments inajornables. Tots hem jugat alguna vegada a ser Déu, a inventar mons diferents en què les coses ens vagin una mica millor, però quasi ningú és tan obstinat com Auster quan es tracta de crear i recrear idees i atmosferes que es ramifiquen amb la força dels mons infinits.

Tot torna a girar

Llegir Auster és admetre que potser no saps ni el que et penses que saps; submergir-se en els seus llibres equival a ser testimoni que tot s’acaba però tot torna a començar. Seguir-lo al llarg dels anys serveix per aprendre que tot s’assembla i tot és diferent, per prendre consciència de la irreal perícia del destí i d’una realitat on tot torna a girar i tens tot el dret del món a sentir-te immortal.

De debò volem viure mil anys?

Convidat per l’Obra Social la Caixa, el biogerontòleg anglès Aubrey de Grey ha impartit aquesta setmana a diverses ciutats espanyoles la conferència Viure mil anys. De Grey és el president i responsable científic de la Fundació Matusalem, una organització que pretén augmentar la longevitat humana a través de la recuperació de teixits danyats. Segons ell, l’envelliment és un problema degeneratiu causat per diferents tipus de danys moleculars i cel·lulars que, en els pròxims 30 anys, podrien reduir-se a la meitat gràcies a la medicina regenerativa.

L’extensió de la longevitat tindria també d’altres repercussions biològiques i socials, ja que, segons De Grey, serà possible retardar l’inici de la menopausa. D’aquesta manera, les dones podrien tenir fills sense problemes a edats superiors a l’actual. Molt bé. Vist així, a tothom li agradaria viure més anys ja no arribar als cent, sinó anar sumant centenes– mentre acompanyi la salut.

Il·lusions i ratolins

És clar que ni jo ni cap dels que esteu llegint aquest bloc podem fer-nos grans il·lusions sobre aquest tema, perquè els avenços científics, si arriben, són lents i difícilment ens en podrem beneficiar. De moment, sembla que la Fundació Matusalem ha posat en marxa un premi per als científics que aconsegueixin prolongar “de forma dramàtica” la vida dels ratolins.

Dramatisme vital

No tinc massa clar què deuen voler dir, amb això de prolongar la vida “de forma dramàtica”, però em temo que res de bo. Amb una mica de comèdia i una mica de tragèdia, potser? D’una forma tan commovedora que per força haguem de pertorbar-nos o deixar-nos dur per la compassió? En tot cas, no perdríem res fent una enquesta entre els ratolins afectats, a veure què en pensen.

Avantatges aparents

En una magnífica novel·la curta de Vicenç Pagès, Carta a la reina d’Anglaterra, els aparents avantatges de la immortalitat s’acaben convertint en una condemna perpètua per al protagonista. Viure eternament no garanteix res més que viure i, com sempre, tot depèn de les circumstàncies i el tarannà de cadascú. D’entrada, tots desitjaríem arribar, no sé, als tres-cents o quatre-cents anys, però potser ens sabria greu anar perdent les persones estimades i no podem descartar que l’excés de temps ens acabés convertint en una mena de presoners.

Complicacions

Vist des d’un punt de vista global, la cosa encara es complica més. Imaginem-nos que no és només una persona la que pot arribar als mil anys, sinó tothom. Per no exagerar, que la mitjana de vida arribi a ser de set-cents o vuit-cents anys. No sóc cap prodigi de les matemàtiques, però, sense entrar en els múltiples problemes personals derivats de les llarguíssimes convivències o dels setanta o vuitanta divorcis que, pel cap baix, podríem acumular alguns al llarg de la nostra existència, crec intuir que la població del planeta s’incrementaria d’una forma tan bestial que hauríem de començar a buscar-nos un altre lloc per viure.

Aniversaris fumuts

Sense entrar en qüestions tan transcendentals, en conec uns quants que, almenys d’entrada, ho passarien força malament amb el tema de l’edat. Si ja ara, en fer-ne quaranta o cinquanta, tens la sensació que t’estàs fent vell, què pots arribar a sentir quan et preguntin quants en fas i hagis de respondre sis-cents vuitanta-sis? En fi, la qüestió és apassionant i tots podem fer volar la imaginació, però la crua realitat és que, ara mateix, tenim ben poques opcions d’arribar als mil anys. Valdrà més que ens n’anem fent a la idea.

 

Obama, Jarabe de Palo i el pessimisme de Sèneca

Pau Donés i el seu Jarabe de Palo ja van intuir fa temps que la puresa musical es troba en la mescla, que arriben nous aires, noves cultures, nous ritmes i sons que bé podrien resumir-se amb la paraula fusió. Aquesta tendència va molt més enllà de la música i s’estén a tots els àmbits, fins i tot a la política. Una de les proves més espectaculars és la proesa de Barak Obama, el negre (mulat, matisen alguns) que ha arribat a la presidència dels Estats Units per substituir l’impresentable George W. Bush. I és que Obama, educat en tres continents i fruit indiscutible d’una barreja d’ètnies i cultures, s’ha convertit, almenys per a molts, en la gran esperança del planeta, en una mena d’enviat del destí que, per amable i fotogènic que sigui, de ben segur que tindrà ben presents El Príncep de Maquiavel i el Tractat de la brevetat de la vida de Sèneca.

Les expectatives que s’han creat són tan grans que sembla que Obama sigui l’única esperança per al futur del planeta. L’escriptor Richard Ford parlava l’altre dia d’un acte cívic col·lectiu concertat i desesperat, d’una estaca clavada al cor del racisme nord-americà, d’un home aparentment extraordinari que dirigirà un país en part escèptic, en part clarament oposat i en part entusiasta, potser fins extrems absurds. Però molts que no l’hem votat ni el podíem votar també estem pendents d’aquest home de quaranta-set anys, metre vuitanta-cinc i somriure encantador, d’un personatge que ha entrat a la història per la porta gran i ara s’enfronta a una tasca molt més complicada del que podem imaginar-nos.

Grans expectatives

D’entrada, el mateix Zapatero s’ha mostrat confiat que  l’arribada d’Obama al poder servirà per combatre amb més efectivitat la crisi i la recessió, i n’hi ha molts que pensen que s’acabaran les guerres, la desigualtat, la pobresa i la insolidaritat. No només als Estats Units, a tot el món. També he sentit dir que el superheroi mulat (bé, aquesta denominació és cosa meva) trobarà remeis per al creixement desbocat de la població i del consum i resoldrà les greus mancances del sistema econòmic i d’un mercat global on molts moren de fam i d’altres d’atipament. En resum, que Obama farà més habitable la terra i, amb una mica de sort, aconseguirà que tots siguem una mica més agradables.

Escepticisme

No és que vulgui ser pessimista, però l’altre dia estava rellegint Sèneca (sí, ja ho sé, faig coses molt estranyes) i algunes de les seves frases em van semblar força il·luminadores. “A molts els va desemparar l’edat mentre, enfilant-se al cim de l’ambició, lluitaven amb els principis; a d’altres, després d’haver arribat amb mil indignitats a les dignitats supremes, els arriba el miserable desengany que tot el que han treballat només ha servit per a l’epitafi del sepulcre”. I què?, podem preguntar-nos. Tots envellim o fracassem, tots acabarem enterrats. Doncs això, precisament això és el que vull destacar: Obama és humà com nosaltres i dubto que faci miracles.

Dominades amb jaqueta i corbata

Ara que, vist des de fora, no sembla gens complicat fer-ho millor que Bush. I he d’admetre que Obama té tota l’aparença d’un polític molt preparat, no sé si maquiavèl·lic però sí assequible, càlid i rigorós. I també confesso que algú capaç de posar-se a fer dominades amb jaqueta i corbata abans d’un míting –al maig a Montanasense importar-li que el prenguin per un fantasma exhibicionista, només pendent de sentir-se més en  forma a l’hora de parlar i, per tant, parlar millor, es mereix totes les meves simpaties. Potser per això li recordo un dels millors consells de Sèneca: aprofita el present. És molt breu i alguns diuen que no existeix, que sempre corre i es precipita i deixa de ser fins i tot abans d’arribar, però tu aprofita’l, Obama, pel bé de tots.

Entre els murs

Per què canvien tan sovint i sense cap criteri els títols de les pel·lícules? Mai no ho entès. Però després de veure l’últim film del director francès Laurent Cantet, La classe, Palma d’Or a Cannes, penso que el títol original, Entre els murs, era molt més encertat. Sí, és la crònica de la vida quotidiana en una classe d’un institut francès, però per sobre de tot crec que Cantet volia destacar l’absolut aïllament de l’escola actual, el fet que les persones que no estan relacionades amb l’ensenyament no tenen ni la més remota idea del que succeeix entre els murs d’un institut.

Basada en la novel·la escrita per François Bégaudeau, la pel·lícula se centra en la dinàmica de treball dels professors i la seva relació amb un grup d’alumnes desmotivats que no tenen ganes d’aprendre res. És una història completament creïble, concebuda quasi com un reportatge, sense malabarismes argumentals i amb un gran sentit del ritme narratiu.

Molt recomanable

La recomano als pares d’adolescents, als mateixos adolescents i també als professors. No ofereix solucions, però sí que alimenta el debat i ens obliga a fer-nos unes quantes preguntes: fins a quin punt cal ser permissiu amb els alumnes?, els càstigs serveixen d’alguna cosa?, els professors són potser uns grans herois gens reconeguts?, quin és l’autèntic paper de l’ensenyament obligatori?

Entre el caos i l’esperança

Moltes preguntes i cap resposta definitiva perquè, com sempre, tot és relatiu i depèn del caràcter i el punt de vista de cadascú. I potser això és el millor de la pel·lícula: té un final obert i admet tot tipus d’interpretacions. Si vols, pots concloure que encara hi ha esperança, que no tot està perdut, però també pots arribar a la conclusió que l’educació és un caos, que no hi ha res a fer.

Humà, massa humà

Aquest títol de Nietzsche, un llibre brillant i ple de matisos que admet tot tipus d’interpretacions però per sobre de tot ajuda a entendre una mica millor l’ésser humà, em serveix avui per parlar del que des de fa massa temps està succeint a Gaza sense que ningú amb el poder suficient faci res per aturar-ho.

L’amic Joan Vidal Ruggiero em va enviar ahir un allau de correus que coincidien en la necessitat d’aturar un conflicte que, un cop més, ens aboca a les contradiccions d’un sistema que ve a demostrar allò que ja deia Marc Aureli al segle II: “Moltes vegades comet injustícia el que no fa res, no només el que fa alguna cosa”. El conflicte àrab-israelià, matèria de debat permanent des de fa massa temps, pot ser tan complicat com vulgueu, però sembla mentida que no puguin posar fi a la matança de gent innocent. És com si els que podrien fer-ho, els que haurien de fer-ho si donessin la més mínima importància a les vides humanes, es regissin per unes idees tan senzilles com brutals, en la línia del Yahvé del Llibre de Job, a qui tot l’importa ben poc i substitueix la raó pel poder.

Transparència del mal

Però el que està passant a la Franja de Gaza és una vergonya de magnituds siderals que transcendeix l’estratègia i la política per mostrar-nos sense embuts com funcionen les coses en aquest món. Semblen tots ben bojos, deixebles de la força i el terror. La capacitat de fer mal l’adversari, d’esclafar-lo, és el bé més preuat, sinònim de poder i una bona mostra de la cobdícia humana que va dur Calvino (en el segon sermó sobre Job) a dir que, per satisfer-nos, Déu hauria de crear nous mons. Si ens ho mirem fredament, podríem dir que els coets de Hamàs i els tancs i avions israelians són part del caos que dibuixava Baudrillard a les seves Contrasenyes, un indici força clar que el sistema és obscè i es dirigeix a la catàstrofe, un exemple més de la transparència del mal en una espècie que camina desbocada cap a l’abisme.

No hi ha marxa enrere

Dos no es barallen si un no vol, em deia sempre el meu pare quan era petit. Però en aquest cas sembla que tots dos volen. Hamàs i Israel, no pas les persones que moren a diari perquè han tingut la mala sort de néixer en aquella zona bombardejada per terra, mar i aire. Tot indica que no hi ha marxa enrere, que Hamàs no té previst suïcidar-se ni onejar la bandera blanca i que Israel haurà de decidir-se entre la pau (iniciativa àrab que fa sis anys va rebre el suport entusiasta d’Arafat) o la guerra, la prolongació indefinida d’un atac criminal. Ens poden quedar esperances? Si fem cas a Gramsci, que contra el pessimisme de la intel·ligència invocava l’optimisme de la voluntat, hem de pensar que sí, que algun dia tornaran les negociacions. L’arrel del conflicte és el bloqueig de Gaza i l’ocupació de Cisjordània, no pas els coets de Hamàs. El somni de la gran Palestina podria acabar sent real, però a canvi de què? De morts i més morts, de sang i més sang? Cap causa, per justa que sigui, mereix la mort d’un nen.

Qüestió de força

Però al final tot acaba sent una qüestió de força, no de drets. Qui pica més fort acaba guanyant. Qui té més armament imposa les seves raons, per irracionals i salvatges que siguin. La suprema creació robòtica d’Asimov, R. Daneel Olivaw, acaba sent idèntica als éssers humans, però hi ha un detall que delata la seva condició de robot: és molt més intel·ligent, honrat i virtuós del que podria ser-ho mai una persona. Potser ens hauríem de plantejar que ens dirigissin robots, que dos robots s’asseguessin per resoldre d’una vegada per totes el conflicte àrab-israelià?

El pa nostre de cada dia

Esperar molt de la humanitat quan hagi deixat de fer la guerra és una quimera pròpia d’ànimes ingènues. Mirem enrere, sisplau. El camí és ple de cadàvers provocats per la mà de l’home. Moltes comoditats i molts avenços tecnològics, però la Play dels nostres fills costa el mateix que la renda per capita anual d’un etíop. I que potser ha desaparegut aquell odi fred impersonal, aquella sang freda pròpia dels assassins amb la consciència tranquil·la? No, les guerres són el pa nostre de cada dia, igual que les ganes de destruir l’enemic, l’orgullosa indiferència per les vides perdudes, les persecucions i la barbàrie. Sí, molts desitgem amb totes les nostres forces que s’acabi aquest conflicte, però potser som tan humans que ens queda ben poc d’humans.

El ritme de les cames

Els rampells han passat a millor vida. Un cronòmetre em marca el ritme de les cames mentre canto en silenci una cançó de neu. És ben fosc, però conec de sobres un camí que, de tant passar-hi, ja és meu.

Cada gambada m’apropa més a l’objectiu. Qui menja metres devora quilòmetres, afirmen els aprenents d’heroi. Segon a segon, minut a minut, amb la convicció de qui sap que l’únic camí és la lluita, l’esforç, la recerca d’uns límits tan indefinits com l’horitzó.

Dolor i felicitat

Records i presagis, somnis i nostàlgia. Tot té cabuda en la ment dels amants del running, exèrcits de corredors que a qualsevol hora assaboreixen les racions de dolor i felicitat que proporcionen les curses solitàries o en grup per terra o asfalt, per camps o ciutats, per passejos marítims o polígons industrials.

Cicló salvatge

Tot va molt ràpid, però quan corres pots aturar el temps, reduir deu mil esbufecs a un sol instant, imaginar que els batecs del teu cor poden produir un cicló salvatge que esborri totes les maldats del planeta i converteixi els millors presagis en la més bonica de les realitats.

Sentir-nos vius

Somiatruites, sí, però contents de ser-ho, reiteratius en el costum de desitjar transformacions radicals que sabem perfectament que mai no arribaran, implicats fins al moll de l’os en uns canvis de ritme que intensifiquen la satisfacció de sentir-nos vius.

Fer i desfer

Hem après que tot es fa i desfà amb la mateixa facilitat que l’alè dels espectres, que córrer pot equivaldre a volar o sentir-te un estel més, que l’únic que potser durarà per sempre és el subtil silenci de la mort.

Gambades poètiques

Mentrestant, però, correm com bojos pel simple plaer de córrer, convençuts que és una de les millors maneres d’anar a poc a poc i deixar clar d’una vegada i per sempre que una gambada també pot ser un poema escrit a l’aire, un missatge, potser un destí.

Per què m’estimo tant el portàtil?

Fa mig any, quan me l’acabava de comprar, no sospitava que l’ordinador portàtil adquirís un paper tan rellevant en la meva vida i es convertís en un artefacte no diré imprescindible però sí molt útil i necessari. Aquests blocs, per exemple, els puc escriure en qualsevol full, però sembla que no cobrin vida fins que els passo a l’ordinador abans de penjar-los a MESVilaweb. I el mateix succeeix amb qualsevol altre text: fins que no l’he desat al portàtil és com si no existís. I això que, a diferència del mòbil (dos anys enrere, després d’una resistència aferrissada, vaig acabar acceptant-lo com una eina beneficiosa si en limités l’ús), l’ordinador sempre ha estat present en la meva feina i m’ha ajudat a crear un munt d’històries que, amb més o menys encert, m’han servit per insistir en l’etern aprenentatge de l’escriptura.

Però mai no havia tingut cap portàtil i, tot i que feia molts anys que deia que me’n volia comprar un, no vaig fer-ho fins l’estiu passat. Des de llavors ens hem convertit en inseparables. Ja les tenen, aquestes coses, els portàtils. Te’ls pots endur on vulguis i te n’acabes encapritxant de tal manera que et resulta impossible fer-te a la idea que l’opció de viatjar sense ell també existeix. Però si algú –sovint la teva parella– et remarca que no et fa cap falta per passar un cap de setmana a Venècia i t’acaba convencent que el deixis a casa, el més probable és que te n’acabis penedint. I a pesar que mai no ho confessaràs i fins i tot li diràs que tenia raó, que el portàtil ni l’has trobat a faltar, la veritat és que et mors de ganes de tornar a veure’l, acariciar-lo, engegar-lo, connectar-te a internet per veure si algú t’ha escrit en algun dels quatre comptes de correu o si hi ha alguna novetat al Facebook.

Actitud sospitosa

Aquesta actitud no deixa de ser sospitosa. Estimes el portàtil per ell mateix o pel que representa? Tots els usuaris d’un portàtil haurien de fer-se aquesta pregunta. Respondre-la sincerament i actuar en conseqüència. Potser sí que només són aparells al nostre servei, però tots tenen la seva part humana: una petita bateria, llumetes que fan pampallugues cada cop que els encenem i, amb quasi total probabilitat, alguna fotografia que ens arriba al fons del cor. Sempre estan disposats a servir-nos, els agrada sentir el tacte dels nostres dits, el so més o menys rítmic de la nostra respiració, les paraules que repetim en veu alta (almenys jo ho faig de tant en tant) quan estem escrivint alguna frase que no ens acaba de convèncer. Són seriosos, fidels, pràctics, eficaços… La llista d’adjectius podria ser molt més llarga, però continua preocupant-me la pregunta d’abans o, més ben dit, la resposta.

Confessió

Ho confesso. Després de meditar-ho amb molta calma durant un parell de dies, estic quasi convençut que estimo el meu portàtil pel que representa. És a dir, que si en lloc del que tinc n’hagués comprat un altre de similar –i que també estigués disposat a acompanyar-me en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa, fins que la mort ens separés– possiblement sentiria el mateix per ell.

Murmuris

Lleugers, senzills, càlids potser.
Divagacions silencioses, projectes
de missatges tan fugaços
com l’alè d’un corb muribund,
somnis gens lírics que cerquen
la millor manera de ser.

Murmuris que s’apaguen i s’encenen,
covards o rabiosos, plens d’ira
o condescendents a més no poder.

Murmuris que no són veus
ni escapatòries mentals,
amb prou feines impulsos
d’algú que té molt present
el Llibre de la Saviesa de Salomó:
caurà amb el temps el nostre nom
en l’oblit, ningú recordarà les nostres obres;
passarà la vida com un rastre de núvol,
es dissiparà com boira assetjada pel sol.

Murmuris que diuen que lluitar
amb totes les forces pot ser insuficient,
que res no et garanteix guanyar
les curses ni les baralles,
que ni la saviesa és incompatible
amb la pobresa i la vanitat.

Murmuris que al capdavall només són
murmuris, línies de fugida, observacions
inoportunes, rampells embriagats que
amb prou feines es fan sentir,
de tan tous i suaus i cansats.

Murmuris nascuts a la penombra,
condemnats a la foscor de la màgia
més fosca, potser aprofitables
per bategar en algun post,
per què no el primer de 2009.